Ja torne a estar ací. Feia temps que la mare no em deixava sortir. Com que vivim en un poble, tot se sap, i no va tardar gaire a assabentar-se que, algunes nits de lluna plena, em creuava amb els vius per voluntat pròpia. Mai l’havia vist tan cabrejada. Els crits ressonaven per tota casa, com si foren les parets les que bramaven. Ni tan sols em vaig atrevir a replicar-li. A més, tampoc sabia com fer-ho, era culpable de tot el que m’acusava.
Però ara ja soc gran. Bé, encara tinc tretze anys, però soc molt madura. Com diu la mare, “ja puc ser responsable dels meus actes”. No crec que faça res roín per voler contactar amb vosaltres, no? Una de les primeres coses que recorde d’esta, com diríeu vosaltres, no-vida, i que sempre m’ha fet cavil·lar, va ocórrer el dia del meu soterrament. Una veïna, Dolors, mentre em mirava dins el taüt, va dir que la meua mort era una llàstima, “era tan joveneta, que se n’ha anat a l’altre món sense a penes conèixer este”. Obviant la sorpresa que vaig tenir en escoltar allò de l’altre món, o almenys que ella fora conscient de la seua existència, el que més em va inquietar va ser el no poder viure el que vosaltres. El no recordar estar viva, i per tant, no poder comparar-ho amb estar morta, sempre m’ha causat una mica de curiositat. És com viure a vora mar, i no poder banyar-se.
Avui he pensat que, com que ja fa bo, puc baixar a la plaça després de sopar. La lluna està plena, i com ja sabeu, esta nit es veu tot, tot el que es vol veure clar.
La carretera està buida, però no m’arriscaré i aniré per dins del poble, que para més obscur. Travesse el carrer Sant Sebastià tranquil·la, a pas lent per assaborir l’olor de banyat. Ha pegat una ruixada este matí, però res important. La quantitat suficient per a netejar l’ambient i deixar una sensació de puresa en l’aire. Quan passe per davant d’algunes cases se sent el televisor mesclat amb la conversa que mantenen els seus habitants. Em pare a escoltar. Els sent riure mentre es conten les batalletes de la jornada. Després d’una estona continue amb el meu itinerari. Tampoc vull tornar a casa molt tard.
Ja en el carrer Sant Nicolau escolte uns veïns que s’apropen. Baixen pel carrer ample, i avancen àgilment. Em quede quieta, congelada (evitaré el tòpic que utilitzeu de “quedar-se morta”, perquè que no puc, ja hi soc). Estic massa nerviosa per veure’ls cara a cara, de segur que s’adonen que ocorre alguna cosa estranya. No m’atrevisc, així que trenque per les escaletes del forn i m’amague en un portal. Les passes cada cop són més fortes. I si giren per esta travessa i em veuen? La conversa que mantenen es fa totalment comprensible. Són dos homes, majors. Parlen fort, fins i tot sembla que criden. Estic espantada. Que passen prompte, que passen.
I passen. Buf, m’agrada la idea de parlar amb vosaltres, però de vegades em fa un poc de por i em faig arrere. Espere uns minuts allí, amagada, per assegurar-me que s’allunyen. Crec que ja no hi ha risc, però aniré pel carrer Sant Domènech, pareix més solitari.
Als pocs metres, en una casa de manises marrons, un gat m’observa des del balcó. És negre. En moments com este em sent especial. La lluna, el gat, la mort, i soc feliç. És com si l’altre món, el vostre, m’obrís les portes i em donés la benvinguda. Camine embadalida gaudint de la sensació. I és per culpa d’este encant que, quan arribe a la travessa del Mestre Pepe la Maca, em trobe una parella d’adolescents. Ell la cobreix amb un braç mentre amb la mà de l’altre li acaricia la mà. Els dos miren les mans tocant-se, i no parlen. No necessite escoltar-los per saber el que senten. Els dos dibuixen un somriure que els delata. Recule uns metres i em recolze en la paret. Em mire en el vidre de la finestra més propera. Com poden somriure així? Intente reproduir aquella cara una vegada i una altra, i a dures penes aconseguisc mostrar les dents en un context facial totalment postís.
