Les campanes acaben d’anunciar les once del matí. Els carrers son plens de gent. Els xiquets, sense col·legi, corren carrer amunt carrer avall, sense por al trànsit. El poble està ocupat per um munt de persones, treballant, xarrant, comprant, o, senzillament, pegant una volta. Siga com siga, hi ha tot tipus de gent per tot arreu.
En la panaderia la cua, que encara no arriba al carrer, està formada per 5 o 6 persones. Arriba el torn d’un xicon jove. Duu una camiseta d’un grup de música. És de color obscur, i té uns dibuixos i uns colors prou cridaners.
- Qui va?
El xicon pega un pas endavant disposat a demanar quan, una senyora que espera darrere, s’avança dient:
- Un sequillo reina.
El xic se la mira dubtós. Mira a la dependenta, que no gosa dir res. Torna a mirar a la dona i diu:
- Perdone senyora, en realitat em toca a mi.
- Que poca vergonya. Els joves de hui en dia ja no tenen respecte per res, ni per la gent major…- sermoneja mentre clava el colze per a posar-se completament davant de l’aparador.
“Qui tinga més trellat que calle” pensa el xic, mentre la dependenta ja li està posant el pa a la dona. Esta, camí a la porta encara remuga alguna frase referent al jovent, amb cara de pocs amics.
La gent, quan parla dels joves, pareix que puga dir de tot. Ens etiqueten, a nosaltres, de maleducats, encara que siguen ells l’exemple que hem aprés. Desinteressats, tan sols perquè no ens agrada el mateix de sempre. Gossos, mentre ens diuen que sense experiència no ens poden donar feina. Tant els fa que no siguem tots així. De fet, els dóna igual que molts d’ells si que ho siguen. Això no importa, els dolents som nosaltres.
Quan la gent parla dels joves, sempre ix la frase “Juventud divino tesoro”. El que no diuen es que aquest tresor l’haurem d’endeutar per pagar-nos la hipoteca. Diuen que no pensem en el futur, ells, els que no volen explicar-nos el passat.
Perquè ens fan responsables de la societat que han creat? Que esperen de nosaltres? Que fem el que ells no han sabut, no han volgut, o no s’han atrevit a fer?
Doncs, quina herència ens ha tocat…
Sona el despertador, per tercera vegada. No me n’he adonat i ja passa mitja hora, m’hauré d’espavilar. M’alce d’un bot i em fique dins la dutxa. Avui no em llave els cabells. Mentre em netege les dents em vesteixo, així com puc. Els texans estan acabats de llavar i em costa un poc de feina fer-los encaixar bé. Sense desdejunar, agafe la bossa de mà assegurant-me que duc l’imprescindible: mòbil, cartera i claus de casa. Portada i cap al metro.
Baixe els escalons de dos en dos. És la forma més pràctica quan has d’anar ràpid, ja que d’un en un arriba un punt que no pots avançar, i de tres en tres corres el risc de tenir un accident. Com quasi sempre que tinc pressa, entre en el comboi just abans de tancar-se les portes. Sospire fort i m’acomode un poc. Arribe a la meua parada. Pose els peus en l’andana, i quan em dispose a accelerar la ritme, sent una olor que em paralitza.
Un perfum quasi oblidat, que em fa sentir-me com en casa. Em venen a la memòria tots aquells estius al poble amb els avis, fins que moriren, fa ja més de deu anys. Tanque els ulls, i respire profundament. El temps pareix que s’atura, i ni tan sols note la multitud de gent que em rodeja. Sento com si una suau brisa m’acariciara dolçament. Un subtil caliu que s’apodera de la meua ànima, de tot el meu ser. Note com el cor se m’accelera i la meua ment, rebuscant en aquells xicotets amagatalls de papers de colors, on guardem els records d’abans de l’edat adulta, em fa viatjar en el temps.
