Elena…

– Xicona, posa’m un “tercio”.

– Ara enseguideta.

Enseguida és una de les primeres paraules que vaig aprendre quan vaig arribar a Benissa. Una altra, i que em fa molta gràcia, és tallat. La veritat és que l’idioma no se’n va molt, parlant del valencià. El castella també s’assembla però no tant. Vaja, que la llengua no ha sigut problema.

La feina tampoc no és complicada, ja veus, fer cafés i servir taules. Quasi tot el món pot fer-ho. El que em resulta difícil és la gent, com sempre. Al mateix temps però, esta gent és el que més em fascina d’aquest lloc.

Es podrien classificar inclús, però no tots resulten interessants. Estan els que venen a diari, quasi tots homes.  Solen beure cervesa, quasi tots fumen, i solen tindre converses absurdes. També estan els que venen un dia en concret a la setmana, i solen fer-se cafè o herbes.

Alguns d’ells em fan recordar la meua vida en Constanta.

Mentre estudiava Infermeria vivia prou bé. Estudiava, eixia de festa amb els amics, i anava a fer-me cafés els divendres abans d’eixir amb Daniela. Eixe moment era el de les confidències. Ens posavem al dia de les novetats de la setmana i xafardejavem del que fóra.

Vaig acabar la carrera cap al 2002. Daniela estudiava belles arts i encara li faltaven un parell d’anys. Vaig trobar feina en una clínica tirant a roïn, però va durar ben poc perquè la van tancar als 5 mesos. Les següents feines que trobava tenien un sou inferior a 300 euros. Ahí em vaig plantejar buscar una solució, i prompte.

Tot el món coneixia gent que se n’havia anat del país per a treballar, sobretot a Espanya. Al final, després de pegar-li moltes voltes, també vaig decidir ixir d’allí. Vaig estar mirant i parlant amb gent. La majoria amb els que havia parlat em deien que els pobles eren millors durant la il·legalitat, ja que si no alçaves molta pols ni es fixaven en tu. Al final, una amiga de Daniela que estava ací en Benissa es va oferir a rebre’m durant una temporada.

Vaig arribar fa uns 4 anys. No em va costar massa trobar feina com a cambrera, gràcies a l’ajuda de Nicoleta, l’amiga de Daniela. Ella feia més temps que havia arribat, i ja coneixia molta gent. Abans que me n’adonara, ja tenia feina i casa.

De vegades, quan recorde eixos cafès amb Dani, on planejavem el futur, on imaginavem una vida interessant, no puc evitar soltar una llagrimeta. Ens agradava anar a la cafeteria del cantó, on la cambrera ja sabia el que anàvem a demanar. Això ens alegrava, no sé ben bé perquè.

Mira, les xicones de la banda. Venen tots els divendres abans de l’assaig. Vaig a posar-los els dos tallats, un amb dos de sucre.

Encara que parega sols seu, aquest ritual ja forma part també de la meua vida en Benissa.

Besets i adeu, la revedere…

4 pensaments a «Elena…»

  1. Ets increïble!!la veritat que moltes vegades no ens parem a pensar amb la gent que ve al nostre país en busca de faena, els anomenem tirats, que venen a robar, i tantes coses més…; però el que no sabem és que són igual o millor que nosaltres, i que venen ací perquè en les seues terres no estan ben pagats o no hi ha faena!!!Espere seguir bevent-me els tallats d’Elena els divendres, però tb desitge que algun dia puga complir els seus somnis de futur amb Daniela!!!

  2. Cuan he llegit aquesta historia l’he trobada molt propera.
    Cuan Patri s’en va anar a Roma durant 2 anys, va estar treballant en una geladeria i recorde que cuan parlava amb ella per telefon, moltes vegades hem contava que anaven alli cuadrilles d’amics i amigues abans d’eixir de festa a fer-se el gelaet, i ella se’ls quedava mirant i pensava cuan nosaltres feiem aixó açí en Benissa.
    Açó entre moltes altres coses que només veus cuan estàs tu en eixes circumstancies. I és que moltes vegades ens tractem mutuament com si forem bultos i no com a persones que som.

    Ara si, ja o a su debido tiempo, pero, per favor, un llibre 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.