Fa unes setmanes em van convidar a anar a una xerrada a Alboraig. Mai havia estat allí. Si una cosa m’ha oferit aquesta fase política, és conéixer molts llocs i molta gent d’infinitat de llocs, però vaja, no és d’això del que vos volia parlar.
En la xerrada, dirigida a jovent polític, estàvem convidades 4 persones que estem actualment en política. Va ser un plaer compartir espai amb Carlos Bernabé, regidor de Cambiemos Orihuela, Beatriu Gascó, diputada per Podem a les Corts, i Joan Ribó, Alcalde de València. La xerrada va ser una autèntica passada perquè estava encarada a les nostres experiències i vivències personals en la política. Va ser bonic tindre un espai on parlar d’açò des del cor, sense teoritzacions ni condescendències.
Resulta que l’endemà, diumenge, me’n vaig anar a dinar a casa mon pare i ma mare, que hi havia putxero , i això un diumenge és com aigua beneïda. A més, ma uelo Felip també està allí, així que pintava planazo. Sóc afortunada per tenir-lo, i aprofite quan estic amb ell per a preguntar-li moltes coses. Té 93 anys i el cap més clar que jo.
Cada dia em pega per alguna cosa però quasi sempre té a veure o amb el poble o amb la família. Eixe diumenge tenia curiositat per saber com van acabar ma uelo i ma uela, Felip i Teresa per cert, treballant per als senyorets de casa Selva. Recorde ser menuda i estar bambant per eixa casa mentre Teresa doblegava llençols blancs. També tinc en la memòria una volta en cotxe que aquesta família em va pegar pel poble, un Mercedes blanc descapotable. Jo tindria 6 o 7 anys, i em va fer molta vergonya passar per la davant de la font amb aquell cotxe, massa ostentós per al que estava acostumada.
Felip em va explicar fil per randa com la seua germana major, la tia Pepa, havia entrat de cuinera, i com a poc a poc havien anat incorporant-se tota la família a la plantilla. “Però la uela va entrar més tard a la casa d’ací” em va dir. Teresa no va anar a treballar allí fins que no va estar casada, però mentre va ser fadrina, va estar de mainadera, cuidant a la canalla, en la casa on la família vivia diàriament a València.
No tenia ni idea que Teresa havia viscut i treballat a la ciutat, i tampoc ho havia imaginat. Quan vaig verbalitzar aquesta sorpresa, Felip em va mirar i em va dir que abans de treballar amb eixa família ja havia viscut i treballat al cap i casal. Si, si, va estar de criada a casa de l’alcalde de València, junt amb la tia Bacorina – va continuar.
Quina casualitat! L’endemà de compartir espai i taula amb l’alcalde de València, m’adone que ma uela Teresa va treballar per a un alcalde de València. Allò em va fer pensar. En certa manera vaig tindre una sensació de justícia. Ara, algú d’una família humil i treballadora pot ocupar càrrecs de decisió. Dues generacions després de Felip i Teresa, l’alcalde de València i jo compartim espais com a iguals.
Sóc neta de criades, i també per això estic orgullosa de ser regidora, i estic convençuda que tot és possible.
Diari d’una regidora…
Encete este diari perquè vull compartir com esta etapa política està sent de les més nodridores de creixement personal que he tingut. A més, defense la humanització de la política, així que em pareix bonic que em pugueu acompanyar durant este viatge. No sé quantes entrades faré, ni cada quant, però qui sap, igual així acabe estalviant-me la teràpia!!
Sí, vaig començar teràpia al cap de 4 mesos d’entrar al govern de l’ajuntament. El primer mes de govern a penes podia dormir perquè el meu cap no podia parar de pensar. Tenia palpitacions i excés de tensió. La quantitat d’informació que rebia les primeres setmanes em va resultar esgotadora mentalment.
Les rutines van canviar de soca-rel. Compaginació laboral, molta exposició pública, nous volums de responsabilitat, espais totalment fora de la meua zona de confort… Podria estar hores enumerant les càrregues que sense adonar-me anava carregant-me dins de la motxilla.
Sabia que ser un càrrec públic implicava responsabilitats, i me n’he fet càrrec des del minut u, però no imaginava els nivells d’hostilitat amb què algunes persones van arribar a tractar-me. Reconec que durant un temps responia amb la mateixa hostilitat, em sentia atacada i només sabia defensar-me.
El més fort que m’han dit a la cara (i dic a la cara perquè les animalades que m’han dit a l’esquena o des de l’anonimat no cal ni anomenar-les) va ser un home que em va dir que hauria d’estar nugada del coll en un clavegueram per a veure com estava de brut el carrer. “Ahí nugada, ahí, ahí!” cridava, mentre assenyalava el clavegueram, amb la cara roja i les venes marcades. Quanta agressivitat!
Durant molt de temps vaig sentir com alguna gent havia deixat de veure’m com una persona, i em tractaven com si fóra un objecte, una paret a la qual es pot colpejar. Vaig arribar fins i tot a sentir-me incòmoda en espais que sempre m’havien resultat confortables. Saber que la meua família estava rebent també un tast de tot això encara empitjorava la situació. La culpabilitat que sentia per allò era altra llosa que em costava suportar.
Vaig decidir tornar a fer teràpia (anys abans n’havia fet i m’havia anat molt bé) quan vaig veure que m’estava desbordant, estava perdent el nord de la meua vida. És curiós perquè poc després vaig escriure en la pissarra del despatx d’alcaldia “Prioritat principal: Ser persona❤”, i encara continua allí escrita. Ara ja no la necessite, però durant un temps pareixia que m’ho havia de recordar per a poder continuar.
Este camí m’està ajudant a conéixer-me més, a acceptar-me i a estimar-me com sent que cal. M’he permés, al meu ritme, confiar en mi, escoltar-me i aprendre. He tingut l’oportunitat de sentir-me orgullosa de tindre una família unida, forta i respectuosa. M’ha oferit descobrir l’admiració que sent per les meues amigues, pels meus companys i companyes i per tanta gent bonica que m’envolta.
Això m’ha dut a compartir la meua experiència política, siga alegre o pesarosa, de manera oberta i natural, coneixent a altres persones, i sobretot a dones polítiques en qui confiar, a qui escoltar i de qui aprendre.
Estic més motivada encara si cap per a continuar, perquè sé que vindran més colps, i més obstacles, i més hostilitat, però res em podrà llevar la certesa de que la il·lusió, l’estima i el treball poden canviar les coses.