Recorde el carrer del forn per festes, quan els veïns portaven les coques de mullador. Les històries viscudes en les cabanes, tot un mon creat dalt dels arbres junt als” tocaors”, els veïns de la caseta de dalt. El soroll de la síndria quan, ja un poc partida, algú l’agafava per acabar-la d’obrir amb les mans. La remor de les ones com a fons de tantes i tantes pel·lícules vora mar. Els berenars en l’estació del tren, que consistien en un xanglot de raïm i unes quantes ametles furtades dels bancals del costat. Solíem posar alguns grans del fruit per damunt de la via, i veure com quedaven d’esclafats rere la visita del tren. Les escapades en bicicleta a qualsevol indret desconegut, per tal d’investigar-lo i fer-lo escenari de les nostres aventures durant tota la vesprada. Els contes que inventava el iaio i que ens contava en l’era aquelles nits d’agost, esperant veure alguna llàgrima de Sant Llorenç. Aquell primer bes d’aquell primer amor, baix la pluja refrescant d’estiu.
L’aroma cobra vida per moments. S’intensifica. El puc sentir. Està prop. Òbric els ulls i mire ràpidament pel meu voltant. Busque amb impaciència quelcom que em recorde. Cares desconegudes m’assetgen i no reconec a ningú. Faig varies passades, i de sobte, el veig. Duu uns texans amples i una camiseta verda. El meu cor s’accelera. Va en direcció oposada a la que dec agafar jo. Assentisc amb el cap, com si intentara convèncer-me, i comence a córrer.
Intente seguir-lo però hi ha molta gent. El veig sortir al carrer, i intente fer-ho jo també. Els records cada vegada son més clars. Com si el temps no haguera passat, els sentiments afloren de nou. El cor em batega amb una força aterradora. Les escales, que se’m fan més llargues que de costum, són l’únic obstacle que em queda per vèncer. Estic nerviosa, i note com si els dits em cremaren. Puge els escalons amb ritme, com si m’anara la vida.
Per fi veig la sortida. Camine mirant a terra per no entropessar. Quan arribe dalt i alce la vista, la llum del sol m’enlluerna i m’obliga a baixar el cap per a acostumar-me. Torne a aixecar la mirada, buscant-lo entre la multitud. La ciutat pareix moure’s a una velocitat superior a la meua, i per molt que ho intente, no el veig.
Poc a poc, la gent es dispersa, i em quede sola plantada a la boca del metro. No deixe de mirar al meu voltant, i cada vegada el cap em pesa més. L’aire, encara impregnat d’aquell aroma, em refresca delicadament la pell alhora que m’aparta els cabells solts de davant de la cara. Una llàgrima, inconscient, antiga, em baixa tímidament per la galta. El caliu es converteix en escalfred. La il·lusió esdevé nostàlgia. Els sentiments tornen a ser records desats en xicotets amagatalls de papers de colors. I poc a poc, aquella realitat somniada escau vida recordada, anhel d’un amor del passat.
I tot plegat, sols han passat uns minuts…
Esta nit és genial. Hem sopat a ca Jordi, i ens ha fet un estofat amb rovellons per a xuclar-se els dits. Acompanyat amb un poc de vi negre, un sopar perfecte. En acabar, Laura ha tret un licor de la seua terra. Era similar a la mistela, però tenia algo diferent. La veritat és que ja hem eixit contents de casa, i com que no han vingut tots, amb un parell de cotxes anem aviats per a eixir.
Agafem la carretera direcció Montluçon, com quasi tots els dissabtes. Durant el viatge, amb quatre sorolls i un poc de gràcia, Vicente, Álvaro i jo inventem una cançó. Avui és d’eixes nits que estem predisposats a divertir-nos, i riem amb facilitat (supose que l’alcohol ajuda).
Arribem al Pirat’s, i després de deixar la jaqueta, anem directe a la barra a per la nostra cervesa. La gent ja ens coneix, així que xarrem un poc amb les cares conegudes. Les cambreres ens conviden a un parell de colpets. La veritat és que estan força roïns, però no importa, ens els bevem sense pensar-ho massa.
El pub encara no està ple, així que podrem agafar el lloc de sempre. Ballem, i ens abracem uns als altres. Ja coneixem les cançons, i fins i tot en tenim algunes tan pròpies que ens emocionem al escoltar-les. Passem unes hores molt agradables, i quasi sense adonar-nos es fa l’hora de tornar.
