“M’he clavat en un projecte polític” vaig dir abans de començar a menjar. La taula estava ja parada, i el dinar, de cullera, ja fumejava escudellat als plats de cul fons.
Silenci.
Els rostres familiars no es definien. Podia percebre el desacord, fins i tot certa decepció inicial. Coneixent-me sabien que no em quedaria en una tasca de fons, també important. I no caminaven per l’equivocació, perquè no ignovaren que em movia des d’allò més fons de les meues entranyes. Dins meua una flama inconformista havia anat agafant força amb els anys, això sí, canviant d’esglaó a mesura que madurava el meu ser.
De jove vaig començar a interessar-me per la història local del meu poble, però no va ser fins que vaig conéixer la tasca que feia (i fa) el Casal Cultural per la memòria històrica, que m’hi vaig posar. Un any, mon pare em va convidar a acompanyar-lo a un dels actes que organitzaven al cementeri municipal. A primeres, em va sorprendre la poca gent de Benissa que érem. De segones, em va molestar no haver-ho conegut abans.
Tot i que vaig anar de la mà de mon pare, en ma casa no es parlava massa de política. Jo sabia que mon pare i ma mare en tenien inquietud, però no eren massa explícits. Va ser el meu germà Xavi qui, ja en la universitat, em feia partícip de tot allò que ell anava sabent i descobrint.
Preguntant, vaig saber que ma uelo Joan havia anat a guerra, i que havia lluitat amb el bàndol republicà, però no vaig tindre l’oportunitat de conéixer-lo. Ma uela Maria, la seua viuda, no parlava massa d’allò. El que sí que em va confessar fou que, quan Franco va morir, ella va plorar, però no per pena, sinó per por.
Poc després vaig decidir preguntar-li a ma uelo Felip. Quan la guerra, ell a penes comptava amb 11 anys, així que va viure alié a la batalla, que no al conflicte. Em va sorprendre que no recordava tant la guerra com la Segona República. Em va contar un succés que va ocórrer en sa casa, quan a penes tenia 6 anys. Recordava a sa mare, Rosa, cridant i plorant quan uns energúmens, en nom de la República, van entrar a cop de pistola acusant la família d’haver furtat un porc. La seua família vivia a prop del convent, i només per això ja eren considerants “beatos“, i això els col·locava en un suposat bàndol enemic de la República. La sort els va vindre de la mà d’una veïna, socialista, que va eixir en la seua defensa reconeixent que ella estava present quan havien comprat l’animal a ca’l Rull. Però aquell sentiment de por era el que va marcar a l’home: l’angoixa de veure a sa mare. Fins i tot jo la podia percebre quan me’n parlava.
Aquestes dos situacions van ser els primers contactes que vaig fer amb la por repressiva. Allò em va fer aprendre molt sobre la socialització de les persones, i tal volta va ser el principi per a poder entendre els conflictes socials que vingueren després, així com els que vivim ara.
En compartir aquesta experiència amb mon pare i ma mare, vam parlar també sobre la por que havia creat la guerra i tota la dictadura. La gent gran no en volia parlar, només volia oblidar. Mon pare i ma mare, ja són d’una generació que va viure la fi de la dictadura i la transició cap a una suposada democràcia. Però poc abans de la mort de Franco, mentre encara festejaven, van anar de viatge a Madrid amb una parella amiga. Just en aquell viatge, Carrero Blanco va ser assassinat a Madrid per ETA. La ciutat estava presa pels militars, i la incertesa es va apoderar de nou, durant un temps, de les seues ànimes.
“Em presentaré a primàries” vaig concloure.
He crescut veient la por en els ulls de la meua gent gran.
Por a parlar, por a opinar, por a pensar, por a recordar, por a dir, por a fer, por a ser…
He vist tanta por, que m’ha fet por tenir-ne.
Viure vol dir prendre partit…
Ja torne a estar ací, sense saber cert què vull contar, però amb una imperativa necessitat de posar-me davant l’ordinador i omplir la pantalla blanca que tinc enfront.
Quan vaig començar aquesta secció ho vaig fer amb el convenciment que seria bo per distints motius. Per una banda, podria compartir la meua experiència en aquest estrany món de la política, i per altra, perquè no dir-ho, m’aprofitaria per a alleugerir una miqueta l’ànima i alliberar-me d’antigues pors.
Sóc sanitària i he madurat en el món de les cures, de cuidar i acompanyar a persones amb dolor. Aquesta perspectiva ajuda a relativitzar barbaritat de situacions i maldecaps absurds, però també fa desenvolupar (o incrementar si ja es té) una certa sensibilitat cap a les persones que pateixen, sense importar, o millor dit, sense jutjar, el motiu. Jo he sigut sentida des de ben menuda, llavors ja em costava entendre les injustícies socials i feia meus el sentir i el patir d’altres.
La primera vegada que vaig anar a visitar Madrid amb la meua família no sé ni l’edat que tenia, la veritat, però aquell viatge em va marcar moltíssim. Les llums, el trànsit i caminar de pressa no em van entusiasmar com a primera impressió. Recorde a mon pare i ma mare més tensos del que és normal: que si la motxilla per davant, que si afanyeu-vos caminant, que si no et soltes de la mà…
Caminàvem d’ací cap allà, mig corrent, fins que de sobte, vaig veure una persona asseguda a terra, vestida amb roba que pareixia vella i bruta, i amb un cartell que deia: “Tengo dos hijos, no tengo trabajo y nada para darles de comer”. Em vaig quedar blocada davant d’aquell home i d’aquell cartell. No tenia res per a donar-li a menjar als seus fills? Em va vindre al cap allò que ens deien al menjador de l’escola: “Acabeu-vos el que hi ha al plat, que hi ha xiquets a l’Àfrica morint-se de fam”.
Aquell home no pareixia africà, però els seus fils estarien morint-se de fam? Em vaig girar a ma mare i li vaig comentar la situació. Aquell home no tenia ni per a menjar, i nosaltres sí que en teníem perquè menjàvem cada dia! Ma mare em va donar algunes pessetes, crec que vint duros, i vaig anar de seguida a donar-li’ls a l’home de la roba vella. Aquella roba destacava entre les llums i l’elegància que supurava la ciutat. Nosaltres també havíem agafat “roba de mudar” per a anar a la capital, com si Madrid fóra, en si, molts diumenges seguits.
Poca estona després vaig tornar a veure una roba amarronada i vella prop de la paret. A mesura que ens apropàvem vaig veure que es tractava d’un altre home demanant diners: “No tengo trabajo y tengo hambre. Gracias”. Com podia ser açò? Una altra persona passant fam? Si a penes feia uns metres que ens n’havíem creuat un! Vaig tornar a estirar de la mà a ma mare i li vaig senyalar l’home. “No senyales” em va dir mentre obria el moneder. Tampoc recorde la quantitat de diners que em va donar, però foren els que foren vaig anar de cap a tirar-los a la caixeta que estava davant l’home, on ja hi havia algunes monedes.
Vam seguir caminant i als pocs metres es va repetir la situació. Quan vaig estirar de la mà de ma mare, ella i mon pare s’estaven mirant, i no recorde qui dels dos va baixar per a posar-se a la meua altura i em va dir “Belén, açò no funciona així. Vas a veure moltes persones que no tenen la mateixa sort que nosaltres, però si donem tot el que tenim també ens quedarem sense res. No les pots ajudar a totes”.
Aquella frase es va quedar rondant durant uns segons: “No les pots ajudar a totes”. En tornar a mirar aquell home i, inevitablement, imaginar que tenia dos fills morint-se de fam, vaig veure com la gent passava per davant d’ell i de la seua roba vella com si no estiguera ahí. Ja m’havia adonat que allí ningú se saludava com acostumem a fer-ho als pobles, però es que a aquest home ni el miraven. Recorde que estava assegut just al costat del Pan’s & Company. Em sona que mon pare li va oferir un entrepà i no el va voler. Tampoc sé si açò és cert del tot o és un batiburrillo de records i il·lusions d’aquella ment infantil. El que sí que recorde clarament és aquella frase i la impotència que vaig sentir.
La Gran Via, com el seu nom indica, és gran, però per a una xiqueta pot ser immensa. Tenia la sensació d’estar al camp de futbol d’Oliver i Benji, llarg i inacabable. Continuàrem caminant i al cap de poc ens vam creuar altra persona amb roba vella i bruta, però com que sabia que no li podia donar res, vaig apartar la mirada i vaig abaixar el cap, com feia tota la gent. Diuen que evitem mirar a aquestes persones per a no veure-les, perquè no ens afecte que ho estan passant malament i així poder continuar “bé” nosaltres en les nostres vides. Per supervivència pròpia, diríem.
Però jo no vaig abaixar el cap per això. Ho vaig fer per vergonya, absolutament. Una vergonya dolorosa que em pressionava al fons de la panxa i em feia sentir culpable. A les poques passes d’anar amb el cap abaixat vaig veure entre les rajoles de la vorera una pesseta platejada, d’aquelles que hi havia tan diminutes. Bé, tal volta eren similars a les d’un cèntim actual i tampoc eren tan menudes, no sabria dir cert, però el cas és que aquelles diminutes monedes brillaven molt, sobretot sobre la grisor obscura del terra del carrer més il·luminat de Madrid.
Allò em va fer pensar. Ningú es parava a mirar a l’home de la roba vella, però ningú tampoc es parava a agafar aquella moneda. D’alguna manera vaig comprendre que les injustícies estan ací, entre altres coses, per la connivència de la majoria de nosaltres. Ens convertim en còmplices quan actuem com si eixes injustícies no estigueren; quan evitem mirar-les i no busquem solucions; quan neguem la seua presència i desconeixem la seua raó de ser. Encobrim les injustícies quan oblidem que tenen nom i cognoms darrere, una família i una història; quan passem de no mirar-les a no tolerar-les, i esdevenen discriminació i odi.
No crec que em soltara de la mà de ma mare enmig de tanta gent, així que supose que li preguntaria primer si podia agafar la moneda. La vaig agafar i vaig anar corrent a posar-la en la caixeta de l’home que ens acabàvem de creuar. La resta del viatge me’l vaig passar mirant el terra a la recerca de monedes que la gent no volia, i en vaig arreplegar moltíssimes! Fins i tot vaig arribar a donar-li a un home una dotzena d’aquelles monedes!
No crec que aquella dotzena li donara de sopar a aquell home la veritat, però jo vaig experimentar el que era ser part d’alguna cosa que comprenia més enllà de mi mateixa. Vaig comprendre que les accions, per xicotetes que foren, podien tindre impacte al meu voltant. Amb els anys (i una mica de teràpia) he arribat a reconéixer-me, i a poc a poc la culpa va esvaint-se, però no la responsabilitat i la possibilitat que sent que tinc. I aquest sentir no és perquè siga regidora, sinó més aviat al contrari. Sóc regidora perquè tinc aquest sentir.
La possibilitat de fer, des de la nostra capacitat, des dels nostres llocs, des del dia a dia, està ahí, la tenim totes a dins nostre. El fer i el no fer són eufemismes per a evitar acceptar la consciència amb la qual prenem decisions i ens en fem responsables. Apartar la mirada sols distorsiona la nostra realitat, la que ens envolta, i negar el que existeix no fa que desaparega.
Mirem al nostre voltant, escoltem i aprendrem a trobar solucions col·lectives als dolors individuals. Perquè és cert que viure vol dir prendre partit.
Les Criades
Fa unes setmanes em van convidar a anar a una xerrada a Alboraig. Mai havia estat allí. Si una cosa m’ha oferit aquesta fase política, és conéixer molts llocs i molta gent d’infinitat de llocs, però vaja, no és d’això del que vos volia parlar.
En la xerrada, dirigida a jovent polític, estàvem convidades 4 persones que estem actualment en política. Va ser un plaer compartir espai amb Carlos Bernabé, regidor de Cambiemos Orihuela, Beatriu Gascó, diputada per Podem a les Corts, i Joan Ribó, Alcalde de València. La xerrada va ser una autèntica passada perquè estava encarada a les nostres experiències i vivències personals en la política. Va ser bonic tindre un espai on parlar d’açò des del cor, sense teoritzacions ni condescendències.
Resulta que l’endemà, diumenge, me’n vaig anar a dinar a casa mon pare i ma mare, que hi havia putxero , i això un diumenge és com aigua beneïda. A més, ma uelo Felip també està allí, així que pintava planazo. Sóc afortunada per tenir-lo, i aprofite quan estic amb ell per a preguntar-li moltes coses. Té 93 anys i el cap més clar que jo.
Cada dia em pega per alguna cosa però quasi sempre té a veure o amb el poble o amb la família. Eixe diumenge tenia curiositat per saber com van acabar ma uelo i ma uela, Felip i Teresa per cert, treballant per als senyorets de casa Selva. Recorde ser menuda i estar bambant per eixa casa mentre Teresa doblegava llençols blancs. També tinc en la memòria una volta en cotxe que aquesta família em va pegar pel poble, un Mercedes blanc descapotable. Jo tindria 6 o 7 anys, i em va fer molta vergonya passar per la davant de la font amb aquell cotxe, massa ostentós per al que estava acostumada.
Felip em va explicar fil per randa com la seua germana major, la tia Pepa, havia entrat de cuinera, i com a poc a poc havien anat incorporant-se tota la família a la plantilla. “Però la uela va entrar més tard a la casa d’ací” em va dir. Teresa no va anar a treballar allí fins que no va estar casada, però mentre va ser fadrina, va estar de mainadera, cuidant a la canalla, en la casa on la família vivia diàriament a València.
No tenia ni idea que Teresa havia viscut i treballat a la ciutat, i tampoc ho havia imaginat. Quan vaig verbalitzar aquesta sorpresa, Felip em va mirar i em va dir que abans de treballar amb eixa família ja havia viscut i treballat al cap i casal. Si, si, va estar de criada a casa de l’alcalde de València, junt amb la tia Bacorina – va continuar.
Quina casualitat! L’endemà de compartir espai i taula amb l’alcalde de València, m’adone que ma uela Teresa va treballar per a un alcalde de València. Allò em va fer pensar. En certa manera vaig tindre una sensació de justícia. Ara, algú d’una família humil i treballadora pot ocupar càrrecs de decisió. Dues generacions després de Felip i Teresa, l’alcalde de València i jo compartim espais com a iguals.
Sóc neta de criades, i també per això estic orgullosa de ser regidora, i estic convençuda que tot és possible.
La casa del poble…
Quan de més jove començava a tindre inquietuds polítiques, em feia arrere, entre altres coses, per totes les voltes que havia escoltat allò de “les coses no es poden canviar”, “tots els polítics són iguals” i el recurrent “quan sigues més major et passarà eixa rebel·lia”.
Agraïsc haver pogut experimentar que cap d’aquestes afirmacions ha esdevingut certa. Són d’eixes coses que es repeteixen molt i al final pareixen formar part de la realitat, acomodant-se en el subconscient col·lectiu, però només cal obrir un poc els ulls i la ment per adonar-se que no, que és una fal·làcia més com tantes altres que bamben pel món.
Si ara parle des d’ací, és també perquè la política local em dóna l’oportunitat d’explorar i qüestionar-me enfront dels meus propis paradigmes, dilemes morals i, sobretot, les pors més profundes. La política és un vessant que m’està oferint obrir-me i descobrir-me en situacions fora de la meua zona de confort i totalment noves, i a fer-ho amb estima i respecte, sobretot cap a mi.
L’entrada a l’ajuntament del poble em va canviar la vida de la nit al dia. De sobte tenia les claus de l’ajuntament, les claus! Recorde la primera setmana de govern quan vaig haver d’anar un divendres a la nit perquè una associació havia oblidat passar a arreplegar una clau del casal que necessitaven l’endemà. Jo estava a l’assaig de banda quan vaig rebre el whatsapp on m’explicaven el problema així que, aprofitant el descans, li vaig demanar el cotxe a la Núria i me’n vaig anar cap allà de seguida.
