Un dissabte més…

La nit pareixia genial. Havíem sopat a ca Jordi, i ens havia fet un estofat amb rovellons per a xuplar-se els dits. Acompanyat amb un poc de vi negre, havia esdevingut un sopar perfecte. En acabar, Laura va traure un licor de la seua terra, similar a la mistela, però amb alguna cosa diferent. La veritat és que ja eixíem amb certa alegria de casa, i com que no havia vingut tota la gent, amb un parell de cotxes ens anava bé per a fer la nit.

Vam agafar la carretera direcció a Montluçon, com quasi tots els dissabtes que eixíem de festa. Durant el viatge, amb quatre sorolls i un poc de gràcia, Vicente, Álvaro i jo ens vam inventar una cançó. Era d’eixes nits en què brollava la predisposició a la diversió i al riure fàcil.

En arribar al Pirat’s, i després de deixar la jaqueta, vam anar directe a la barra per la nostra cervesa. La gent ja ens coneixia, així que vam xarrar un poc amb les cares conegudes. Les cambreres també ens van convidar a un parell de colpets. La veritat és que estaven força roïns, però no importava, ens els bevíem sense pensar-ho massa.

El pub encara no estava ple, així que podíem agafar el lloc de sempre. Ballàvem, i ens abraçàvem, i com que ja coneixíem les cançons, fins al punt de tenir-ne algunes com si foren pròpies, ens emocionàvem en escoltar-les. Vam passar unes hores molt agradables, i quasi sense adonar-nos es va fer l’hora de tornar cap a casa.

De camí al cotxe, ens vam ficar un poc amb Anna. Estava mig bufada i feia molta gràcia amb eixe parlar de la Terra Alta. Mentre Vicente la gravava jo mencionava bromejant que eixe dia el recordaríem sempre. Ella, mentre m’amollava uns quants improperis, se’n reia però. Sabia que hi havia estima, i que altre dia li tocaria a altra persona.

Tornant cap a casa vam agafar la carretera a Néris, esta vegada amb la ràdio engegada. Parlàvem de les anècdotes que havíem passat hui i seguim rient. L’entrada del poble s’apreciava des de lluny, perquè era com un portal de muralla, tot i que esta no existia enlloc. Quan ja va aparèixer des de la distància, vam veure un cotxe parat en la carretera, i un home al costat fent senyes perquè parem. Sols vèiem eixe cotxe, i ens va semblar estrany perquè no imaginàvem que podia passar a eixes hores perquè hi haguera un home ahí sol.

En apropar-nos vam parar els cotxes per tal d’ajudar, en allò que fora, a aquell desconegut. En baixar dels vehicles, al costat d’una de les parets del portal, vam veure un jove estirat. Alguns ens vam apropar, mentre d’altres preferiren allunyar-se. L’home havia telefonat ja a l’ambulància. Un de nosaltres, no recorde qui, li va tocar suaument el coll amb els dits, i va comprovar que encara tenia pols. Amb el silenci també vam sentir que respirava, però està en molt mala posició.

Vam alçar la mirada per a buscar el vehicle amb el qual suposàvem que havia tingut l’accident, i tan sols vam veure trossos escampats per tot arreu del que quedava d’una moto, i un casc reballat a uns cinc metres d’on ens trobàvem. Tenia una cama completament trencada i un gran tall en el front. Hi havia molta sang, per la cara, pel coll, per terra… Els nervis van començar a envair-nos, i tot i tenir formació sanitària, no teníem capacitat de fer res. “Girem-lo”, “No! No el toquem”, “I l’ambulància?”, “Joder, que fort”, “Però fem alguna cosa!!”

Els minuts fins que va arribar l’ambulància es feren eterns. Jo no podia deixar de mirar al jove, i l’esforç que feia per mantenir-se viu. El tenia als meus peus, i no podia fer absolutament res. Algunes de les meues amigues es van veure desbordades per l’ansietat, mentre d’altres, en un intent d’obtenir respostes, seguien les marques per esbrinar com havia passat allò. I quan ho van saber, i ens ho van dir, alguna cosa dins nostre es va enfonsar. En eixe moment vam ser realment conscients del que li espera al pobre xicot.

En arribar l’ambulància, ràpidament però amb molta cura, van girar al xic, li van apartar la roba del pit i van començar amb la reanimació. Em vaig quedar petrificada en veure el moviment del seu pit mentre el sanitari el reanimava, era molt intens, molt impactant. El sanitari ens va pegar uns crits i ens vam apartar de seguida, no volíem molestar.

Ens vam anar escampant pel lloc esperant equivocar-nos i veure reacció. “Mou-te, mou-te” pregàvem. Fins aquell moment, la velocitat dels sanitaris havia estat accelerada, però de sobte va disminuir. El que reanimava es va recol·locar, posant-se més còmode, i va començar de nou la maniobra, mentre els seus companys guardaven l’oxigen assistit i les pales de reanimació.

Més clar aigua, vaig pensar, però en veure les cares de la resta semblava que no havien arribat a la mateixa conclusió, així que vaig preferir no compartir els meus pensaments i callar. Un dels sanitaris es va apropar i ens va dir que ens en podíem anar, que de seguida arribaria la policia i que si no havíem vist res millor no perdre temps ningú. Sense rèplica, vam pujar als cotxes i ens vam agafar el camí de tornada a casa.

Em vaig gitar al llit, però no podia dormir. Acabava de veure morir un jove davant meu. Intentava recordar la nit abans d’eixe moment, i em pareix molt llunyana, com si no haguera sigut poques hores abans. No podia plorar, però tampoc deixar de pegar-li voltes al cap pensant en allò. Intentava trobar una explicació del que acabava d’ocórrer. L’alcohol i la velocitat va ser el primer que em va passar pel cap. El segon, la quantitat de vegades que jo havia anat beguda o havia pujat al cotxe amb algú que havia begut.

