Ja torne a estar ací. Feia temps que la mare no em deixava sortir. Com que vivim en un poble, tot se sap, i no va tardar gaire a assabentar-se que, algunes nits de lluna plena, em creuava amb els vius per voluntat pròpia. Mai l’havia vist tan cabrejada. Els crits ressonaven per tota casa, com si foren les parets les que bramaven. Ni tan sols em vaig atrevir a replicar-li. A més, tampoc sabia com fer-ho, era culpable de tot el que m’acusava.
Però ara ja soc gran. Bé, encara tinc tretze anys, però soc molt madura. Com diu la mare, “ja puc ser responsable dels meus actes”. No crec que faça res roín per voler contactar amb vosaltres, no? Una de les primeres coses que recorde d’esta, com diríeu vosaltres, no-vida, i que sempre m’ha fet cavil·lar, va ocórrer el dia del meu soterrament. Una veïna, Dolors, mentre em mirava dins el taüt, va dir que la meua mort era una llàstima, “era tan joveneta, que se n’ha anat a l’altre món sense a penes conèixer este”. Obviant la sorpresa que vaig tenir en escoltar allò de l’altre món, o almenys que ella fora conscient de la seua existència, el que més em va inquietar va ser el no poder viure el que vosaltres. El no recordar estar viva, i per tant, no poder comparar-ho amb estar morta, sempre m’ha causat una mica de curiositat. És com viure a vora mar, i no poder banyar-se.
Avui he pensat que, com que ja fa bo, puc baixar a la plaça després de sopar. La lluna està plena, i com ja sabeu, esta nit es veu tot, tot el que es vol veure clar.
La carretera està buida, però no m’arriscaré i aniré per dins del poble, que para més obscur. Travesse el carrer Sant Sebastià tranquil·la, a pas lent per assaborir l’olor de banyat. Ha pegat una ruixada este matí, però res important. La quantitat suficient per a netejar l’ambient i deixar una sensació de puresa en l’aire. Quan passe per davant d’algunes cases se sent el televisor mesclat amb la conversa que mantenen els seus habitants. Em pare a escoltar. Els sent riure mentre es conten les batalletes de la jornada. Després d’una estona continue amb el meu itinerari. Tampoc vull tornar a casa molt tard.
Ja en el carrer Sant Nicolau escolte uns veïns que s’apropen. Baixen pel carrer ample, i avancen àgilment. Em quede quieta, congelada (evitaré el tòpic que utilitzeu de “quedar-se morta”, perquè que no puc, ja hi soc). Estic massa nerviosa per veure’ls cara a cara, de segur que s’adonen que ocorre alguna cosa estranya. No m’atrevisc, així que trenque per les escaletes del forn i m’amague en un portal. Les passes cada cop són més fortes. I si giren per esta travessa i em veuen? La conversa que mantenen es fa totalment comprensible. Són dos homes, majors. Parlen fort, fins i tot sembla que criden. Estic espantada. Que passen prompte, que passen.
I passen. Buf, m’agrada la idea de parlar amb vosaltres, però de vegades em fa un poc de por i em faig arrere. Espere uns minuts allí, amagada, per assegurar-me que s’allunyen. Crec que ja no hi ha risc, però aniré pel carrer Sant Domènech, pareix més solitari.
Als pocs metres, en una casa de manises marrons, un gat m’observa des del balcó. És negre. En moments com este em sent especial. La lluna, el gat, la mort, i soc feliç. És com si l’altre món, el vostre, m’obrís les portes i em donés la benvinguda. Camine embadalida gaudint de la sensació. I és per culpa d’este encant que, quan arribe a la travessa del Mestre Pepe la Maca, em trobe una parella d’adolescents. Ell la cobreix amb un braç mentre amb la mà de l’altre li acaricia la mà. Els dos miren les mans tocant-se, i no parlen. No necessite escoltar-los per saber el que senten. Els dos dibuixen un somriure que els delata. Recule uns metres i em recolze en la paret. Em mire en el vidre de la finestra més propera. Com poden somriure així? Intente reproduir aquella cara una vegada i una altra, i a dures penes aconseguisc mostrar les dents en un context facial totalment postís.
