Pròxima parada…

Junt amb la primera escalfor del sol, i sense necessitat de cap aparell estrident per despertar-se,   Ramon s’alça com cada matí, animat i content, per tal de començar la jornada. Després de comprar el pa i el periòdic del dia, torna cap a casa per posar-se mans a la feina i complir amb les seues obligacions casolanes.

Fa uns anys, més dels que ell recorda, la seua vida era completament diferent. Ramon, juntament amb la seua dona, havia dut durant molt de temps el bar de la plaça del poble, conegut per tota la comarca pels seus plats típics, els seus putxeros, les seues picaetes, i sobre tot, per la sensació d’estar en casa que es sentia només passar per la porta.

El matrimoni sols va tenir un fill, això sí, desitjat i buscat fins la sacietat. De fet, la parella va deixar-lo de buscar creient que no podien tenir-ne. I com quan deixes de buscar és quan trobes, la dona va quedar embarassada ja prou avançada d’edat. Aquest fill va ser com una bufada d’aire fresc per a la parella, que havia vist esvanir-se els seus desitjos de tenir un hereu. I aquest somni, al fer-se realitat, tornà a omplir-los de il·lusió, d’alegria, i encara que no s’havia apagat, va aconseguir revivar l’amor entre la parella, com si començaren a festejar.

Ells, com que el bar anava bé, i podien pagar-ho, això si, treballant molt, van insistir en l’educació de Pere. El xicot, amb l’edat de 18 anys, ja tenia el grau mitja de trompeta. Era un apassionat de la música, tant clàssica com moderna. Tan feia òpera que rock, mentre fóra música li interessava. A pesar de tot açò, la llengua universal tan sols era una afició. Al que realment volia dedicar-se era la medicina, concretament la cirurgia. Li apassionava molt la branca de neurologia. Eixe misteriós òrgan que ens defineix, que ens diferència entre nosaltres, i del que no sabem quasi res. Li encantava pensar en com arribaria a ser un metge destacat i com viatjaria arreu del món per donar conferències i seguir investigant.

Una nit, mentre el xicot, ja amb 20 anys, tornava cap a casa, va sofrir un accident greu. Va ser atropellat per un begut que, després de reballar-lo amb el cotxe, va fugir sense deixar mai ni rastre. Pere, va ser ingressat a l’hospital, i després d’estar una bona temporada en coma, va ser donat d’alta amb un diagnòstic baix del braç totalment desconcertant. Destí macabre i cruel.

En poc temps, el cos fornit del xicot i la intel·ligència de la seua ment van deixar lloc al cos flac i deformat d’un nen malaltís, privat de parla, i amb un enteniment gairebé reduït.

La mare, amb antecedents de problemes cardíacs, no va poder suportar tot aquell assumpte, i va morir pocs mesos després de la tornada a casa de Pere. Els metges digueren que havia sigut un infart, però l’home sabia que ho havia causat tot la pena.

Ramon, molt lluny de caure al fons del pou de la tristor i la depressió, es va adonar que la vida és un  camí que ens toca recórrer sense saber molta distància queda fins la meta. És un mapa buit on només coneixem el final, en canvi, en la nostra mà està escollir la direcció, deixant tot un viatge per descobrir. Essent conscient de que ell ja era major, i que el seu fill estava molt delicat, sabia que no viurien gairebé temps cap dels dos. No obstant, els diferenciava una cosa: Ramon ja havia viscut la seua vida, ja havia escollit, en canvi, Pere no tindria l’ocassió. Havia perdut l’oportunitat de triar, d’elegir el seu camí. Ramon, carregat de paciència, valentia, esperança, i sobretot d’estima,va decidir canviar de camí. Volia que el fill tingués una vida com sempre havia desitjat, així que ell s’encarregaria de donar-li-la. Ramon va escollir viure per a i pel fill.

Encara que li va costar, va aconseguir eixir-se’n tot sol del drama, això si, amb l’ajuda i la complicitat d’alguns veïns i amics. Va traspassar el bar, rebent una quantitat de diners suficients com per habilitar la casa a la nova vida que li esperava. A part de la cadira de rodes i el llit, increïblement cars per a la seua necessitat, va haver de comprar una xicoteta grua, ja que ell sol no podia amb el cos del seu fill.

Ramon, el primer que fa quan torna a casa és preparar el desdejuni, com sempre, per a dos. En la cuina, es mou amb una lleugeresa impròpia d’un home que supera els setanta anys. Prepara uns menjars amb una qualitat excepcional, molt envejable per a alguns dels que es fan anomenar “forquetes d’or”. Alhora que cuina va parant taula, per tal d’avançar feina. Li agrada tenir les coses ordenades, encara que només vaja a veure-les ell. I és una llàstima que siga així, doncs la taula podria ser la foto de portada de qualsevol revista gastronòmica de renom. És podria dir que tot els seus preparatius son dignes de qualsevol monarca. I encara que no siga de sang blava el seu convidat, rep tracte de noble. Ramon sempre diu que “per algo és el rei de casa”. Aquest malcriat, que de mal criat no té res, és el seu fill Pere, que avui compleix 40 anys.

