Quina fartera…

M’han dit tantes vegades que sóc una romàntica que he acabat per creure-ho. No volia acceptar-ho, per allò de ser una tia forta, feminista, i poc convencional. Però mira, no ha pogut ser. M’ha pogut l’herència. Com diu el refrany, qui va amb un coixo, a l’any, coixo i mig. I en ma casa coixes no, però sentimentals i meloses, en tenim un bon tros.

De totes formes, no crec que este romanticisme siga incompatible amb la resta de característiques abans esmentades. No em considere una romàntica de pel·lícula, i encara que una rosa de tant en tant fa gràcia, no quantifique l’amor que em puguen tenir per esta mena de detalls.

El meu romanticisme és el de llibre, el de l’esperit, les persones, els sentiments. És el que em fa creure en la bona voluntat de la gent, i pressuposar-la bona a dolenta. És la idea que em duu a intentar imaginar i entendre el context de la vida dels que pensen diferent, sense adjudicar-los una mala intenció o un fons roin.

Però és este mateix romanticisme el que em lleva el dormir en els últims temps. El que no m’ajuda a comprendre com pot passar tot el que passa, i veure que en realitat no passa res. Una sensació, ja força coneguda, que m’envaeix, i tot plegat, continua sent incògnita. Podria utilitzar milers d’adjectius, tots aquells que conec i estan al meu abast, i així i tot, no aconseguiria definir que és allò que m’ocurreix, per què em sent així, i per què no ho puc evitar.

Em costa entendre la voràgine política i social en la que estem atrapats, sense aconseguir explicar-me per què el sentit comú no és tan comú com deuria, o per què la raó no esdevé raonable.

I tots estos maldecaps conviuen, van i venen, mentre la vida continua avançant, sense mirar enrere, o això pareix. I jo voldria que el món parara, que rebentara en sentit figurat, i de seguida em sap greu tenir eixos pensaments i me’n penedisc, sobretot per allò de “ves amb compte amb el que desitges”. I per això rectifique, posant l’afegitó de “però que no li faça mal a ningú”.

I per un instant em sent salvada, fora de perill, fins que recorde que l’únic risc pareix ser la meua ment. I que per molt que s’enredre, no causa cap efecte en la resta de cabets pensants, doncs cadascú té les seues paranoies. I per molt que em pese la situació actual, que tan mal mane el Partit Paplorar, i dic manar conscientment, perquè no crec que siga just dir governar, tot segueix igual. Igual de mal, clar està.

Llavors, els que diuen “les coses sempre seran així, i no hi ha res a fer” treuen pit, com si d’una victòria es tractara. I no, no és situació que cause orgull. És esgotadora. Cansa veure tanta covardia, tanta indiferència, combinades clar està amb un sèquit de tòpics al voltant de la política, el lladreria i la corrupció. I ja està bé cavallers, que de queixar-se sense moure ja n’hem fet massa. Que les accions han de superar les premonicions.

Quina fartera sense menjar…

Tu tries…

Abans de morir, mon pare m’ensenyà que la vida no és un tren al que puges i et duu fins al final. Al contrari del que fins aquell moment pensava, em va explicar que tot allò que formarà part de la meua història, m’ho creuaré, unes vegades amb intenció i d’altres per pura casualitat. Em deixà clar que no em subestimara, passara el que passara. I que tampoc li llevara valor a la resta de persones, que cadascuna té lo seu, i tirem conforme podem. I, sobretot, que mai, i si, digué mai, em donara per vençuda davant d’una situació que, al meu parer, fóra injusta. “Lluita per entendre-la si estàs equivocada, o per canviar-la si t’avala la raó.”

Mai vaig oblidar aquella vesprada de tardor. Una tardor com cal, trista i apagada, sense llum ni energia. No ho dic per mal, sinó perquè és així, i així ha de ser. Les seues paraules ressonaren en la meua ment durant anys. Vaig necessitar temps per comprendre per complet el que intentava dir-me. Em vaig haver d’equivocar moltes vegades. Vaig entropessar i caure més d’un cop, fins i tot amb la mateixa pedra, per aprendre a alçar-me tota sola, amb l’impuls de la meua força. El meu al·lè era el que em mostrava l’anhel per a continuar.

No sempre vaig aconseguir ser fidel a totes les condicions del pare. Intentar ser bona persona no vol dir aconseguir-ho. Però jure per la seva tomba que ho vaig intentar filleta meua. Tot el que va estar en les meues mans, ho vaig fer. La iaia serà moltes coses, però mai he sigut una mentidera…

Tampoc vaig oblidar mai la cara del pare el dia que mataren a la mare. La va trobar tirada a l’era en arribar de fer feina. Estava tombada panxa per avall. Creia que s’havia desmaiat, però al pegar-li la volta va veure les restes de la crueltat. La part baixa de la roba havia estat esguellada, i estava tota tacada de sang. El que jo no sabia en aquell moment és que tenia de camí un germanet, un Tonet que mai va arribar a nàixer.

No conte açò per crear odi en el teu cor xiqueta, per a res és eixa la meua intenció. L’odi tampoc soluciona, mai ha dut res que no foren problemes i més odi.

Si et conte açò és per a intentar fer bategar el teu cor tal com em batega a mi. Que se t’accelere igual que se’m va accelerar a mi el dia que vaig anar a casa dels veïns i em vaig portar a la Marita farta de sentir els cops que li pegava el seu marit. Que et córrega la sang igual que a mi quan corria davant dels grisos. Que et faces forta igual que quan ens tancàrem dins la fàbrica per demanar els drets que ens mereixíem. Que t’interesses pel que et passa, a tu i als teus, i que et bulla la sang davant les injustícies.

Xiqueta meua, en esta vida seràs allò que faces, i allò pel que et mogues. I si jo et conte tot açò, no és per a que sigues com jo, sinó tot el contrari, per a que no sigues com ningú. Escolta la teua veu, raona amb el teu voltant, i lluita. Mai pares de defensar el que creus, perquè ja en son massa els que no ho fan. Jo no vaig poder anar a la universitat, però vaig contribuir a que tu ho feres. Doncs ara, estos temps que corren, son per a decidir que vols que tinguen els teus nets. Vols que siguen esclaus com ho fóren els meus pares o persones lliures com tu? Tu tries…