Era gener i feia un fred que pelava. Vaig arribar a la porta de l’ajuntament i m’imposava saber que anava a obrir-la. Jo havia anat moltes vegades perquè ma mare fa anys que treballa allí i des que anava a l’institut que he entrat amb familiaritat. Després, estant a l’oposició, vaig descobrir el que era anar a les vesprades i a les nits, per als òrgans de govern, les reunions, etc.
Però eixe divendres de nit allí estava jo, a soles, a la porta de l’ajuntament. Vaig posar la clau amb la mà tremolosa dins del pany, per mi havia de passar, així que la vaig rodar i clec, CLEC! El cor m’anava a mil, em sentia com si estiguera entrant a amagades en algun lloc que no devia, o que no em corresponia. Em vaig quedar allí plantada enmig de l’entrada admirant l’escala que es veia preciosa amb la tímida llum del carrer que entrava per les finestres, i una sensació càlida molt profunda em va omplir de dalt a baix. Era una situació molt estranya i molt bonica a la vegada. Estava emocionada i il·lusionada del fet que algú com jo, o el que “jo” represente, poguera estar allí en eixe moment, també amb el que “allí” representa.
Aquesta experiència, com moltes altres que vos aniré contant, va tindre per a mi molt de significat i m’agrada recordar-la, perquè puc tornar a sentir com aquella escalfor viatja pel meu cos i em dona energia per a seguir.
Un altre dia si això vos contaré la primera volta que vaig entrar a l’ajuntament quan ja teníem l’alarma, que és una historieta menys sensible i nostàlgica que la de hui i un punt més ridícula, fins i tot còmica podria dir. Però bé, tampoc és qüestió de mostrar tot el gènero de colp així que això millor m’ho guarde per a un altre dia.
Salut i alegria!
Diari d’una regidora…
Encete este diari perquè vull compartir com esta etapa política està sent de les més nodridores de creixement personal que he tingut. A més, defense la humanització de la política, així que em pareix bonic que em pugueu acompanyar durant este viatge. No sé quantes entrades faré, ni cada quant, però qui sap, igual així acabe estalviant-me la teràpia!!
Sí, vaig començar teràpia al cap de 4 mesos d’entrar al govern de l’ajuntament. El primer mes de govern a penes podia dormir perquè el meu cap no podia parar de pensar. Tenia palpitacions i excés de tensió. La quantitat d’informació que rebia les primeres setmanes em va resultar esgotadora mentalment.
Les rutines van canviar de soca-rel. Compaginació laboral, molta exposició pública, nous volums de responsabilitat, espais totalment fora de la meua zona de confort… Podria estar hores enumerant les càrregues que sense adonar-me anava carregant-me dins de la motxilla.
Sabia que ser un càrrec públic implicava responsabilitats, i me n’he fet càrrec des del minut u, però no imaginava els nivells d’hostilitat amb què algunes persones van arribar a tractar-me. Reconec que durant un temps responia amb la mateixa hostilitat, em sentia atacada i només sabia defensar-me.
El més fort que m’han dit a la cara (i dic a la cara perquè les animalades que m’han dit a l’esquena o des de l’anonimat no cal ni anomenar-les) va ser un home que em va dir que hauria d’estar nugada del coll en un clavegueram per a veure com estava de brut el carrer. “Ahí nugada, ahí, ahí!” cridava, mentre assenyalava el clavegueram, amb la cara roja i les venes marcades. Quanta agressivitat!
Durant molt de temps vaig sentir com alguna gent havia deixat de veure’m com una persona, i em tractaven com si fóra un objecte, una paret a la qual es pot colpejar. Vaig arribar fins i tot a sentir-me incòmoda en espais que sempre m’havien resultat confortables. Saber que la meua família estava rebent també un tast de tot això encara empitjorava la situació. La culpabilitat que sentia per allò era altra llosa que em costava suportar.
