De braceo…

Vaig començar a pujar les escales de ta casa, com tants divendres he fet. Eixes en què cada escaló tenia una alçada diferent. En fer la primera revolta, allí estava la saleta on tantes hores havíem estat les dos mirant el televisor. Encara recorde aquell cap d’any en que, quan a penes eren les deu de la nit, tu ja t’estaves alçant del sofà per a gitar-te. “Ai, i el raïm?” et vaig preguntar tota innocent, com si fóra un ritual innegociable. Tu, amb eixe mig somriure, vas agafar la bolseta, et vas menjar deu granets, i em vas dir “els altres dos ja me’ls menjaré demà de matí” seguit d’una picada d’ull.

Una vegada creuada la saleta, vaig entrar al teu dormitori. I allí estaves, estirada al llit, mig adormida. Et veia més flaca que de costum, no sé per què, però allí estaves. Em vaig apropar incrèdula, i sense voler, li vaig pegar un puntelló a l’orinal, que per sort encara estava buit. Del soroll vas fer un poc de moviment, però tampoc massa, seguies dormint plàcidament.

Em vaig quedar allí al teu costat, plantada, sense saber què fer, fins que em vaig adonar de l’oportunitat que se m’estava presentant. Sense dubtar-ho, em vaig llevar les sabates i em vaig clavar al teu costat. En esta ocasió, a la teua dreta, això no era costum, però em feia por rodar el llit i que ja no hi estigueres. Podia notar la teua olor, i et mirava els cabells, blancs i rulls. Si t’haguera d’imaginar de jove, em costaria fer-ho amb un color de cabells diferent.

Una vegada dins del llit, em vaig tapar amb la manta eixa que pesava una arrova. No recordava la inclinació del matalàs, i això em va fer somriure. Quan vaig estar ben acomodada tu et vas despertar, però no vas dir res. Jo de seguida et vaig agafar de braceo, quants anys haurien passat des de l’última vegada? Tant em feia, et vaig agafar sabent que potser no hi hauria més ocasions.

“No et muires per favor” va ser el primer que vaig poder verbalitzar. Ahí tu ja vas obrir els ulls i em vas mirar, i sense alterar-te ni miqueta em vas respondre que les coses, filleta meua, vénen com vénen, tot seguit d’un somriure. Tot i que em fotia, sabia que tenies raó, poc podia replicar-te. “Jo no vull que et muires” vaig insistir però. “Si això depenguera de tu, no ho faria” vas respondre, sentenciant, tot i que no ho pretenies. Després d’allò vaig preferir callar i prémer-te amb força el braç, intentant gravar a foc aquell instant que la vida, inexplicablement, m’estava regalant.

“Veig que has fet moltes coses, i m’alegra tenir una neta tan valenta” vas marmolar quan ja pareixia que la son començava a apoderar-se de mi. “No sé jo” vaig respondre amb la boca menuda. “No saps tu? Pues jo sí que ho sé, sí. Caram!”. No sabia interpretar aquelles paraules, em costa acceptar floretes, però vaig preferir escoltar-les, i fer per creure-me-les. Al cap d’una estona ja estava contant-te batalletes amb les amigues, i tu, que solies restar-li importància a quasi tot, et reies i m’animaves a resoldre qualsevol conflicte. Pareixia tornar a la infància, on, de nou, hi estaves tu. “Ara dorm filleta, dorm ací amb mi”.

En despertar, ja no estava en eixe llit, i tu ja no estaves al meu costat. Havia estat tot un somni, però tan tangible, que em costava creure-ho. T’havia sentit tan real, que no podia entendre que només havies estat producte de la imaginació al meu cap. Feia molts anys que no somniava amb tu Uela, molts. I en acceptar-ho he recordat com et trobe a faltar, i quant has significat en la meua vida.

