De la O…

L’altre dia tenia visita a l’hospital, el metge volia controlar-me. Vaig tindre un tumor fa temps, al pit, i per molt que li diga que als meus 83 anys m’enterraran per vellea, ell s’entesta en revisions i revisions, com si fóra tan fàcil anar a Dénia. Mentre no siga precís, tampoc caldrà anar tant.

Pareix una tonteria però anar a l’hospital em trenca el dia. Abans conduïa, però des que els meus fills es van traure el carnet que, la veritat, me’n vaig engossir. Com ells em portaven a tots els llocs que necessitava, a poc a poc ho vaig anar deixant. I així és millor, almenys ara. No estem ni els meus reflexos ni jo per a mal de caps.

Mare, lo del carnet també va ser bo. Això va ser cosa de la meua cunyada, que li va pegar per ahí i cada dia que em veia em feia el sermonet. Al final, quasi més per no escoltar-la, vaig anar a traure-me’l. Quina vergonya vaig passar, era la més major de la classe. En aquell moment no era tan normal que les dones agafaren el cotxe, i menys les ueles com jo. Entre això i ser forastera vaig anar en campaneta pel poble una temporada, però res exagerat. Ja saps que la gent xarra per avorriment, i prompte van trobar alguna altra desgraciada a qui repuntar.

Jo de desgraciada ja n’he sigut prou.

L’altre dia, no sé en qui estava parlant, quan en un moment de la conversa va preguntar, no a mi sinó a l’aire, quines coses no faríem si poguérem tornar arrere. Jo em vaig riure, quines coses pregunta la gent. Però a la nit, quan em vaig clavar al llit, la pregunta em va rondar una bona estona pel cap.

Hui en dia la joventut vesteix com vol. Mare, no seré jo qui critique els draps que porten. Perquè, tu has vist els colors? Porten colors preciosos. En canvi, jo recorde la meua vida obscura, en blanc i negre, sobretot de lo últim.

La primera en morir va ser ma uela, jo a penes tenia 11 anys. Vaig portar dol tot un any. Dos anys després va faltar ma uelo. Altra volta de negre, un any i pico més fes-te compte.

Quan tenia 15 anys vaig conéixer un xic de Torrevella. Mare, que templat era. Ell tenia família al meu poble, i venia molts diumenges. Em mirava sempre de reüll, i en festes em va traure a ballar i tot. Abans estàvem un poc embacorades, no com ara, que hui es besen amb uns i demà amb uns altres. O que es posen a festejar, s’ajunten, i quan es cansen, ale, cadascú a sa casa. Mare, quan la meua època això ni et passava pel cap, t’imagines? Ens hagueren dit de tot. Com ha canviat la cosa…

Com et contava: En passar festes va morir ma mare, la pobra sempre havia patit del cor. Vaig portar 5 anys dol, els 3 primers amb velet i tot, com les moretes. Quan ho pense em ric, perquè la pinteta seria bona també. Pareixia la Mare de Déu dels Dolors. El xicon de Torrevella va deixar de mirar-me, clar. I jo vaig deixar d’eixir. On havia d’anar així? A ballar? Pareix que no li diu…

Vaig conéixer al meu home uns anys després i, endevina, al cap de poc va morir mon pare, es coneix que la pena li va poder. Esta vegada no em vaig posar el velet, però em vaig casar de dol, tu trobes? Una xicona jove com era… Fins i tot vaig tindre al meu major anant de dol. També en vaig portar pel meu home i per la meua germana. Els meus fills, pobrets, tota la vida amb la mare endolà.

Conte, per uns i per altres, uns 24 o 25 anys vestida de dol. Mira, com la cançó de la Lluna i la pruna, vestida de dol, lo que a mi, per sort, mon pare mai em va alçar la mà. 25 anys, quina barbaritat de temps. I clar, jo veig a les meues nétes que porten coses amb fúcsies, verds o grocs, així, ben vistós i ben alegre. I ho trobe tan bonic…

El cas és que, el dol per a què serveix? No torna ningú. Ai, veges, com han de tornar. Igual allà estan millor, no et penses. Els d’ací, bé, tires avant, amb la família i amb el que faça falta, quin remei. Encara damunt, si no anaves de negre, et senyalaven pel carrer, no saps?

Diu que l’altre dia va morir un xic jove, i la dona no va anar de negre ni al soterrament. Mare, a l’eixida de missa l’estaven posant a caldo. Dona, normal no sé si és, però escolta, què acàs ho he de dir jo? Eixa xica farà lo que voldrà, com ha de ser, o no? Mai he sentit criticar a cap home per no anar de dol, perquè ho hem de fer nosaltres?

Que vols que et diga, entre lo seu i lo meu, lo del dol és una burrera.

De la O

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada