Treballar ens farà lliures…

Torne de vacacions i, encara que es suposa que són per a descansar i carregar piles, no ho sent així. De fet, i ja m’ha passat varies vegades, em recorda més bé a quan era una xiqueta, s’acabava l’estiu, i havia de tornar a l’escola. S’acabava allò de córrer pels bancals, pujar als ametlers, anar a berenar a l’estació, o practicar de cabo d’esquadra amb uns sarment a l’era de la caseta. “Això és depressió post-vacacional” direu alguns, encara que a mi em sona més bé a depressió peri-laboral (serà per tecnicismes i diagnòstics!!!).

Cada vegada que plantege per què “s’ha de treballar” puc notar com la gent sent una mescla de incredulitat i llàstima. Parle del treball conforme l’entenc en la societat actual: la obligatorietat de, com a persona, tenir una formació específica (si eres de ciències, eres de ciències) i guanyar diners per a poder formar part de la societat que ens ha tocat. Alguns m’entenen, d’altres però em diuen que no voler treballar és ser un gos. És com si a la pregunta de “per què hem de treballar?” alguns escoltaren “algú pot pagar-me per estar tot el dia tirada al sofà?”

M’agrada la meua feina, la fisioteràpia, ajudar als que estan mal, aprendre sobre el cos i les persones, millorar en la meua pràctica aprenent dels erros i dels encerts, si, m’agrada molt. Però quan pense que he de dedicar la meitat de la meua vida adulta (descomptant el dormir) a treballar, sent com eixa xiqueta que encara queda dins de mi s’entristeix. Tenir uns horaris establerts, amb uns dies de vacances establerts, amb unes condicions de treball establertes (i encara gràcies) i uns objectius laborals que complir per a rebre un sou en el que se li posa preu a les hores em fa sentir que algo falla.

Li donem valor al temps, li posem preu a la vida. Tant fa si passes mala nit, si se te trenca el cotxe, si un amic et dona una bona noticia, si et baixa la regla, si es mor un conegut, si t’acabes de barallar , si estàs eufòrica com si estic trista: a treballar. A més a més, en un món on les professions estan tan especialitzades, fa que siga complicat integrar distintes habilitats individuals en una mateixa “professió”, despersonalitzant esta en pro sols d’un producte, en el meu cas, una fisioterapeuta.

Abans he dit “vida adulta” per a diferenciar-la clarament de l’època de la infància i l’adolescència, en la que a treballar encara no se li diu així. Durant estos anys el nostre objectiu és anar a l’escola i a l’institut (cada vegada més a estudiar que a aprendre) i a les activitats extra-escolars. D’estes, com més millor que de menut tot entra millor i és molt important estar format per a poder assegurar-se un futur digne bla, bla, bla, bla. Doncs això, senyores i senyors, ja és treballar. I curiosament, la resposta que se li dona als xiquets o a l’adolescent rebel és la mateixa que em donen a mi algunes de les persones amb les que parle: Perqué si/s’ha de fer/és el que toca. Punto.

Després d’anys d’estudi i formació per a tenir una bona feina, vaig entrar al mercat laboral amb una crisis que l’hòstia on resulta complicat tenir una bona situació laboral (econòmica), almenys si vols viure per la zona.  Tal volta és esta situació inesperada, almenys per als que quan estudiàvem tot anava molt bé, la que m’ha fer reflexionar. M’ha fet plantejar-me si dedicar part de la meua experiència a preparar el futur en lloc de viure el present no és un preu molt alt per a pagar.

Per què s’ha de treballar? Ens dignifica? Ens fa lliures? Lliures de què exactament? Tots estos arguments em fan olor a vell i tancat. Podríem almenys fer-nos un favor i començar a dir les coses pel seu nom. Treballar (diners) és l’esclavitud del segle XXI. Estem “condemnats” pel simple fet d’haver nascut en esta societat a treballar si ens volem quedar dins. Si no, sempre tenim l’opció d’anar a viure a la muntanya, encara que no sé com perquè fins i tot heretar costa diners.

A part de la fisioteràpia, m’agrada fer teatre, tocar a la banda, escriure històries, gravar videoclips amb les amigues, llegir i aprendre, escoltar música, parlar amb la gent, el bricolatge (fantàstic descobriment)… I des de que treballe, vaig com cagalló per sèquia per a poder fer este tipus de coses. Tal volta la solució seria deixar de fer-les (o tal volta algú vol pagar-me per fer este tipus de activitats, llavors ja tindria algun argument a favor del treball xD) però no em pareix una bona opció.

