La meua amiga Cesca m’ha convençut per a que escriga una espècie de diari. No sé ben bé de que em servirà. El que sé segur és que no solucionarà les coses, i això és el que em tortura.

Ahír tenia cita al ginecòleg, encara no duc ni cinc mesos d’embaràs, i com que Josep no podia vindre, li ho vaig dir a Cesca. En principi anava a ser una revisió normal i corrent. Em donaria els resultats d’uns anàlisi que em vaig fer fa uns dies i prou. Això havia de ser, però no fou el que va ocòrrer.

Arribarem a la consulta a l’hora justa. Només entrar, l’infermera ens va guiar al despatx del doctor. Em va estranyar no haver d’esperar gens, però en eixe moment em vaig alegrar i tot. Vam entrar i En Antoni, el doctor, estava assegut davant l’ordinador de cara a la pantalla, però amb una expressió absent un tant inquietant.

Quan va alçar la mirada, ens va oferir seure, i es va llevar les ulleres poc a poc. Se’l veia preocupat, i això em preocupava a mi. Amb un fil de veu un poc angoixat començà a explicar-me els resultats dels anàlisi. Em va explicar que no se quina fetoproteina o algo així m’havia eixit en excés, i que això podia indicar no se quina altra malaltia per a la criatura. Que no era una cosa exacta, que s’havien de fer més proves, que no em preocupara, i bla, bla, bla…

Em va convidar a pujar a la camilla per a fer-me una ecografía, que pel que em va explicar, és una de les proves per a diagnosticar la malaltia abans comentada. Després de posar-me una mica d’aquell gel tan gelat, més gelat que mai, va apretar les tecles corresponents i em va posar l’aparell sobre el ventre.

No va passar gaire temps mirant, pareix que estava clar. Espina Bífida. Es veu que el tub neural no tanca bé al formar-se i clar, això no és gens bo. Em va explicar les lesions que podria patir el xiquet, i a partir de la cinquena frase ja no podia assimilar la informació. Em vaig tocar el ventre i les llàgrimes començaren a eixir.

No sabia exactament que pensar. El doctor em va dir que encara estava a temps de tirar-me arrere amb eixe embaràs. Que era jove i ho podia intentar més avant. Però jo no podia pensar, no aconseguia aclarir les idees. Ni tan sols sabia si tenia idees. Em va recomanar una psicòloga i em va dir que pensarà bé en el que m’havia dit.

Josep s’ho ha pres millor que jo. Ell ha agafat el rol de tirar del carro. Està disposat a fer el que faça falta, fins i tot donar-me suport si decidisc no tindre’l. La veritat és que m’ha aguantat vora una hora plorant, i sé que ell també està disgustat, però ha evitat mostrar-ho davant meu.

No deixe de pensar en el que ha dit En Antoni, i la veritat té raó. A penes tenim 30 anys, ens queda molt de temps per davant. I sé que no faria mal si tirara arrere, sempre he defensat l’avort coherent, però em sent egoista. I em sent així perquè no vull tindre’l, no vull. No vull passar-me la vida depenent d’un xiquet malalt havent-ho pogut evitar, i eixos pensaments em fan sentir malament.

No dubte que el voldria, que l’estimaria fóra com fóra. Però no vull ser responsable del canvi de vida que ens esperaria. Ni vull ni puc. Realment ho tinc quasi clar, però el dubte és necessari.

Sentint-ho des del fons de la meua ànima, està decidit. Demà cridaré al doctor i acabarem amb aquest malson.

Jaumet, ho sent molt carinyet.