I la culpa no era meua…

Que complicat. Tindre l’oportunitat de contar situacions i aberracions que ens han passat, de buidar, i quan intente fer-ho els pensaments estressen, les imatges supuren com si fora pus en una ferida encara fresca. Saber-me acompanyada i estimada per tantes companyes dona força, però ho tenim tan gravat a foc, que alguna cosa allà al fons encara em discuteix que això meu no és per a tant, que amb les calamitats que han passat tantes altres, algunes de les quals ni tan sols poden contar-ho, on vaig jo contant misèries? Però són les meues misèries, i també formen part de mi i de qui soc.

Tenia 13 anys, era la nit de carnestoltes. Aquell any coincidia amb el sopar de “San Valentín” que organitzava la comissió de festes, i els meus pares anirien, i per tant, no estarien al poble. Jo eixa nit la passaria a casa la uela d’una amiga meua, que vivia a prop de la plaça. L’amiga, en canvi, vivia prop meu, als afores del poble, i vam quedar per a baixar juntes. Jo aquell any havia rescatat una disfressa d’una caixa de cartó on mon pare i ma mare guardaven les disfresses que no estaven fetes malbé de les festes de moros i cristians. El conjunt era senzill, anava de tenista. Era tota una peça, a mode vestit, unes esportives i raqueta en mà. Caminàvem carretera avall parlant animadament, imagineu, eixa nit no dormíem a casa! Això significava allargar-ho una miqueta sense por a sermons.

Havíem quedat per a anar a sopar amb la resta de la quadrilla, però abans aniríem a casa la uela de l’amiga per a deixar el pijama i la roba de l’endemà, és a dir, que encara era de vesprada. De sobte, vaig notar com algú em clavava la mà per baix la falda i em premia amb força l’anca. Em vaig girar i vaig veure un home major, calb i amb barba (crec que mai oblidaré eixa cara) amb un somriure a la boca. Recorde que vaig agafar a la meua amiga i li vaig cridar “Corre”, i així ho vam fer fins a arribar a la porta de casa de la seua àvia. Per aquell temps els meus pares ja tenien mòbil, i des de l’habitació els vaig haver de telefonar per l’ansietat que tenia al cos. Estava espantada. I em vaig sentir culpable, anava amb una falda molt curta.

Tenia 17 anys, eren les festes de moros i cristians. Hi havia un músic d’altre poble que m’agradava, ja havíem tontejat en alguna ocasió. Tenia un parell d’anys més que jo, i en acabar de tocar a la seua filà alguns de la seua banda van vindre a la meua càbila i ell i jo vam continuar amb el tonteig. Jo estava molt borratxa, a penes recorde alguna que altra imatge. Em va dir d’anar al seu cotxe i vaig accedir. No recorde res més. L’endemà, mentre esperàvem per a dinar a la càbila, van passar alguns de la seua banda per davant de la meua filà. Un xic que jo no havia vist en la vida es va parar davant meua i em va dir “que bé ho vam passar anit eh Belén!” donant-me a entendre que ell també havia estat, i va començar a riure. Mai vaig saber si allò que deia era cert. I em vaig sentir culpable, anava molt borratxa.

Tenia 18 anys acabats de complir, els havia fet just eixa nit. Estava al pub amb les amigues, celebrant-ho, i de tant en tant em dedicaven una cançó. Un xic, uns anys major que jo, em va estar rondant tota la nit, i al final ens en vam anar al seu cotxe. Vam estar enrotllant-nos i va arribar un punt en el qual va voler anar a més. Jo no volia, no m’apetia fer-ho amb ell, així que li vaig dir que no. “Que eres, una calenta polles? O es que eres una estreta?”. Havia escoltat moltes vegades com difamaven a altres xiques pel poble amb adjectius com aquells, i jo no volia ser una d’elles, així que vaig respondre amb un “no” camuflat entre riures. “Pues me l’hauràs de xuplar si no vols ser-ho”. I em vaig sentir culpable, allò era de putes.

Tenia 18 anys i començava una nova etapa en la universitat estudiant fisioteràpia. No coneixia a ningú i tenia una oportunitat genial per a descobrir qui era jo en realitat sense les pressions i les etiquetes d’un poble. Havia fet noves amigues, eren més majors que jo i em sentia molt còmoda amb elles. Durant el primer quadrimestre teníem pràctiques d’anatomia en el laboratori.

