Jo de major volia ser com Mary Poppins

Jo de major volia ser com Mary Poppins. La pel·lícula era la meua preferida quan era menuda i em sabia tots els diàlegs de memòria, sencerets. Per a mi era una diversió avançar-me al guió original, però reconec que per a la meua família devia ser una tortura. Tal volta per això, i un poc per por que desenvolupara algun tipus d’obsessió, va arribar un dia que ma mare em va suggerir que esborrara la pel·lícula. Bé, suggerir suggerir no va ser, però ja m’enteneu.

Van passar els anys i, encara que com a bon clàssic posaven la pel·lícula per les festes de Nadal i coses així, vaig anar oblidant aquella consecució de frases que tantes hores m’havia costat aprendre. Tampoc em va preocupar, ni tan sols em vaig adonar, era només una pel·lícula.

Però en algun moment ja d’adulta, no sé quan, no sé qui i tampoc sé per què, algú em va preguntar per referents femenins, reals i ficticis. Les reals les tenia clares, estava rodejada, però mai m’havia agradat massa la ficció, així que no sabia quin personatge de ficció podia haver-me marcat.

L’univers i les seues galetes, com si es tractara de Facebook, va tenir a bé programar de nou Mary Poppins a la televisió. Quan vaig veure l’anunci no vaig caure en això dels personatges ficticis, però si se’m va despertar la meua xiqueta interior i me la vaig papar sencera, amb mongetes incloses. Es podeu creure que hi havia parts de la pel·lícula que ni recordava?

Per exemple, tota la moguda del sufragi femení de la Senyora Banks, en el meu record, era una cançó més d’aquella aventura musical. Quina va ser la meua sorpresa en escoltar tot un discurs reivindicatiu i feminista demanant el vot de les dones: No más humillaciones ni más sufrir, prefiero pelear hasta morir o Hoy las cadenas hay que romper, en dura lucha por libres ser, y nuestras dignas sucesoras cantaran al ser mayores “Por fin, vota la mujer”.

Allí estava jo, bocabadada veient com la meua infància i la meua maduresa s’agafaven de la mà i tot tenia un sentit de por. Aquella pel·lícula m’havia marcat més del que recordava i estava disposada a seguir analitzant cada minut d’aquell vell vídeo, així que sense dubtar-ho vaig posar el focus en Mary Poppins: quantes coses més m’haurien passat per alt de la protagonista?

Doncs moltes, eixa va ser la resposta. Resulta que Mary Poppins és una somniadora nata, de les que fan “realitat” allò que imaginen. De classe treballadora, podríem dir que era una proto-autònoma, ja que marcava les seues pròpies condicions laborals. A través de les cançons deia el que havia de dir i aconseguia que es fera allò que considerava millor. Tota una líder capaç de mobilitzar el seu entorn per un bé comú.

Fins ací, diguem que ho recordava més o menys així. Bé, també estava allò de la màgia i de poder volar, això era inoblidable i a totes ens agradaria tindre un paraigua d’eixos. Però vaja, el que més em va sorprendre del personatge durant esta lectura adulta no era res de tot açò. La qüestió principal per a mi era quina vida havia escollit la protagonista. I dic escollit perquè ja li pressupose la suficient propietat per a fer-ho, no tinc cap dubte d’això.

Mary Poppins era fadrina, i encara que el tonteig amb Bert és evident durant les escenes que comparteixen, en cap moment açò esdevé l’argument principal, al contrari que en la majoria d’arguments on hi ha personatges cinematogràfics femenins protagonistes. Fóra quina fóra la relació que tenien Mary i Bert, estava clar que no era una relació tradicional romàntica.

Si açò no resulta prou evident, remarcaré com, tot i ser xiquera, en cap moment mostra la seua voluntat de ser mare. És una dona adulta conscient que l’educació de la gent menuda és important. Sap de la importància de l’estima i el respecte, de la convivència i la comunicació interpersonal, del dolor dels disgustos emocionals i el valor de la sinceritat, la humilitat i el diàleg. Aplica la compassió i dóna suport sense paternalisme, sense sobreprotecció. Simplement està i acompanya. De nou, tota una líder.

