L’hivern em pega tort.
A voltes desitjaria ser d’altra espècie animal i tancar-me en algun lloc fosc, a soles, i dormir molt durant tots eixos mesos.
Ara ja és març.
El dia va allargant-se, es nota que la primavera ve de camí, i eixa llum em dona vida. Pareix que els carrers tornen a ser apetitosos i s’escolten de nou riures i converses per les cantonades.
A més de llum i flors, març també duu el meu aniversari. Li pegue la volta al sol i, durant uns dies, m’imagine de nou en eixe cau hivernal, un amagatall on sentir tranquil·la totes les emocions que em recorren el cos.
M’alegre quan veig les felicitacions de la gent coneguda, i m’emocione amb les coses boniques que em diu la gent estimada.
Tot i això, em sobrepassa. El meu aniversari, emocionalment, em supera. Em sent molt estimada, i això, a risc de semblar absurda, em bloqueja.
No sé des de quan ho visc així.
Alguns anys em sent mal per estar així, fins que algú que m’estima em recorda que m’ha passat més vegades, i llavors m’ho permet i em sent un poc millor. Gràcies, Núria.
Em costa digerir tantes mostres d’estima de colp. M’afalaga l’atenció i la dedicació que té la gent amb mi. I eixe cúmul em posa nostàlgica i trista.
A més, jo m’oblide de la majoria d’aniversaris, i hi ha molta gent que estime a la que no li dedique eixa atenció, i això em fa sentir malament. I, per altra banda, no em sent mereixedora d’eixe afecte. Culpa cúbica.
Anades i tornades mentals que em passegen i descansen en la nostàlgia d’una vida cada volta més llarga i plena i, alhora, cada volta més curta i incerta.
Sent gratitud per la gent que forma part de la volta solar, de cada moment compartit, ja siguen converses freqüents o un missatge de tant en tant.
Eixa gratitud, que és un eufemisme per a no repetir estima, la sent cada dia de camí. Cada dia. Tal volta per això em sobrepassa rebre’n de colp, perquè ja en tinc molta.
Sol, solet, vine a veure’m que tinc fred.
L’ametler de la costera de la Joana
- Tinc calor.
- Vols que llevem la manta?
Sense esperar la resposta, ni encendre la llum, s’alça i li fa dos doblons a la manta, d’eixes velles que pesen tant, mentre la deixa acuradament a terra. L’endemà, mentre la doblarem per alçar-la, ell es quedarà mirant-la i comentarà de broma alguna cosa sobre el seu pes, i jo, per enèsima volta, li contaré orgullosa que és la que tenia ma uela al seu llit, que és d’eixes mantes d’abans.
És molt gruixuda, i una vegada torna al llit i ens tapem de nou, esta vegada sols amb l’edredó, ja se’n nota la diferència. La temperatura continua sent càlida, però ara és més agradable, menys embafosa.
Estic tan a gust que de sobte rumorege: L’estiu ja està ací. Esclatem a riure, de manera forta, d’eixes riallades que t’ixen des de l’estómac i et fan plorar. És un senyal – diu ell.
Això em fa recordar als ametlers, com assenyalen el temps amb les seues flors. Fa tan poc que els estaven matant a tots, i ara pareix que ens estiguen matant a nosaltres, com canvien les coses. La meua ment segueix el seu curs, i això d’haver anomenat el senyal, fa que irremeiablement pense en l’ametler de la costera de la Joana.
Eixe ametler està a la vora d’un camí, el que dóna accés al Penzí. Entre el camí i les bústies de les casetes, allí està ell, tot gran i polit. És curiós com sols està eixe ametler ahí, solitari, sense formar part de cap bancal ni de cap altre rastre de germans.
El primer ametler que floreix, ací al terme, és de la costera de la Joana – va dir el uelo mentre amb el gaiato apartava les fulles d’una penquera que no feia massa bona cara. Com podia saber quin floria primer en tan gran com era el terme? Em costa imaginar que una persona poguera conèixer tanta terra com per a poder fer eixa afirmació. Però el uelo no era un home fardaor. Si ho va dir és perquè ho sabia cert.
Aquell dia havíem quedat per a gravar-lo. “Gravar-me per a què?” em va dir quan li vaig preguntar. La veritat que no tenia altre motiu que “m’ha pegat per ahí“, així que li vaig dir que eren coses meues, i l’home, que no preguntava massa, em va deixar fer.
És curiós com a penes tinc records d’ell mentre jo era xiqueta i ma uela, la seua dona, vivia. Recorde estar seguda al batedor de sa casa, menjant-me un gelat d’eixos que es fan a casa, amb sabor a cola-cao, i veure’l pujar la costera fins a arribar al carrer. La camisa amb alguns botons descordats, un poc despitralat, el cabàs de fer faena, i la gorra al cap. Venia del bancal i la caseta, allí a Les Mallaes.
Recorde quan m’ensenyava els conillets que havia criat la conilla que tenien al corral de casa. Crec que l’home mai va entendre que hi haja gent que els té d’animal de companyia, amb tan bons que estan en la paella.
Recorde quan va haver d’agafar el gaiato per a caminar millor. Es cabrejava moltíssim, perquè no volia parèixer un uelo vell. “Uelo, tens noranta anys, condueixes, vius a soles… Realment creus que anar amb un gaiato et farà vell?”. A voltes jo m’enquetava amb ell quan deia eixes coses. Ell amb mi la veritat que s’enquetava poc.
Quan va morir l’altra uela, la seua consogra, encara s’estilava això de vetlar a casa. Aquella mort per a mi va ser un colp molt dur, i vaig passar tot aquell llarg dia al batedor de sa casa, sense atrevir-me a entrar ni mirar-la. I recorde veure’l a ell baixar carrer avall, amb uns ulls que delataven haver plorat. Em vaig llançar al seu coll i li vaig dir que només em quedava ell. Pobre home, quina responsabilitat li vaig amollar amb tan poques paraules. Aquell dia vaig decidir prestar-li tota l’atenció i demostrar-li tota l’estima que poguera.
Quan va complir vuitanta-nou anys va començar a tindre molèsties al braç, i vaig començar a tractar-lo. Per aquell moment jo treballava en una clínica en Altea la Vella, i tenia dos hores per a menjar, així que ma uelo venia els dimecres, el tractava, i després ens n’anàvem a dinar junts al bar d’Herme. Venia els dimecres perquè Lorena, l’ama del bar, feia putxero, i a ma uelo i a mi ens encanten els plats de cullera. Encara recorde quan li vaig dir a Lorena, que sempre em pregunta per ell, que havia faltat. Els ulls se li van omplir de llàgrimes, d’eixes que no cauen i ennuvolen la visió, i no m’estranya, perquè l’home, amb tota la seua discreció, es feia de voler.
Mai haguera imaginat ser tan afortunada, i poder compartir tants moments amb ell. A part de ser la seua néta i la seua fisio, amb els anys vaig acabar sent la seua amiga, fruit de la relació que els dos vam cuidar i vam fer créixer. M’agradava presumir de uelo quasi tant com a ell de néta. Jo ho feia d’una manera més explícita, mentre ell ho vivia d’una manera més interna, però eixe gest de la boca, eixe mig somriure que se li dibuixava quan algú li deia “caram Felip, que ben acompanyat vas!” era inconfusible.
Amb els anys, la vellea i alguna d’eixes tecles van anar empitjorant, fins a dur-lo allà on ell no volia estar: malalt. Li feia pànic “donar faena”, i a nosaltres ens en feia que no ens deixara ajudar-lo. Els últims dies l’home ja patia, ja no podia alçar-se del llit, i per molt que ell aguantava, el dolor es feia patent en cada alè.
Tants estudis sanitaris no em servien de res en eixe moment, i ja no sabíem què fer per a alleugerir-li aquell mal. Curiosament estava en la que havia sigut la meua habitació tota la vida. Em vaig asseure en la cadira, una de fusta pintada de verd que ell mateix havia netejat i pintat anys arrere per a mi.
