Ana a penes creia en ella mateixa. Hi havia matins que, abans d’eixir de casa, havia de mirar-se a l’espill per a donar-se ànims i repetir-se que era capaç de fer tot allò que es proposara. Però per molt que s’ho repetira, ja s’havien encarregat al llarg de la seua vida en fer-li creure el contrari.
Quan era menuda, no era tan guapa com la germana, i com en esta societat on vivim això pareix ser puntuable, sempre va ser un segon plat per a son pare. La mare la volia per igual, però ella, rebel des de xicoteta, volia que l’estimaren els dos o cap, així que no deixava que sa mare s’apropara.
Vivia en un poble xicotet, i quasi tot el món tenia el mateix tracte que son pare, per tant sempre la consideraven l’ombra de la germana, per molt que ella destacara. Tenia grans aptituds artístiques i musicals, però això mai fou suficient per a ningú, ni tan sols per a ella.
Amb els anys, feu el cor dur com una pedra, i aprengué a demosotrar amor tan sols a aquells que li’n demostraven a ella. Mai demanà ajuda a ningú, i tampoc no li feu falta. Quan necessitava diners treballava, i quan en tenia se’ls gastava com volia, sense donar explicacions ni tenir perquè.
En l’institut decidí posar-se a treballar de seguit i deixar els estudis, encara que se li donaven molt bé. Si a ningú li importava el que feia, tampoc tenia perquè importar-li a ella. En l’institut decidí agafar el rol que li havien adjudicat, i ho feu sense queixes. Assumí el seu lloc secundari, futil, fins i tot inútil. Decidí convertir-se en aquella ombra que tant odiava.
Passà uns anys treballant en una fàbrica que hi havia en el poble. Treballava en el torn de nit, així de dia tenia l’excusa de dormir i s’estalviava compartir taula amb la familia, cosa que li alleugeria l’estat d’ànim. Sense adonar-se’n, anà tornant-se un tant amarga, fins al punt d’avorrir a quasi tota la familia, exceptuant com no a l’àvia, ja que aquesta mai havia dubtat de la puresa i la sensibilitat de l’adorada neta.
Es posà a festejar amb un xic del poble veí en busca d’una escapatòria. Aquest xic tenia la indepèndencia econòmica suficient com per a que també la poguera tenir ella. El volia, sí, però el que més estimava d’ell era que no feia falta tornar a casa ja ni per a dormir. Tenia l’excusa perfecta per a fugir definitivament.
De sobte, passejant per Xàtiva, ciutat propera al poble, es va trobar amb un company dels primers anys d’institut. Van anar a fer-se un café i a parlar, i arribà la pregunta tan refusada. Fins on havia estudiat? L’amic era infermer i estava treballant en l’hospital de la ciutat. L’Ana, tragant saliva, i fent-se la segura, digué que havia preferit no estudiar, que no era per a ella. Per a la seua sorpresa, l’amic li contestà que si els estudis no eren per a ella no sabia per a qui eren, i li recordà com era d’ intel·ligent i l’agilitat mental que la caracteritzava. Com que Ana ja tenia molta facilitat per a menysprear-se, feu un somriure d’agraïment però sense acabar de creure el que sentia.
Per la nit, en casa de Josep, el seu xicon, no podia deixar de pegar voltes en el llit. Li rondava pel cap la conversa que havia tingut, i començava a creure el que li havien dit. Per què no havia estudiat?
Dit i fet, decidi matricular-se en segon de batxillerat, que era el curs que li mancava, i demostrar-se que podia fer-ho. Tots els seus companys eren prou més joves que ella, i a pesar que la seua edat no era deguda a la repetició de cursos, alguns la tractaven com a tal. Ella, ànima de ferro, li esvarava tot el que li deien, o millor dit, el que no li deien. Si estava ahí era per a demostrar-se quelcom a ella mateixa, i no a la resta.
Com era d’esperar, acabà el curs amb unes notes boníssimes, entre les millors de la classe. Amb el butlletí a les mans, anà corrent a casa de l’àvia, fent-la única coneixedora dels resultats. A ningú més li ho ensenyà, i tampoc li preguntaren.
Estudià una carrera, prou complicada per cert. I ho feu amb certa facilitat, o almenys còmodament. Durant els anys estudiantils conegué un grup de noies i nois amb qui compartí molt més que riures. Al seu voltant, poc a poc, es retrobà amb una Ana divertida, entusiasta, optimista, i preciosa.
