Quan de més jove començava a tindre inquietuds polítiques, em feia arrere, entre altres coses, per totes les voltes que havia escoltat allò de “les coses no es poden canviar”, “tots els polítics són iguals” i el recurrent “quan sigues més major et passarà eixa rebel·lia”.
Agraïsc haver pogut experimentar que cap d’aquestes afirmacions ha esdevingut certa. Són d’eixes coses que es repeteixen molt i al final pareixen formar part de la realitat, acomodant-se en el subconscient col·lectiu, però només cal obrir un poc els ulls i la ment per adonar-se que no, que és una fal·làcia més com tantes altres que bamben pel món.
Si ara parle des d’ací, és també perquè la política local em dóna l’oportunitat d’explorar i qüestionar-me enfront dels meus propis paradigmes, dilemes morals i, sobretot, les pors més profundes. La política és un vessant que m’està oferint obrir-me i descobrir-me en situacions fora de la meua zona de confort i totalment noves, i a fer-ho amb estima i respecte, sobretot cap a mi.
L’entrada a l’ajuntament del poble em va canviar la vida de la nit al dia. De sobte tenia les claus de l’ajuntament, les claus! Recorde la primera setmana de govern quan vaig haver d’anar un divendres a la nit perquè una associació havia oblidat passar a arreplegar una clau del casal que necessitaven l’endemà. Jo estava a l’assaig de banda quan vaig rebre el whatsapp on m’explicaven el problema així que, aprofitant el descans, li vaig demanar el cotxe a la Núria i me’n vaig anar cap allà de seguida.
Era gener i feia un fred que pelava. Vaig arribar a la porta de l’ajuntament i m’imposava saber que anava a obrir-la. Jo havia anat moltes vegades perquè ma mare fa anys que treballa allí i des que anava a l’institut que he entrat amb familiaritat. Després, estant a l’oposició, vaig descobrir el que era anar a les vesprades i a les nits, per als òrgans de govern, les reunions, etc.
Però eixe divendres de nit allí estava jo, a soles, a la porta de l’ajuntament. Vaig posar la clau amb la mà tremolosa dins del pany, per mi havia de passar, així que la vaig rodar i clec, CLEC! El cor m’anava a mil, em sentia com si estiguera entrant a amagades en algun lloc que no devia, o que no em corresponia. Em vaig quedar allí plantada enmig de l’entrada admirant l’escala que es veia preciosa amb la tímida llum del carrer que entrava per les finestres, i una sensació càlida molt profunda em va omplir de dalt a baix. Era una situació molt estranya i molt bonica a la vegada. Estava emocionada i il·lusionada del fet que algú com jo, o el que “jo” represente, poguera estar allí en eixe moment, també amb el que “allí” representa.
Aquesta experiència, com moltes altres que vos aniré contant, va tindre per a mi molt de significat i m’agrada recordar-la, perquè puc tornar a sentir com aquella escalfor viatja pel meu cos i em dona energia per a seguir.
Un altre dia si això vos contaré la primera volta que vaig entrar a l’ajuntament quan ja teníem l’alarma, que és una historieta menys sensible i nostàlgica que la de hui i un punt més ridícula, fins i tot còmica podria dir. Però bé, tampoc és qüestió de mostrar tot el gènero de colp així que això millor m’ho guarde per a un altre dia.
Salut i alegria!