Li vaig agafar la mà, mentre ell me la premia amb la força com qui vol expressar sense paraules. Vaig pensar que, com sempre deia que m’assemblava molt a la uela, la que fóra la seua dona, tal volta si li cantava podia fer que es calmara, que es sentira més “en casa”. I això vaig fer, mentre li acariciava la cara, cantar-li suaument, a cau d’orella. I ahí, durant eixe instant, vaig sentir com m’acomiadava d’ell.
En desembre, vaig haver d’anar al poble veí, i en passar per la costera de la Joana, allí estava l’ametler, florit de gom a gom mentre tota la resta d’ametlers que hi havia a prop estaven encara completament nus.
Eixe ametler, florit o no, sempre em recordarà tota la seua saviesa i tots els aprenentatges que em va donar. Eixe ametler, sempre em recordarà a ell, a ma uelo Felip, a Felip de la Rosa.
*Hui ma uelo haguera complit noranta-cinc anys, i m’abellia celebrar-ho recordant-lo. Us deixe un vídeo que vaig fer amb tota l’estima possible*
La meua xiqueta és l’ama…
Des de la finestra es podia veure com l’oratge ja havia canviat, deixant la calor pas a la frescoreta que tant agrada per aquesta terra. Dins, en canvi, pareixia que el temps s’havia aturat i que l’eternitat, acompanyada d’aquella llum tan meravellosa d’haver pegat una ruixada, s’apoderava de la cambra.
Marta se la mirava, encara meravellada, com si aquella criatura que sostenia en braços es tractara d’un tresor delicat, fràgil i efímer. Adriana també mirava sa mare, amb els ulls ben oberts, a la volta que amb les manetes buscava tocar-la com si fora l’única persona que realment la coneixia. I així era.
Mentre la tenia en braços va recordar Pepita, la seua àvia, i com li haguera agradat conéixer-la. Els ulls se li van omplir d’emoció en pensar-ho, i mentre aquell sentiment es materialitzava en llàgrimes d’estima, el record li va portar una melodia que la va traslladar anys arrere als braços de la abuelita, com li deien les netes.
Feia molts anys que vivia lluny del poble, i aquella dona havia estat un lligam fonamental per a mantenir les seues arrels. I just en aquell moment va entendre que ara era el seu torn d’aconseguir que la seua filla, tot i que també es criaria a molta distància d’allí, estimara aquella terra tant com l’adorava Marta.
En aquell riu rau, el mateix en el qual ella s’havia criat, la melodia que ressonava pel seu cap va donar pas a poc a poc a les paraules, i sense a penes ser-ne conscient, va començar a cantar aquella cançó de bressol amb la qual tantes vegades ella havia fet nona de xicoteta.
Com si es tractara d’un mantra, els ulls d’Adriana, que estaven fixats en els de sa mare, van començar a caure, i a poc a poc aquella cançó, acompanyada pel balanceig, es va apoderar del seu ser. Marta, mentre veia com la seua filla anava tancant aquelles precioses parpelles, es va sentir més unida que mai amb els seus orígens.
Una vegada adormida, la va deixar en el moisés on ella mateixa havia dormit trenta i pocs anys abans. I tot i que la xiqueta ja descansava plàcidament, Marta es va quedar al seu costat, asseguda en una mecedora, mirant-la enamorada i sacsant suaument aquell llitet al mateix ritme que ella es gronxava.
Va continuar cantant aquella cançó de bressol, i lentament els seus ulls també es van anar tancant. I mentre es deixava acompanyar per la força de la son, un somriure de felicitat se li dibuixava al rostre, sabent-se hereva d’una estima que anava més enllà de les persones.
“La meua xiqueta és l’ama,
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra,
de la flor del taronger”.
(Relat fictici inspirat en la recent maternitat de la meua amiga Marta, la benvinguda d’Adriana i en record de Pepita, gran dona i referent)
Viure vol dir prendre partit…
Ja torne a estar ací, sense saber cert què vull contar, però amb una imperativa necessitat de posar-me davant l’ordinador i omplir la pantalla blanca que tinc enfront.
Quan vaig començar aquesta secció ho vaig fer amb el convenciment que seria bo per distints motius. Per una banda, podria compartir la meua experiència en aquest estrany món de la política, i per altra, perquè no dir-ho, m’aprofitaria per a alleugerir una miqueta l’ànima i alliberar-me d’antigues pors.
