El compte arrere ha començat. Falten tres setmanes per a la posada en escena i encara tenim molta feina per fer, tant per al concert com per a la festa. “Al final sempre ix bé”, diu algú de la percussió entre dents. Anna i jo ens mirem, observem la partitura altra vegada i comencem a riure per no plorar.
El del primer moviment d’una Suite que toquem, anomenat Chaconne (curiós nom per a una obra escrita per a una banda militar), va massa a pressa. Els dits no poden córrer tant, o almenys costa més amb el flautí. El cas és que sempre m’equivoque en la mateixa nota: el “la” de la primera línia addicional. Resulta que estem en Mib, el que vol dir que portem tres bemolls (Si, Mi i La), per tant, el “la” porta bemoll, però en la baixada de l’escala que fem en este passatge està alterada: el “la” és natural. Doncs si m’equivoque en eixa ja n’arrossegue quatre o cinc darrere. És paregut al que em passa en “Un dia en Viena”, una altra obra que toquem. En aquesta, en el passatge del piu mosso, el mestre accelera i es complica la feina, doncs les notes es poden fer però els matisos costen més.
També interpretarem una obra per a un grup instrumental d’uns 10 components. S’anomena “Trenca Madeixa”, i ja la vam tocar en l’aplec de bandes a la Vall d’Ebo, encara que, personalment, no va ixir per a tirar coets. Esta vegada ixirà millor, encara que la pressió és major, ja que toquem en el poble.
La festa de Sta. Cecília abarca dos caps de setmana. En el primer, el diumenge, fem l’arreplegada dels nous músics. Passejant pels carrers del poble i a ritme de passacarrer anem casa per casa donant la benvinguda als nous membres (i als seus familiars, que solen estar emocionats). El mestre els saluda i els va incorporant en la formació conforme creu convenient. De normal, en eixe passacarrer, els nous no toquen molt ja que, entre els nervis i el desconeixement dels papers, ja fan prou que duen el pas.
El següent cap de setmana és el fort. El divendres fem l’assaig general. Amb el mestre actual, Josep Cano, no és tan exagerat, però amb l’anterior, el benvolgut paisà Javier Santacreu, aquest assaig podia durar fins altes hores de la matinada.
Dissabte de matí és el torn de preparar la decoració del local/ambientació. Cada any, al meu parer, el nivell de treball augmenta. Com sempre, fem el tradicional cartell on solem posar “santa Cecília 200X….” i alguna rima graciosa. També, per suposat, els globus i els paperets de colors. Però el que trenca, encara que ja comença a ser habitual, és l’ambientació, la temàtica. L’any passat vam omplir el local de dibuixos animats amb les cares dels membres de la banda, i en un moment d’inspiració vam posar al mestre com a “Blancaneus”, i als membres recents com a els “7 nanets”. Va estar molt original.
Per la vesprada fem el concert, i si es dona el cas, se li fa algun reconeixement als músics que fa molts anys que estan o a gent de la directiva que es retira. Durant el concert, almenys jo, m’oblide de la festa per un moment. Toca concentrar-se i fer el possible per a que isca bé. A mi les mans em suen, i si tinc algun solo, em tremola la barbilla, cosa que dificulta molt que la calitat del sò siga bona. No obstant, en acabar, el sentiment de satisfacció no es pot pagar amb diners.
Després del concert anem a casa a canviar-nos i acudim al local per a sopar i ballar tota la nit. Com que el sopar és de “mos i arrere” que diuen, la gent aprofita per comentar, tan siga el concert com la decoració. Al sopar solen vindre les parelles i alguns fills de músics, pel que el nombre de gent augmenta.
Una vegada acabem de sopar i retirem la taula, l’orquestra de torn comença a tocar, i l’ambient comença a escalfar-se. Segurament, més d’un de nosaltres ja s’haurà fotut algun colpet de cassalla, per tal d’anar preparant l’espectale. Cal dir que fa relativament poc que la nova generació hem rebut el testimoni de enllestir-ho, i per tant hem fet el possible per millorar-ho, respectant clar les tradicions, com llepar la tapadora del caldero del bull i besar la bandera de la banda.
En les novatades de l’any passat representàrem un tipus de pregó medieval, o almenys això intentàvem, compaginat amb la famosa tonaeta de benvinguda: el xin xiri pum. Quin ganao. És curiosa la cara de por que feien mentre els preparàvem. I com no, la cara de la primera cassalla (quina putada lo de les càmeres digitals). Se’ls fa una presentació individualitzada, i de vegades, alguna fa gràcia al recordar enfrontaments entre pobles. Dic açò per que l’any passat va entrar una xicona del poble veí, Senija, localitat posseïdora de la Roca de la Salve, objecte de gran valor per als benissers.
Durant la vetlada, i a mesura que els cossos van escalfant-se, ixen espontanis per a col·laborar amb l’orquestra. Anna i jo solem pujar per a fer les veus de la cançò del duo dinàmico “Quince años”. No cantem massa, ja que ens passem més rato rient que cantant, però per això també val la pena. Durant eixa cançó, nosaltres som “el boet de la festa”. Al llarg de la nit, aquest rol va canviant de persona.
