Per què escric?

Vaig començar a escriure per dolor, el d’una pèrdua important. Dolor per no haver dit adéu, per no poder imaginar el món a partir d’aquell dia. Ho tenia al cor, però no em travessava la gola i vaig començar a escriure-ho. Durant anys li donava el mèrit a ma uela, que era la que havia faltat i la que em motivava a escriure, però ara sé que eixe mèrit va ser de ma mare, que ja no sabia com ajudar-me i, un dia em va dir: Per què no ho escrius?

Vaig superar el dol i vaig seguir escrivint. Vaig començar a explorar i a escriure històries menys autobiogràfiques. Supose que li les mostraria al meu germà, perquè un dia va vindre amb un blog que m’havia fet a amagades amb la complicitat d’un amic, mentre em deia: Escriu-li al món! Era este mateix blog, o bé, una versió anterior.

Amb els anys va contactar amb mi un escriptor del poble, #BernatCapó, qui, identificant-se com a “fan” dels borrellons (en realitat es confonia i deia borrissols) em va proposar escriure un conte per a la col·lecció infantil de la Biblioteca Municipal Bernat Capó de Benissa. D’aquella travessura va eixir “La Pintabacores”, la història d’una bruixa malvada que, en realitat, només era una dona diferent que volia estimar i que l’estimaren.

Després d’allò vingueren molts més relats i moltes més inseguretats. El que semblava una afició ho vaig començar a viure com una pressió, sobretot perquè cada vegada em costava més compaginar-ho amb la meua feina. I sense adonar-me’n, va nàixer en mi la síndrome de la impostora.

Un dia, conversant amb l’amiga Nydia, em va comentar que volia encomanar-me un text. A mi? – Ai clar, eres l’única escriptora que conec – va dir amb naturalitat. Aquella va ser la primera vegada que, per uns instants, em vaig sentir digna d’aquell ofici.

Fa poc, la vida em va donar l’oportunitat de, com són les coses, reescriure el meu relat, la meua pròpia història. I vaig decidir escriure-la escrivint. No seré una escriptora reconeguda, ni vendré milers d’exemplars de la meua obra, però escric, molt i a tota hora. I em paguen per això, que vulgues que no, ajuda a materialitzar-ho.

Però la realitat és que escric per a expressar i comunicar-me. És una via per a parlar-me i escoltar-me que m’ajuda a drenar el que se’m fa bola i no vull que es faça roín. A voltes ho amague amb històries, servint-me d’espills diversos amb els personatges i els fets. D’altres ho escric clarament en primera persona. I altres, estimats i estimades, romandran en la més profunda intimitat perquè, de moment, no veuran la llum.

Escric perquè em fa bé, ho necessite. Escric perquè forma part de mi i no sé no fer-ho.

Per això em sent escriptora, perquè tampoc sé no ser-ho.

8 pensaments a «Per què escric?»

  1. Llegir-te dona pau, fa goig i a la vegada pot arrencar-te emocions desgarradores… això no ho pot fer tothom! I com a lectora es de les millors sensacions que hi ha al mon!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.