Sóc sanitària i he madurat en el món de les cures, de cuidar i acompanyar a persones amb dolor. Aquesta perspectiva ajuda a relativitzar barbaritat de situacions i maldecaps absurds, però també fa desenvolupar (o incrementar si ja es té) una certa sensibilitat cap a les persones que pateixen, sense importar, o millor dit, sense jutjar, el motiu. Jo he sigut sentida des de ben menuda, llavors ja em costava entendre les injustícies socials i feia meus el sentir i el patir d’altres.
La primera vegada que vaig anar a visitar Madrid amb la meua família no sé ni l’edat que tenia, la veritat, però aquell viatge em va marcar moltíssim. Les llums, el trànsit i caminar de pressa no em van entusiasmar com a primera impressió. Recorde a mon pare i ma mare més tensos del que és normal: que si la motxilla per davant, que si afanyeu-vos caminant, que si no et soltes de la mà…
Caminàvem d’ací cap allà, mig corrent, fins que de sobte, vaig veure una persona asseguda a terra, vestida amb roba que pareixia vella i bruta, i amb un cartell que deia: “Tengo dos hijos, no tengo trabajo y nada para darles de comer”. Em vaig quedar blocada davant d’aquell home i d’aquell cartell. No tenia res per a donar-li a menjar als seus fills? Em va vindre al cap allò que ens deien al menjador de l’escola: “Acabeu-vos el que hi ha al plat, que hi ha xiquets a l’Àfrica morint-se de fam”.
Aquell home no pareixia africà, però els seus fils estarien morint-se de fam? Em vaig girar a ma mare i li vaig comentar la situació. Aquell home no tenia ni per a menjar, i nosaltres sí que en teníem perquè menjàvem cada dia! Ma mare em va donar algunes pessetes, crec que vint duros, i vaig anar de seguida a donar-li’ls a l’home de la roba vella. Aquella roba destacava entre les llums i l’elegància que supurava la ciutat. Nosaltres també havíem agafat “roba de mudar” per a anar a la capital, com si Madrid fóra, en si, molts diumenges seguits.
Poca estona després vaig tornar a veure una roba amarronada i vella prop de la paret. A mesura que ens apropàvem vaig veure que es tractava d’un altre home demanant diners: “No tengo trabajo y tengo hambre. Gracias”. Com podia ser açò? Una altra persona passant fam? Si a penes feia uns metres que ens n’havíem creuat un! Vaig tornar a estirar de la mà a ma mare i li vaig senyalar l’home. “No senyales” em va dir mentre obria el moneder. Tampoc recorde la quantitat de diners que em va donar, però foren els que foren vaig anar de cap a tirar-los a la caixeta que estava davant l’home, on ja hi havia algunes monedes.
Vam seguir caminant i als pocs metres es va repetir la situació. Quan vaig estirar de la mà de ma mare, ella i mon pare s’estaven mirant, i no recorde qui dels dos va baixar per a posar-se a la meua altura i em va dir “Belén, açò no funciona així. Vas a veure moltes persones que no tenen la mateixa sort que nosaltres, però si donem tot el que tenim també ens quedarem sense res. No les pots ajudar a totes”.
Aquella frase es va quedar rondant durant uns segons: “No les pots ajudar a totes”. En tornar a mirar aquell home i, inevitablement, imaginar que tenia dos fills morint-se de fam, vaig veure com la gent passava per davant d’ell i de la seua roba vella com si no estiguera ahí. Ja m’havia adonat que allí ningú se saludava com acostumem a fer-ho als pobles, però es que a aquest home ni el miraven. Recorde que estava assegut just al costat del Pan’s & Company. Em sona que mon pare li va oferir un entrepà i no el va voler. Tampoc sé si açò és cert del tot o és un batiburrillo de records i il·lusions d’aquella ment infantil. El que sí que recorde clarament és aquella frase i la impotència que vaig sentir.
