Ja han passat més de 5 mesos, i el ventre comença a notar-se. Fins ara havia pogut evitar les xafarderies gràcies a la roba que vestia, ampla i una mica gran per al seu cos. Fins i tot, i a pesar que la situació no era la desitjada, somreia quan es veia a l’espill amb aquells pits. Ella, que utilitzava sostén per no sentir-se menys dona que la resta de les seues companyes de classe, allí estava, davant del mirall, amb les dos peres més ben plantades que mai havia vist. Però ni tan sols el somriure acabava de mostrar-se, ja que de seguida recordava que el seu estat no era envejable. Ni tan sols s’explicava com havia acabat en aquella situació.
Jordi i ella feia poc que sortien, i una nit, com a excepció, anaren a la casa d’ell a veure una pel·lícula. Els seus pares havien eixit a sopar, i estaven els dos sols. Al cap de pocs minuts de l’inici del llargmetratge escollit, les mans dels joves començaren a buscar-se. Les carícies subtils es feren les protagonistes dels seus pensaments. Anhelaven estimar-se, però eren tan joves, i tothom repetia això tant, joves, joves, que no gosaven, ni sabien, passar d’aquelles carícies.
No obstant això, i per alguna cosa serà que es diu que el sexe és instintiu, no va fer falta que ningú els ho expliqués. Ells mateixos decidiren explorar-se. I així ho feren, molt a poc a poc, recorrent amb els dits tots i cadascun dels racons que la natura havia posat en els seus cossos. A mesura que passaven els minuts, la parella s’anava abstraient de la realitat que els envoltava. Ja no hi havia televisor, ni telèfons, ni por del retorn dels pares. Tan sols ells, l’una amb l’altre, aquella era la seua realitat…
Ara mateix, aquella realitat li pareixia somniada, irreal. Com si no haguera existit mai, i tan sols romanguera en el fons el seu pensament. Allí, en el més íntim dels seus records, junt amb les paraules de sa mare dient-li “teniu tota la vida per aprendre a estimar-vos”. Que vida més curta doncs.
I que llarga es presentava la nova vida que anava a encetar. Ella, amb els seus 15 anys, estava a punt d’acomiadar la seua adolescència per entrar en la vida adulta. Una vida plena de gent cotilla, que tot ho sap, que el que no sap ho vol saber, i el que no pot saber s’ho inventa. Una etapa on tot són aparences, estúpides, clar està, però així és el joc. I de vegades, se sentia tan xiqueta, tan petita davant d’aquella incògnita gegant. Que serien dels seus estudis? De les seues amigues? De la seua vida?
La por la va acompanyar durant un temps, la mateixa por que la va fer créixer, madurar, fer-se major. I el temps necessari per a fer arribar al món a la seua criatura. I aquella personeta, amb les seues manetes com si foren de mentida, aquells ullets que miraven i encara no veien, aquella boca que sense parlar deia tantes coses, el seu fill al cap i a la fi, la feu tornar a omplir-se de vida. I va decidir viure pel seu fill, sense temors, sense abaixar el cap, disposta a fer el que fera falta. Va escollir viure la seua realitat, sense prejuís, sense preceptes.
I amb el seu fill en braços, es mirava a l’espill, i llavors sí que somreia, doncs aquella sensació, la criatura en les seues mans, la imatge dels dos reflectida, l’omplia d’orgull, i de segur, que més d’una, a pesar que aparentara el contrari, es moria d’enveja.
Tec, tec, tec…
Fa corrent. La porta de la cuina duu ja una estona pegant colpets. Mentre estiga la del carrer oberta, la de dins no estarà queta. El problema és que no tanca bé, i Pepa no es fa l’ànim de cridar per a que l’arreglen. No ho comprenc amb com li molesta eixe soroll. Es com si es clavara dins l’orella, tec, tec, tec…
Pareix mentida que eixe so li moleste tant quan als seus setanta i molts anys s’està quedant sorda. Ella diu que no, però la telenovel·la que veu després de dinar es sent des de dos carrers més avall. Però ningú s’estranya. En eixe carrer la majoria es gent major, que, pam dalt pam baix, estan igual de durs que Pepa.
– Bon dia Pepita- diu una veu que prové del carrer. Saluden, però no paren per a esperar la rèplica.
– Bon dia Antonia- contesta sense moure’s del tendur.
Si eixe moble parlarà, aportaria més informació local que cap arxiu municipal. Xafardejos polítics, amorosos, veïnals, animals… Allí al seu voltant, sense cobertor en estiu i amb cuquet encès d’hivern, les converses es tornen lúcides i genuïnes. S’han resolt tants problemes, clar està que tots de boca, i s’han ideat tantes estratègies per a tot, que ni rei haguera fet falta per a dur endavant la transició. Sempre ho han dit: si manaren les dones, no hi hauria tanta guerra.