Tal volta, comence a entendre la diferència que ens separa, el mur que ens divideix, la barrera entre la vida i la mort. Un no existeix perquè el seu cor batega, ni perquè pot respirar. El que fa real l’existència de cadascú és aconseguir que, als altres, de tant en tant, el cor els bategue per tu.
Durant uns minuts…
Sona el despertador, per tercera vegada. No me n’he adonat i ja passa mitja hora, m’hauré d’espavilar. M’alce d’un bot i em fique dins la dutxa. Avui no em llave els cabells. Mentre em netege les dents em vestisc així com puc. Els texans estan acabats de llavar i em costa un poc de feina fer-los encaixar bé. Sense desdejunar, agafe la bossa de mà assegurant-me que duc l’imprescindible: mòbil, cartera i claus de casa. Portada i cap al metro.
Baixe els escalons de dos en dos. És la forma més pràctica quan has d’anar ràpidament, ja que d’un en un arriba un punt que no pots avançar, i de tres en tres corres el risc de tenir un accident. Com quasi sempre que tinc pressa, entre en el comboi just abans de tancar-se les portes. Sospire fort i m’acomode un poc. Arribe a la meua parada. Pose els peus en l’andana, i quan em dispose a accelerar la ritme, sent una olor que em paralitza.
Un perfum quasi oblidat, que em fa sentir com en casa. Em venen a la memòria tots aquells estius al poble amb els avis, fins que moriren, fa ja més de deu anys. Tanque els ulls, i respire profundament. El temps pareix que s’atura, i ni tan sols note la multitud de gent que em rodeja. Sent com si una suau brisa m’acariciara dolçament. Un subtil caliu que s’apodera de la meua ànima, de tot el meu ser. Note com el cor se m’accelera i la meua ment, rebuscant en aquells xicotets amagatalls de papers de colors, on guardem els records d’abans de l’edat adulta, em fa viatjar en el temps.
Recorde el carrer del forn per festes, quan les veïnes portaven les coques de mullador. Les històries viscudes en les cabanes, tot un món creat dalt dels arbres al costat dels” tocaors“, els veïns de la caseta de dalt. El soroll del meló d’àlger quan, ja un poc partit, algú l’agafava per acabar-la d’obrir amb les mans. La remor de les ones com a fons de tantes i tantes pel·lícules vora mar. Els berenars en l’estació del tren, que consistien en un xanglot de raïm i unes quantes ametles furtades dels bancals del costat. Solíem posar alguns grans del fruit per damunt de la via per a veure com quedaven d’esclafats rere la visita del tren. Les escapades en bicicleta a qualsevol indret desconegut, per tal d’investigar-lo i fer-lo escenari de les nostres aventures durant tota la vesprada. Els contes que inventava la uela i que ens contava en l’era aquelles nits d’agost, esperant veure alguna llàgrima de Sant Llorenç. Aquell primer bes d’aquell primer amor, baix la pluja refrescant d’estiu.
L’aroma cobra vida per moments. S’intensifica. El puc sentir. Està prop. Òbric els ulls i mire ràpidament pel meu voltant. Busque amb impaciència quelcom que em recorde. Cares desconegudes m’assetgen i no reconec a ningú. Faig vàries passades, i de sobte, el veig. Duu uns texans amples i una camiseta verda. El meu cor s’accelera. Va en direcció oposada a la que dec agafar jo. Assentisc amb el cap, com si intentara convèncer-me, i comence a córrer.
Intente seguir-lo però hi ha molta gent. El veig sortir al carrer, i intente fer-ho jo també. Els records cada vegada són més clars. Com si el temps no haguera passat, els sentiments afloren de nou. El cor em batega amb una força aterridora. Les escales, que se’m fan més llargues que de costum, són l’únic obstacle que em queda per vèncer. Estic nerviosa, i note com si els dits em cremaren. Puge els escalons amb ritme, com si en això m’hi anara la vida.