Tot açò feu que, sense ser-hi conscient, es convertira en una dona exemplar davant els ulls d’una jove amb qui compartia pis. Tant es va enamorar d’aquella gent, incloent la jove, que decidi considerar-los a partir de llavors com la seua familia. Acabaren els estudis i decidí anar a França, ja que alli trobaria feina, i seguiria fugint del seu poble. I encara que estiguera lluny dels seus parents, la seua família l’animava a fer-ho.
Ara viu a Paris. Passeja per la vora del Sena i somriu. Gaudeix de la grandiositat del museu del Louvre, i disfruta de la innocència que la fa sorprendre’s encara de la seua magnificència. Pren café, amb gèl, mentre intenta llegir algun llibre. Mai ho aconseguix, perquè sempre hi ha algo o algú que li crida més l’atenció. Passeja pels parcs o agafa el metro, o ambdues coses. No sap ben bé si ho fa per solitud o per anyorança, però li agrada fer-ho en eixa ciutat.
Ana, a pesar d’estar sola, lluny dels seus, i en una ciutat que no és la seua, abans d’eixir de casa, quan es mira a l’espill ja no diu res. Tan sols somriu i segueix endavant.
“T’acuerdas???”
Ara que pareix que comence a fer-me gran, de tant en tant m’agrada parar-me a pensar. Amb la carrera acabada, amb veu i vot, i amb permís legal per a entrar a quasi tots els garitos, sols em queda fer memòria de totes les etapes de la vida que he viscut, i per això escric hui.
Tot, com sempre, comença a la panxa de ma mare, però com que açò es massa conegut ja, em botaré este capítol i anirem al realment interessant.
Començaré per la època de la guarderia, també coneguda com “les mongetes”. Abans d’eixir de casa, ma mare, convençuda de la meua (i la seua) gràcia, no dubta en posar-me una goma al cap, coneguda també com pirri, i tampoc vacil·la al fer-lo enmig del cap, per a vore si amb un poc de sort els cabells queden com si foren una palmera. Una vegada arribant al destí final, quasi tots els xiquets plorem. Les mares, ignorants (un poquet) com sempre, creuen que ho fem per elles, perquè ens sap mal deixar de veure-les. El que no saben es que pel que realment plores té més a veure amb Ramon García (o amb Bertín Osborne) que amb elles. El motiu dels plors és perquè saps que ve una altra jornada de “El Gran Prix”. Has de correr, disfressar-te, rodar per terra, i sobretot, i el més perillós, evitar a la vaca. Sí amics, la vaca es eixe xiquet toca-pilotes que no té altra inquietud que perseguir a totes les xiquetes per a estirar-los els cabells, segurament amb la mateixa mà amb la que es trau els mocs.
I parlant de mocs, en esta etapa de la vida, diuen que l’alimentació es molt important, per això crec que en les guarderies deurien controlar millor el que els nanos ens clavem a la boca, perquè amics, els mocs i la terreta, encara que ho pareguen, no són un potito…
Seguit de la guarderia ve l’època de pre-escolar. Aquesta temporada també es pot anomenar la temporada de les amenaces. “Si no et portes bé no anirás no se on”, “si no et menges això no et faràs gran”, i el més graciós ” si no t’ho acabes tot no aniràs a l’escola dels majors”. L’escola dels majors és sempre la del cicle següent, que en aquest cas era la de primaria. El pre-escolar tracta de fer aprendre als nanos a tota pastilla: pIntar, escriure el nom, aprendre a tallar i a pegar (molt útil i important), i tindre germanor amb la resta de companys són alguns dels objectius. En esta època, els pares comencen a cometre un gran error, molt comú per la seua part, la duració del qual serà relativa. La pregunta de: i qui és el teu noviet? Pareix que obtinguen comissió, doncs no paren de fer-te la mateixa pregunta fins que realment tens edat de tindre’n, i es ahí quan no els fa ni punyetera gràcia la resposta.
