Quina fartera…

M’han dit tantes vegades que sóc una romàntica que he acabat per creure-ho. No volia acceptar-ho, per allò de ser una tia forta, feminista, i poc convencional. Però mira, no ha pogut ser. M’ha pogut l’herència. Com diu el refrany, qui va amb un coixo, a l’any, coixo i mig. I en ma casa coixes no, però sentimentals i meloses, en tenim un bon tros.

De totes formes, no crec que este romanticisme siga incompatible amb la resta de característiques abans esmentades. No em considere una romàntica de pel·lícula, i encara que una rosa de tant en tant fa gràcia, no quantifique l’amor que em puguen tenir per esta mena de detalls.

El meu romanticisme és el de llibre, el de l’esperit, les persones, els sentiments. És el que em fa creure en la bona voluntat de la gent, i pressuposar-la bona a dolenta. És la idea que em duu a intentar imaginar i entendre el context de la vida dels que pensen diferent, sense adjudicar-los una mala intenció o un fons roin.

Però és este mateix romanticisme el que em lleva el dormir en els últims temps. El que no m’ajuda a comprendre com pot passar tot el que passa, i veure que en realitat no passa res. Una sensació, ja força coneguda, que m’envaeix, i tot plegat, continua sent incògnita. Podria utilitzar milers d’adjectius, tots aquells que conec i estan al meu abast, i així i tot, no aconseguiria definir que és allò que m’ocurreix, per què em sent així, i per què no ho puc evitar.

Em costa entendre la voràgine política i social en la que estem atrapats, sense aconseguir explicar-me per què el sentit comú no és tan comú com deuria, o per què la raó no esdevé raonable.

I tots estos maldecaps conviuen, van i venen, mentre la vida continua avançant, sense mirar enrere, o això pareix. I jo voldria que el món parara, que rebentara en sentit figurat, i de seguida em sap greu tenir eixos pensaments i me’n penedisc, sobretot per allò de “ves amb compte amb el que desitges”. I per això rectifique, posant l’afegitó de “però que no li faça mal a ningú”.

I per un instant em sent salvada, fora de perill, fins que recorde que l’únic risc pareix ser la meua ment. I que per molt que s’enredre, no causa cap efecte en la resta de cabets pensants, doncs cadascú té les seues paranoies. I per molt que em pese la situació actual, que tan mal mane el Partit Paplorar, i dic manar conscientment, perquè no crec que siga just dir governar, tot segueix igual. Igual de mal, clar està.

Llavors, els que diuen “les coses sempre seran així, i no hi ha res a fer” treuen pit, com si d’una victòria es tractara. I no, no és situació que cause orgull. És esgotadora. Cansa veure tanta covardia, tanta indiferència, combinades clar està amb un sèquit de tòpics al voltant de la política, el lladreria i la corrupció. I ja està bé cavallers, que de queixar-se sense moure ja n’hem fet massa. Que les accions han de superar les premonicions.

Quina fartera sense menjar…

Belén

Aquesta entrada s'ha publicat a El meu país es tant petit...