Per fi veig la sortida. Camine mirant a terra per no entropessar. Quan arribe dalt i alce la vista, la llum del sol m’enlluerna i m’obliga a abaixar el cap per a acostumar-me. Torne a aixecar la mirada, buscant-lo entre la multitud. La ciutat pareix moure’s a una velocitat superior a la meua, i per molt que ho intente, no el veig.
A poc a poc, la gent es dispersa, i em quede sola plantada a la boca del metro. No deixe de mirar al meu voltant, i cada vegada el cap em pesa més. L’aire, encara impregnat d’aquell aroma, em refresca delicadament la pell alhora que m’aparta els cabells solts de davant de la cara. Una llàgrima, inconscient, antiga, em baixa tímidament per la galta. El caliu es converteix en calfred. La il·lusió esdevé nostàlgia. Els sentiments tornen a ser records desats en xicotets amagatalls de papers de colors. I a poc a poc, aquella realitat somniada escau vida recordada, anhel d’un amor del passat.
I tot plegat, sols han passat uns minuts…
Del sud…
Fa uns anys vam anar a veure a Lluís Llach a Dénia. Coneixia algunes cançons seues perquè en casa, mon pare i ma mare, sempre havien escoltat els seus discs, i s’estimaven algunes cançons molt, però jo mai li havia prestat atenció. Feia un temps havia anat a Benissa, però jo tenia altres coses millors a fer, tot i que ara mateix no recorde quines eren.
L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de música local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.
Quan vam arribar estava quasi ple. Mon pare i ma mare van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la seua generació, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restàvem tots el jovent, naturalment, filles i netes de les generacions abans esmentades.
Aquella imatge em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem totes les persones valencianes. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com moltes altres, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va sorgir amb més força que mai.
El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi deixava que em recolzara en ell. Va arribar un moment durant l’actuació que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, amb els primers acords de piano, va apropar el seu cap al meu i em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.
Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els i les mestres de la Safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Com si em llegira el pensament, Xavi es va tornar a apropar i em va dir: Veus? Açò és el país. Tot pareixia cobrar sentit, i era veritat, el país del qual havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, la de tota la vida, la de sempre, érem allí. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.
Sentir-me nacionalista valenciana sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.
Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español” per a la resta de l’estat, però tal volta mai hem acceptat ser-ho. Tal volta mai tindrem la bandera, ni la terra, ni el nom que volem. Però el país, per molt que ens ho neguen, per molt que ens vulguen fer callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.
Un dissabte més…
La nit pareixia genial. Havíem sopat a ca Jordi, i ens havia fet un estofat amb rovellons per a xuplar-se els dits. Acompanyat amb un poc de vi negre, havia esdevingut un sopar perfecte. En acabar, Laura va traure un licor de la seua terra, similar a la mistela, però amb alguna cosa diferent. La veritat és que ja eixíem amb certa alegria de casa, i com que no havia vingut tota la gent, amb un parell de cotxes ens anava bé per a fer la nit.
Vam agafar la carretera direcció a Montluçon, com quasi tots els dissabtes que eixíem de festa. Durant el viatge, amb quatre sorolls i un poc de gràcia, Vicente, Álvaro i jo ens vam inventar una cançó. Era d’eixes nits en què brollava la predisposició a la diversió i al riure fàcil.
En arribar al Pirat’s, i després de deixar la jaqueta, vam anar directe a la barra per la nostra cervesa. La gent ja ens coneixia, així que vam xarrar un poc amb les cares conegudes. Les cambreres també ens van convidar a un parell de colpets. La veritat és que estaven força roïns, però no importava, ens els bevíem sense pensar-ho massa.
El pub encara no estava ple, així que podíem agafar el lloc de sempre. Ballàvem, i ens abraçàvem, i com que ja coneixíem les cançons, fins al punt de tenir-ne algunes com si foren pròpies, ens emocionàvem en escoltar-les. Vam passar unes hores molt agradables, i quasi sense adonar-nos es va fer l’hora de tornar cap a casa.
De camí al cotxe, ens vam ficar un poc amb Anna. Estava mig bufada i feia molta gràcia amb eixe parlar de la Terra Alta. Mentre Vicente la gravava jo mencionava bromejant que eixe dia el recordaríem sempre. Ella, mentre m’amollava uns quants improperis, se’n reia però. Sabia que hi havia estima, i que altre dia li tocaria a altra persona.
