Jo de major volia ser com Mary Poppins

Jo de major volia ser com Mary Poppins. La pel·lícula era la meua preferida quan era menuda i em sabia tots els diàlegs de memòria, sencerets. Per a mi era una diversió avançar-me al guió original, però reconec que per a la meua família devia ser una tortura. Tal volta per això, i un poc per por que desenvolupara algun tipus d’obsessió, va arribar un dia que ma mare em va suggerir que esborrara la pel·lícula. Bé, suggerir suggerir no va ser, però ja m’enteneu.

Van passar els anys i, encara que com a bon clàssic posaven la pel·lícula per les festes de Nadal i coses així, vaig anar oblidant aquella consecució de frases que tantes hores m’havia costat aprendre. Tampoc em va preocupar, ni tan sols em vaig adonar, era només una pel·lícula.

Però en algun moment ja d’adulta, no sé quan, no sé qui i tampoc sé per què, algú em va preguntar per referents femenins, reals i ficticis. Les reals les tenia clares, estava rodejada, però mai m’havia agradat massa la ficció, així que no sabia quin personatge de ficció podia haver-me marcat.

L’univers i les seues galetes, com si es tractara de Facebook, va tenir a bé programar de nou Mary Poppins a la televisió. Quan vaig veure l’anunci no vaig caure en això dels personatges ficticis, però si se’m va despertar la meua xiqueta interior i me la vaig papar sencera, amb mongetes incloses. Es podeu creure que hi havia parts de la pel·lícula que ni recordava?

Per exemple, tota la moguda del sufragi femení de la Senyora Banks, en el meu record, era una cançó més d’aquella aventura musical. Quina va ser la meua sorpresa en escoltar tot un discurs reivindicatiu i feminista demanant el vot de les dones: No más humillaciones ni más sufrir, prefiero pelear hasta morir o Hoy las cadenas hay que romper, en dura lucha por libres ser, y nuestras dignas sucesoras cantaran al ser mayores “Por fin, vota la mujer”.

Allí estava jo, bocabadada veient com la meua infància i la meua maduresa s’agafaven de la mà i tot tenia un sentit de por. Aquella pel·lícula m’havia marcat més del que recordava i estava disposada a seguir analitzant cada minut d’aquell vell vídeo, així que sense dubtar-ho vaig posar el focus en Mary Poppins: quantes coses més m’haurien passat per alt de la protagonista?

Doncs moltes, eixa va ser la resposta. Resulta que Mary Poppins és una somniadora nata, de les que fan “realitat” allò que imaginen. De classe treballadora, podríem dir que era una proto-autònoma, ja que marcava les seues pròpies condicions laborals. A través de les cançons deia el que havia de dir i aconseguia que es fera allò que considerava millor. Tota una líder capaç de mobilitzar el seu entorn per un bé comú.

Fins ací, diguem que ho recordava més o menys així. Bé, també estava allò de la màgia i de poder volar, això era inoblidable i a totes ens agradaria tindre un paraigua d’eixos. Però vaja, el que més em va sorprendre del personatge durant esta lectura adulta no era res de tot açò. La qüestió principal per a mi era quina vida havia escollit la protagonista. I dic escollit perquè ja li pressupose la suficient propietat per a fer-ho, no tinc cap dubte d’això.

Mary Poppins era fadrina, i encara que el tonteig amb Bert és evident durant les escenes que comparteixen, en cap moment açò esdevé l’argument principal, al contrari que en la majoria d’arguments on hi ha personatges cinematogràfics femenins protagonistes. Fóra quina fóra la relació que tenien Mary i Bert, estava clar que no era una relació tradicional romàntica.

Si açò no resulta prou evident, remarcaré com, tot i ser xiquera, en cap moment mostra la seua voluntat de ser mare. És una dona adulta conscient que l’educació de la gent menuda és important. Sap de la importància de l’estima i el respecte, de la convivència i la comunicació interpersonal, del dolor dels disgustos emocionals i el valor de la sinceritat, la humilitat i el diàleg. Aplica la compassió i dóna suport sense paternalisme, sense sobreprotecció. Simplement està i acompanya. De nou, tota una líder.

I sobretot, és una dona independent. Sap quan comença i quan acaba una etapa, i quina és la seua funció en ella, sense deixar-se endur per la nostàlgia ni per les dependències emocionals alienes. És una dona sencera i completa que viu la seua vida de manera coherent. I encara que en alguns moments s’entreveuen xicotets senyals de dubtes, no fa més que reforçar-la en la seua voluntat genuïna de ser lliure i volar.

Total, que jo de major volia ser com Mary Poppins. Això del paraigua i la bossa de mà infinita no ho duc bé, el primer sempre el perd i a la segona a voltes no porte ni mocadors.

Però, pel que fa a la resta, crec que ho tinc prou ben encarrilat!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.