I sobretot, és una dona independent. Sap quan comença i quan acaba una etapa, i quina és la seua funció en ella, sense deixar-se endur per la nostàlgia ni per les dependències emocionals alienes. És una dona sencera i completa que viu la seua vida de manera coherent. I encara que en alguns moments s’entreveuen xicotets senyals de dubtes, no fa més que reforçar-la en la seua voluntat genuïna de ser lliure i volar.

Total, que jo de major volia ser com Mary Poppins. Això del paraigua i la bossa de mà infinita no ho duc bé, el primer sempre el perd i a la segona a voltes no porte ni mocadors.

Però, pel que fa a la resta, crec que ho tinc prou ben encarrilat!

 

 

Del sud…

Fa uns anys vam anar a veure a Lluís Llach a Dénia. Coneixia algunes cançons seues perquè en casa, mon pare i ma mare, sempre havien escoltat els seus discs, i s’estimaven algunes cançons molt, però jo mai li havia prestat atenció. Feia un temps havia anat a Benissa, però jo tenia altres coses millors a fer, tot i que ara mateix no recorde quines eren.

L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de música local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.

Quan vam arribar estava quasi ple. Mon pare i ma mare van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la seua generació, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restàvem tots el jovent, naturalment, filles i netes de les generacions abans esmentades.

Aquella imatge em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem totes les persones valencianes. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com moltes altres, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va sorgir amb més força que mai.

El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi deixava que em recolzara en ell. Va arribar un moment durant l’actuació que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, amb els primers acords de piano, va apropar el seu cap al meu i em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.

Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els i les mestres de la Safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Com si em llegira el pensament, Xavi es va tornar a apropar i em va dir: Veus? Açò és el país. Tot pareixia cobrar sentit, i era veritat, el país del qual havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, la de tota la vida, la de sempre, érem allí. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.

Sentir-me nacionalista valenciana sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.

Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español” per a la resta de l’estat, però tal volta mai hem acceptat ser-ho. Tal volta mai tindrem la bandera, ni la terra, ni el nom que volem. Però el país, per molt que ens ho neguen, per molt que ens vulguen fer  callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.

Santa Sexília

El compte arrere ha començat. Falten tres setmanes per a la posada en escena i encara tenim molta feina per fer, tant per al concert com per a la festa. “Al final sempre ix bé”, diu algú de la percussió entre dents. Anna i jo ens mirem, observem la partitura altra vegada i comencem a riure per no plorar.

El del primer moviment d’una Suite que toquem, anomenat Chaconne (curiós nom per a una obra escrita per a una banda militar), va massa a pressa. Els dits no poden córrer tant, o almenys costa més amb el flautí. El cas és que sempre m’equivoque en la mateixa nota: el “la” de la primera línia addicional. Resulta que estem en Mib, el que vol dir que portem tres bemolls (Si, Mi i La), per tant, el “la” porta bemoll, però en la baixada de l’escala que fem en este passatge està alterada: el “la” és natural. Doncs si m’equivoque en eixa ja n’arrossegue quatre o cinc darrere. És paregut al que em passa en “Un dia en Viena”, una altra obra que toquem. En aquesta, en el passatge del piu mosso, el mestre accelera i es complica la feina, doncs les notes es poden fer però els matisos costen més.

També interpretarem una obra per a un grup instrumental d’uns 10 components. S’anomena “Trenca Madeixa”, i ja la vam tocar en l’aplec de bandes a la Vall d’Ebo, encara que, personalment, no va ixir per a tirar coets. Esta vegada ixirà millor, encara que la pressió és major, ja que toquem en el poble.

