Vuitanta anys complisc avui. Si es pogueren posar un damunt de l’altre, ja seria un munt important. I en tots estos anys, no he gosat tornar. Perquè hauria de fer-ho?
Vaig néixer alhora que un altre noi. Hauria de dir-li germà, però no ho sent així. Érem els més menuts de set, així que sobràvem, i pel que sembla, jo més que ell. Ell encara serviria per a la terra, però per a netejar casa i fer el dinar pareix que ja hi havia prou dones.
Pel que em contaren, l’home de la que em va parir era mariner, dels de l’estraperlo. Passava la vida del mar al bar, i en ambdós llocs, sempre amb alguna botella a prop. Ella, pobra, pareix que es dedicava a tenir fills. Almenys així no estava tan sola.
A mi em donaren, o em canviaren, o em vengueren, això no ho he sabut cert mai, amb pocs dies de vida. Pel que es veu, la que fou i feu realment de ma mare, tingué una criatura morta pocs dies abans del meu naixement. Este va ser el motiu pel qual decidiren adoptar-me (o siga el que siga que feren amb mi), i educar-me com si fora aquella criatura que la natura havia destinat a morir.
Sempre em tractaren com si d’ells haguera eixit, i així em vaig comportar jo. Varen ser els meus pares, i aquell poble tan proper del que vivien el mariner, la dona, i els sis fills, aquell poble, fou, és i serà ma casa fins al dia que me’n vaja.
I Déu sap que no guarde cap mena de rancor, que seria un ús inútil d’energia. D’aquella situació, d’aquells dies de l’any 30 en què tot açò es duia a terme, només em puc penedir que la mare, la meua mare, patira la mort d’un fill. Perquè esta pena també l’he viscut jo, l’he patida, l’he suportada, amb força i sense ella, i és un dolor que no li desitge a ningú.
És per tot açò que no importa d’on vinguem, ni de qui siguem. Allò pel que soc qui soc i com soc és el que val la pena de veres. El que té valor és qui i on ens converteix en la persona que arribem a ser. El lloc i les persones que ens identifiquen, que ens fan sentir vius, i per les que moriríem. Per això, mai m’he plantejat tornar.