De fet, escric esta entrada sense saber quina seria una bona solució (ser rica!), a veure que pense (ser rica!!!!), ara no em ve res… (SER RICA!!!!!), però si sé que, acceptar que per ser persones necessitem treballar i/o tenir diners per a poder viure dins de la societat que nosaltres mateixa hem creat, no em pareix una decisió massa intel·ligent. Viure pels diners ix molt car.

#hedit

IMG_20140916_191705

Plaer…

Després d’una setmana de bojos d’avaluacions, treballs i tonteries per al fi de curs, per fi arriba el divendres. Quan acabe la jornada ens n’anirem tots els companys a casa del Roderic, que ens ha convidat a pegar un mos.

No es que m’agraden massa les “reunions socials” eixes a les que ens hem acostumat els últims anys. Al final sempre acabes passant el rato amb els mateixos, i llevat del moment de la foto, a molts no els veus en tota la festa.Alguns pensen que sóc un antisocial. A mi, en canvi, m’agrada dir que tinc els filtres més fins que la resta. Este vocabulari nostre ens permet dir el que vulguem i com vulguem, perquè què és l’eufemisme: el teu o el meu sinònim?

Bé, com anava dient no sóc persona de masses. Sempre m’he considerat una ànima lliure, com un pardal que vola, i quan hi ha molta gent fa olor a borrego. Quan sent eixa olor, intente fugir prompte. Però açò no és viable, a no ser que vulgues viure en la selva. I jo, de moment, no sóc prou autosuficient per a viure allí, de fet, ma mare s’encarrega de repetir-me constantment que no sóc autosuficient per a quasi res.

Però la festa de’n Roderic no és com les altres. Ell sol currar-se molt més la decoració i el menjar. Bé, dic “ell” per dir algú, però tots sabem que la festa li la monten. Ell sempre arriba a últim moment i au, a passar-ho bé. Però també he de dir que si li ho fan és perquè volen, i benvingut siga per als que ens beneficiem d’això, o no?

El cas és que tots els anys té els últims productes en decoració que hagen eixit al mercat, ja siguen globus, cartells, invitacions o coberteria. Fins i tot les tovalloles que posa sempre són a l’ultima moda. És al·lucinant com hi ha gent que ho troba tot.

Com no, sempre li portem un detallet. Enguany s’han encarregat les xiques de fer-lo. Volien fer-li un “xasco” o no se què, així que millor per a tots si s’ocupen elles d’això.

Del menjar vos parlaria, però no vull fer-me il·lusions, no siga cosa que ara al entrar el “xasco” me l’enduga jo i siga pitjor. Puc semblar un exagerat, però li done molta importància al menjar. Segons el que hi ha a taula parada, un pot saber quin nivell tindrà la festa en si. Si, si, el menjar és com un polígraf.

I bé, ja ens trobem davant la porta. S’escolten sorolls. Mai he comprés com, si eixim tots a la mateixa hora, sempre hi ha qui arriba prou antes que la resta. No ho comprenc, de veres.

Després de tocar el timbre m’obri la porta la mare de Roderic. Després de saludar-me i parlar-me des de la distància com si fóra un bebè, m’indica on està la gent. Assenyala amb el dit l’escala que baixa a la cotxera mentre somriu exageradament alhora que aguanta l’alè. Algunes vegades se’m passa pel cap quedar-me mirant-la per veure que amaga aguantant la respiració. No sé si la nostra presència li crea ansietat per la nicotina o per l’alcohol, però el que sé cert és que li causem ansietat.

Quan arribe baix, allí està la taula. Encara que dic “Hola” els peus em duen directament a ella fins que les mans toquen la fusta. Els ulls enfoquen el menjar i la beguda: tres plats gegants d’entrepans de nocilla presideixen la taula. Pareixen arbres replets de fruits carnosos i sabrosos. En molts dels entrepans es veu com la crema de cacau se n’ix del pa. Als costats del plat central n’hi ha dos xicotets d’embotit, el de sempre: saltxitxó, pernil dolç i formatge. El que sí crida l’atenció és l’absència d’entrepans de sobrassada i paté.

De beguda, tot marques originals, sense imitacions. Com a picaeta un surtit molt variat de creïlles fregides i “snacks” de tot tipus i color. Com a colofó final, no té pastís de bescuit i merenga, no. Té un Spiderman gegant de xocolate, amb un “1” en l’ull dret i un “2” en l’esquerre, envoltat de milers de llepolies. Delicatessen.

Arribats este punt de salivació, el meu cervell és incapaç de recordar les vomiteres i els efectes secundaris que em produeixen este tipus de convits. Ara mateix, sols desitge empastrar-me els dits de la papa taronja eixa que fa gust a papa taronja, i perdre’m en un mar de plaer…