La festa de Sta. Cecília abarca dos caps de setmana. En el primer, el diumenge, fem l’arreplegada dels nous músics. Passejant pels carrers del poble i a ritme de passacarrer anem casa per casa donant la benvinguda als nous membres (i als seus familiars, que solen estar emocionats). El mestre els saluda i els va incorporant en la formació conforme creu convenient. De normal, en eixe passacarrer, els nous no toquen molt ja que, entre els nervis i el desconeixement dels papers, ja fan prou que duen el pas.

El següent cap de setmana és el fort. El divendres fem l’assaig general. Amb el mestre actual, Josep Cano, no és tan exagerat, però amb l’anterior, el benvolgut paisà Javier Santacreu, aquest assaig podia durar fins altes hores de la matinada.

Dissabte de matí és el torn de preparar la decoració del local/ambientació. Cada any, al meu parer, el nivell de treball augmenta. Com sempre, fem el tradicional cartell on solem posar “santa Cecília 200X….” i alguna rima graciosa. També, per suposat, els globus i els paperets de colors. Però el que trenca, encara que ja comença a ser habitual, és l’ambientació, la temàtica. L’any passat vam omplir el local de dibuixos animats amb les cares dels membres de la banda, i en un moment d’inspiració vam posar al mestre com a “Blancaneus”, i als membres recents com a els “7 nanets”. Va estar molt original.

Per la vesprada fem el concert, i si es dona el cas, se li fa algun reconeixement als músics que fa molts anys que estan o a gent de la directiva que es retira. Durant el concert, almenys jo, m’oblide de la festa per un moment. Toca concentrar-se i fer el possible per a que isca bé. A mi les mans em suen, i si tinc algun solo, em tremola la barbilla, cosa que dificulta molt que la calitat del sò siga bona. No obstant, en acabar, el sentiment de satisfacció no es pot pagar amb diners.

Després del concert anem a casa a canviar-nos i acudim al local per a sopar i ballar tota la nit. Com que el sopar és de “mos i arrere” que diuen, la gent aprofita per comentar, tan siga el concert com la decoració. Al sopar solen vindre les parelles i alguns fills de músics, pel que el nombre de gent augmenta.

Una vegada acabem de sopar i retirem la taula, l’orquestra de torn comença a tocar, i l’ambient comença a escalfar-se. Segurament, més d’un de nosaltres ja s’haurà fotut algun colpet de cassalla, per tal d’anar preparant l’espectale. Cal dir que fa relativament poc que la nova generació hem rebut el testimoni de enllestir-ho, i per tant hem fet el possible per millorar-ho, respectant clar les tradicions, com llepar la tapadora del caldero del bull i besar la bandera de la banda.

En les novatades de l’any passat representàrem un tipus de pregó medieval, o almenys això intentàvem, compaginat amb la famosa tonaeta de benvinguda: el xin xiri pum. Quin ganao. És curiosa la cara de por que feien mentre els preparàvem. I com no, la cara de la primera cassalla (quina putada lo de les càmeres digitals). Se’ls fa una presentació individualitzada, i de vegades, alguna fa gràcia al recordar enfrontaments entre pobles. Dic açò per que l’any passat va entrar una xicona del poble veí, Senija, localitat posseïdora de la Roca de la Salve, objecte de gran valor per als benissers.

Durant la vetlada, i a mesura que els cossos van escalfant-se, ixen espontanis per a col·laborar amb l’orquestra. Anna i jo solem pujar per a fer les veus de la cançò del duo dinàmico “Quince años”. No cantem massa, ja que ens passem més rato rient que cantant, però per això també val la pena. Durant eixa cançó, nosaltres som “el boet de la festa”. Al llarg de la nit, aquest rol va canviant de persona.