Quan tancava els ulls pensava en mon pare i ma mare, i sense poder evitar-ho, imaginava les seues cares si haguera sigut jo aquell jove. Em feia mal pensar en el seu mal, a la volta que anaven passant per la meua ment totes aquelles persones que m’importaven i a les que importe. No concebia com seria no tenir el que tinc, no fer el que faig, o no ser el que sóc.

Sols reconeixem el valor de viure quan vegem passar la mort prop nostre, sense tenir en compte realment els conceptes. El contrari de la mort, no és la vida, sinó el naixement. En canvi, el contrari de la vida, és la no-vida, formada per xicotetes porcions de temps i dedicació que li llevem a totes i cadascuna d’eixes persones que ens rodegen, les que compten amb nosaltres per a demà i, més o menys innocentment, per a sempre.

Vaig tornar a tancar els ulls, i esta vegada, no vaig poder evitar les llàgrimes.

Alba…

El primer dia que la vaig veure, no em va causar impressió, ni bona ni roïna. Anava vestida amb uns texans amples, dels que s’aprimen a mesura que baixen, amb unes vambes platejades. Els pantalons deixaven veure la vora de les bragues, on, amb lletres grans i daurades, figurava el nom de la marca. La resta de vestimenta era similar. Pensava que no tenia prejudicis sobre la gent, i molt menys per l’estil de vestir, però sempre acabe tenint més afinitat amb certa gent de certes tendències, així que supose que sí que en tinc. De totes maneres, açò no m’impedeix poder portar-me bé amb qui siga

En la feina a penes ens creuàvem, ella estava en la piscina i jo en les cabines. Algun dia coincidíem a l’esmorzar, i vaig saber que era catalana perquè parlant en espanyol, utilitzava el “plegar” per a dir acabar de treballar. Però com que n’érem una quinzena, no es va donar el cas de xarrar una amb l’altra directament.

Per fi va arribar el primer dissabte, el primer de festa. Eixe dia no faltaria ningú, i començaríem a conèixer-nos. Quan vaig arribar, ja estaven quasi tota la gent. Vaig fer les salutacions pertinents, i em vaig adonar del grau d'”arreglo” de les xiques. M’aborronava pensar en les hores que haurien passat per a estar així, ara bé, el resultat era més que satisfactori, supose que sobretot per a elles.

Una d’elles, ella en concret, duia unes malles d’un color elèctric que no sabria definir, amb un estampat com de pell de cocodril. Em vaig quedar gelada amb aquella imatge. Si haguera pogut parar el temps, ho haguera fet per a poder riure’m sense ofendre a ningú. No vull parèixer una intolerant, el que passa és que, quan veig eixes peces de roba, no puc evitar imaginar-me amb elles, i de veres que jo em sentiria molt ridícula amb aquelles malles.

Algunes xiques ja feien fotos. Durant tota la nit faríem fotos. Fotos de poca gent, de molta gent, sols de xiques, sols de xics, sols gent espanyola, sols gent polonesa…. Ella i les seues amigues es feren un fum de fotos. De cara, perfil, dalt, baix, d’esquenes i girades, esquena contra esquena, de l’estil “Àngels de Charlie”, fins i tot donant-se indicacions unes a les altres: posar el muscle així que estilitza. Hi ha gent que això li deia “foto tuenti“, ara s’ha convertit en “foto instagram“. Nosaltres, amb el temps, acabàrem batejant-les com les Miami Sound Machine, per això nosaltres li diríem “foto Miami”. Aquella nit, amb un parell de truites, unes ensalades, i molta cervesa, vam convertir una nit estranya amb gent desconeguda en una nit recordada per bones amistats.

Passaren els dies, i sense adonar-nos, ni pretenir-ho, anàrem coneixent-nos millor. Tot el que pareixia separar-nos va resultar motiu d’unió. Passàvem vesprades les dos contant-nos la vida, amors, desamors, família, vida de poble, de ciutat… Parlàvem moltíssim, però mai vam parlar de política, excepte algun rebot que jo pillava i li ho deia per desfogar-me. No li importava massa la política catalana, així que menys devia interessar-li la valenciana. Però sorprenia perquè em preguntava sobre les meues inquietuds en tots estos temes. Una catalana poc nacionalista animant el nacionalisme d’una valenciana.

Mai dubtaré que un dels factors importants per unir-nos va ser la llengua. M’agradava escarnir el seu català de Sabadell. Ella, per contra, anava introduint involuntàriament paraules meues en el seu vocabulari, com dir “voltes” per “vegades”.

Notava que li agradava escoltar-me, i a mi m’agradava escoltar-la a ella. A les dos ens agrada escriure, i ens llegíem coses per a opinar, per a saber, per a aprendre i sobretot per a emocionar. S’interessava per les coses, i mai pecava d’ignorant. Era espavilada, coherent i educada, i amb un toc de bogeria que la feia brillar amb llum pròpia, la feia especial.

Açò es va acabar, i aviat ens separàrem, però no per a sempre, perquè moltes coses me les vaig guardar per a mi. Em vaig quedar amb els croissants plens de nutella, i amb els kinder bueno. Amb els seus intents de sexe bromista resolts finalment amb un bes als llavis, i amb les amenaces que el seguien: a què et menjo la boca? Em quede amb l’escapada a Comentry ben entrada la nit, sense saber massa bé que estàvem fent. Em quede amb les hores davant del l’ordinador fent feina, i amb les vesprades escoltant Lax’nbusto. Em quede amb les vesprades que va fer de germana major, i amb les que este rol l’agafava jo.

Alba, i tu? M’estimes?