Estimats amics:

Estic nerviosa, i no és per escriure esta carta. El meu estat és perquè esta nit, per fi, torna a ser lluna plena. La mare em deixarà eixir a passejar. La resta de nits no vol, però com hui hi ha claror, fa una excepció. La vaig convèncer dient-li que així podia veure bé als animals i a les persones, però amb una condició: no apropar-me massa per a que no se n’adonen que estic ahí. Jo sempre li pegue cabotada, però després faig el possible per a que algú d’ells, de vosaltres al cap i a la fí, em faça cas.

Es preguntareu qui sóc. Em diuen Laia, i visc en el meu poble, però no sóc un ser viu segons la vostra ciència. Vaig morir amb un any escàs, per tant, no recorde gens la vida entre vosaltres. Els meus pares també van morir, doncs va ser un accident de cotxe. Ells moltes vegades estan tristos, però jo no entenc perquè, la vida ací es meravellosa.

Molt pocs de vosaltres sabeu que estem ací, i menys encara els que ens veieu, però no cap sap com vivim. Vivim en cases, com vosaltres, encara que les anomeneu amb un to un tant discriminatori: abandonades? que estan en ruïna? no sé, no recorde bé la paraula. La nostra vida és semblant a la vostra: la gent va a treballar, els xiquets anem a escola, i els iaios passegen pel poble. Som l’altra part del poble, que dic jo.

El problema és que ens tenim que adaptar a vosaltres. No podem obrir bars, ni muntar oficines, ni ser amos d’un bancal, però si podem treballar en els vostres. Treballem per a nosaltres. Quan s’obri un bar, alguns dels nostres estan de cambrers per a servir-nos, llaurem els bancals sense amo, i no necessitem oficines perquè no tenim paperam que aclarir.

Jo vaig a l’escola, estic en cinquè de primària. La mestra és Na Pepa, una dona major que ja era mestra on vosaltres. Sempre em diu que trac molt bones notes. La veritat és que m’agrada estudiar, però no ho dic molt fort perquè pareix que no li agrada a quasi ningú. Vaig al col·legi Pare Melcior, el de dalt. Voleu que vos conte un secret? De vegades, quan els meus companys vius es passen paperets jo els llegeixo, i em quede amb les ganes d’escriure’n algun. Els majors no volen que “contactem”, com diuen ells, amb vosaltres. S’enfaden molt, però jo crec que és impossible fer com si no estiguéreu. És com viure en una pel·lícula però fer sols que la veus. El que dic jo, impossible.

Una diferència amb vosaltres, i que s’agraeix, és que, al no tindre res nostre, com diu el papà, “bens materials”, no ens barallem. Tenim de tot, ho agafem de vosaltres. Però no patiu, ho tornem amb bones condicions o ho re-omplim. Com creieu que desapareixien els coberts i els gots? I com creieu que al cap d’un temps vos en sobren?

Sempre ho tenim que fer sense que se n’adoneu, encara que ho vec una tonteria, ja que inclús veient-ho la majoria de vosaltres no s’ho creurieu. Eixa és una de les raons per les que m’agrada sortir les nits de lluna plena, vos explique: Eixa nit, la llum de la lluna trenca la barrera entre els vius i els morts. Trencar no és la paraula, més bé, la llum ho deixa veure tot, per tant, eixes nits, com la d’avui, vosaltres ens podeu veure, si mireu clar.

Però, sincerament, no li feu massa cas a l’assumpte. Li doneu una barbaritat de sentits a la lluna plena: nit de bruixes, nit d’amor, d’energia, d’encanteris, tot menys nosaltres, els altres. Una vegada més, sols mireu el vostre melic, sense fer cas a tot allò que vos envolta. Arriba el dia de Tot sants, i ploreu per nosaltres, i la resta de l’any, ni se’n recordeu de que estem ací. Egocéntrics.

De vegades els meus pares m’acompanyen, però jo preferisc anar tota sola, així puc escudrinyar més. No em fa por passejar a soles, doncs no hi ha res que em puga fer mal, ja estic morta. No és com eixe joc de pilota al que juguen els nens de la meua edat (ferit-malalt-mort-ossos-músculs-cendra….), ja que una vegada mort, ja no pots empitjorar.

Tornant a esta nit, que l’escriure em fa perdre el llegir, he decidit que aniré a pegar una volta pel casc antic del poble. Començaré per la Plaça del portal i aniré per dalt. Agafe el carrer que puja i a les poques cases ja sent l’olor de xumeneia. L’hivern també té bons aromes. A les escaletes de Ca Xoxim hi ha una parelleta d’adolescents festejant. Es besen a la boca i tot. Quan ho fan jo m’amague, em fa un poc d’angúnia. Ells a mi no em veuen, estan d’esquena. Els sent remorejar paraules boniques una i altra vegada, com en les pel·lícules. Pareixeu animalets d’amo.

Arribe al final del carrer i baixe la costereta per a arribar a la Plaça de Baix. Gesmiler. M’encanta. Crusa la plaça un gat, que en veure’m camina cap a mi mirant-me fíxament. L’acarície i ronca. Com són els gats. Jo vull tindre’n un però ma mare diu que no, sempre diu que no a tot.

Allí en la plaça m’assec a un banc. Si no hi ha ningú, de vegades, rasque amb un bastó el seient per tal de signar. Queda tan bonic el meu nom en la fusta. Es com si, per fer això, ja existira per a vosaltres.

Tornant cap a casa, en un carrer d’escales, em cruse amb un xicona que duu un mòbil en mans i a penes em veu. Acte seguit, passa el que més m’agrada. La xica alça el cap pensativa i para, ha notat algo. Es gira, mira, torna a girar-se i fa que no amb el cap, torna a mirar per si de cas, aguanta una estona, i finalment, s’ajusta bé l’abric (no sé perquè feu això) i segueix el seu cami.

No desapareixem, si és el que estaveu preguntant-se, no podem. Tampoc volem, per si ho creieu. Però com no fem soroll al caminar, ens amaguem. Jo encara sóc menuda i cap en quasevol porta mig amagada, i com mai les mireu, es centreu en el carrer, doncs no em veieu. A pesar de saber que no les mirareu, eixos segons per a mi són intensos.  És una sensació com de por dolça. Sabeu del que parle no? Eixa pujada d’adrenalina tan buscada. M’agrada.

Hi ha nits que no em cruse amb ningú, però una vegada vaig parlar amb una dona major i tot, molt tossuda per cert. Em va agafar de la mà i insistida em portar-me a casa. Que no era normal que una xiqueta de la meua edat anara per ahí a eixes hores, deia. Em sabia mal explicar-li el meu cas, per la seua reacció clar, així que vaig optar per esmunyir-me de la seua mà i començar a córrer. Quan vaig arribar a casa, pareixia que l’ànima anara a eixir-me per la boca (esta expressió em fa gràcia).

En fi, ha sigut un plaer conéixer-vos. Tal vegada vos escriga un altre dia, qui sap. Ara me’n vaig que si es fa molt tard la gent es gita i ja no em trobe amb ningú interessant. I recordeu, si vos desapareix una espremedora, un jersei, o algun llibre, no es torneu bojos, ho tenim nosaltres.

Besets i fins prompte.

Laia