Fa ara dos anys vaig fer una cosa que mai haguera cregut tan estúpida i tan important a la vegada: em vaig comprar dos minifaldes.
Ja de camí a la trentena, i després de viure situacions que em van fer reflexionar molt sobre les coses importants, i no tan importants, d’esta vida que ens ha tocat viure, vaig tenir com una rebel·lió i vaig començar a prendre decissions que no prenia, i fer allò que no m’atrevia.
La qüestió és que, per necessitat de renovar armari, i acompanyada del criteri de ma mare, vaig entrar decidida i convençuda en la tenda a per allò que buscava. N’hi havia minifaldes de tots els colors i models possibles: llises, estampades, vaqueres, bufaes, llargues, curtes, molt curtes… Tot un món per a mi.
No sé cert per qué mai n’havia volgut portar. Bueno, si ho sé. Jo deia que era incòmoda, que no em podia seure en una vorera, o botar i ballar com acostume quan vaig de festa. I que havia d’anar en compte perquè en qualsevol despiste se’t veuen les bragues (com a les xiques males). Parides.
En realitat, fugia de la imatge femenina estàndar, que tenia jo en la ment, clar. Evitava la situació de que algú puguera valorar-me per les meues cames, o pel meu físic, en lloc de fer-ho per les meues aptituds, actituds o coneixements. Del que no me n’adonava llavors era que, fugint d’això, era jo qui ho feia important. Era jo qui avantposava el físic a les aptituds, les actituds o els coneixements. Era jo qui no integrava totes les meues variables.
Recorde el primer dia que me la vaig posar. Que rara em sentia. Les cuixes es tocaven entre elles. No era desagradable, però si diferent. Tenia la sensació que se’m pujava conforme caminava, i em passava tot el dia baixant-la. Em sentia insegura.
Vaig estar tot l’estiu posant-me les minifaldes. De fet, jo em deia a mi “la de la minifalda”. El següent també me les vaig posar, però ja no tots els dies. A xavo tute els vaig donar, i vaja diners més ben gastats. Una d’elles ja està retirada, la utilitze pràcticament per a anar a la mar. L’altra però, encara me la pose bastant.
De fet, hui duc la minifalda. Quan me la pose, ja no em sent estranya. I des de fa un temps no m’importa, i fins i tot m’agrada, si algú em diu que sóc guapa. Com mos tornem.
La vida ve sense llibre d’instruccions, i cadascú sap quina motxilla porta en el camí que recorre. Les neures també són individuals, com pròpies són les ferramentes per superar-les. Jo demà aniré a comprar-me roba, i de segur que em compraré una minifalda.
Una més en la llista…
Quan varem arribar Julià, el meu company, i jo, el silenci era dominant. Si no fóra pels veïns que, tímidament, assomaven el cap per les finestres i les portes, haguérem pensat que es tractava d’una broma. Pel carrer imperava una tranquil·litat que feia desconfiar, com si fos la calma que precedeix la tempesta.
A la porta ens esperava la veïna, la mateixa que havia telefonat. Es notava que estava espantada i que havia plorat. Tremolava, a pesar de la temperatura tan bona que feia al carrer. Duia un mocador tot apretat en el puny, i no parava de tocar-se el front mentre repetia: “esta no la conta, esta no la conta…”.
La dona ens va demanar que entrarem ràpid a la casa, que no feien falta explicacions. Julià em va mirar, i coincidíem en el pensament: aquell silenci no podia ser bona senyal.
Vam tocar la porta de forma insistent mentre ens presentàvem. “Òbriga per favor, som la policia”. La meua veu ressonava pel carrer com si fos un eco. Un calfred em va recórrer de dalt a baix. No podia evitar pensar en el que ja havia passat ahí dins. “Li ho repetisc, òbriga’ns per favor, si no ens veurem obligats a entrar per la força”. No hi hagué resposta.
Julià ja havia telefonat als bombers, que just arribaven en aquell instant. El carrer s’havia anat omplint poc a poc de veïns. Alguns preocupats, i molts altres intrigats, sense imaginar-se ben bé el que havia passat. Després d’uns moments més d’incertesa, a la fi pogueren obrir la porta.
Com que sóc el superior, vaig haver d’entrar davant. Dic vaig haver perquè de la meua feina, estes són les pitjors situacions per les que he de passar. Se sentia el so del televisor, i un plor, molt llunyà. Poc a poc, conforme m’apropava, els sorolls anaven diferenciant-se, i fent-se comprensibles .
A la fi vaig arribar al menjador. Allí, assegut al sofà, es trobava Tomàs. El conec de tota la vida, del poble, a més de tenir un germà de la meua quinta. Des de ben jove s’havia dedicat a la construcció. Ara, clar, i des de fa uns anys, estava aturat, o almenys no tenia una feina continua. Algun dia li eixia algo, però poc. Sé per ma mare, xafardejos de poble, que subsistien gràcies al sou que duia ella del supermercat, treballant de caixera.