I açò em provoca una sensació agre-dolça perquè, a pesar que m’entusiasma la idea d’un mandat femení, m’avorreix pensar que, això de fer rogle, sempre ha estat cosa de dones. I d’acord o no, m’he de cenyir a la història. I m’agrade o no, lo de manar encara no ha arribat, i lo del xafardeig encara continua.
Però tornem a Pepa, que xarrant xarrant me n’he anat de bon tros. Pepita, com diuen les amigues, malgrat tenir un nom tan comú, i una vida rutinària, ni enveja ni ha d’envejar res a cap dels personatges que ixen per eixa caixa que es diu televisor. I dic que es diu i no que és perquè encara no ha acabat de comprendre com pot ser que per ahí es vegen coses gravades a l’altre costat de l’Atlàntic. Per tant, tampoc comprèn la gent que l’anomena la “caixa tonta”, quan ha de ser molt llesta per fer-nos arribar tantes imatges per un fil tan menut.
El que passa, segons ella, és que la gent va d’erudita. I sempre parla el que més ha de callar. Com Amparo, la veïna. Mira si és destrellatada que, l’altre matí, sense més ni menys, li va dir que els bunyols que fa tenen massa gust de carabassa. Justament ho diu ella, no saps, que per a fer putxero ha de posar pastilles d’eixes de la gallina blanca, o com es diga, per a que faça gust.
Si es que este món es per a veure’l, o millor dit, per a viure’l. Però Pepa, encara que en el moment li moleste, se’n riu massa del que li puga dir Amparo. No perd temps en eixes tonteries. Cadascú per a d’ell. I a qui no li agrade que no mire. Xurrut i gori-gori.
Així que no patiu per ella. S’ha apanyat tota la vida, seguirà fent-ho mentre puga. Té paciència per a rato. A més, amb l’excusa que està mig sorda, el que no li agrada fa com si no ho sentira i au.
Bé, quasi tot el que no li agrada, perquè quin desfici de sentir la porteta, i tec, tec, tec…
Un café?…
– Vicenta, corre vine que ja han tirat la traca!!!
– Hui es casa la Mª José, la filla de Dolores, la del Rull no?
– Qui anava a dir-ho, amb lo poc agracià que és. I amb qui es casa?
– Ningú, un castellà..
– Xé, xé, açò és de jusgat de guàrdia. Pues diuen que fa un senyor bodorrio.
– Ei veges, es veu que ell és de casa bien.
– Ahm, no m’estranya, perquè ella pareix un poc figa no?
– Segur que no sap fer ni un ou fregit.
– Això que tu dius.
———-
– Mira, mira, ja baixen.
– Agosaes que hi ha gent.
– Diuen que en venen de Madrid i tot.
– Caram, quanta cosa…
– Ai, a vore el tratge….
– Pues no és res de l’altre món.
– No diuen que és del Anibal Laguna eixe, que se l’ha fet a València i tot??
– Pues xica, no és pa tant.
– Mirala, ni que fóra modelo. Se li n’ixirà la boca de tant de somriure.
– Ei, amb els diners que li va costar…
———-
– Son pare és el padrí no?
– Normal, soles faltaba. Jo lo que no sé és com Don Domingo els casa tinguent ell un crio.
– Si es que esta juventut fa el que vol. Ja no es respecta res, ni la fe.
– Este matrimoni comença ja en pecat.
– Ni que ho digues.
– Pues ell és salao no?
– Algun fallo tindrà, sinò ja m’explicaràs…
———-
– Xé, xé, açò es per a voreu, a xavo el circo eh! Soles falta la xirimita.
– No sigues roïn dona.
– No sóc roïn, dic les coses com son, i com son, son, o no?
– No et falta gens de raó.
– Ai, ara vorem a la Dolores.
– Segur que va tota exagerà.
– Pues com sempre, que tu l’has vista mai discreta?
– Pues no, hasta el dia que es va morir el germà tenia que portar ella aquell jersei amb pedrería.
– Si es que….
———-
– Ai mírala, mírala, ni que fóra la reina.
– Això voldria ella, i que tots li lleparen el cul.
– Soles que li lleparen???
– Jajaja… Pues dona, el tratge tampoc és massa lleig no?
– Si no fóra per lo gorda que està, li quedaría bé i tot.
– Ai, és que eixe descot… Que molts anys es pensa que té?
– Agosaes, eixes coses ja no mo les podem posar a la nostra edat.
– Ai senyor, pa que encabant diguen….
– Si és que no poden amagar-ho, els agrà aparentar…
– I com més millor.
– La qüestió és quedar bé, i si pot ser, a lo grande.
– Lo que tu dius…
———-
– Mira, ja passen per ací davant.
– Ale Dolores!!!! L’horabona eh!!!
– Que guapa està la xicona!!!
– Tota a sa mare. Guapa!
– Adiós xica, i l’horabona altra volta!!!
———-
– Que fem Paqui, mo n’anem?
– Ei, ací que fem.
– Bé pues, demà a la mateixa hora no?
– Sí sí, que es casa Maria, la xicona de Maruja.
– Pues res, ens vegem ací i ens fem el café com sempre no?
– Clar dona, café, café.