La Gran Via, com el seu nom indica, és gran, però per a una xiqueta pot ser immensa. Tenia la sensació d’estar al camp de futbol d’Oliver i Benji, llarg i inacabable. Continuàrem caminant i al cap de poc ens vam creuar altra persona amb roba vella i bruta, però com que sabia que no li podia donar res, vaig apartar la mirada i vaig abaixar el cap, com feia tota la gent. Diuen que evitem mirar a aquestes persones per a no veure-les, perquè no ens afecte que ho estan passant malament i així poder continuar “bé” nosaltres en les nostres vides. Per supervivència pròpia, diríem.
Però jo no vaig abaixar el cap per això. Ho vaig fer per vergonya, absolutament. Una vergonya dolorosa que em pressionava al fons de la panxa i em feia sentir culpable. A les poques passes d’anar amb el cap abaixat vaig veure entre les rajoles de la vorera una pesseta platejada, d’aquelles que hi havia tan diminutes. Bé, tal volta eren similars a les d’un cèntim actual i tampoc eren tan menudes, no sabria dir cert, però el cas és que aquelles diminutes monedes brillaven molt, sobretot sobre la grisor obscura del terra del carrer més il·luminat de Madrid.
Allò em va fer pensar. Ningú es parava a mirar a l’home de la roba vella, però ningú tampoc es parava a agafar aquella moneda. D’alguna manera vaig comprendre que les injustícies estan ací, entre altres coses, per la connivència de la majoria de nosaltres. Ens convertim en còmplices quan actuem com si eixes injustícies no estigueren; quan evitem mirar-les i no busquem solucions; quan neguem la seua presència i desconeixem la seua raó de ser. Encobrim les injustícies quan oblidem que tenen nom i cognoms darrere, una família i una història; quan passem de no mirar-les a no tolerar-les, i esdevenen discriminació i odi.
No crec que em soltara de la mà de ma mare enmig de tanta gent, així que supose que li preguntaria primer si podia agafar la moneda. La vaig agafar i vaig anar corrent a posar-la en la caixeta de l’home que ens acabàvem de creuar. La resta del viatge me’l vaig passar mirant el terra a la recerca de monedes que la gent no volia, i en vaig arreplegar moltíssimes! Fins i tot vaig arribar a donar-li a un home una dotzena d’aquelles monedes!
No crec que aquella dotzena li donara de sopar a aquell home la veritat, però jo vaig experimentar el que era ser part d’alguna cosa que comprenia més enllà de mi mateixa. Vaig comprendre que les accions, per xicotetes que foren, podien tindre impacte al meu voltant. Amb els anys (i una mica de teràpia) he arribat a reconéixer-me, i a poc a poc la culpa va esvaint-se, però no la responsabilitat i la possibilitat que sent que tinc. I aquest sentir no és perquè siga regidora, sinó més aviat al contrari. Sóc regidora perquè tinc aquest sentir.
La possibilitat de fer, des de la nostra capacitat, des dels nostres llocs, des del dia a dia, està ahí, la tenim totes a dins nostre. El fer i el no fer són eufemismes per a evitar acceptar la consciència amb la qual prenem decisions i ens en fem responsables. Apartar la mirada sols distorsiona la nostra realitat, la que ens envolta, i negar el que existeix no fa que desaparega.
Mirem al nostre voltant, escoltem i aprendrem a trobar solucions col·lectives als dolors individuals. Perquè és cert que viure vol dir prendre partit.
Animalades…
Lladre. Quina hora és? Encara no torna? Gruny. No escolte res estrany, però gruny per si de cas, per avisar. Estic a punt d’acomodar-me de nou, però no, millor pujaré al seu llit ara que ella no està, així quan vinga se’l troba calentet i tou. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional, i estic quasi segura que ella sent el mateix.
Escolte la clau a la porta. És ella. Lladre. És ella! Vaig. Alegria. M’encanta escabussar el cap entre els seus turmells. Si em pose així, em rasca darrere de les orelles. Que bo, menege la cua. La menege més de pressa. Em pose panxa cap amunt i just en eixe moment, quan faig la panerola i em rasca el panxolí, trobe la felicitat.