Tornant cap a casa vam agafar la carretera a Néris, esta vegada amb la ràdio engegada. Parlàvem de les anècdotes que havíem passat hui i seguim rient. L’entrada del poble s’apreciava des de lluny, perquè era com un portal de muralla, tot i que esta no existia enlloc. Quan ja va aparèixer des de la distància, vam veure un cotxe parat en la carretera, i un home al costat fent senyes perquè parem. Sols vèiem eixe cotxe, i ens va semblar estrany perquè no imaginàvem que podia passar a eixes hores perquè hi haguera un home ahí sol.
En apropar-nos vam parar els cotxes per tal d’ajudar, en allò que fora, a aquell desconegut. En baixar dels vehicles, al costat d’una de les parets del portal, vam veure un jove estirat. Alguns ens vam apropar, mentre d’altres preferiren allunyar-se. L’home havia telefonat ja a l’ambulància. Un de nosaltres, no recorde qui, li va tocar suaument el coll amb els dits, i va comprovar que encara tenia pols. Amb el silenci també vam sentir que respirava, però està en molt mala posició.
Vam alçar la mirada per a buscar el vehicle amb el qual suposàvem que havia tingut l’accident, i tan sols vam veure trossos escampats per tot arreu del que quedava d’una moto, i un casc reballat a uns cinc metres d’on ens trobàvem. Tenia una cama completament trencada i un gran tall en el front. Hi havia molta sang, per la cara, pel coll, per terra… Els nervis van començar a envair-nos, i tot i tenir formació sanitària, no teníem capacitat de fer res. “Girem-lo”, “No! No el toquem”, “I l’ambulància?”, “Joder, que fort”, “Però fem alguna cosa!!”
Els minuts fins que va arribar l’ambulància es feren eterns. Jo no podia deixar de mirar al jove, i l’esforç que feia per mantenir-se viu. El tenia als meus peus, i no podia fer absolutament res. Algunes de les meues amigues es van veure desbordades per l’ansietat, mentre d’altres, en un intent d’obtenir respostes, seguien les marques per esbrinar com havia passat allò. I quan ho van saber, i ens ho van dir, alguna cosa dins nostre es va enfonsar. En eixe moment vam ser realment conscients del que li espera al pobre xicot.
En arribar l’ambulància, ràpidament però amb molta cura, van girar al xic, li van apartar la roba del pit i van començar amb la reanimació. Em vaig quedar petrificada en veure el moviment del seu pit mentre el sanitari el reanimava, era molt intens, molt impactant. El sanitari ens va pegar uns crits i ens vam apartar de seguida, no volíem molestar.
Ens vam anar escampant pel lloc esperant equivocar-nos i veure reacció. “Mou-te, mou-te” pregàvem. Fins aquell moment, la velocitat dels sanitaris havia estat accelerada, però de sobte va disminuir. El que reanimava es va recol·locar, posant-se més còmode, i va començar de nou la maniobra, mentre els seus companys guardaven l’oxigen assistit i les pales de reanimació.
Més clar aigua, vaig pensar, però en veure les cares de la resta semblava que no havien arribat a la mateixa conclusió, així que vaig preferir no compartir els meus pensaments i callar. Un dels sanitaris es va apropar i ens va dir que ens en podíem anar, que de seguida arribaria la policia i que si no havíem vist res millor no perdre temps ningú. Sense rèplica, vam pujar als cotxes i ens vam agafar el camí de tornada a casa.
Em vaig gitar al llit, però no podia dormir. Acabava de veure morir un jove davant meu. Intentava recordar la nit abans d’eixe moment, i em pareix molt llunyana, com si no haguera sigut poques hores abans. No podia plorar, però tampoc deixar de pegar-li voltes al cap pensant en allò. Intentava trobar una explicació del que acabava d’ocórrer. L’alcohol i la velocitat va ser el primer que em va passar pel cap. El segon, la quantitat de vegades que jo havia anat beguda o havia pujat al cotxe amb algú que havia begut.