Al final de la nit, o de bon matí segons es mire, sempre queda un remijó de gent, actualment nosaltres, debatint i profundizant en temes prou insignificants, però alguna excusa ha d’haver per quedar-nos no? Al final sempre hi ha algú que recorda les poques hores que falten per a alçar-nos, i poc a poc anem escampant, uns sols, i altres acompanyats, segons vinga la cosa…

A l’endemà, diumenge, toca arreplegar a les Cecilianes. Aquest càrrec és una forma de recompensar a les mares (en representació dels pares) per animar-nos, suportar-nos i com no, escoltar-nos ens els concerts. El passacarrer és similar al del diumenge anterior, sols que acaba en l’esglèsia per tal de celebrar la missa en honor a Santa Cecília. Durant l’hora escasa que tarda la missa, la majoria dels músics ens n’anem al bar a esmorzar per tal de reviscolar el cos, en els casos possibles clar.

En acabar la missa, l’esmorzar en el nostre cas, anem a canviar-nos de roba per tal d’anar a dinar a un restaurant bò. Allí si que som multitud, ja que venen els socis que volen i les autoritats, les quals, tradicionalment, agafen el micrófon per prometre’ns un local d’assajos, un auditori o un local propi, segons la temporada. Amenitzats per una altra orquestra, la vesprada va deixant pas a la nit mentre la gent va retirant-se, uns pels xiquets, altres pels estudis, i altres per l’edat.

Finalment, una vegada en casa i amb les sabates llevades, sols queda descansar i anar pensant el l’any vinent, doncs sempre hi han idees per millorar i per divertir-se.

A tots els músics, practicants i no practicants, felicitats pel nostre dia, el dia de la música.

Un dia de la “nostra” vida

– Un tallat per favor.

– Ein?

Mal comencem el dia, tampoc és tan difícil. En fí, ho dic en espanyol i au. Son les 9 del matí i no vaig a posar-me ara a discutir per un cafè. Busque algun periòdic, poc per a triar: El mundo i l’Información. Agafe el segon per eliminació. Mirant per damunt, lo de tots els dies:

– Internacional: En alguns països les guerrilles fan maldat, en altres alguna força de la natura ho ha arrasat tot, i en la resta algú com Bush o Putin, fa el que vol i crea problemes.

– Nacional: El PP insulta i el PSOE es defèn. També apareix alguna fotografia d’un accident de tràfic, i poc més. Com sempre, molta palla.

– Autonòmic: Una inauguració, dos o tres notícies sobre els diners que perdem amb el circuit de la formula 1 i amb la ciutat de la llum d’Alacant, alguna notícia d’algun polític demanant el transvasament, i prou. Si és estiu encara eixirà que algun bou d’algun poble ha agafat a algun estranger (segurament perquè este anava a tocar-lo o algo semblant).

Bec l’últim glop de café i em dirigisc a la barra. Allí deixe el periòdic i l’euro. Amb un adéu m’acomiade de Maria la cambrera i de la parella de dones que està en la taula de l’entrada. Pel carrer em trobe amb gent coneguda, però com que  no vull perdre temps parlant vaig pegant cabotades per a saludar i així no decau el ritme. Arribe a la biblioteca i m’assec al lloc de tots els dies. Quasi mai hi ha gent, sols en època d’exàmens. Em pose l’Mp3 i desconnecte de la realitat.

Mire el mòbil, han passat ja 2 hores. Em costa creure que haja aguantat tant. De normal a l’hora i poc ja estic desficiosa. Agafe el telèfon i ix al carrer a que em pegue l’aire. Quan estic a punt de pujar-me’n passa Mario (el responsable de la capçalera d’este bloc) i ens quedem una estona xarrant. Després de recordar entre bromes la mig borraxera que vam agafar el dissabte, ens acomiadem i me’n torne a lo meu.

A la una ja no puc més i arreplegue els trastos. Mentre puge a casa vaig pensant que faré de dinar. Com que no tinc molta gana d’embrutar-me faré pollastre al forn, doncs això es cuina sol. Una vegada en casa, encenc i de seguida apague el televisor. Abans m’encantaba la tele, però al final ja no saps que mirar a causa de la varietat, de la poca varietat. Recorde una frase de Groucho Marx que vaig llegir que deia algo així com ” Qui diu que la televisió no ensenya res? Cada vegada que l’encenc m’agafen ganes de llegir-me un bon llibre”. Em ric en silenci recordant-la. Acabe optant per posar-me música en l’ordinador. Ultimament sempre escolte Pau Alabajos i el Fill del mestre.