Pot ser, els somnis només són això, imaginació barrejada amb records. Estima i nostàlgia d’allò que anhelem però que ja no tenim. Ara ta casa és una tenda, al teu carrer ja a penes queda veïnat, i tu fa vora setze anys que només existeixes en el meu cap. Però quin plaer més gran ha estat dormir hui amb tu, de nou, amb els nostres braços creuats, en aquell llit mig corcat on dibuixàvem històries en les humitats del sostre.

Hui m’he despertat amb una miqueta de pena, però també amb la sensació de la teua companyia. He tornat a dormir amb la Uela Maria. Tant de bo a la pròxima ens done temps a desdejunar, perquè sopes com les teues encara no n’he tastat…

Les Criades

Fa unes setmanes em van convidar a anar a una xerrada a Alboraig. Mai havia estat allí. Si una cosa m’ha oferit aquesta fase política, és conéixer molts llocs i molta gent d’infinitat de llocs, però vaja, no és d’això del que vos volia parlar.
En la xerrada, dirigida a jovent polític, estàvem convidades 4 persones que estem actualment en política. Va ser un plaer compartir espai amb Carlos Bernabé, regidor de Cambiemos Orihuela, Beatriu Gascó, diputada per Podem a les Corts, i Joan Ribó, Alcalde de València. La xerrada va ser una autèntica passada perquè estava encarada a les nostres experiències i vivències personals en la política. Va ser bonic tindre un espai on parlar d’açò des del cor, sense teoritzacions ni condescendències.
Resulta que l’endemà, diumenge, me’n vaig anar a dinar a casa mon pare i ma mare, que hi havia putxero , i això un diumenge és com aigua beneïda. A més, ma uelo Felip també està allí, així que pintava planazo. Sóc afortunada per tenir-lo, i aprofite quan estic amb ell per a preguntar-li moltes coses. Té 93 anys i el cap més clar que jo.
Cada dia em pega per alguna cosa però quasi sempre té a veure o amb el poble o amb la família. Eixe diumenge tenia curiositat per saber com van acabar ma uelo i ma uela, Felip i Teresa per cert, treballant per als senyorets de casa Selva. Recorde ser menuda i estar bambant per eixa casa mentre Teresa doblegava llençols blancs. També tinc en la memòria una volta en cotxe que aquesta família em va pegar pel poble, un Mercedes blanc descapotable. Jo tindria 6 o 7 anys, i em va fer molta vergonya passar per la davant de la font amb aquell cotxe, massa ostentós per al que estava acostumada.
Felip em va explicar fil per randa com la seua germana major, la tia Pepa, havia entrat de cuinera, i com a poc a poc havien anat incorporant-se tota la família a la plantilla. “Però la uela va entrar més tard a la casa d’ací” em va dir. Teresa no va anar a treballar allí fins que no va estar casada, però mentre va ser fadrina, va estar de mainadera, cuidant a la canalla, en la casa on la família vivia diàriament a València.
No tenia ni idea que Teresa havia viscut i treballat a la ciutat, i tampoc ho havia imaginat. Quan vaig verbalitzar aquesta sorpresa, Felip em va mirar i em va dir que abans de treballar amb eixa família ja havia viscut i treballat al cap i casal. Si, si, va estar de criada a casa de l’alcalde de València, junt amb la tia Bacorina – va continuar.
Quina casualitat! L’endemà de compartir espai i taula amb l’alcalde de València, m’adone que ma uela Teresa va treballar per a un alcalde de València. Allò em va fer pensar. En certa manera vaig tindre una sensació de justícia. Ara, algú d’una família humil i treballadora pot ocupar càrrecs de decisió. Dues generacions després de Felip i Teresa, l’alcalde de València i jo compartim espais com a iguals.
Sóc neta de criades, i també per això estic orgullosa de ser regidora, i estic convençuda que tot és possible.