Vaig decidir tornar a fer teràpia (anys abans n’havia fet i m’havia anat molt bé) quan vaig veure que m’estava desbordant, estava perdent el nord de la meua vida. És curiós perquè poc després vaig escriure en la pissarra del despatx d’alcaldia “Prioritat principal: Ser persona❤”, i encara continua allí escrita. Ara ja no la necessite, però durant un temps pareixia que m’ho havia de recordar per a poder continuar.
Este camí m’està ajudant a conéixer-me més, a acceptar-me i a estimar-me com sent que cal. M’he permés, al meu ritme, confiar en mi, escoltar-me i aprendre. He tingut l’oportunitat de sentir-me orgullosa de tindre una família unida, forta i respectuosa. M’ha oferit descobrir l’admiració que sent per les meues amigues, pels meus companys i companyes i per tanta gent bonica que m’envolta.
Això m’ha dut a compartir la meua experiència política, siga alegre o pesarosa, de manera oberta i natural, coneixent a altres persones, i sobretot a dones polítiques en qui confiar, a qui escoltar i de qui aprendre.
Estic més motivada encara si cap per a continuar, perquè sé que vindran més colps, i més obstacles, i més hostilitat, però res em podrà llevar la certesa de que la il·lusió, l’estima i el treball poden canviar les coses.
Quina fartera…
M’han dit tantes vegades que sóc una romàntica que he acabat per creure-ho. No volia acceptar-ho, per allò de ser una tia forta, feminista, i poc convencional. Però mira, no ha pogut ser. M’ha pogut l’herència. Com diu el refrany, qui va amb un coixo, a l’any, coixo i mig. I en ma casa coixes no, però sentimentals i meloses, en tenim un bon tros.
De totes formes, no crec que este romanticisme siga incompatible amb la resta de característiques abans esmentades. No em considere una romàntica de pel·lícula, i encara que una rosa de tant en tant fa gràcia, no quantifique l’amor que em puguen tenir per esta mena de detalls.
El meu romanticisme és el de llibre, el de l’esperit, les persones, els sentiments. És el que em fa creure en la bona voluntat de la gent, i pressuposar-la bona a dolenta. És la idea que em duu a intentar imaginar i entendre el context de la vida dels que pensen diferent, sense adjudicar-los una mala intenció o un fons roin.
Però és este mateix romanticisme el que em lleva el dormir en els últims temps. El que no m’ajuda a comprendre com pot passar tot el que passa, i veure que en realitat no passa res. Una sensació, ja força coneguda, que m’envaeix, i tot plegat, continua sent incògnita. Podria utilitzar milers d’adjectius, tots aquells que conec i estan al meu abast, i així i tot, no aconseguiria definir que és allò que m’ocurreix, per què em sent així, i per què no ho puc evitar.
Em costa entendre la voràgine política i social en la que estem atrapats, sense aconseguir explicar-me per què el sentit comú no és tan comú com deuria, o per què la raó no esdevé raonable.
I tots estos maldecaps conviuen, van i venen, mentre la vida continua avançant, sense mirar enrere, o això pareix. I jo voldria que el món parara, que rebentara en sentit figurat, i de seguida em sap greu tenir eixos pensaments i me’n penedisc, sobretot per allò de “ves amb compte amb el que desitges”. I per això rectifique, posant l’afegitó de “però que no li faça mal a ningú”.
I per un instant em sent salvada, fora de perill, fins que recorde que l’únic risc pareix ser la meua ment. I que per molt que s’enredre, no causa cap efecte en la resta de cabets pensants, doncs cadascú té les seues paranoies. I per molt que em pese la situació actual, que tan mal mane el Partit Paplorar, i dic manar conscientment, perquè no crec que siga just dir governar, tot segueix igual. Igual de mal, clar està.
Llavors, els que diuen “les coses sempre seran així, i no hi ha res a fer” treuen pit, com si d’una victòria es tractara. I no, no és situació que cause orgull. És esgotadora. Cansa veure tanta covardia, tanta indiferència, combinades clar està amb un sèquit de tòpics al voltant de la política, el lladreria i la corrupció. I ja està bé cavallers, que de queixar-se sense moure ja n’hem fet massa. Que les accions han de superar les premonicions.
Quina fartera sense menjar…