“M’he clavat en un projecte polític” vaig dir abans de començar a menjar. La taula estava ja parada, i el dinar, de cullera, ja fumejava escudellat als plats de cul fons.
Silenci.
Els rostres familiars no es definien. Podia percebre el desacord, fins i tot certa decepció inicial. Coneixent-me sabien que no em quedaria en una tasca de fons, també important. I no caminaven per l’equivocació, perquè no ignovaren que em movia des d’allò més fons de les meues entranyes. Dins meua una flama inconformista havia anat agafant força amb els anys, això sí, canviant d’esglaó a mesura que madurava el meu ser.
De jove vaig començar a interessar-me per la història local del meu poble, però no va ser fins que vaig conéixer la tasca que feia (i fa) el Casal Cultural per la memòria històrica, que m’hi vaig posar. Un any, mon pare em va convidar a acompanyar-lo a un dels actes que organitzaven al cementeri municipal. A primeres, em va sorprendre la poca gent de Benissa que érem. De segones, em va molestar no haver-ho conegut abans.
Tot i que vaig anar de la mà de mon pare, en ma casa no es parlava massa de política. Jo sabia que mon pare i ma mare en tenien inquietud, però no eren massa explícits. Va ser el meu germà Xavi qui, ja en la universitat, em feia partícip de tot allò que ell anava sabent i descobrint.
Preguntant, vaig saber que ma uelo Joan havia anat a guerra, i que havia lluitat amb el bàndol republicà, però no vaig tindre l’oportunitat de conéixer-lo. Ma uela Maria, la seua viuda, no parlava massa d’allò. El que sí que em va confessar fou que, quan Franco va morir, ella va plorar, però no per pena, sinó per por.
Poc després vaig decidir preguntar-li a ma uelo Felip. Quan la guerra, ell a penes comptava amb 11 anys, així que va viure alié a la batalla, que no al conflicte. Em va sorprendre que no recordava tant la guerra com la Segona República. Em va contar un succés que va ocórrer en sa casa, quan a penes tenia 6 anys. Recordava a sa mare, Rosa, cridant i plorant quan uns energúmens, en nom de la República, van entrar a cop de pistola acusant la família d’haver furtat un porc. La seua família vivia a prop del convent, i només per això ja eren considerants “beatos“, i això els col·locava en un suposat bàndol enemic de la República. La sort els va vindre de la mà d’una veïna, socialista, que va eixir en la seua defensa reconeixent que ella estava present quan havien comprat l’animal a ca’l Rull. Però aquell sentiment de por era el que va marcar a l’home: l’angoixa de veure a sa mare. Fins i tot jo la podia percebre quan me’n parlava.
Aquestes dos situacions van ser els primers contactes que vaig fer amb la por repressiva. Allò em va fer aprendre molt sobre la socialització de les persones, i tal volta va ser el principi per a poder entendre els conflictes socials que vingueren després, així com els que vivim ara.
En compartir aquesta experiència amb mon pare i ma mare, vam parlar també sobre la por que havia creat la guerra i tota la dictadura. La gent gran no en volia parlar, només volia oblidar. Mon pare i ma mare, ja són d’una generació que va viure la fi de la dictadura i la transició cap a una suposada democràcia. Però poc abans de la mort de Franco, mentre encara festejaven, van anar de viatge a Madrid amb una parella amiga. Just en aquell viatge, Carrero Blanco va ser assassinat a Madrid per ETA. La ciutat estava presa pels militars, i la incertesa es va apoderar de nou, durant un temps, de les seues ànimes.
“Em presentaré a primàries” vaig concloure.
He crescut veient la por en els ulls de la meua gent gran.
Por a parlar, por a opinar, por a pensar, por a recordar, por a dir, por a fer, por a ser…
He vist tanta por, que m’ha fet por tenir-ne.
La minifalda…
Fa ara dos anys vaig fer una cosa que mai haguera cregut tan estúpida i tan important a la vegada: em vaig comprar dos minifaldes.
Ja de camí a la trentena, i després de viure situacions que em van fer reflexionar molt sobre les coses importants, i no tan importants, d’esta vida que ens ha tocat viure, vaig tenir com una rebel·lió i vaig començar a prendre decissions que no prenia, i fer allò que no m’atrevia.
La qüestió és que, per necessitat de renovar armari, i acompanyada del criteri de ma mare, vaig entrar decidida i convençuda en la tenda a per allò que buscava. N’hi havia minifaldes de tots els colors i models possibles: llises, estampades, vaqueres, bufaes, llargues, curtes, molt curtes… Tot un món per a mi.
No sé cert per qué mai n’havia volgut portar. Bueno, si ho sé. Jo deia que era incòmoda, que no em podia seure en una vorera, o botar i ballar com acostume quan vaig de festa. I que havia d’anar en compte perquè en qualsevol despiste se’t veuen les bragues (com a les xiques males). Parides.
En realitat, fugia de la imatge femenina estàndar, que tenia jo en la ment, clar. Evitava la situació de que algú puguera valorar-me per les meues cames, o pel meu físic, en lloc de fer-ho per les meues aptituds, actituds o coneixements. Del que no me n’adonava llavors era que, fugint d’això, era jo qui ho feia important. Era jo qui avantposava el físic a les aptituds, les actituds o els coneixements. Era jo qui no integrava totes les meues variables.
