Per la finestra es veu la claror que, des de lluny, anuncia l’arribada del dia. Allí fora, la pluja, discreta i espontània, refresca els carrers, els parcs, els bancs, i fins i tot algun ocell que s’atreveix a passejar. L’Anna, encara dormida, ni se n’adona. Sergi, ja despert, la mira i somriu. Un somriure tímid, inconscient, però sincer i totalment explícit.
Poc a poc, per no despertar-la, apropa el seu cos, encara nu, cap al d’ella, fins que nota la seua respiració. Mentre assaboreix l’olor de la seua pell, li acarona els cabells suaument, com si volguera assegurar-se que és real. La seua mà, un tant nerviosa, baixa acariciant la silueta de la seua estimada. És tan bonica que no pot deixar de mirar-la, ni de somriure. Anna, immersa profundament en els seus somnis, sospira. Sergi apropa els llavis als d’ella. La besa amb tendresa, dolçament, com si fóra el primer i l’últim bes que li poguera fer.
Anna, lentament, desperta, i a mesura que obri els ulls, es troba amb els de Sergi que, poc a poc, s’estan omplint de llàgrimes. En silenci comença a plorar. Anna, sense dir res, el besa, breument, com si tractara d’alleugerir-li algun mal. Ells llavis d’ell, igual que una estona abans, tornen a mostrar eixe somriure.
La mà de Sergi, encara sentint el cos d’Anna, puja fins la cara per poder acariciar-la, provocant que els ulls d’ella s’emocionen també. No parlen, els mots no fan falta per a dir-se el que senten, tan sols es miren plorar, somriuen mirant-se, i s’estimen somrient.
El temps, còmplice etern, testimoni fidel, sembla aturar-se. I allí, els dos gitats, nuets, cos amb cos, ànima amb ànima, senten com si fóren un, com si no existira res més. Pareix que estan en una bambolla que els aïlla de tot. Un món nou, desconegut, propi, on sols necessite’n tenir-se, tocar-se i sentir-se l’un a l’altre. Tot un món per a ells, per als dos sols, per als dos junts…
Et trobe a faltar…
8 pensaments a «Un món…»
Deixa un comentari
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Preciós!
m,encanta, m,encantes…
La gent diu…
No se que diu la gent, pero jo a l’Anna li dic que estiga tranquil·la que segur que el Sergi prompte estara a prop d’ella. I tornaran a ser sols un, en el seu mon, en la seva bambolla…
Bua! M’has somogut el coret.
Bonico de veres! Hi ha que vore el que es volen Sergi i Anna, això és amor i la resta xorraes.
precios…
Belén, has fet que a mi també se m’ompliguen una miqueta els ulls de llàgrimes. Sergi i Anna tenen molta sort de tindre’s l’un a l’altre.
Per cert, David, t’has carregat tot el romanticisme amb el bonico de veres…
Jo li diria a Sergi i Anna que l’amor tan fort que senten, es farà gran amb el temps, que les dificultats l’enfortira mes, i estic segura que dins de trenta anys seguiran tenint un mon pera ells sols, seguiran estimant-se tant com ara, i la bambolla no es trencarà mai si s’ho proposen.
Meravellós, tinc la vista borrosa i no puc escriure res més!!! besets estimada amiga