Després d’enllestir el desdejuni, alça al fill i el vesteix per a tenir-lo ja a punt. Mentre l’empapussa, va llegint-li el periòdic. Ramon no tenia aquesta costum, però com que el fill si, procura llegir-li’l tots els dies per a que, almenys amb la seua ajuda, puga seguir sabent com va l’actualitat. Amb el temps, Ramon també s’ha acostumat a saber-ne, fins i tot, li agrada la nova costum que està adquirint.

El nostre home, com que no pot viure sols amb les ajudes que rep, prou precàries, segueix treballant fent menjars per a sopars i reunions. L’única condició que posa és que ell cuina en casa i cadascú va a buscar-ho Això no és un problema ja que el seu menjar val la pena, així que mai li falta feina.

Intenta tenir dies lliures per a poder passejar amb el fill pel poble, i així mostrar-li els llocs que canvien i explicar-li els les novetats locals.

En acabar el desdejuni agafen camí cap a casa Jaume, el fotògraf. Arrepleguen unes fotos que havia dut a revelar de l’últim viatge que havien fet els dos a Paris.

El nostre home, fins fa un anys, no havia eixit pràcticament mai de la comarca, exceptuant la mili. En els últims temps s’ha descobert, sempre agafat del seient del seu fill, en els Camps Elisis de Paris, els fiords Nòrdics, i inclús dalt la magnífica Estàtua de la Llibertat, allà que sols coneixia per les pel·lícules de l’altre costat de l’Atlàntic. Ramon, que sempre li ha agradat llegir, es preparava els viatges amb molta cura per així poder explicar-li al fill tot el que estaven visitant. Com que els guies parlaven molt ràpid, ell tenia por que el fill no entenguera l’explicació, així que, encara que li digueren que la seua ment no retenia res, ell preferia repetir-li-ho més lentament, per si de cas s’equivocaven.

Les fotos, quasi tres carrets de 36, no eren de gaire qualitat. El nostre home d’aparells no coneix massa, i de fet n’hi ha moltes prou semblants, però així s’assegura que en totes ix el fill. De tant en tant surten els dos, però mai Ramon sol. Si algú volia fer eixos viatges, era Pere, així que ell és qui ha d’eixir a les fotos.

Han començat a mirar les fotos, ell amb Pere baix l’espectacular Arc del Triomf, dalt de l’altíssima Torre Eiffel, i enmig de la estranya Catedral de Notre-Dame. Ell sempre al costat del seu fill, i el seu fill sempre junt a son pare. Mentre Ramon passa les imatges i les comenta, somriu de pensar en la vida que duia. Gràcies al seu fill està viatjant, cosa que mai haguera imaginat. I com que les coses s’han de dir, sobretot els sentiments, així ho ha fet. I just en eixe moment, en eixe precís instant, Pere ha somrigut. Un somriure lleu, quasi inapreciable per a qui no el coneix, però notable i gratificant per a son pare. I ha sigut llavors quan, durant un segons, Ramon ha vist en els ulls del seu fill la felicitat. Durant una xicoteta estona, ha aconseguit que Pere s’emocione de viure, que estiga content, i que siga feliç. Una felicitat quasi palpable.

Ramon, l’agafa per l’esquena i li fa un petó mentre, galta avall, va caent-li una llàgrima d’emoció. Mai ha plorat per la situació del seu fill, ni s’ha lamentat. Ell tan sols ha intentat fer-li la vida fàcil i intentar fer tot el que haguera fet ell.

Li agafa la mà, amb força paternal, el mira als ulls i somriu.

– Fill meu, hem de seguir el camí, on vols que estiga la pròxima parada?

3 pensaments a «Pròxima parada…»

  1. Molt bonic!
    Desgraciadament aquestes coses passen i seguiran passant però segur que en alguna part del món hi més d’un pare (o mare) així.

    Enhorabona.

    besets

  2. T’ha costat mes i mig actualitzar açò des de l’última entrada que vas posar, però la veritat és que no m’estranya.

    L’escrit este és una passada… Cada vegada m’agrada més com escrius (i això m’assusta, perquè fa un any que cada vegada que veig alguna cosa nova t’ho dic i no sé on estarà el límit). 😉

  3. Com diu el teu germà, feia molt de temps que no veiem un nou escrit, i estàvem dessitjant-ho!!
    A pesar de l’amarga història de Pere, és un relat molt bonic, l’amor d’un pare i el seu fill. Segueix així, llegir les històries que escrius m’alegren el dia, i a més a més em fan pensar més enllà. Enhorabona!
    pd- no tardes tant en actualitzar, açò és com una droga!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.