Del sud…

Fa uns anys vam anar a veure a Lluís Llach a Dénia. Coneixia algunes cançons seues perquè en casa, mon pare i ma mare, sempre havien escoltat els seus discs, i s’estimaven algunes cançons molt, però jo mai li havia prestat atenció. Feia un temps havia anat a Benissa, però jo tenia altres coses millors a fer, tot i que ara mateix no recorde quines eren.

L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de música local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.

Quan vam arribar estava quasi ple. Mon pare i ma mare van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la seua generació, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restàvem tots el jovent, naturalment, filles i netes de les generacions abans esmentades.

Aquella imatge em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem totes les persones valencianes. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com moltes altres, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va sorgir amb més força que mai.

El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi deixava que em recolzara en ell. Va arribar un moment durant l’actuació que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, amb els primers acords de piano, va apropar el seu cap al meu i em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.

Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els i les mestres de la Safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Com si em llegira el pensament, Xavi es va tornar a apropar i em va dir: Veus? Açò és el país. Tot pareixia cobrar sentit, i era veritat, el país del qual havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, la de tota la vida, la de sempre, érem allí. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.

Sentir-me nacionalista valenciana sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.

Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español” per a la resta de l’estat, però tal volta mai hem acceptat ser-ho. Tal volta mai tindrem la bandera, ni la terra, ni el nom que volem. Però el país, per molt que ens ho neguen, per molt que ens vulguen fer  callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.

Quina sensació…

Mai vos ha passat que heu sentit algú parlar i els pèls s’han posat de punta? I quan el que està parlant expresa, de manera que tu no has sabut mai, dir tot el que penses? Posen formes a les idees, paraules als pensaments, i esperança a la desil·lusiò.

Una de les primeres vegades que vaig escoltar, i sentir, la situació del nostre poble, del nostre país, com si foren bofetades de dura i crua veritat, però amb un raig de llum per al futur, va ser amb el magnífic poema de Miquel Martí i Pol “Ara mateix”. En ell, l’autor contava amb enyor i tristesa el passat, però sense baixar el cap, al contrari, alçant-lo junt amb la veu, per cridar ben fort “qui som, i que tothom ho escolte”. Ara mateix…

L’últim autor que m’ha fet sentir calfreds amb les seues paraules ha sigut Pau Alabajos amb el seu “Comptat i debatut”, del nou disc “Teoria del Caos”.

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta / país de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires / país que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita / país que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dócil, infinitament alienat / país de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per a anar al lavabo i no senten vergonya / país de complexos i tergiversacions, capital de la censura i la manipulaciò mediàtica / país de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera / país amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari / país de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discrus unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe / país de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que son titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació / país anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai / país de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu

Després d’açò, cadascú que s’escudelle el que vulga.

Bona nit…