Em va impressionar veure’l. Ni tan sols em va mirar. Sols plorava i rumiava: jo no volia, jo no volia…
Després d’un instant, per a mi etern però en realitat molt curt, vaig tornar en mi i vaig començar a buscar per la sala a Lola, la dona. I qui busca, sempre troba…
Duia un vestit, segurament prou llarg, però allí tombada en terra li quedava per dalt del genoll. Era molt guapa, sempre ho havia sigut. Tenia un colp molt fort al front, del que havia brollat sang. Ara ja no n’eixia, pareixia estar tota pel terra. Vaig notar una mà que em tocava el muscle. Era Julià. Estava groc i tapant-se la boca. El pobre xic feia ben poc que estava al servici, i a este tipus de situacions és difícil acostumar-se. Li vaig fer un gest per a que anara al bany si ho necessitava, i ho va fer a corre-cuita.
Vaig tornar el cap fins Lola de nou. No em podia creure el que estava veient. “Que has fet Tomàs, com has pogut fer açò?”. Vaig notar que m’entraven ganes de pegar-li una pallissa, segur que ningú m’ho hauria retret, però no ho vaig fer. La meua feina consisteix també en aguantar-se els impulsos més primitius.
Mentiria si diguera que em va sorprendre per complet. Tots coneixíem el temperament de Tomàs: era un gelós. Encara que eixes coses de portes cap a fora sempre es poden camuflar. Lola sabrà per les coses que havia hagut de passar. Jo la recorde de jove, amb les seues mini-faldes i els seus escots, res exagerat, però molt atractiva. Era presumida, però amb els anys s’havia anat amagant sota una roba molt clàssica, uns cabells poc arreglats, i una cara quasi sempre neta de maquillatge. Tan sols la veia ben arreglada, encara que sense ensenyar massa, quan sortia amb ell pel carrer. Era guapíssima.
De sobte, reconec de nou el soroll del televisor. El mire i estan fent anuncis. Apareixen dos homes en un gimnàs, i un li diu a l’altre:
– La meua dona està amb un altre segur.
– Estàs segur? – respon el seu company.
– Si, està fent dieta.
– Com tots els anys…
– No, esta vegada va en serio, està més contenta, més guapa. – i comença a plorar.
Faig que no amb el cap, però no ho puc evitar i vaig corrent a la cuina. Allí, damunt del banc, estaven els famosos batuts per perdre pes, i apegada a la nevera, una dieta orientativa.
Per lo vist, massa gent creu que l’amor propi de les dones no existeix, i que si fan o no fan, és sempre per acontentar algun home.
XX
Des de que el món és món, i la vida és vida, els éssers vius que habiten en ella, la Terra, han coexistit amb total concordança, superant els possibles obstacles que la evolució els ha anat plantejant. No obstant, hem sigut les persones qui, en un brot, segons nosaltres, de saviesa, vam decidir civilitzar-nos.
Deixant a banda la possible incongruència d’aquesta afirmació, vam ser nosaltres qui decidírem que es fa i que no, com si i com no, i per llàstima, també decidírem qui sí i qui no. També va ser mala sort que les més perjudicades hagen sigut les dones.
No sols han sigut, supose que per la mala llet la gràcia de Déu, les encarregades de la casa per definició, sinó que s’han passat tota una història a l’ombra. No han sigut escoltades de entrada, ja que abans havien de demostrar que també podien ser importants. Sobra fer el reconte dels descobriments aconseguits per dones, i com molts d’ells encara avui són cautelosament difuminats.
No pretenc entrar en el debat del feminisme. Tant de bò arribara el dia en que no fera falta la seua existència. Però a dia d’avui, malauradament, és necessari. I ho és perquè si no canviem nosaltres, no pot canviar la societat. I la forma de canviar és posar-se mans a l’obra.
Que tinguem la gran sort de ser les que ens embarassem, no vol dir que tinguem que dedicar-nos en cos i ànima a aquesta tasca. Som mares, sí, però també som científiques, periodistes, escriptores, polítiques, artistes, treballadores…
Tenim suficient capacitat per a demostrar el que som, l’hem tinguda sempre, i amb la intel·ligència que ens caracteritza d’haver-ho fet sense tacar-nos les mans de sang. Al contrari, moltes han perdut la seua pel que hui som.
A totes les que han lluitat per aconseguir-ho, els devem els que som hui en dia. Però és a nosaltres mateixa a qui ens devem el que volem arribar a ser. Així que dones del món, que ninguna s’ature. El camí segueix, llarg i pedregós, però no ens cansarem, no ens farà callar, i de segur que no ens farà parar.
Podries ser un poc més femenina…
Cada vegada que ma mare em diu això vaig a vomitar he de posar-me unes arracades i pintar-me la ratlla dels ulls per a que estiga contenta. I arrel d’esta situació, la reflexió ix a soles.
Que és exactament ser femenina?