Al final de la nit, o de bon matí segons es mire, sempre queda un remijó de gent, actualment nosaltres, debatint i profundizant en temes prou insignificants, però alguna excusa ha d’haver per quedar-nos no? Al final sempre hi ha algú que recorda les poques hores que falten per a alçar-nos, i poc a poc anem escampant, uns sols, i altres acompanyats, segons vinga la cosa…
A l’endemà, diumenge, toca arreplegar a les Cecilianes. Aquest càrrec és una forma de recompensar a les mares (en representació dels pares) per animar-nos, suportar-nos i com no, escoltar-nos ens els concerts. El passacarrer és similar al del diumenge anterior, sols que acaba en l’esglèsia per tal de celebrar la missa en honor a Santa Cecília. Durant l’hora escasa que tarda la missa, la majoria dels músics ens n’anem al bar a esmorzar per tal de reviscolar el cos, en els casos possibles clar.
En acabar la missa, l’esmorzar en el nostre cas, anem a canviar-nos de roba per tal d’anar a dinar a un restaurant bò. Allí si que som multitud, ja que venen els socis que volen i les autoritats, les quals, tradicionalment, agafen el micrófon per prometre’ns un local d’assajos, un auditori o un local propi, segons la temporada. Amenitzats per una altra orquestra, la vesprada va deixant pas a la nit mentre la gent va retirant-se, uns pels xiquets, altres pels estudis, i altres per l’edat.
Finalment, una vegada en casa i amb les sabates llevades, sols queda descansar i anar pensant el l’any vinent, doncs sempre hi han idees per millorar i per divertir-se.
A tots els músics, practicants i no practicants, felicitats pel nostre dia, el dia de la música.
Dol rigorós…
Encara no ha eixit el sol i les oronelles ja ens donen el bon dia. Òbric els ulls poc a poc com si no volguera eixir del somni que estava vivint (la realitat sempre és més crua). Em trac el desdejuni al riurau i des d’ací contemple els bancals llaurats. Com es nota que ve la tardor, doncs els colors ja no són els mateixos.
Les xicones s’alcen i es preparen per a anar-se’n a l’escola. Una vegada llestes agafen camí cap al poble a bon ritme, ja que encara els queden un parell de kilòmetres per arribar. Una vegada perdudes per l’horitzó, no ho puc evitar i trenque a plorar com si fóra un xiquet: Ai Teresa, la meua Teresa…
Em vist, de negre, per a començar la feina diària. Recórrec els bancals afectats per les últimes pluges. Hauré de parlar amb el tio Xoxim, el que fa marges, doncs tinc un parell de solsides i necessite ajuda. Passe per davant de l’últim empelt que vaig fer de ciruelo, i la veritat és que està preciós. En el mateix arbre, m’assec i trac el recapte per a dinar.
Ací, enmig de l’horta, tan acostumat a este paisatge, rodejat d’arbres i d’olors, tanque els ulls i recorde. La recorde a ella, acabats de casar, cantant mentre recollia unes quantes bajoques per a fer el dinar. Que bonica era. La melena morena, llarga i frondosa, els ulls obscurs i profunds, els cos amb les corves perfectes. L’herència pura d’els avantpassats moriscs.
En acabar el dur, però sobretot llarg, dia de feina, torne cap a la llar. Les xiquetes ja estan ací. Encenc la xemeneia per a anar escalfant casa. Amparo, la menuda, de tans sols 6 anys, duu un blau al costat de l’ull. Les monges li han tornat a pegar per parlar en valencià. L’agafe i l’abrace per a alleugerir-li el dolor, encara que siga el del cor. “No passa res” li repetisc una i altra vegada fins que es calma. Com és d’esperar, em pregunta si ho ha fet mal, i jo, mirant eixos ulls plorosos, viva imatge de sa mare, no puc fer altra cosa que tornar a abraçar-la ben fort, encara que ara a qui li fa mal el cor és a mi.
La tia Paquita, la veïna de baix, s’asoma un poc abans d’hora de sopar. Hui ens porta un poc de mullaor torrat i mentre vaig a buscar uns quants ous per donar-li, ella i Pepa, la meua major, paren taula i aseen un poc casa. Després d’acomiadar-la donant-li les gràcies, agafa el camí de tornada sense poder amagar la llagrimeta. És molt bona dona la tia Paquita, i s’estimava molt a la Teresa. Me’n isc fóra.
Quan acabem de sopar, les xiquetes arrepleguen tot i em porten una copeta. Ho fan sense que els ho demane. Pobretes. De vegades no em vec amb forces de fer açò sol. De tant en tant, per a desemboirar-me intenten ensenyar-me a escriure. Fan bromes sobre la meua lletra, i entre rialles pareix que oblide la realitat.
A l’hora d’anar al llit quasi sempre em costa dur a Amparo en braços, ja que sol quedar-se dormida damunt de mi. Una vegada al llit, em quede mirant-les mentre dormen. Acabe tombant una estona al seu costat. Les sent respirar, inclús de vegades sent els bategs del cor. Note com el meu cor també batega.
Pense en sa mare i se’m trenca el cor de saber que mai més la veurem, que mai més l’abraçarem. I ara que faig jo, que faig amb tot l’amor que tenia? Just en eixe moment, la meua filla es gira cap a mi. Mentre em posa el braç damunt del pit, em diu, mig adormida: “la mama diu que estigues bé, que ella està ací”.
Abans que em senten, me’n vaig a la meua habitació, i alli, torne a ser dèbil. Plore en silenci, amb el cor encollit, però, poc a poc com totes les nits, vaig entrant en un món, somniat, irreal, on Teresa si que està. Durant unes hores, totes les nits, la puc tornar a tenir, la puc tornar a estimar.
Sempre em dorm plorant, però pels matins quan m’alce, em sent feliç.