Ara ve la primària, és a dir, l’època del progressa adequadament. En esta època es creen ja els grupets de amics, i també es crea eixa línia imaginaria entre xics i xiques. En esta època intenten ensenyar-te a dir correctament el nom dels genitals, encara que ens feia la mateixa riseta sentir penis que mamella. També es corrent que comencen a preguntar-te que vols ser de major. Llevat de la típica que volia ser metge (quan de pare decebut….) la resta volíem ser o perruqueres o mestra de xiquets. La primera opció era deguda a que encara et durava el trauma del pirri-palmera. La segon estava causada per la ràbia acumulada cap al xiquet del cuerno que t’estirava els cabells, de qui ja et vengaries, i si no d’ell, del seu fill.
Poc a poc i sense adonar-te’n, et plantes en els 11 i 12 anys, i és ací, encara que no parega, quan comença la pitjor etapa de qualsevol xica. Ara no és igual, però quan jo tenia eixa edat, passava les setmanes amb 2 xandals i 5 camisetes, a poder ser, 2 o 3 de propaganda. És en esta època quan ma mare va tenir la brillant idea de portar-me al dentista a veure…, i lo difícil era després no veure el xasis del 4×4 que portava apegat a les dents. En esta edat també és en la que començava (com totes) a fixar-me en els xics, però no en els de la meua edat no, sinó amb els guapos del poble, que solen ser més majors. La putada és que, quan ixia al carrer, ja no era conscient de que portava l’aparell, i quan me’ls creuava, no dubtava en mirar-los descaradament i (error) somriure’ls. Nooooooooooooooooooo……..!!!!!
En vista del poc èxit, i de la xapusa que tenia com a físic, em tancava amb la meua pavor a l’habitació a escoltar música, i així passaven els dies. Poc a poc anava arribant al cim de la coentor de l’edat, és a dir, eixos anys en que encara no et depiles però ja deuries fer-ho. Totes les fotos d’eixa etapa són iguals: aparato, bigot i diadema. Sí, diadema. Ma mare m’obligava a posar-me-la per que deia que els cabells sobre el front feien que m’eixiren grans. Més??? Impossible, ja no me’n cabien!!!
Com que s’apropava la baixada a l’institut, i les meues amigues estaven igual d’espatllades que jo, ens férem l’ànim i decidirem començar a eixir de festa. Ma mare, obviament, es negà, així que, en vista de la impossibilitat de fer-la canviar d’opinió, vaig ser jo la que em vaig canviar de jaqueta, i em justificava davant les amigues que sí que poden eixir en que a mi no em feia falta eixir de festa per a passar-ho bé. Sí, clar…
L’institut: malo!!!! Procurava no arreglar-me massa, no siga cosa que em prengueren per creguda i tinguera la fama ja tot el cicle. Els primers dies anava acollonada perquè no sabia si això de que als nous els tiraven per la finestra era de veres o que. Tenia vergonya d’anar a l’aseo perquè ahí es sentia tot, i si tenia la regla, tardava més en amagar-me el tampó en la mànega per a anar-hi que en posar-me’l. Lo bò que tenia esta època, es que començava a formar-me com a persona, físicament i a nivell personal. Començava a raonar i a pensar (hi ha qui no pot) per mi mateixa.
Una vegada en la universitat, toca començar de zero pel fet de no conèixer a ningú, però això, el fet de ser desconeguda, ja es suficient espenta com per a aconseguir-ho. Fera el que fera, no patia perquè a l’endemà les Cafeteres no podrien comentar-ho a l’hora del cafenet. No importava que haguera sigut la número u o l’última de la meva classe, allí ningú sabia de mi. Em vaig acostumar a ser jo qui decidia si m’apetia anar a classe o no, si havia d’eixir un dijous o no, si menjar xocolate o no, i si estudiar o no… Com és clar, encara que flaquejara de vegades, acabava fent, o almenys intentant fer, lo mitjanament correcte.
Ara que es suposa que ja sóc una xica de profit (per haver acabat la carrera i això), mire arrere i me n’adone que la vida no es veu tan fàcil quan estàs vivint-la. En canvi, conforme vaig passant planes, les antigues em pareixen una cagarà al costat de les actuals. Continuaré creixent, no dubte que encara em queda molt per aprendre. Intentaré fer-ho amb la major coherència possible, per així poder estar contenta de mi mateixa.
I encara que d’ací uns anys, quan vega fotos d’ara diga que “quin monyo més coent que portava”, “com podia anar així vestida” o ” com podia suportar a nosequí”, sabré que este monyo m’agrada, que esta roba no em para mal del tot, i que, mentre se m’arrime gent….serà senyal que no faig olor!!!!