– Segons els anuncis de televisió:
- Compreses:
- Una mare i el seu fill al cotxe, ell duu ferros a les dents i li té vergonya a una xica. Sa mare, en un moment d’inspiració li diu que no es riga molt, al que el xiquet li replica que “es una fieshshshsta (té la “s” esvarosa)”. Llavors, sa mare li diu que faça riure a la xica i segur que se la guanya. Eslògan: “Segura de ti misma, Ausonia”.
- Grapats de xiques vestides de blanc botant, estenent roba, i cantant: pim pum ratata, ratatata, tata,… Poc a poc fent d’Art Atack construeixen una compresa gegant i després es rebolquen per damunt. Eslògan: “Te sentiràs limpia, te sentiràs bien”.
- Productes de depilació:
- Una dona asseguda en un descapotable pintant-se els llavis mirant-se en el retrovisor. De sobte, del cotxe comencen a eixir colorets per a maquillar-se a destall. La veu en off diu: “Un coche hecho a nuestra medida”…
- Productes per a mantenir la línia o d’estètica:
- Un grapat de xiques templadíssimes (no entenc la necessitat d’aprimar) pegant-se palmades a elles mateixa per tal de no picotejar.
- Una xica que ja està molt bé, que després d’utilitzar el producte te 2cm menys de cintura (uoooooohhhh).
- Una xiqueta (de 16 anys) mostrant cuixes sense cel·lulitis gràcies a una crema.
- Productes de neteja:
- Ni un home senyor!!!! Totes les dones reunides en la secció de “hogar” del supermercat per a veure el nou producte (rosa) que ho deixa tot netíssim.
- Dones netejant.
- Dones dient lo mal que netegen.
- Dones dient com netejarien
- Dones dient lo bé que netegen ara…
- Jocs infantils:
- Aprende a ser mamà…
- Aprende a cocinar…
- Aprende a disenyar…
- Aprende a ser veterinaria…
Primera conclusió: Sóc jo o el nostre sexe està molt mal estereotipat???
– Una altra característica de les dones és anar a la moda (mamà, estigues tranquil·la que no sóc la única a la que no li agrada comprar roba). Cada vegada que vaig al centre comercial m’esgarrifa veure les nines de l’aparador com van vestides. Les xiques que treballen a la tenda no tindran malsons per la nit? (jo de vegades ja ensomnie que m’acacen sabates de tacó per la universitat…)
El que vull dir és: perquè ens hem de parèixer totes (i supose que tots) a això? Una temporada sols veus que gent vestida com els pijos però cutre, y a la temporada següent hi ha invasió de poperos (no es confongueu, pOperos, no pEperos). Uns jerseis, unes faldes (si encara es pot considerar falda lo que venen), uns pantalons… Perquè comencen els pantalons on acaben les faldes? Tal volta sóc rara, i no entenc de moda ni de feminitat, però la veritat és que no em sent gens sexy quan vaig pujant-me els pantalons, caminant com si anara escaldà per a portar-los a una altura mínima, i mostrant el cul cada vegada que m’acatxe. Jo tinc una teoría: el que fa els pantalons també fa els cinturons i les bragues guapetes. Si és que la pela és la pela.
Segona conclusió: BeEeEeEeEe???
– Que dir a nivell de supervivència: Perquè per a ser una tia perfecta has de portar de tot en el bolso? Jo conec a xicones que si és quedaren incomunicades, podrien subsistir una setmana. Increíble. No sols tenen un botiquí de primers auxilis no, a més tenen tot tipus de material higiènic (de vegades raspalls de dents de més per si de cas), i com no caramels, xicles, juanoles, algun paquet de rosquilles…. Fins i tot una, enmig d’un concert, és va traure mig bocata de llonganissa que li havia sobrat de sopar…Això és estar en tot, i és que estem en tot. Quina xica no duu mocadors damunt? TOTES!! Sí, jo també, ho confesse. Sóc culpable.
Tercera conclusió: Tens un clinex?
– Per últim, parlarem d’això. Tots sabem que parle de la puta regla d’eixos dies. Sí perquè, tens que anar donant explicacions. Les preguntes superficials les torejes facilment: Que et passa? Estàs bé? Fas mala cara. No tens fam?… No importa que penses perquè acabes dient: em fa mal el cap, em fa mal la panxa, o, no m’encontre bé. I sí, ahí l’altra persona s’apiada de la teua ànima dient: aaahhh clar, tens la regla, per això estas pudenta així. Doncs sí, tinc les hormones desorbitades, no saben si fer o desfer, estic tirant sang tot el dia i tinc contraccions uterines, i tot açò continuant amb la vida normal. De veres voleu que estiguem tot el dia de bon humor??
Quarta i última conclusió: No és qüestió de xocolate.
A pesar dels obstacles, cadascuna és femenina a la seua manera, i encara que jo no vaja dient “me encanta ser mujer”, en el fons m’agrada i tot.