He posat una cançó que, no sé massa bé per què, em convida a tancar els ulls i escoltar. La brisa suau recorre l’esquena nua que em deixa al descobert la camiseta. Els primers segons em sent un poc incòmoda, i amb la falta de costum el pols se m’accelera una mica i note com els ulls em tremolen amagats baix les parpelles.
La meua ment no tarda a començar un bombardeig d’imatges, tasques de la feina, persones i situacions, assumptes passats i, naturalment, assumptes pendents. Tot plegat m’angoixa. La tensió es fa notable i m’adone que estic fent força a les celles i que ja no escolte la música.
Torne a mi de seguida i em naix un sospir profund, omplint i buidant d’aire fins a l’últim amagatall dels meus pulmons. La brisa em saluda de nou mentre continua bambant pel meu voltant. M’acaricia i pareix que jugue anant d’ací cap allà. Fins i tot puc sentir com es comunica amb mi i amb l’entorn. Pareix que això no li agrada tant a la vella palmera del camí, perquè les seues fulles li responen així, com si estigueren un poc airejades.
No recorde quan va ser; en quin moment em vaig esvair tant que vaig oblidar el camí de tornada. Ben mirat no necessite saber quan, sinó tornar ara mateix. I per això m’esforce, perquè recorde poc estar en casa, però sent l’anhel d’haver estat. Encara la puc olorar i notar ben a dins de l’ànima. Sé que està ahí, ho sé tan cert com que jo estic ací. Em pose dempeus de nou.
Em sent viva, i no entenc per què sentir-me viva em sorprén. La preciosa melodia m’arriba tant a dins del pit que sent com quan una mà amiga m’agafa i s’ofereix a acompanyar-me un trosset de viatge.
La brisa de vegades desapareix, com si estiguera amagada. Per moments està espentant, i d’altres pareix que vulga engolir, com si es tractara de la mateixa mar. Es contradiu fins que troba la mateixa direcció en totes les seues vesants. Llavors agafa força, es fa gran i esdevé capaç d’allò impossible, portadora de la llibertat més absoluta.
Dins meu sent la remor, romancejant amb allò que m’identifica i allò que em fa envejar-la, sent tot el mateix. Desitge aconseguir eixa confluència d’energies que m’enfortisca per a prendre la meua direcció i caminar a passa forta i sense dubtes.
Sospire de nou i sent com els ulls ja no tremolen. Un somriure se’m dibuixa al rostre. Ací i ara està el camí, el camí de tornada.
Actes impurs…
La quietud regna en l’habitació. Allí estem els dos, nuets damunt del llit, aliens al temps que transcorre en l’exterior. La música sona de fons, com si sonara llunyana, decorant l’escena. La llum del sol entra tímidament pels forats de la persiana, mal tirada. Eixa poca llum és suficient per a poder veure lo visible, entreveure lo intuïtiu, i imaginar lo impossible.
Ignorants de la durada dels segons ens fem protagonistes del moment, d’eixe mateix instant. Tu fas que dorms, ho sé. Jo et mire, tu també ho saps. M’agrada observar-te allí, amb els ulls tancats, i acariciar-te poc a poc, recorrent cada centímetre de la teua pell. Una carícia infinita, que desperta emocions enterrades en el fons del meu cor. De tant en tant t’aprete els malucs, com si necessitara confirmar que estàs ahí, en busca de la prova que eres real.
Et descobrisc dibuixant un discret somriure, espontani. Llavors jo faig el mateix. Recorde poques sensacions com esta, tan intenses. Se’m fa desconegut el bategar del meu cor mentre em poses la mà damunt del pit. L’accelerar de la teua respiració quan comence a viatjar pel teu coll amb els llavis. La intensitat del teu alè quan continue besant cada racó del teu rostre, fins que arribe a la boca. Ens fonem en un bes apassionat que reactiva les brases del foc donant pas a flames impossibles d’aturar. Els nostres cossos comencen un ball de passió i excitació fins que la suor s’apodera de nosaltres, confonent on acaba un i on comença l’altra.
Et faig l’amor com mai ho havia fet. Va més enllà del sexe. Ens mirem, i no podem evitar somriure, amistosament. I com més et mire, més ganes m’entren de formar part de tu, del teu cos, del teu món. I amb més ànsia t’agafe i et toque. Ens busquem amb les mans, jugant, com qui juga amb foc sense por a cremar-se. Creuem les mirades i tornem a ser còmplices del moment, sense pensaments ni raons, tan sols tractant de donar-li sentit a la vida.