El divendres…

En acabar el col·legi, ella anava a casa la uela a per la flauta i corria a les escoles velles, on es trobava l’escola de música. Com quasi sempre, Roser, la mestra, no hi era en eixe instant (l’aula buida li queia damunt) així que deixava els trastos dins i s’asseia al banc del corredor. No li agradava eixe edifici, tenia els sostres molt alts i estava vell i humit. Feia por. Quan Roser tornava, segurament amb algun paquet de caspells en mans, entraven en classe i feien els exercicis del dia, com cada dia.

En acabar la classe, sobre les 6, tornava a casa la uela amb la intenció de passar allí la nit. Deixava l’estoig i la carpeta, i després de besar a la uela i agafar el berenar (la uela sempre malcria, i berenava un rotllo o una bamba i dues onces de xocolate), corria cap a casa d’alguna veïna a jugar amb l’amiga més coneguda, també coneguda com amiga de ca la uela.

Fins l’hora de sopar, el temps consistia en xicotetes eternitats d’hores envoltades de nines, jocs, històries i molta imaginació. No hi havia temps per a l’avorriment, i en cas que este apareguera, sols s’havia de fer una cosa diferent. Si la veïna no estava, sempre podia assajar flauta, mirar la tele, o inclús jugar amb l’avia al dominó.

Arribada l’hora: Va, a sopar! Conegut crit de guerra que anunciava l’hora d’acomiadar-se de l’amiga o d’arreplegar els joguets si estava en casa, i que variava el volum depenent d’on estava de lluny la receptora. A penes recorda que tenia aquella carn, però no oblida la ceba a tires. També fa memòria del color groguenc del caldet, que feia goig mullat en pa. La uela no en menjava sempre, doncs quan era Quaresma es comprava una empanadilla a la panaderia de les escaletes, la calfava amb l’estufa, i se la menjava molt poc a poc. De vegades pareixia que algun pèsol se li perdia entre les dents, i sense desapegar els llavis, la imaginava lluitant amb la llengua contra la llavor punyetera.

Després de tirar el fem i baixar la persiana (abans era una tenda), es quedaven tombades al sofà mirant el programa que sortia pel primer canal, la “Primera”. Recorda “el semáforo”, amb Jooooordi Estadella i una rubia francesa despampolant que sempre enseñava mitja mamella. Mitja i mitja una, deia la uela.

Quan la freqüència de badalls augmentava considerablement, la uela es retirava i recordava a la neta que no tardara. Ésta solia esperar fins al bloc següent per a gitar-se. Ja en l’habitació, amb la postura de sempre (la uela cara cap amunt i ella agafada de braceo i de costat), jugaven a vore formes en els pelats del sostre. Hi havien dos que no canviaven mai, que eren un tren i un esquirol. Poc a poc, i amb l’ajuda d’alguna contarella, tancava els ulls i, també poc a poc, començava a viatjar per les seues pròpies històries.

A mitjan nit solia despertar-se, doncs el llit de la uela estava inclinat per problemes de circulació, i ella sempre acabava allà baix. Ja a l’endemà, com si fóra un rellotge, la uela es despertava a l’hora justa segons les necessitats de la xiqueta. Alguns dies tenia partit de bàsquet i havia de matinar, però els que no jugava la deixava dormir tot el que ella volia. Una vegada en peu, i després de donar-li el bon dia a la uela, s’asseia a la cuina per tal d’esperar les sopes de pa. Mai oblidara el protocol que l’avia seguia per a la seua perfecta preparació. Primer, les llesques de pa, no tallades sinó trencades. Acte seguit una o dues cullerades de cacau i una bona cullerada de sucre . Una vegada la taça ja semblava una muntanya nevada li afegia la llet calenta i ho mesclava tot per tal que la llet quedara homogènia. Després tan sols quedava menjar-les, i açò la nostra amiga tampoc ho oblida. No oblida el sabor que li deixava el pa mullat en el paladar, en aquell petit, i ja no tan petit, paladar.

Després de molts anys, quan tanca els ulls, pot olorar, recordar, dibuixar, assaborir… Després de molts anys, encara pot sentir aquell divendres.