De camí al cotxe, ens fiquem un poc amb Anna. Està mig bufada i fa molta gràcia quan parla. Mentre Vicente la grava jo li recorde que eixe dia el recordarem sempre. Ella m’insulta, però riu. Sap que ja li tocarà a un altre.
Tornem cap a casa. Agafem carretera a Néris, esta vegada amb la radio engegada. Parlem de les anècdotes que hem passat hui, i seguim rient. Quan ja estem quasi a la entrada del poble, vegem un cotxe parat en la carretera, i un home al costat fent-nos senyes per que parem. Sols hi ha un cotxe, no imaginem que pot passar a estes hores per a que este home estiga ací sol.
Quan ens arrimem, vegem un jove estirat al terra. Alguns ens apropem, altres prefereixen allunyar-se. L’home ha telefonat ja a l’ambulància. El toquem, té pols i encara respira, però està en molt mala posició. Busquem la moto amb la mirada i tan sols vegem algunes parts del que queda escampades per allí. El casc està a uns 5 metres d’ell. Té una cama completament trencada, i un gran tall en el front. Hi ha molta sang, per la cara, per el coll.
“Girem-lo”, “No el toquem”, “I l’ambulància?”, “Joder, que fort”, “Però fem algo!!”
Els minuts fins que arriba l’ambulància es fan eterns. Jo no puc deixar de mirar al jove. El tinc als meus peus, i no puc fer-hi res. Algunes dels meues amigues comencen a posar-se nervioses, i alguns xics intenten saber que ha passat per les marques. Quan ens adonem del colp que s’ha pegat, algo dins nostre s’enfonsa. Ara som realment conscients del futur que li espera al noi.
Arriba l’ambulància. Ràpidament, giren al xic, li aparten la roba del pit i comencen amb la reanimació. Em quede petrificada quan veig el moviment del seu pit mentre el sanitari el reanima. És molt impactant. El sanitari pega uns crits i ens apartem, no volem molestar.
Anem escampant-nos, fins acabar la majoria sols en algun lloc esperant veure reacció. “Mou-te, mou-te”. Fins ara, la velocitat dels sanitaris és accelerada, però a partir d’un moment aquesta disminueix. El que reanima, es fica més còmode, i torna a començar, però esta vegada prou més tranquil. Els altres guarden l’oxigen assistit i les pales de reanimació.
“Més clar aigua”, pense jo, però els meus amics pareixen no haver fet la mateixa relació que jo, així que m’ho calle. Un dels sanitaris s’apropa i ens diu que podem anar-nos-en, que ara vindrà la policia, i que si no hem vist res millor no perdre temps ningú. Sense rèplica, pugem als cotxes i ens n’anem a casa.
Evidentment, quan em gite no puc dormir. He vist morir un jove davant meu. Intente recordar la nit abans d’eixe moment, i em pareix tan llunyana. No puc plorar, tan sols pensar. Buscar una raó per la que hauria ocorregut. “Segur que anava begut i massa ràpid” és el primer que pense. El segon és en les vegades que jo he anat beguda o he pujat amb algú que havia begut.
Quan tanque els ulls, imagine la cara de mon pare. Sense poder evitar-ho, la veig estant jo en la situació d’aquest jove. Em fa mal pensar en el seu mal. Poc a poc van passant per la meua ment totes aquelles persones que m’importen i a les que importe. No concep com seria no tenir el que tinc, no fer el que faig, o no ser el que sóc.
Sols reconeixem el valor de viure quan vegem passar la mort prop nostre, sense tenir en compte realment els conceptes. El contrari de la mort, no és la vida, sinó el naixement. Jo crec que el contrari de la vida, la no-vida, és la xicoteta part de vida que li lleves a totes i cadascuna d’eixes persones que et rodegen, les que conten amb tu per a demà i per a sempre.
Torne a tancar els ulls, i aquesta vegada, no puc controlar les llàgrimes.
Sense pensar-ho dues vegades, es va llevar el vestit quedant-se en roba interior, i es va llençar de cap a la piscina. Tant li feia que l’aigua estiguera freda, i que la meitat de la gent que estava amb ella foren desconeguts. La nit demanava a crits una locura, i era aquella.