Hi havia un professor, prou major, que aprofitava qualsevol situació per a apropar-se a mi i parlar-me. S’arrimava molt, més del que jo haguera volgut. Algun dels meus companys se’n va adonar i sempre que el veia apropar-se venia i es posava enmig fent un poc el paiaso. Després de les pràctiques sempre anàvem una estona a la cantina a fer una cervesa amb les amigues. Poques setmanes després, el professor va començar a acudir per allí, i continuava apropant-se a mi i preguntant-me coses de la meua vida. Les meues amigues em van dir que em queixara al meu tutor, però jo no em vaig atrevir, com anaven a creure a una xicona de 18 anys abans que a un professor?

Vaig optar per amagar-me al bany fins que ell passava i com que no em veia se n’anava. Llavors una de les meues amigues ja venia a avisar-me que podia eixir i continuàvem a la nostra. El dia de l’examen, en el mateix laboratori, hi havia diversos professors fent les proves. Ell n’era un. Va accelerar el seu ritme per a què coincidirem, ho vaig veure. Entre pregunta i pregunta em deia que havia de somriure, que era molt guapa, i que les xiques guapes havíem de somriure. També em va preguntar d’on era, si tenia nòvio, i si al meu poble totes eren tan guapes com jo. Fins i tot el xic que estava de zelador es va arrimar un moment, i crec que ho va fer per a veure si així es tallava un poc, però res. Vaig intentar somriure durant l’examen. I em vaig sentir culpable, perquè em sabia guapa.

Tenia 22 anys. Estava treballant en una terma en França. El nostre lloc de feina eren cabines de massatge, i n’hi havia de dos tipus. Unes on els massatges eren de 10 minuts, i d’altres on eren de 20. Els torns eren rotatoris així que podien tocar-nos qualsevol de les dos opcions. Entre les cabines i el corredor hi havia dos vestuaris, era per on s’accedia, però una vegada estaves dins era complicat eixir perquè una solia estar ocupada per la persona que havia acabat, i l’altra per la que anava a entrar. Els massatges eren baix l’aigua, i hi havia pacients que acudien sense cap peça de roba, tant homes com dones.

Un dia va entrar un home, d’uns 50 anys, que també anava nu. Quan li vaig indicar que es gitara en la llitera ho va fer, panxa cap amunt. Li vaig dir que es posara panxa cap avall, i es va aprofitar del meu desconeixement de la llengua per dir-me que no m’entenia bé. Li vaig insistir, i ell em va respondre que així estava bé, que si li podia fer el massatge ahí (mentre indicava la seua zona genital erecta). Li vaig dir que se n’anara i jo me’n vaig eixir, i ho va fer.

L’endemà, en veure el meu torn i que em tornava a tocar, una companya em va canviar la llista. Ell, en veure que no l’atenia jo va anar a queixar-se a la coordinadora, i quan em van cridar perquè donara explicacions, i ho vaig contar, em van dir que això que havia passat no podia repetir-se. Que front una situació com eixa havia d’anar jo directament a queixar-me i la mateixa coordinadora prendria les mesures oportunes. No es toleraven situacions com aquella. I em vaig sentir culpable, devia haver-me queixat jo.

Estes són algunes, en podria contar moltes més. Han sigut molts anys de treballar eixe sentiment de culpa, moldejat amb el temps per una societat masclista, veient com culpabilitzaven a altres dones per intentar ser lliures, per estimar-se com eren, per defendre els seus drets. Moltes situacions d’escoltar a gent del meu entorn insinuar que si jo no haguera fet, no haguera anat, no haguera dit, o no haguera sigut com soc, res d’això m’hauria passat.

Fins i tot ara, mentre escric estes línies, estic mirant al meu sentiment de culpa a la cara, perquè m’ofega intentant que no publique açò, que a ningú li importa, que la gent es riurà de mi, o ho aprofitarà en la meua contra. Però en el moment que vaig descobrir que m’estimava, i que no tenia per què callar, vaig decidir no fer-ho mai més. Perquè callar només m’alimenta els dimonis interiors que es tornen cadenes per a tenir-me sotmesa, i em converteix en hereva d’una incomoditat que no em correspon sentir.

Perquè la culpa no era meua.