Un dia de la “nostra” vida

– Un tallat per favor.

– Ein?

Mal comencem el dia, tampoc és tan difícil. En fí, ho dic en espanyol i au. Son les 9 del matí i no vaig a posar-me ara a discutir per un cafè. Busque algun periòdic, poc per a triar: El mundo i l’Información. Agafe el segon per eliminació. Mirant per damunt, lo de tots els dies:

– Internacional: En alguns països les guerrilles fan maldat, en altres alguna força de la natura ho ha arrasat tot, i en la resta algú com Bush o Putin, fa el que vol i crea problemes.

– Nacional: El PP insulta i el PSOE es defèn. També apareix alguna fotografia d’un accident de tràfic, i poc més. Com sempre, molta palla.

– Autonòmic: Una inauguració, dos o tres notícies sobre els diners que perdem amb el circuit de la formula 1 i amb la ciutat de la llum d’Alacant, alguna notícia d’algun polític demanant el transvasament, i prou. Si és estiu encara eixirà que algun bou d’algun poble ha agafat a algun estranger (segurament perquè este anava a tocar-lo o algo semblant).

Bec l’últim glop de café i em dirigisc a la barra. Allí deixe el periòdic i l’euro. Amb un adéu m’acomiade de Maria la cambrera i de la parella de dones que està en la taula de l’entrada. Pel carrer em trobe amb gent coneguda, però com que  no vull perdre temps parlant vaig pegant cabotades per a saludar i així no decau el ritme. Arribe a la biblioteca i m’assec al lloc de tots els dies. Quasi mai hi ha gent, sols en època d’exàmens. Em pose l’Mp3 i desconnecte de la realitat.

Mire el mòbil, han passat ja 2 hores. Em costa creure que haja aguantat tant. De normal a l’hora i poc ja estic desficiosa. Agafe el telèfon i ix al carrer a que em pegue l’aire. Quan estic a punt de pujar-me’n passa Mario (el responsable de la capçalera d’este bloc) i ens quedem una estona xarrant. Després de recordar entre bromes la mig borraxera que vam agafar el dissabte, ens acomiadem i me’n torne a lo meu.

A la una ja no puc més i arreplegue els trastos. Mentre puge a casa vaig pensant que faré de dinar. Com que no tinc molta gana d’embrutar-me faré pollastre al forn, doncs això es cuina sol. Una vegada en casa, encenc i de seguida apague el televisor. Abans m’encantaba la tele, però al final ja no saps que mirar a causa de la varietat, de la poca varietat. Recorde una frase de Groucho Marx que vaig llegir que deia algo així com ” Qui diu que la televisió no ensenya res? Cada vegada que l’encenc m’agafen ganes de llegir-me un bon llibre”. Em ric en silenci recordant-la. Acabe optant per posar-me música en l’ordinador. Ultimament sempre escolte Pau Alabajos i el Fill del mestre.

Després de dinar, el meu germà Xavi em crida per ensenyar-me qualsevol descobriment informàtic que haja fet hui. Acabem tenint alguna conversa interessant. En acabar jo vaig al menjador amb els meus pares i o bé mirem la tele o directament dormim la migdiada, però res de profit. En acabar, me’n torne a la biblioteca. Esta vesprada he quedat amb Vero (mensa) així que fem cafè primer i després ens posem. Lo mateix que pel mati però per la vesprada. A les 8 o per ahí peguem a fugir. Si ens agradara la cervesa pararíem a fer-nos-en una, però com que no és el cas, ens n’anem cap a casa. Ens acomiadem però no per molta estona, doncs d’ací una horeta i mitja ja ens vegem per a anar a l’assaig.