L’endemà eixim al matí a passejar, però no tan de matí com de costum. Fa solet, escalfa, i dóna gustet. Hui crec que no treballa, deu ser dissabte, perquè el sol està molt alt, i ella va molt a poc a poc. Això és que no té pressa. Alegria. Hui podrem jugar més estona. Menege la cua.
Ja no em tira pedres, quan li’n porte em diu que estic desdentada i que em fa mal. No l’entenc però de seguida trau una corda super bonica de muntó colors! Alegria. La tiraràs? En posició. On? On? Vaig!! Quasi l’agafe al vol! No passa res. Torne corrent i menejant la cua. Ella em rep amb les mans obertes i el seu somriure.
Quan tornem a casa anem directe a la cuina, i aprofite per a beure. Després m’assente a terra i la mire. Puc estar hores i hores contemplant el que fa. Ella de tant en tant em mira, somriu i em tanca l’ullet. A voltes m’agrada tornar-li el gest i deixar-la al·lucinant. Vaig aprendre a fer-ho de menuda i ha valgut la pena, perquè en el fons mai ha sabut si ho faig volent, o solament és una casualitat.
Al principi quan li ho feia apretava les celles, es quedava mirant-me i feia que no amb el cap. “No pot ser” deia. Després va tenir una època que m’ho preguntava, i a mi em costava aguantar el riure. De veres pensava que li podia respondre? Sabent i tot que no parle. Xé, boníssim. Al final ja es reia i em deia “estem bones per a fer parella de cartes”.
Posa música del mòbil, i quan fa això vol dir escurar o cuinar. Que siga cuinar, que siga cuinar. Faig un sorollet. Ella somriu i va cap a la nevera. Sí! Victòria! Alegria. Menege la cua, però continue asseguda. Si em pose massa nerviosa, em farà fora i no vull. M’aproxime un poc, molt subtilment. Olore, olore més. Conill, tomaca, all, cigrons? Em costa aguantar el nerviós. Està preparant arròs caldós. Això vol dir que és diumenge, sense dubte.
Fa molt bona olor. Hem tornat al menjador mentre s’acaba de coure. Als minuts s’escolta un aparell que pita. Ella s’alça, jo darrere, i ens n’anem les dues a la cuina de nou. Això ja està bo, així que dinem. Primer ella, després jo. A mi em mescla arròs i un poquet de carn amb les pedres eixes de colors que se suposa són el nostre menjar. Molta alegria.
Quan acabe torne al menjador. Ella ja està preparada. Definitivament, es pot confirmar un diumenge de sofà i manta. Clar, com ahir va vetlar. Però no m’importa, aquests dies són els millors. Ha encés l’estufa, encara fa un poc de frescoreta. Ja ha buscat una pel·lícula dormidoreta i tot. Està tombada al sofà, amb la manta tapant-la quasi fins al coll.
Vaig cap a ella i em quede mirant-la a una distància prudencial. Ella em mira i es riu, com si no sabérem què passarà. Jo avance un poc més i intente pujar, però calcule mal i no puc a la primera. A la segona, quan ja estic dalt, li expresse que vull estar baix la manta també, i així ens acomodem les dues fent la cullereta. M’arrime molt a ella, a voltes crec que, sense voler, l’espente un poc.
Ella s’adorm acaronant-me, i al final a mi m’entra una mica de calor. A poc a poc vaig traent el cap de baix de la manta, no vull despertar-la. Ho aconseguisc i sospire. Per sort la seua mà continua damunt meua, m’agrada que em toque. La mire un últim cop i m’assegure que dorm profundament. Li tanque l’ull de nou encara que no em veu, és la nostra broma. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional. Ella sent el mateix. Sospire, i m’adorm.
Fins sempre amiga!
La Traca
L’altre dia vaig portar a Traca al veterinari. Feia alguns dies que es queixava de la boca, i menjava poc i mal. Fa un temps ja va tindre una infecció i li van haver de llevar algunes dents, així que vaig pensar que seria el mateix.
La vaig deixar al matí perquè li netejaren la boca, i quan vaig tornar per ella, el veterinari i la veterinària que l’havien atés, molt amablement, em van convidar a seure. Resulta que durant la neteja van detectar altra cosa que, a falta de confirmar, sembla prou més greu. Em van mostrar una foto, i sí, siga el que siga això, és lleig.
