La pròpia obscuritat…

Un matí es va despertar de sobte d’uns somnis agitats, espantada. Tant de colp ho va fer que es va mig incorporar, però en a penes uns segons, i sense obrir els ulls, es va tornar a tombar. Es trobava al llit, i se sentia totalment transformada. Gitada cap per amunt, notava com s’enfonsava en el matalàs vell, i si alçava un poc el cap, intuïa el seu cos nu mig tapat pel cobertor d’estiu. Es buscava les mans volent percebre alguna prova per a confirmar on estava.
Que m’ha passat?, va pensar senes obrir els ulls. Segur que no somiava, podia sentir com la seua habitació continuava sent la mateixa que els dies anteriors. La llum pareixia lliscar per la tela de la cortina, i la imaginava ballant de manera sinuosa. Podia escoltar com cantaven les oronelles, i també Maria, la veïna del primer, que devia estar estenent la roba al pati. La quotidianitat passejava pel carrer entre converses veïnals i arrancades i aparcades de cotxes. Res pareixia distint, però tot semblava nou.
La son s’havia esvaït, però ella, cabuda i orgullosa, mantenia els ulls tancats per si un cas. Notava com les parpelles s’anaven obscurint, i això sí que li va resultar estrany, però va pensar que s’estaria nuvolant sense donar-li major importància. Va allargar la mà fins a la tauleta de la nit, on palpant va notar l’escampada de mocadors – era al·lèrgica – seguit d’un marc de fotos que havia posat feia poc. Tot pareixia al seu lloc, tot estava controlat.
Va canviar un parell de vegades la posició gitada, i en veure que no n’hi havia mans, va decidir despertar-se, com si durant aquella estona de cavil·leig haguera estat profundament adormida. Es va incorporar a poc a poc i va anar obrint els ulls. Continuava sentint l’obscuritat. Se’ls va fregar amb un poc més d’intensitat i els va obrir, i llavors els va descobrir.
Quatre murs de pedra vella de muntanya la rodejaven mentre la quotidianitat que escoltava anava desapareixent, emmudint sigil·losament. Van passar un parell de minuts mentre mirava i remirava aquella estança, lloc que desconeixia i que la feia sentir desubicada. Per un moment va creure que tal volta sí que continuava somniant, així que va tancar els ulls tan fort com va poder, com faria una xiqueta menuda jugant a amagar-se, i es va tornar a gitar. Però en aquesta ocasió, el silenci era tan intens que la por li impedia mantenir-se aliena al que fora que li estava passant.
De nou de peu, amb els ulls oberts i en silenci, però ara ja formant-ne part del mateix, es va decidir a entendre allò. Els murs estaven allí per alguna raó i la descobriria. Li va vindre al cap la llanterna del mòbil, així que va tantejar de nou en la tauleta de nit fins que es va fer amb l’aparell i va activar la llum.
Mai li havia agradat aquella llum, tan blanca, tan artificial, però en aquell moment no estava per posar-se exquisida, així que amb el mòbil en mans es va dirigir al mur que li quedava enfront. Va apropar la llum per intentar analitzar aquelles pedres, buscant alguna fissura o quelcom que li poguera explicar què feia allí, quin sentit tenia tot això, i sobretot, com eixir-se’n.
Anava passant d’unes a altres ràpidament, a l’altura dels ulls, i no hi havia res que li cridara l’atenció. No sabria el temps que va passar, però va arribar un punt en el qual va creure que allí no anava a trobar res, i exhausta, es va deixar caure per la paret fins a quedar asseguda a terra.
La llum del mòbil, que continuava mantenint-lo en la mà, es va quedar il·luminant la pedra que li quedava a l’altura del muscle dret. Va girar el cap quasi per inèrcia, sense cap intenció de trobar res, però va ser en aquell moment, en el que deixava de controlar, quan va veure unes paraules escrites.
Li resultaven familiars, eixa lletra la coneixia. Encuriosida va intentar desxifrar aquelles lletres que, clarament, estaven escrites per una criatura menuda. “No tingues por” posava. “No tingues por” es va dir a si mateixa sense massa sentit, i com un raig li va travessar un pensament pel cap, i es va recordar a ella, de xicoteta, tement perquè son pare i sa mare pogueren morir i quedar-se sola. “No tingues por” va repetir en veu alta mentre les llàgrimes començaven a esgolar-se per la galta.
Aquella verbalització li va donar una claredat inexplicable, intangible, però suficient per a continuar mirant sense pretenir res. Va anar recorrent l’espai mentre trobava frases i expressions amb les quals anava identificant-se, i reconeixent-se, doncs eixes frases i eixes expressions eren ella. Les seues experiències, les que l’havien marcada, les que l’havien condicionada. Allí estava tot. El plor es va manifestar d’una manera més intensa, amb un poc de dolor al principi, però amb una forta sensació d’estima tot plegat, fins que, com un bebé que està sent acaronat, es va quedar adormida de nou.
A meitat matí es va tornar a despertar, aquesta vegada suaument. En obrir els ulls podia veure les peces de roba que havia usat el dia anterior damunt de la butaca, algunes d’elles fent equilibris per no caure. La dansa de la cortina continuava, i això li va fer recordar una cançó que havia escoltat dies abans, i quasi de manera involuntària es va posar a cantar mentre s’alçava del llit i s’incorporava.
De sobte va caure en què estava fent com Maria, la veïna del primer, i sense deixar de cantar va esbossar un somriure i va decidir anar més enllà, acompanyant la veu amb moviments pel corredor de casa. Sense dubte, aquell seria el ball més genuí que mai havia fet.

3 pensaments a «La pròpia obscuritat…»

  1. La foscor, sempre la foscor, tan quotidiana, tan pròxima ens fa veure les nostres inquietuds, els nostres problemes i les nostres pors, moltes vegades ens visiona el camí a seguir o la *solucio mes *facil.
    la foscor quan es *alia amb el somni pot crear moviments i seqüències que ens transporten, ens abdueixen ens convencen de la realitat que coneixem, *tambien ens condueix al somni reparador tan necessari, *tambien ens porta a veure la llum, quan penetrem en ella ens fa sentir nus i lliures…………Benvinguda la foscor.

  2. Perquè hi ha tan poca gent que llig i s’integra en aquests meravellosos mons, *imaginacio, *improvisacio, *ilusio, sembla alliberar-te, passar-te a un altre costat, ens acosta sense veure’ns, ens motiva a seguir………….ens fa creure que tot és possible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.