Toquen el timbre, deu de ser Vero. Conteste i en efecte és ella, així que li dic la famosa frase “ara baixe”. Una vegada les dos al portal anem al Vizcaíno a fer-nos el cafenet. Allí està Madaelina (no sé ben bé com s’escriu) que només veure’ns entrar ja ens diu des de la barra “Dos tallats?”. Nosaltres somriguem i li diguem que si, i mentre ens sentem comentem que això si que dona gust, doncs la cambrera es rumana i intenta aprendre valencià.

A les 10 en punt ens alcem, paguem i fem camí cap a l’escola de música. Hui hem arribat prompte, doncs sols està el director i dos o tres nous (estos solen ser més puntuals que la resta). Mentre montem els instruments, xafardejem sobre algun tema, important o no, fins que arriba algun company de corda. Tots els meus companys son agradables (excepte una que no ve a cuento), però n’hi ha dos que m’alegren el dia. Un és Pepe (flauta solista i un tio molt simpàtic), ja que quan el vec entrar ja sé que passe el que passe, el nostre paper sonara, jeje. L’altra es Ana (o Ana Mª), ja que xarrant amb ella m’ho passe pipa.

Després de repasar Bocetos del Caucasso i alguna obreta més, el mestre tanca els papers i ens dona la bona nit. Mentre guardem els instruments parlem de si anem a fer-nos un burret. Com sempre, els de la Morralla anem a la canya, i més ara que encara fa bo i la terrassa està montada. Mentre la cambrera ens trau la beguda, Marto ja n’ha dit una de les seues i estem tots baquejant-nos de riure. De tant en tant juguem al futbolí. Hui no ha passat cap tia bona, ja que quan açò passa els tios es passen deu minuts fent-se senyes i bufant, i tornem a riure. Les ties no tenim eixe problema, ja que Rosa quan el veu ho diu ben fort, i tots esclatem a riure. Entre anècdotes i acudits van passant els minuts fins que es fa hora d’anar cap a casa.

Quan arribem a la torre, sols quedem Álvaro i jo. Agafats de la mà anem fins al portal. Allí ens mirem, i sense dir res ens besem. Jo em pose a plorar, ja queda menys. Ell m’abraça i em diu que un any passa a pressa. Seguit d’això diu alguna tonteria per a fer-me riure. No sé el temps que passem allí abraçats, però m’encanta. “Et vull” “Jo també”. Ens tonem a besar.

Puge a casa, i Traca, la meua gosa, ix a rebre’m. Entrem a l’habitació i encenc l’ordinador. Mire el correu i alguna cosa més. Si tinc ganes, escric algo. Si no, apague l’ordinador i em gite. Dorm

Hui ha sigut un dia més. Però vosaltres qualsevol dia normal, hui, ahir o demà, me’l feu especial. Per això, a tots els que ompliu el meu dia a dia, vos dic que gràcies per formar part de la meua vida.

Vos estime.

10 pensaments a «Un dia de la “nostra” vida»

  1. Dir una tonteria és poca cosa per tot allò que reb a canvi…Voret riure, tancant els ullets ensenyant tota la brancalà de dents alhora que marques els clotets no té preu.
    Et vull, bofva.

  2. De res i gràcies a tu per el mateix, no dubtes que tots els que ens quedem ací et tirarem molt de menys i que només sapiem el destí comencem a organitzar un viatget de visita, no? HAGUENDASZEN

  3. Hola Belén;

    Dir-te, que és la primera vegada que de tant en tant entre dins d´un blog.

    Ara soc a València i he finalitzat ara mateixa d´estudiar la 2ª Simfonía de G. Malher “Resurrecció”, increíble… Porte ja 3 hores d´estudi i he decidit parar i desconectar un poc.

  4. (Segueix el comentari d´abans, no se ha passat que s´ha enviat abans d´hora)

    Tot seguit, he parat i dic…vaig avore la meva amiga Belén que ha escrit útimament…

    Cada escrit que llig teva no sé el perqué però sempre en fas plorar, contes pas a pas el camí d´una vida realista, sense deixar-te ningún fil per conduïr.