L’escabussó inicial va ser excitant. Els porus de la pell es van posar mans a la feina per captar totes les sensacions del moment. Un calfred la recorregué de dalt a baix recordant-li que eren altes hores de la matinada i que havia begut molt, però això no li destorbava. Al contrari, la cara li va dibuixar aquell somriure real i sincer, un tant oblidat durant els últims mesos.
Com si el destí volguera assegurar-se que es mullaven, el cèl es va cobrir per a deixar anar una ruixada que, més enllà de causar disgust, va produïr un esclat de rialles gràcies al qual, aquella situació freda en molts sentits, va esdevindre tan càlida com sa casa. I aquella escalfor va arribar de la mà del dia.
Van romandre una estona jugant amb l’aigua, esguitant-se uns als altres com si de xiquets es tractaren. Fora, estirats en les hamaques, la resta de la colla se les miraven un tant desconcertats. Feia poc que es coneixien, però això no importava. Cada dia descobrien coses noves, i sabien que, després d’aquella nit, la confiança seria quasi eterna.
A l’endemà, mirant per la finestra, aquell paisatge ja familiar, les cases ja conegudes, no podia deixar de recordar la nit anterior. Per unes hores, s’havia sentit com a casa, com si els mils de quilòmetres que la separaven de la seua llar s’hagueren esvaït. Aquell poble, foraster i aliè, començava a ser casa seva.
Eixa nit, mirant per la finestra, va sentir enyorança de sa casa, però aquesta vegada, ben lluny de la tristesa que la caracteritzava, va sentir una gran felicitat.
Ella
El fum de la cigarreta s’esvania per l’habitació donant-li l’únic toc de moviment a l’assumpte. Jo, asseguda a un racó, mirava ,sense mirar, per la finestra de la cambra. Pel cap, records i imatges que es descomponien al intentar reviure-les. Res no podia fer ja. Ell havia marxat, i per sempre. La nostra història tan sols quedaria com el record d’un estiu, este estiu.
Ell
Camí de l’aeroport em preguntava com hauria sigut l’estiu si no l’haguera conegut. M’ho preguntava a mi mateixa per donar-me ànims, i aconseguia just el contrari. Sense ella, no haguera viscut les rialles, ni les carícies, ni les escapades de mitja nit a vora mar. Sense ella haguera sigut tan diferent…
Ella
L’estime. Sé que l’estime, però ens vam prometre ser conscients en tot moment que açò s’acabaria. No li ho podia dir, haguera sigut pitjor. Però, com no se n’ha adonat? Quan feiem l’amor el besava tan dolçament. És precís que se n’adonara. No m’importa, no és res roïn. L’estime, o més bé, l’he estimat i prou.
Ell
I ara que? Com me la lleve del cap? Com pense sense tristor en no tornar-la a veure? Com em convenç a mi mateixa que tan sols ha sigut un estiu? Tinc el cap emboirat. Com estarà ella? Me la imagine allí a la plaça, amb la seua faldeta per damunt del genoll, acompanyada dels seus amics i passant el temps entre acudits i rialles. Ni se’n recordarà de mi…
Ella
Recorde, allí dalt a Bérnia, com veiem les llàgrimes de Sant Llorenç. De vegades pareixia que també m’estimava, doncs m’abraçava fort. La veritat és que el paisatge era meravellós. Nit clara i lluenta, els dos junts enmig de la natura, i sense preocupacions. De tant en tant, un mussol ens saludava. De vegades inclús sentiem alguna llebre. Que nit tan bonica. Tant de bo la poguera tornar a viure…
Ell
No podré oblidar aquell dia que vam anar a la platja per la nit. Com si estiguera boja, es va llevar la roba i es va mullar nueta. La lluna plena la il·luminava com si d’un àngel es tractara. La cabellera, llarga i morena caiguent-li per l’esquena. Les corbes, marcades però atractives. Com oblidar-la allí, davant de mí, ballant al ritme d’una música imaginaria. Com esborrar-ho….
No ho sabrà mai, però l’estime…