Quan tancava els ulls pensava en mon pare i ma mare, i sense poder evitar-ho, imaginava les seues cares si haguera sigut jo aquell jove. Em feia mal pensar en el seu mal, a la volta que anaven passant per la meua ment totes aquelles persones que m’importaven i a les que importe. No concebia com seria no tenir el que tinc, no fer el que faig, o no ser el que sóc.
Sols reconeixem el valor de viure quan vegem passar la mort prop nostre, sense tenir en compte realment els conceptes. El contrari de la mort, no és la vida, sinó el naixement. En canvi, el contrari de la vida, és la no-vida, formada per xicotetes porcions de temps i dedicació que li llevem a totes i cadascuna d’eixes persones que ens rodegen, les que compten amb nosaltres per a demà i, més o menys innocentment, per a sempre.
Vaig tornar a tancar els ulls, i esta vegada, no vaig poder evitar les llàgrimes.
La pruna…
Estimats amics:
Estic nerviosa, i no és per escriure esta carta. El meu estat és perquè esta nit, per fi, torna a ser lluna plena. La mare em deixarà eixir a passejar. La resta de nits no vol, però com hui hi ha claror, fa una excepció. La vaig convèncer dient-li que així podia veure bé als animals i a les persones, però amb una condició: no apropar-me massa per a que no se n’adonen que estic ahí. Jo sempre li pegue cabotada, però després faig el possible per a que algú d’ells, de vosaltres al cap i a la fí, em faça cas.
Es preguntareu qui sóc. Em diuen Laia, i visc en el meu poble, però no sóc un ser viu segons la vostra ciència. Vaig morir amb un any escàs, per tant, no recorde gens la vida entre vosaltres. Els meus pares també van morir, doncs va ser un accident de cotxe. Ells moltes vegades estan tristos, però jo no entenc perquè, la vida ací es meravellosa.
Molt pocs de vosaltres sabeu que estem ací, i menys encara els que ens veieu, però no cap sap com vivim. Vivim en cases, com vosaltres, encara que les anomeneu amb un to un tant discriminatori: abandonades? que estan en ruïna? no sé, no recorde bé la paraula. La nostra vida és semblant a la vostra: la gent va a treballar, els xiquets anem a escola, i els iaios passegen pel poble. Som l’altra part del poble, que dic jo.
El problema és que ens tenim que adaptar a vosaltres. No podem obrir bars, ni muntar oficines, ni ser amos d’un bancal, però si podem treballar en els vostres. Treballem per a nosaltres. Quan s’obri un bar, alguns dels nostres estan de cambrers per a servir-nos, llaurem els bancals sense amo, i no necessitem oficines perquè no tenim paperam que aclarir.
Jo vaig a l’escola, estic en cinquè de primària. La mestra és Na Pepa, una dona major que ja era mestra on vosaltres. Sempre em diu que trac molt bones notes. La veritat és que m’agrada estudiar, però no ho dic molt fort perquè pareix que no li agrada a quasi ningú. Vaig al col·legi Pare Melcior, el de dalt. Voleu que vos conte un secret? De vegades, quan els meus companys vius es passen paperets jo els llegeixo, i em quede amb les ganes d’escriure’n algun. Els majors no volen que “contactem”, com diuen ells, amb vosaltres. S’enfaden molt, però jo crec que és impossible fer com si no estiguéreu. És com viure en una pel·lícula però fer sols que la veus. El que dic jo, impossible.
Una diferència amb vosaltres, i que s’agraeix, és que, al no tindre res nostre, com diu el papà, “bens materials”, no ens barallem. Tenim de tot, ho agafem de vosaltres. Però no patiu, ho tornem amb bones condicions o ho re-omplim. Com creieu que desapareixien els coberts i els gots? I com creieu que al cap d’un temps vos en sobren?
Sempre ho tenim que fer sense que se n’adoneu, encara que ho vec una tonteria, ja que inclús veient-ho la majoria de vosaltres no s’ho creurieu. Eixa és una de les raons per les que m’agrada sortir les nits de lluna plena, vos explique: Eixa nit, la llum de la lluna trenca la barrera entre els vius i els morts. Trencar no és la paraula, més bé, la llum ho deixa veure tot, per tant, eixes nits, com la d’avui, vosaltres ens podeu veure, si mireu clar.
