La meua xiqueta és l’ama…

Des de la finestra es podia veure com l’oratge ja havia canviat, deixant la calor pas a la frescoreta que tant agrada per aquesta terra. Dins, en canvi, pareixia que el temps s’havia aturat i que l’eternitat, acompanyada d’aquella llum tan meravellosa d’haver pegat una ruixada, s’apoderava de la cambra.
Marta se la mirava, encara meravellada, com si aquella criatura que sostenia en braços es tractara d’un tresor delicat, fràgil i efímer. Adriana també mirava sa mare, amb els ulls ben oberts, a la volta que amb les manetes buscava tocar-la com si fora l’única persona que realment la coneixia. I així era.
Mentre la tenia en braços va recordar Pepita, la seua àvia, i com li haguera agradat conéixer-la. Els ulls se li van omplir d’emoció en pensar-ho, i mentre aquell sentiment es materialitzava en llàgrimes d’estima, el record li va portar una melodia que la va traslladar anys arrere als braços de la abuelita, com li deien les netes.
Feia molts anys que vivia lluny del poble, i aquella dona havia estat un lligam fonamental per a mantenir les seues arrels. I just en aquell moment va entendre que ara era el seu torn d’aconseguir que la seua filla, tot i que també es criaria a molta distància d’allí, estimara aquella terra tant com l’adorava Marta.
En aquell riu rau, el mateix en el qual ella s’havia criat, la melodia que ressonava pel seu cap va donar pas a poc a poc a les paraules, i sense a penes ser-ne conscient, va començar a cantar aquella cançó de bressol amb la qual tantes vegades ella havia fet nona de xicoteta.
Com si es tractara d’un mantra, els ulls d’Adriana, que estaven fixats en els de sa mare, van començar a caure, i a poc a poc aquella cançó, acompanyada pel balanceig, es va apoderar del seu ser. Marta, mentre veia com la seua filla anava tancant aquelles precioses parpelles, es va sentir més unida que mai amb els seus orígens.
Una vegada adormida, la va deixar en el moisés on ella mateixa havia dormit trenta i pocs anys abans. I tot i que la xiqueta ja descansava plàcidament, Marta es va quedar al seu costat, asseguda en una mecedora, mirant-la enamorada i sacsant suaument aquell llitet al mateix ritme que ella es gronxava.
Va continuar cantant aquella cançó de bressol, i lentament els seus ulls també es van anar tancant. I mentre es deixava acompanyar per la força de la son, un somriure de felicitat se li dibuixava al rostre, sabent-se hereva d’una estima que anava més enllà de les persones.

“La meua xiqueta és l’ama,

del corral i del carrer,

de la figuera i la parra,

de la flor del taronger”.

(Relat fictici inspirat en la recent maternitat de la meua amiga Marta, la benvinguda d’Adriana i en record de Pepita, gran dona i referent)

2 pensaments a «La meua xiqueta és l’ama…»

  1. que bo sentir passar el temps, de l’estiu a la tardor, amb tot el que comporta, entrar en el camí sense fer soroll, que bell veure seqüències de la vida que et porten a temps i llocs inesperats, moments que et fan conéixer-te mes, sentir-te bé, que bonic

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.