No sabria dir què m’anava més de pressa, si el cap o el cor. A hores d’ara continue sense saber-ho.
Ara Traca té 10 anys i mig, ja és fadrineta. La vaig adoptar quan estava en 3r de fisioteràpia. Vam conviure tot l’any en aquell pis d’universitàries en Sant Joan d’Alacant, amb Paola, Joana i Amagoia, i més tard amb Judith. Ah, i se m’oblidava! També vivia amb nosaltres Xop, el gos de Manolo (la parella de Joana), que val a dir, va ser qui millor la va ensenyar.
Quan la vaig adoptar no tenia nom, tenia just un mes. Al principi estava un poc espantada, sobretot durant el viatge en cotxe, però a poc a poc es va anar acomodant i va començar a investigar l’espai, a nosaltres, i sobretot a Xop. I allí estàvem, segudes al sofà, amb ella davant nostre, pensant en com podríem dir-li.
Després d’una pluja d’idees, alguna anècdota i un pantaló de pijama mig esguellat, vam trobar la paraula: Traca! He de reconéixer que va ser un nom ben escollit, i sempre ens ha fet molta gràcia que a Traca li feren por els coets i les mascletaes.
En ma casa no havíem tingut mai gossos, “és molta responsabilitat, quan sigues major si en vols tindre, en tens” deien mon pare i ma mare. Qui els haguera dit que molts anys després portarien a Traca d’urgència amb una peritonitis de vida o mort, amb l’angoixa al cor, com si es tractara d’una filla. Sempre recordaré la veu trencada que tenien quan em van telefonar. Traca ens ha fet entendre la família d’una manera diferent.
Estime a Traca, l’estime amb tot el meu cor. Des d’aquell 19 d’octubre, que he viscut amb ella allà on he anat. Ha sigut companya de viatges, d’amors i de desamors, de plors i risses. Juntes hem viscut a l’estranger, ens hem mudat de casa, i hem gaudit de la mar. Sempre amb ella al costat, corda i poal. A voltes, de broma, dic que és el meu annex, una part de mi. I així ho visc i ho sent.
I per això estic trista. Em fa mal imaginar la meua vida sense ella, em dol al cor. I també em fa molta por. Em passen pensaments pel cap i em sorprenc pensant en coses que, tot i no tindre res a veure amb Traca, es reflecteixen en ella i en aquesta situació.
Em fa por que mora, el no tornar-la a veure. Despertar-me i que no estiga. Em fa por que el dolor no desaparega, i que puguen vindre altres dolors més forts. Em fa por que arribe eixe moment, el de l’adéu.
Traca ha sigut el motiu d’alçar-me cada matí quan les meues cames i el meu cor no volien. La seua energia i la seua alegria m’han alimentat l’ànima tantes vegades, que em fa por quedar-me amb el buit.
Sempre agrairé que la vida creuara els nostres camins, haver-nos acompanyat i donar-nos tot el que ens hem donat. I el que ens queda encara per compartir, perquè estic segura que a Traca encara li queden molts dies de moure la cua. Ens queden passejades per la capella i moltes siestes d’estufa juntes.
Ara, de moment, vull agrair tant de temps que fa que l’estime.
Picoretes…
L’escalfor del sol d’estiu assoma tímidament per la finestra. Els primers rajos del matí intenten travessar la persiana, que encara roman tancada quasi per complet. La llum li acaricia la cara, suaument, com convidant-la a despertar i encetar un nou dia.
Ella, que és de somni profund, pareix que intente despertar i no puga. Després d’una estona, amb certa dificultat, i encara baix l’efecte de la son, aconsegueix mig obrir els ulls. Conforme torna a la realitat, recorda que no és al seu llit, ni a la seua casa. Ni tan sols està al seu poble. Llavors pareix que els ulls tornen a cedir, i els torna a tancar.
