Vida?…

La meua amiga Cesca m’ha convençut per a que escriga una espècie de diari. No sé ben bé de que em servirà. El que sé segur és que no solucionarà les coses, i això és el que em tortura.

Ahír tenia cita al ginecòleg, encara no duc ni cinc mesos d’embaràs, i com que Josep no podia vindre, li ho vaig dir a Cesca. En principi anava a ser una revisió normal i corrent. Em donaria els resultats d’uns anàlisi que em vaig fer fa uns dies i prou. Això havia de ser, però no fou el que va ocòrrer.

Arribarem a la consulta a l’hora justa. Només entrar, l’infermera ens va guiar al despatx del doctor. Em va estranyar no haver d’esperar gens, però en eixe moment em vaig alegrar i tot. Vam entrar i En Antoni, el doctor, estava assegut davant l’ordinador de cara a la pantalla, però amb una expressió absent un tant inquietant.

Quan va alçar la mirada, ens va oferir seure, i es va llevar les ulleres poc a poc. Se’l veia preocupat, i això em preocupava a mi. Amb un fil de veu un poc angoixat començà a explicar-me els resultats dels anàlisi. Em va explicar que no se quina fetoproteina o algo així m’havia eixit en excés, i que això podia indicar no se quina altra malaltia per a la criatura. Que no era una cosa exacta, que s’havien de fer més proves, que no em preocupara, i bla, bla, bla…

Em va convidar a pujar a la camilla per a fer-me una ecografía, que pel que em va explicar, és una de les proves per a diagnosticar la malaltia abans comentada. Després de posar-me una mica d’aquell gel tan gelat, més gelat que mai, va apretar les tecles corresponents i em va posar l’aparell sobre el ventre.

No va passar gaire temps mirant, pareix que estava clar. Espina Bífida. Es veu que el tub neural no tanca bé al formar-se i clar, això no és gens bo. Em va explicar les lesions que podria patir el xiquet, i a partir de la cinquena frase ja no podia assimilar la informació. Em vaig tocar el ventre i les llàgrimes començaren a eixir.

No sabia exactament que pensar. El doctor em va dir que encara estava a temps de tirar-me arrere amb eixe embaràs. Que era jove i ho podia intentar més avant. Però jo no podia pensar, no aconseguia aclarir les idees. Ni tan sols sabia si tenia idees. Em va recomanar una psicòloga i em va dir que pensarà bé en el que m’havia dit.

Josep s’ho ha pres millor que jo. Ell ha agafat el rol de tirar del carro. Està disposat a fer el que faça falta, fins i tot donar-me suport si decidisc no tindre’l. La veritat és que m’ha aguantat vora una hora plorant, i sé que ell també està disgustat, però ha evitat mostrar-ho davant meu.

No deixe de pensar en el que ha dit En Antoni, i la veritat té raó. A penes tenim 30 anys, ens queda molt de temps per davant. I sé que no faria mal si tirara arrere, sempre he defensat l’avort coherent, però em sent egoista. I em sent així perquè no vull tindre’l, no vull. No vull passar-me la vida depenent d’un xiquet malalt havent-ho pogut evitar, i eixos pensaments em fan sentir malament.

No dubte que el voldria, que l’estimaria fóra com fóra. Però no vull ser responsable del canvi de vida que ens esperaria. Ni vull ni puc. Realment ho tinc quasi clar, però el dubte és necessari.

Sentint-ho des del fons de la meua ànima, està decidit. Demà cridaré al doctor i acabarem amb aquest malson.

Jaumet, ho sent molt carinyet.

9 pensaments a «Vida?…»

  1. Aquesta història és realment commovedora. Crec que és de les que més m’ha agradat de tot el que has escrit fins ara.

    El que està clar és que cada vegada ho fas millor. Com continues així, d’ací no res hi haurà obres teues a les llibreries.

  2. Molt bo filla, per sort mai ens hem vis en aquesta situacio, deu de ser tremenda, pero la manera en qque ho escrius es fantastica, jo com a membre del “club de les ploramiques”ja saps el que he fet.
    Enhorabona i besadetes

  3. Ie Bèl! Per favor, escriu un llibre ja. Saps molt bé com transmetre les emocions dels personatges al lector i això es molt difícil d’aconseguir.

    No sabia que tenies una vena literària per a la escriptura. Segueix així, que ho fas de categoria!

  4. M’ha encantat, una història trista però conmoverdora, on en situacions algú haurà estat en la pell de la prota. Com diu Cucurru, saps transmetre molt bé les emocions dels personatges als que llegim. Escriu una novel·la ja!!!Necessitem llegir-te, molts be7s.

  5. Jo vaig a fer-me ja del club de ta mare… I sensible que estic… I que manera de plorar, toqueu…
    Molt bó Belen!
    T’aplaudix, eres una personeta meravellosa i en cada cosa que fas ho deixes vorer!

  6. ja tic asi i perfi e llegit alguna coseta teua i m’ha molat molt.
    Estic totalment d’acord amb la decisio que pren, al moment que decideix abortar abans de donar-li la vida a algu que a sofrir vivintla, jo estic afavor de l’abort i estos casos, son els que donen rao per estar d’acord… molt way l’escrit…. i perque tenia que dirse Jaume?? jajajaja adeu!

  7. Sense saber com, he anat a parar a aquest blog…no et conec. De fet el primer que ser és el que acabo de llegir… i llavors, m’he interessat per qui escrivia això… una fisioterapeuta, amant de la música i de les lletres… bona combinació…moltes felicitats pel blog… i per l’escrit…

  8. Tinc poques ocasions per sentar-me ací davant i relaxar-me llegint allò que no em fa mal a les orelles, disfrute, i quan acabe estic tan… no sé com, que quasi no puc dir res, i torne a llegir-ho tot, per si alguna cosa no m’ha quedat clar o potser, per tornar-me a relaxar. Després pense i, com ara mateix, no sé que opinar. És tan fàcil que ocorrega allò que és dificil, malgrat el que tots pensem, que preferisc no pensar-ho. Que rica em sent mirant-me a les meues dos perles, Júlia i Vicent. Besets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.