– Vols algo més? sent que pregunta una veu a la vegada que em trau dels meus pensaments. No em puc creure com m’he evadit del món durant eixe instant! I d’esta manera! Li demane el compte i isc ràpid del local. Em sent com en un núvol, recordant cada instant imaginat com una realitat absoluta. T’he sentit, t’he desitjat, t’he viscut amb tal intensitat que em costa creure que hages estat sols un somni.
Torne a casa corrent, amb certa incomoditat. Em fa la sensació que la gent em mira com si puguera escoltar els meus pensaments. Sent que les meues fantasies són visibles, que els meus secrets es saben als quatre vents. I no trobe amagatall. Cap refugi per a esta atracció que m’envaeix i em domina, que em pertorba cada nit.
Arribe a casa i em tire damunt del llit. Pels xicotets forats de les persianes sols es veu obscuritat. El silenci regna l’habitació. No hi ha música, no hi ha ciris, i, encara que ja ho sé, gire el cap per a veure, però no estàs. Tanque els ulls, i ja fora de perill, continue somniant.
Roig, com de nadal…
Ens va presentar ma mare un dissabte al mercat del poble. No m’agrada jutjar basant-me en l’aspecte, però era inevitable. Tota de roig, massa cridanera per al meu gust. Davant d’ella, clar, vaig dissimular. No faces amb la resta el que no t’agrade que et facen a tu, i així vaig fer. Li vaig donar una oportunitat.
La primera vegada que va venir a casa, va ser correcta, i jo també. Semblava estar còmoda, i això em feia sentir bé. A tots ens agrada tenir una casa acollidora no? En esta ocasió em va semblar més senzilla. Aigua per favor. Bé, en certa manera ho agraïsc, la cafetera està trencada, i no tenia massa per a oferir. Va evitar haver de dir-li que no tenia allò que demanava, i això haguera trencat una estona tan agradable com aquella.
Bevia lentament, com si no anara a tornar a fer-ho en tot el dia. Era de poques paraules, pel que es va dedicar a escoltar quasi tota la vesprada. I jo, que parle pels colzes com diuen, vaig gaudir de debò. Li vaig fer un resum en poques hores de tota una vida. Aquell dia vaig sentir que em queia bé, i que tal vegada podia funcionar. Com sempre, el millor era fer-li cas a ma mare.
Allò ens va unir, a ma mare i a mi em referisc. La cridava per demanar-li consell i això era l’excusa perfecta per parlar durant hores sobre el tema. Ella tenia raó. El passat no em podia frenar. La vida cal viure-la cada dia, i aprofitar els moments. Algunes relacions fracassades no podien decidir la meua vida ni les meues decisions. I això vaig fer, ho vaig intentar.
Ens tornàrem a veure l’endemà. Es notava que li agradava el vermell. Diuen que és el color de la passió, excita i augmenta l’energia interior. Jo tot això de la cromoteràpia ho desconec prou. A més, deduïsc que, als que ens agrada anar de negre i gris principalment, ens assignaran algun tipus de comportament introvertit, depriment i asocial que no es correspon amb la realitat. Repetisc que ho desconec.
En esta segona ocasió, vaig repetir com a protagonista. A penes va pronunciar paraula, i quasi de mala gana assentia davant el que jo explicava. La veritat és que són complicades. Pareixia que tenia l’obligació d’endevinar el que pensava en cada instant. Era l’única forma d’obtenir resposta. Tot i això, esta era simple i curta. Res en clar.
Començava a estar ja un poc mosca amb el tema. No comprenc encara que li passava. Perquè es tancava així amb mi? Podíem intentar-ho, estava tot per fer. L’atracció era evident per les dos parts. Fins i tot m’havia acostumat a aquell color que tant li agradava. Solia combinar complements verdosos, i realment l’afavorien. Tampoc importava massa els colors que lluïa. Era tan bonica que qualsevol d’ells li haguera estat com un guant.