Després de dinar, el meu germà Xavi em crida per ensenyar-me qualsevol descobriment informàtic que haja fet hui. Acabem tenint alguna conversa interessant. En acabar jo vaig al menjador amb els meus pares i o bé mirem la tele o directament dormim la migdiada, però res de profit. En acabar, me’n torne a la biblioteca. Esta vesprada he quedat amb Vero (mensa) així que fem cafè primer i després ens posem. Lo mateix que pel mati però per la vesprada. A les 8 o per ahí peguem a fugir. Si ens agradara la cervesa pararíem a fer-nos-en una, però com que no és el cas, ens n’anem cap a casa. Ens acomiadem però no per molta estona, doncs d’ací una horeta i mitja ja ens vegem per a anar a l’assaig.

Toquen el timbre, deu de ser Vero. Conteste i en efecte és ella, així que li dic la famosa frase “ara baixe”. Una vegada les dos al portal anem al Vizcaíno a fer-nos el cafenet. Allí està Madaelina (no sé ben bé com s’escriu) que només veure’ns entrar ja ens diu des de la barra “Dos tallats?”. Nosaltres somriguem i li diguem que si, i mentre ens sentem comentem que això si que dona gust, doncs la cambrera es rumana i intenta aprendre valencià.

A les 10 en punt ens alcem, paguem i fem camí cap a l’escola de música. Hui hem arribat prompte, doncs sols està el director i dos o tres nous (estos solen ser més puntuals que la resta). Mentre montem els instruments, xafardejem sobre algun tema, important o no, fins que arriba algun company de corda. Tots els meus companys son agradables (excepte una que no ve a cuento), però n’hi ha dos que m’alegren el dia. Un és Pepe (flauta solista i un tio molt simpàtic), ja que quan el vec entrar ja sé que passe el que passe, el nostre paper sonara, jeje. L’altra es Ana (o Ana Mª), ja que xarrant amb ella m’ho passe pipa.

Després de repasar Bocetos del Caucasso i alguna obreta més, el mestre tanca els papers i ens dona la bona nit. Mentre guardem els instruments parlem de si anem a fer-nos un burret. Com sempre, els de la Morralla anem a la canya, i més ara que encara fa bo i la terrassa està montada. Mentre la cambrera ens trau la beguda, Marto ja n’ha dit una de les seues i estem tots baquejant-nos de riure. De tant en tant juguem al futbolí. Hui no ha passat cap tia bona, ja que quan açò passa els tios es passen deu minuts fent-se senyes i bufant, i tornem a riure. Les ties no tenim eixe problema, ja que Rosa quan el veu ho diu ben fort, i tots esclatem a riure. Entre anècdotes i acudits van passant els minuts fins que es fa hora d’anar cap a casa.

Quan arribem a la torre, sols quedem Álvaro i jo. Agafats de la mà anem fins al portal. Allí ens mirem, i sense dir res ens besem. Jo em pose a plorar, ja queda menys. Ell m’abraça i em diu que un any passa a pressa. Seguit d’això diu alguna tonteria per a fer-me riure. No sé el temps que passem allí abraçats, però m’encanta. “Et vull” “Jo també”. Ens tonem a besar.

Puge a casa, i Traca, la meua gosa, ix a rebre’m. Entrem a l’habitació i encenc l’ordinador. Mire el correu i alguna cosa més. Si tinc ganes, escric algo. Si no, apague l’ordinador i em gite. Dorm

Hui ha sigut un dia més. Però vosaltres qualsevol dia normal, hui, ahir o demà, me’l feu especial. Per això, a tots els que ompliu el meu dia a dia, vos dic que gràcies per formar part de la meua vida.

Vos estime.