Somriu, respira, i s’endinsa de ple en eixe moment, en eixe just instant. La recorre una sensació que li resulta familiar, i conscient d’eixe sentir, el gaudeix. De nou respira, per a la fi, i ja decidida, tornar a obrir els ulls i despertar. Busca la llum del sol, esta vegada ja més intensa. Mentre recorre l’habitació amb la mirada, comparant amb el que recordava de la nit anterior, nota una carícia que li puja cama amunt. Es gira per a mirar-lo i els ulls entropessen amb el verd dels d’ell, que la mira fixament mentre mig dibuixa un lleu somriure en els llavis.
La nit anterior havien bromejat sobre el paisatge, desconegut per a ella, com si fos l’únic reclam que els havia unit. Conforme avançava la vetlada començaren els acudits de sexe, igualment, com si foren el nexe d’unió. Però pel matí, i durant eixe instant callat i personal, la puresa dels sentits parlaven per si sols.
N’estan cansats dels amors i els desamors, i tal volta per això no en parlen. Han passat els anys de romanços de pel·lícula, d’amors prohibits, de relacions pautades, dels “deber” i “haber”. Coneixen la línia que relativitza el temps i les relacions, la van creuar fa anys i sabien que no hi havia volta enrere.
No sabrien dir el temps que dura eixa mirada, però si que alguns segons són més intensos que altres. El silenci que els acompanya sols és interromput pel soroll de les fulles del jardí animades per la brisa matinera. No calen paraules ni explicacions d’allò que senten, perquè saben que el que els recorre de cap a peus no té un sol nom ni una sola expressió.
La mà que acaricia la cama puja dolçament cos amunt, fins arribar a la cara. Li aparta alguns cabells que li cauen al front. Semblen rebels, com moltes coses en ella, i això el fa somriure amb més franquesa. La mà continua el seu viatge, i quan passa pel coll nota com es ruboritza. Ell fa un gest amb les celles de satisfacció, com el xiquet que troba un amagatall secret, o quelcom que considere un tresor. Ella respon amb una rialla, d’eixes íntimes, i encara que fa gest per apartar-se, no s’allunya. En realitat, li agraden les picoretes…
La llar…
Vuitanta anys complisc avui. Si es pogueren posar un damunt de l’altre, ja seria un munt important. I en tots estos anys, no he gosat tornar. Perquè hauria de fer-ho?
Vaig néixer alhora que un altre noi. Hauria de dir-li germà, però no ho sent així. Érem els més menuts de set, així que sobràvem, i pel que sembla, jo més que ell. Ell encara serviria per a la terra, però per a netejar casa i fer el dinar pareix que ja hi havia prou dones.
Pel que em contaren, l’home de la que em va parir era mariner, dels de l’estraperlo. Passava la vida del mar al bar, i en ambdós llocs, sempre amb alguna botella a prop. Ella, pobra, pareix que es dedicava a tenir fills. Almenys així no estava tan sola.
A mi em donaren, o em canviaren, o em vengueren, això no ho he sabut cert mai, amb pocs dies de vida. Pel que es veu, la que fou i feu realment de ma mare, tingué una criatura morta pocs dies abans del meu naixement. Este va ser el motiu pel qual decidiren adoptar-me (o siga el que siga que feren amb mi), i educar-me com si fora aquella criatura que la natura havia destinat a morir.
Sempre em tractaren com si d’ells haguera eixit, i així em vaig comportar jo. Varen ser els meus pares, i aquell poble tan proper del que vivien el mariner, la dona, i els sis fills, aquell poble, fou, és i serà ma casa fins al dia que me’n vaja.
I Déu sap que no guarde cap mena de rancor, que seria un ús inútil d’energia. D’aquella situació, d’aquells dies de l’any 30 en què tot açò es duia a terme, només em puc penedir que la mare, la meua mare, patira la mort d’un fill. Perquè esta pena també l’he viscut jo, l’he patida, l’he suportada, amb força i sense ella, i és un dolor que no li desitge a ningú.
És per tot açò que no importa d’on vinguem, ni de qui siguem. Allò pel que soc qui soc i com soc és el que val la pena de veres. El que té valor és qui i on ens converteix en la persona que arribem a ser. El lloc i les persones que ens identifiquen, que ens fan sentir vius, i per les que moriríem. Per això, mai m’he plantejat tornar.