    Hi ha gent en el teu poble que hi te molta sort, te molta sort de poder tindre a una persona com tú, sempre amb el somnriure en marxa, sempre amb gana de passar una estona amb els amics.

    Els altres com jo per exemple, no tenim eixa sort, no podem gaudir sempre eixe tracte, eixe somnriure, però el que si podem dir…que et recordem sempre i que no et preucupes, estaràs lluny però sempre tindrem un apartat on tu estaràs.

    Fa no res, vaig ser premi nacional de direcció ciutat de Ciuda Real, en rebre el premi dins del gran teatre davant la banda simfónica, enseguida vaig pensar amb els amics, en vaig enrecordar de tú, ademés de tot vaig tindre que dirigir el teu pasdoble (Belén) et recordava, a tu i tots els teus que rodejen dia a dia.

    Gràcies per tot…

    (Ara escoltarè…algo del mestre José Rafael) i d´aci a fer-se algo…

    Un abraç,

    Pere MOLINA I GONZÁLEZ

  5. Saps q enveje la teua manera de expressar-te, no???
    jejejeje…

    Feia temps q volia deixar-te algun comentari, hem vax animar a llegir el blog i ara estic enganxada esperant la proxima historieta!

    Quan va aproximant-se l’hora de la partida es lo més dur, quan tens q fer-te la idea de q eixa rutina q tant ens agrada desaparixera…pero una vegada habituada segur q et va benissim, estigues segura…q tu et guanyes pronte a la gent i lluites per lo vols fins q ho aconseguixes!!!
    i al tornar tindras a tota eixa gent esperante, esperant q ens contes en tot el q vens desde França!

    Gracietes per ser com eres…

  6. Eis Bèl!!!! m’has deixat en les llàgrimes als ulls, feia temps que no em passava per aquest magnífic racó on contes naturalment el dia a dia.
    Cada dia que passa ho veus més prop, però no patisques, tot té un inici i un final, i la teva estança en França és una nova etapa de la vida!!!i ja saps el temps passa volant, quan menys t’imagines ja estas tornant, i ací estarem esperan-te amb els braços ben oberts per rebre’t de nou entre nosaltres (et trobarem molt a faltar, eres exepcional)!! I ja saps que només estigues allí, els teus amics anirem a donar-te la ‘brasa’, i a fer de les nostres, com cada vegada que ixim de casa, que sempre tenim historietes per contar!!!
    Molta sort en esta nova etapa!!!!!!!

    T’estime, gracies per ser la meva amiga

  7. Belén, carinyo !!!!, no pots fer-me plorar tant, jopeta, je, je, jo també et vull molt. França són uns mesos, uns mesos que passen volant, a mes que saps que la teua cosineta i carlitos, tenim que anar a voret precisssssss…. a mes, ja ta contat mil voltes el meu viatge a Alemania, i saps que es la millor experiència que he tingut mai, i que estic segura que per a tu te que ser molt més aprofitosa, pq apart de l’idioma, aprendras a ser tu, a no tindre cap creencia que t’obligue a actuar o a ser de la manera que creem que som. Apart d’acò t’ensenyaras algo per tal de poder estar amb el teu amor (Alvaro) i amb la teua gent, (nosaltres), amb seguritat, amb enteresa, i a més trobaràs la feïna de la teua vida, es a dir, que ánim, i avant, que eres la millor persona, la millor cosina, la millor amiga, que et vullc joder, que eres la meua xiqueta.
    Muaaaaaa!!!!!!

  8. Mira, Belen, açí estic enganxada que no he anat a coro per a descansar i gitar-me pronte i ara no puc parar de llegir…
    Que manera més meravellossa de contar les coses, bueno, el final m’ha emocionat moltissim i llegir els comentaris que et deixen també, sobretot el de la teua cosina Esther… Un beset per a tu i uno per a ella, per si entra a pegar-li una miradeta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.