Però, sincerament, no li feu massa cas a l’assumpte. Li doneu una barbaritat de sentits a la lluna plena: nit de bruixes, nit d’amor, d’energia, d’encanteris, tot menys nosaltres, els altres. Una vegada més, sols mireu el vostre melic, sense fer cas a tot allò que vos envolta. Arriba el dia de Tot sants, i ploreu per nosaltres, i la resta de l’any, ni se’n recordeu de que estem ací. Egocéntrics.
De vegades els meus pares m’acompanyen, però jo preferisc anar tota sola, així puc escudrinyar més. No em fa por passejar a soles, doncs no hi ha res que em puga fer mal, ja estic morta. No és com eixe joc de pilota al que juguen els nens de la meua edat (ferit-malalt-mort-ossos-músculs-cendra….), ja que una vegada mort, ja no pots empitjorar.
Tornant a esta nit, que l’escriure em fa perdre el llegir, he decidit que aniré a pegar una volta pel casc antic del poble. Començaré per la Plaça del portal i aniré per dalt. Agafe el carrer que puja i a les poques cases ja sent l’olor de xumeneia. L’hivern també té bons aromes. A les escaletes de Ca Xoxim hi ha una parelleta d’adolescents festejant. Es besen a la boca i tot. Quan ho fan jo m’amague, em fa un poc d’angúnia. Ells a mi no em veuen, estan d’esquena. Els sent remorejar paraules boniques una i altra vegada, com en les pel·lícules. Pareixeu animalets d’amo.
Arribe al final del carrer i baixe la costereta per a arribar a la Plaça de Baix. Gesmiler. M’encanta. Crusa la plaça un gat, que en veure’m camina cap a mi mirant-me fíxament. L’acarície i ronca. Com són els gats. Jo vull tindre’n un però ma mare diu que no, sempre diu que no a tot.
Allí en la plaça m’assec a un banc. Si no hi ha ningú, de vegades, rasque amb un bastó el seient per tal de signar. Queda tan bonic el meu nom en la fusta. Es com si, per fer això, ja existira per a vosaltres.
Tornant cap a casa, en un carrer d’escales, em cruse amb un xicona que duu un mòbil en mans i a penes em veu. Acte seguit, passa el que més m’agrada. La xica alça el cap pensativa i para, ha notat algo. Es gira, mira, torna a girar-se i fa que no amb el cap, torna a mirar per si de cas, aguanta una estona, i finalment, s’ajusta bé l’abric (no sé perquè feu això) i segueix el seu cami.
No desapareixem, si és el que estaveu preguntant-se, no podem. Tampoc volem, per si ho creieu. Però com no fem soroll al caminar, ens amaguem. Jo encara sóc menuda i cap en quasevol porta mig amagada, i com mai les mireu, es centreu en el carrer, doncs no em veieu. A pesar de saber que no les mirareu, eixos segons per a mi són intensos. És una sensació com de por dolça. Sabeu del que parle no? Eixa pujada d’adrenalina tan buscada. M’agrada.
Hi ha nits que no em cruse amb ningú, però una vegada vaig parlar amb una dona major i tot, molt tossuda per cert. Em va agafar de la mà i insistida em portar-me a casa. Que no era normal que una xiqueta de la meua edat anara per ahí a eixes hores, deia. Em sabia mal explicar-li el meu cas, per la seua reacció clar, així que vaig optar per esmunyir-me de la seua mà i començar a córrer. Quan vaig arribar a casa, pareixia que l’ànima anara a eixir-me per la boca (esta expressió em fa gràcia).
En fi, ha sigut un plaer conéixer-vos. Tal vegada vos escriga un altre dia, qui sap. Ara me’n vaig que si es fa molt tard la gent es gita i ja no em trobe amb ningú interessant. I recordeu, si vos desapareix una espremedora, un jersei, o algun llibre, no es torneu bojos, ho tenim nosaltres.
Besets i fins prompte.
Laia