Baixa l’escaló que serveix d’entrada a la cuina, i gira a la dreta. Allí està el frigorífic, d’estos amb els cantons arrodonits, i que sols té, per separar la part que refresca de la que congela, una trista pestanya de plàstic que al poc temps es trenca i deixa connexió directa. Doncs del seu damunt, agafa una caixeta groga de mistos i es dirigeix al foguer. Este encara mostra lluentor, i ja té més d’un any! Va ser una bona compra, no hi ha dubte.
Amb la mà dreta agafa un misto i fa girar la clau del foguer més menut. Quan apareix el soroll del gas, fa fregar el pal de fusta amb la caixa mare, i zap!, crea el foc. Apropa el llumí al foguer, i una vegada aquest en funcionament, posa la cassola petita, la d’escalfar la llet. Desnatada, el sucre… En la taula deixa una tovallola verda i blanca, una cullera de les d’abans, de plata, i un got de llanda roig.
Mentre roman desdejunant, els sorolls adquireixen protagonisme. El del motor de la nevera passa a ser normal ben prompte. Algun pardal xiuxiueja per donar el bon dia. La poca gent que passa pel carrer, el seu caminar, i les seues converses, passen també a formar part d’aquest “collage”. I el poc silenci que resta es trencat pel soroll de les galetes quan les parteix.
Eixe moment sempre li recorda a la seua infància. Llavors la llet era de cabra, no sempre bullida, i moltes vegades directament de la mamella de l’animal. I gràcies. Quanta fam vam passar. La mare es va fer malalta poc després de tenir a l’Empar, 7 anys més menuda que jo. La recorde, groga pobra. Ni quan va morir, feia tan mala cara com en aquell any. Pobra.
A migdia venen els nets a dinar. La xicona, més menuda, es queda jugant al carrer amb els amics. El xicon va directe a ella, que el mira somrient. Sap perfectament que va a demanar-li. Abans que puga obrir la boca, li dona diners i un paper. Ell la besa i ix corrent com un llamp. Ella somriu mentre agafa el comandament de la televisió per tornar a donar-li veu.
De vegades sembla que ni l’escolte, tal volta perquè no la sent. El cas es que passa les hores asseguda a la porta de casa. Parlant amb veïns, saludant coneguts. Un viatge per comprar el pa i la carn. Un altre per a l’arròs i la tomaca. I un tercer per les medecines, que acaben sempre com els mistos, damunt del frigorífic.
Ara, el que posa damunt la taula, son tres tovalloles. La seua, verda i blanca, a l’esquerre d’on havia desdejunat. En este lloc, es posava el major, i la xiqueta, davant d’ella. Tres culleres i tres gots de vidre, dos d’ells de nocilla. En la cadira de la menuda posa un coixí, es coneix que no arriba bé a la taula.
Escudella de manera molt generosa, de vegades massa diria. Que mengen, que estan creixent. I mengen, i tant que mengen. Han d’agafar forces que per la vesprada tenen escola i esport, o música, o anglès, o el que els toque hui, però tenen algo segur. Han d’estar forts, i ho estan.
Quan el sol comença a dir adéu, torna a baixar l’escaló, aquell que dona pas a la cuina. Torna a girar a la nevera, però l’obri i agafa un ou. Tanca, i altra vegada la caixeta groga. Ho deixa tot damunt del banc, i trau un plat i una forqueta. Agafa l’ou i amb un lleuger colp sobre el cantó del banc, el parteix per la meitat. L’obri deixant caure el seu contingut en el plat. Pessic de sal i a batre. L’habilitat converteix aquest acte en tot un espectacle. El recorregut de l’ou sembla eixir-se’n de les dimensions del plat. El colpejar de la forqueta és rítmic, perfecte, amb una freqüència precisa.
Torna a estar asseguda, al mateix lloc que pel matí. La tovallola, verda i blanca, un got i coberts. Una carxofa, una truita, i una poma al forn. L’obscuritat de la nit es fa present mitjançant un finestró que té al sostre. La cuina és interior, i no dóna al carrer. Ja ha passat un altre dia. Un més, un menys, que més dóna. La qüestió és passar-lo no?
Escura i arreplega un poc la cuina, i quan va a eixir, se n’adona que quelcom no està al seu lloc. La caixa groga està damunt la taula. Les manies no les curen els metges. Somriu. Es dirigeix a la nevera, i la deixa damunt. Gira a l’esquerre i puja l’escaló. Sí, aquell que dóna pas al corredor, o sortida a la cuina, com vulgues dir-ho. I just en eixe instant la nit s’apodera de l’estança, i l’únic so que s’escolta és el del motor del frigorífic, això si, acompanyant al silenci més absolut.
Porta tot el dia plovent. L’avorriment d’avui ha sigut de por. Tot el dia, tancada dins de casa, esperant a veure si para un ratet, però res. Vinga a ploure i a fer vent. Com que no hi ha molt a fer, ens n’anem a dormir prompte.
Normalment jo dorm a la mateixa habitació que la meua ama. Té un coixí per a mi, que amablement em porten allà on van. De vegades, mentre descanse, els sent marmolar lo fàcil que deu ser la meua vida, sempre dormint. No em puc queixar, la veritat. Em dedique, com bé diuen ells, a dormir i a menjar. De tant en tant, em donen pernil. I també de tant en tant, em rasquen la panxeta. No és mala vida del tot, no.
El coixí del que vos parlava, para un poc dur d’entrada. Intente fer-lo tou amb les pates, però no em convenç el resultat. Quan la meua ama està mig dormida, aprofite la seua confusió i bote damunt del llit, el coixí gran que no cal fer tendre perquè ja ho està, per la part dels peus. Pràcticament ni s’adona, i de vegades fins i tot, li faig un poc la rosca i em deixa posar-me dins del cubertor, ben calenteta.
De sobte, de matinada, em desperte. M’estic cagant. He aguantat tot el dia, per por a la climatologia, però no puc més. M’alce i vaig cap a la cuina. La porta està tancada. L’assunt està més apurat del que em pensava, i comence a posar-me nerviosa. Rasque un poc la porta, fent un poc de força per intentar obrir-la, però està ben tancada. Plore.
Passen pocs minuts fins que el truc número ú per a cridar atenció produeix resultats. Sent com Felip, el meu amo, s’alça del llit i ve cap on estic jo. Em pregunta que em passa, però com que ja sap la resposta, obri directament la porta. Sense dir res, va en direcció a la porta del balcó, l’obri també. Encara plou, però tant em fa. Isc corrent fora, i quan ja estic un poc allunyada de la porta, cague. Que gust. Estava que no m’aguantava més, imagineu-se, després de tot el dia. Que barbaritat…