Recorde el primer dia que me la vaig posar. Que rara em sentia. Les cuixes es tocaven entre elles. No era desagradable, però si diferent. Tenia la sensació que se’m pujava conforme caminava, i em passava tot el dia baixant-la. Em sentia insegura.
Vaig estar tot l’estiu posant-me les minifaldes. De fet, jo em deia a mi “la de la minifalda”. El següent també me les vaig posar, però ja no tots els dies. A xavo tute els vaig donar, i vaja diners més ben gastats. Una d’elles ja està retirada, la utilitze pràcticament per a anar a la mar. L’altra però, encara me la pose bastant.
De fet, hui duc la minifalda. Quan me la pose, ja no em sent estranya. I des de fa un temps no m’importa, i fins i tot m’agrada, si algú em diu que sóc guapa. Com mos tornem.
La vida ve sense llibre d’instruccions, i cadascú sap quina motxilla porta en el camí que recorre. Les neures també són individuals, com pròpies són les ferramentes per superar-les. Jo demà aniré a comprar-me roba, i de segur que em compraré una minifalda.
Córrer debades…
M’agrada passar el dia pel carrer, tranquil·lament. Mon pare sempre diu que casa no em caurà damunt, i no, no ho farà. Com que no em veieu, puc recrear-me mirant-vos, veient com camineu, com parleu, com es menegeu, sense que ni tan sols s’imagineu que estic ahí. Com podem estar tan a prop i tan lluny en un mateix instant? Em sorprèn com dos realitats poden ser tan diferents, i una d’elles, la vostra, ignorant per complet la resta.
Tal volta esteu un poc perduts així que vos refrescaré la memòria. El meu nom és Laia, i vaig morir junt amb tota la meua família fa molts anys en un accident de trànsit. Jo tenia a penes 6 mesos segons m’han contat, i clar, no recorde res de la meua vida perquè tot el que he “viscut” ha sigut ja morta. No és graciós? De fet, ací,quan algú es pregunta la edat, la persona sempre respon, per exemple ” Seixanta-huit, cinquanta de viu i divuit de mort”. I si algú s’equivoca se li diu entre rialles “ale, ja vols posar-te vida…”. Per això, quan em pregunten a mi, dic directament que tinc divuit anys de mort.
I com que no he viscut mai ahí, o bé, literalment no he viscut massa enlloc, vaig començar a observar-vos per a imaginar com seria la meua vida: quines amigues tindria, a que em dedicaria, o què seria de mi en este instant ahí, ara mateix. Però amb el temps, em quedava hores mirant les vostres reaccions, les costums i els rituals, i més que la meua “possible vida” vaig anar interessant-me per vosaltres, i sobretot per la vostra “possible mort”.
Quan parleu d’ella, o de la seua possibilitat, es poseu nerviosos, incòmodes. En general les vostres paraules tenen significats diferents ací, o almenys, els vostres gestos o intencions no concorden amb els mots que pronuncieu. Sobre la mort és molt comú allò de “jo li tinc respecte” quan el que teniu és por. I vos encanta justificar que no és esta por la que sentiu repetint les distintes creences religioses, raonaments científics o teories espirituals que aneu aprenent durant la vida. Pareix que ho teniu molt clar, o així ho voleu fer veure, i manteniu lo del respecte, però quan veieu algú desmillorat o vosaltres es trobeu un poc malament, d’entrada penseu en la mort, i veieu d’immediat la calamitat de no estar en la vida. Vull aclarir que nosaltres tampoc estem ací eternament. La gent envelleix igual, creix físicament, madura, com els fruits, i romanem per ací fins que un dia deixem d’estar. Hi ho diem així, deixar d’estar, perquè si una cosa tenim clara, és que no sabem quan deixem de ser.
Quan algú mor, els vius s’afoneu. Sentiu la pèrdua, nostàlgia, fins i tot dolor. Alguns de vosaltres manifesteu una necessitat tan gran, que reconeixeu la vostra dependència emocional. D’altres ho teniu prou clar, i malgrat la pena que sentiu, compreneu que el camí vostre no acaba ahí. El nostre ja vos dic que tampoc però, encara que en el fons ho sabeu, molts s’entesteu en negar la possibilitat. I com diu la frase feta, “no hi ha més cec que el que no vol veure”.
Una vegada s’arriba ací es va perdent la comunicació entre els dos mons, però si que és possible. De fet, les nits de lluna plena, solsticis i equinoccis, tots els mons naturals van a una, i els somnis són una vertadera meravella, un altre món que desconeixeu. Els vius i els morts ens podem veure i interactuar, però no solem fer-ho en va. Habitualment sols ho fan els que duen poc temps ací, i no tots.
Recorde quan va arribar Sara, una amiga meua. Jo tindria uns 13 anys de mort, i ella acabava de complir els 11 de vida. Quan veia als familiars pel carrer estaven destrossats, així que va fer la transició poc a poc. Al principi anava a veure’ls cada nit, i es gitava al costat de sa mare mentre la sentia plorar. Amb el temps el dolor va disminuir, i la pèrdua de la xiqueta es va anar acceptant. Sara va distanciar les visites fins que una nit, mentre s’acurrucava als braços de sa mare, li va dir adéu.
I ja vos dic que la mort està prou bé, de fet, alguns en diuen “la bona”. Però a mi se’m fa difícil explicar com és perquè no puc comparar massa, i quan pregunte no sol tenir resposta. No solen parlar de l’assumpte, com a molt somriuen de manera burlesca i, els més veterans, diuen allò de”Cal morir abans de viure; cal plorar abans de riure”.