Lladre. Quina hora és? Encara no torna? Gruny. No escolte res estrany, però gruny per si de cas, per avisar. Estic a punt d’acomodar-me de nou, però no, millor pujaré al seu llit ara que ella no està, així quan vinga se’l troba calentet i tou. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional, i estic quasi segura que ella sent el mateix.
Escolte la clau a la porta. És ella. Lladre. És ella! Vaig. Alegria. M’encanta escabussar el cap entre els seus turmells. Si em pose així, em rasca darrere de les orelles. Que bo, menege la cua. La menege més de pressa. Em pose panxa cap amunt i just en eixe moment, quan faig la panerola i em rasca el panxolí, trobe la felicitat.
L’endemà eixim al matí a passejar, però no tan de matí com de costum. Fa solet, escalfa, i dóna gustet. Hui crec que no treballa, deu ser dissabte, perquè el sol està molt alt, i ella va molt a poc a poc. Això és que no té pressa. Alegria. Hui podrem jugar més estona. Menege la cua.
Ja no em tira pedres, quan li’n porte em diu que estic desdentada i que em fa mal. No l’entenc però de seguida trau una corda super bonica de muntó colors! Alegria. La tiraràs? En posició. On? On? Vaig!! Quasi l’agafe al vol! No passa res. Torne corrent i menejant la cua. Ella em rep amb les mans obertes i el seu somriure.
Quan tornem a casa anem directe a la cuina, i aprofite per a beure. Després m’assente a terra i la mire. Puc estar hores i hores contemplant el que fa. Ella de tant en tant em mira, somriu i em tanca l’ullet. A voltes m’agrada tornar-li el gest i deixar-la al·lucinant. Vaig aprendre a fer-ho de menuda i ha valgut la pena, perquè en el fons mai ha sabut si ho faig volent, o solament és una casualitat.
Al principi quan li ho feia apretava les celles, es quedava mirant-me i feia que no amb el cap. “No pot ser” deia. Després va tenir una època que m’ho preguntava, i a mi em costava aguantar el riure. De veres pensava que li podia respondre? Sabent i tot que no parle. Xé, boníssim. Al final ja es reia i em deia “estem bones per a fer parella de cartes”.
Posa música del mòbil, i quan fa això vol dir escurar o cuinar. Que siga cuinar, que siga cuinar. Faig un sorollet. Ella somriu i va cap a la nevera. Sí! Victòria! Alegria. Menege la cua, però continue asseguda. Si em pose massa nerviosa, em farà fora i no vull. M’aproxime un poc, molt subtilment. Olore, olore més. Conill, tomaca, all, cigrons? Em costa aguantar el nerviós. Està preparant arròs caldós. Això vol dir que és diumenge, sense dubte.
Fa molt bona olor. Hem tornat al menjador mentre s’acaba de coure. Als minuts s’escolta un aparell que pita. Ella s’alça, jo darrere, i ens n’anem les dues a la cuina de nou. Això ja està bo, així que dinem. Primer ella, després jo. A mi em mescla arròs i un poquet de carn amb les pedres eixes de colors que se suposa són el nostre menjar. Molta alegria.
Quan acabe torne al menjador. Ella ja està preparada. Definitivament, es pot confirmar un diumenge de sofà i manta. Clar, com ahir va vetlar. Però no m’importa, aquests dies són els millors. Ha encés l’estufa, encara fa un poc de frescoreta. Ja ha buscat una pel·lícula dormidoreta i tot. Està tombada al sofà, amb la manta tapant-la quasi fins al coll.
Vaig cap a ella i em quede mirant-la a una distància prudencial. Ella em mira i es riu, com si no sabérem què passarà. Jo avance un poc més i intente pujar, però calcule mal i no puc a la primera. A la segona, quan ja estic dalt, li expresse que vull estar baix la manta també, i així ens acomodem les dues fent la cullereta. M’arrime molt a ella, a voltes crec que, sense voler, l’espente un poc.
Ella s’adorm acaronant-me, i al final a mi m’entra una mica de calor. A poc a poc vaig traent el cap de baix de la manta, no vull despertar-la. Ho aconseguisc i sospire. Per sort la seua mà continua damunt meua, m’agrada que em toque. La mire un últim cop i m’assegure que dorm profundament. Li tanque l’ull de nou encara que no em veu, és la nostra broma. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional. Ella sent el mateix. Sospire, i m’adorm.
Fins sempre amiga!
La Traca
L’altre dia vaig portar a Traca al veterinari. Feia alguns dies que es queixava de la boca, i menjava poc i mal. Fa un temps ja va tindre una infecció i li van haver de llevar algunes dents, així que vaig pensar que seria el mateix.
La vaig deixar al matí perquè li netejaren la boca, i quan vaig tornar per ella, el veterinari i la veterinària que l’havien atés, molt amablement, em van convidar a seure. Resulta que durant la neteja van detectar altra cosa que, a falta de confirmar, sembla prou més greu. Em van mostrar una foto, i sí, siga el que siga això, és lleig.
No sabria dir què m’anava més de pressa, si el cap o el cor. A hores d’ara continue sense saber-ho.