Ens vam veure un parell més de vegades, però no gose descriure’ls com cites. Més bé, foren uns quants encontres caracteritzats per una indiferència, per la seua part, que augmentava progressivament. Este nou comportament em va fer plantejar de nou fins on arribava la meua disposició. Vaig decidir adoptar uns dies la seua forma de ser, a veure si així era capaç de sentir el que jo sentia, i com em sentia. Tal volta d’esta manera, ella donaria senyals de vida sense tenir-la que buscar.
Van passar un parell de dies, i no en vaig saber res. Si, tal volta l’orgull s’havia apoderat de mi, però no tenia ganes de ser jo qui forçara la situació. Ja es posaria ella en contacte amb mi si volia alguna cosa, pensava. Maleïda il·lusió enlluernadora… Per lo vist, també depenia de mi este moment, i mentre jo esperava notícies seues, ella reconstruïa la nostra relació, convertint-la en una anècdota del passat.
Este migdia, quan tornava de passejar a la gossa, allí estava ella. Sorprenia el seu aspecte, vermell obscur, amb tocs marrons i negrosos que no feien gens bonic. M’he apropat fins a posar la meua cara a la seua altura. Quan l’he mirat, he sabut perfectament el que em volia dir. Pareixia trista i amb poques forces per continuar endavant. No he necessitat que parlara, de vegades les coses es saben. En el fons jo sentia el mateix . La nostra relació s’havia acabat i ens havíem de dir adeu.
No soc afortunada en este aspecte de la vida, això queda clar. Esta vegada ha sigut francament ràpid, qüestió de dies. Però no perdré l’esperança. Aconseguiré ser feliç i fer feliç a alguna d’elles. No serà un gerani, ni un gesmiler, ni una pasqua de nadal com en esta ocasió. No importa. Sé que arribarà el dia, i que per ahí hi ha esperant algun roser o alguna falguera disposada a compartir una part de la seua vida amb mi. I la meua sort canviarà per a sempre, i no se’m moriran les plantes de casa…
Zero…
Blanc. Tant de blanc m’incomoda. No sé en què pensar, em posa nerviosa. De què podria escriure? “De vegades…”, no, fora. Començament típic. A veure…
Blanc. M’estic bloquejant, i si ocorre, després em costa molt concentrar-me. De quina cosa podria parlar? Mmm…
Blanc. Que curiós que siga tan elemental. Així i tot, sense destacar, és el responsable d’encapçalar les escales dels colors. La seua senzillesa el fa digne de ser utilitzat quan es parla del bé, de la pau, o de la vida. Eixa genuïnitat que el fa ser pur, autèntic, com tot allò que comença. Els inicis, les arrels. Orígens que mai hauríem de perdre de vista.
I ací estic, com fa anys que no estava, mig tirada damunt del llit. De nit, amb la poca llum que fa esta pereta de baix consum, sembla que faig alguna cosa clandestina, i a pesar que no és roïna, sí que té part de secretisme. Em relaxe i em deixe fluir. Fa massa temps que quan escric m’obligue a fer-ho, i acabe sense fer res de trellat. Bolígraf en mà, còmplice disposat a ajudar-me, i un munt de fulls preparats per a acollir les històries, els pensaments i els sentiments que em venen al cap, tanque els ulls.
Però esta vegada, no pense en què escric, sinó escric d’allò que pense, com feia abans. Del que em ve al cap en este mateix instant, ara, ací. Vull tornar a ser lectora del que escric, i sorprendre’m amb cada mot. No saber de bestreta amb qui entropessarà Laia quan vaja a passejar; ni idear quan lladrarà Tro i per què; ni saber què olorarà, quan isca del metro, algun personatge anònim.
Vull tornar a conèixer les amistats, a sofrir els dolors, a sentir els aromes i a emocionar-me amb els amors i desamors de tots i cadascun dels personatges que estan impacients per ser creats i contar la seua part de la història. Com la dona de la mesacamilla (cal dir tendur, ho sé), que no suporta a la veïna d’enfront. O En Julio, recentment jubilat, que per primera vegada després de molts anys no farà la “vuelta al cole”. Fins i tot, qui sap, la palmera del parc de la glorieta (xica sí, eixa on algunes mares aponen a les criatures perquè pixen) té alguna cosa a dir.
Encara hi ha molt per inventar, fins i tot allò que ni s’imagina. Sempre es pot tornar arrere, i reprendre el camí de la singularitat.
Alguns diuen que està tot escrit. Tu que trobes? Jo torne a tenir idees…