Ara Traca té 10 anys i mig, ja és fadrineta. La vaig adoptar quan estava en 3r de fisioteràpia. Vam conviure tot l’any en aquell pis d’universitàries en Sant Joan d’Alacant, amb Paola, Joana i Amagoia, i més tard amb Judith. Ah, i se m’oblidava! També vivia amb nosaltres Xop, el gos de Manolo (la parella de Joana), que val a dir, va ser qui millor la va ensenyar.
Quan la vaig adoptar no tenia nom, tenia just un mes. Al principi estava un poc espantada, sobretot durant el viatge en cotxe, però a poc a poc es va anar acomodant i va començar a investigar l’espai, a nosaltres, i sobretot a Xop. I allí estàvem, segudes al sofà, amb ella davant nostre, pensant en com podríem dir-li.
Després d’una pluja d’idees, alguna anècdota i un pantaló de pijama mig esguellat, vam trobar la paraula: Traca! He de reconéixer que va ser un nom ben escollit, i sempre ens ha fet molta gràcia que a Traca li feren por els coets i les mascletaes.
En ma casa no havíem tingut mai gossos, “és molta responsabilitat, quan sigues major si en vols tindre, en tens” deien mon pare i ma mare. Qui els haguera dit que molts anys després portarien a Traca d’urgència amb una peritonitis de vida o mort, amb l’angoixa al cor, com si es tractara d’una filla. Sempre recordaré la veu trencada que tenien quan em van telefonar. Traca ens ha fet entendre la família d’una manera diferent.
Estime a Traca, l’estime amb tot el meu cor. Des d’aquell 19 d’octubre, que he viscut amb ella allà on he anat. Ha sigut companya de viatges, d’amors i de desamors, de plors i risses. Juntes hem viscut a l’estranger, ens hem mudat de casa, i hem gaudit de la mar. Sempre amb ella al costat, corda i poal. A voltes, de broma, dic que és el meu annex, una part de mi. I així ho visc i ho sent.
I per això estic trista. Em fa mal imaginar la meua vida sense ella, em dol al cor. I també em fa molta por. Em passen pensaments pel cap i em sorprenc pensant en coses que, tot i no tindre res a veure amb Traca, es reflecteixen en ella i en aquesta situació.
Em fa por que mora, el no tornar-la a veure. Despertar-me i que no estiga. Em fa por que el dolor no desaparega, i que puguen vindre altres dolors més forts. Em fa por que arribe eixe moment, el de l’adéu.
Traca ha sigut el motiu d’alçar-me cada matí quan les meues cames i el meu cor no volien. La seua energia i la seua alegria m’han alimentat l’ànima tantes vegades, que em fa por quedar-me amb el buit.
Sempre agrairé que la vida creuara els nostres camins, haver-nos acompanyat i donar-nos tot el que ens hem donat. I el que ens queda encara per compartir, perquè estic segura que a Traca encara li queden molts dies de moure la cua. Ens queden passejades per la capella i moltes siestes d’estufa juntes.
Ara, de moment, vull agrair tant de temps que fa que l’estime.
Quina barbaritat…
Porta plovent tot el dia. L’avorriment d’avui ha sigut de por. Tot el dia tancada dins de casa, esperant a veure si para una estoneta, però res. Vinga a ploure i a fer vent. Com que no hi ha molt a fer, ens n’anem a dormir prompte.
Normalment jo dorm a la mateixa habitació que la meua ama. Té un coixí per a mi, que amablement em porta allà on va. De vegades, mentre descanse, la sent marmolar com deu ser de fàcil la meua vida, sempre dormint. No em puc queixar, la veritat. Em dedique, com bé diu ella, a dormir i a menjar. De tant en tant, em donen pernil. I també de tant en tant, em rasquen la panxeta. No és mala vida del tot, no.
El coixí del qual vos parlava, para un poc dur d’entrada. Intente fer-lo tou amb les potes, però no em convenç el resultat. Quan la meua ama està mig adormida, aprofite la seua confusió i bote damunt del llit, el coixí gran que no cal fer tendre perquè ja ho està. M’agrada posar-me per la part dels peus. Pràcticament ni s’adona, i de vegades fins i tot, li faig un poc la rosca i em deixa que em pose baix del cobertor, ben calenteta.
De sobte, de matinada, em desperte. M’estic cagant. He aguantat tot el dia, per por a la climatologia, però no puc més. M’alce i vaig cap a la cuina. La porta està tancada. L’assumpte està més apurat del que em pensava, i comence a posar-me nerviosa. Rasque un poc la porta, fent un poc de força per intentar obrir-la, però està ben tancada. Plore.
Passen pocs minuts fins que el truc número u per a cridar atenció produeix resultats. Sent com Felip, el meu amo, s’alça del llit i ve cap on estic jo. Em pregunta que em passa, però com que ja sap la resposta, obri directament la porta. Sense dir res, va en direcció a la porta del balcó, l’obri també. Encara plou, però tant em fa. Isc corrent fora, i quan ja estic un poc allunyada de la porta, cague. Que gust. Estava que no m’aguantava més, imagineu-vos, després de tot el dia. Quina barbaritat…