Tal volta, comence a entendre la diferència que ens separa, el mur que ens divideix, la barrera entre la vida i la mort. Un no existeix perquè el seu cor batega, ni perquè pot respirar. El que fa real l’existència de cadascú és aconseguir que, als altres, de tant en tant, el cor els bategue per tu.
Lladres…
El sol portava fora una bona estona, però ni Dolors ni Damià, el seu marit, tenien intenció de canviar de pensar. A penes havien creuat unes paraules des que s’havien alçat. No estaven barallats, més bé endinsats en els seus propis pensaments; tot i això, sense parlar-ne, la cavil·lació resultava semblant.
Feia temps que la vida havia deixat de ser tan còmoda com deuria per a un matrimoni pensionista que viu en una barraca en el camp. Desdejunaven el mateix cafè amb llet i galetes que preparaven cada matí, encara que avui tampoc hi havia premsa. Com que Damià no podia anar al poble pel periòdic, els el portava el xicon del supermercat, alhora que els duia tot l’encàrrec. No corrien bons temps per a deixar la casa desprotegida.
A mig matí, Tro, el gos que tenia la parella, es posà a lladrar com un boig.
– Ai Damià, que ja estan ací –cridà Dolors entre plors.
– Tranquil·litzat per favor, no passa res –li contestà el marit per calmar-la.
El matrimoni va eixir a la porta de la casa. A pesar dels anys que feia que vivien allí, mai havien contemplat la seua era tan plena. A primer pla estaven les autoritats, com en tots els llocs, encara que en este cas foren les d’ordre i seguretat. Diversos cotxes, tant de guàrdies civils com de policia nacional, ocupaven la primera línia de batalla. Un dels policies, jovenet, inicià el camí cap a la porta on restava el matrimoni immòbil. Dolors estava aterrida, i havia buscat la mà del seu marit. Damià li l’agafava amb força, intentant que no es notara que ell també tremolava.
– Buenos días –saludà el jove oficial.
– Seran per a vostè –contestà l’home, mirant-lo als ulls
El jove retirà la mirada mentre desdoblava un full que duia un segell oficial. El mateix segell que duia la carta que inicià el seu malson uns anys arrere.
Aquella primera carta arribà quan encara eren bon temps per a tots, sobretot per a la construcció. Eixe dia Dolors va recollir el correu, i es va estranyar en veure una carta del govern autonòmic. No hi havia eleccions prop, ni donacions de sang, ni res pel que degueren ser avisats, per això estava tan intrigada. La va obrir, i encara que estava en castellà (que era l’única llengua en què sabia llegir l’anciana, i gràcies) no entenia massa bé que deia, així que va esperar al marit. Quan este va arribar a casa, va intentar llegir-la, i tampoc va poder, però fos el que fos, no li feia bona pinta, així que, agafaren el camí cap a la barraca del Tio Toni.
El fill del veí, Tonet, estudiava dret a la ciutat, i com que vivia amb els pares allí a l’horta, els podria ajudar. La sorpresa del nostre matrimoni fou que, en entrar, van veure a tota la família reunida en la cuina, amb una carta similar damunt de la taula. Maria, la dona d’En Toni plorava desconsolada, i este cridava i cridava que quelcom no podia ser. Damià explicà que havia rebut una carta que no entenia, i li la va arrimar al xicon. Este, va donar una ullada i li la va tornar, ni tan sols la va llegir del tot. Li digué al matrimoni amic que s’assegueren i els explicaria.
Resulta que les barraques on vivien, igual que la de molts altres veïns com anaren sabent amb els dies, estaven en una zona que calia “reorganitzar”. Venien grans esdeveniments a la ciutat, i els poblats dels voltants pareix que sobraven. En definitiva, la carta els explicava que aviat anirien a tombar-los les cases, i que l’excel·lentíssim govern del qual depenia els faria el favor d’allotjar-los en cases de protecció oficial. Després de queixar-se unes quantes vegades, amb l’ajuda de distintes organitzacions, arribà el temut dia, i allí tenien al policia per confirmar-ho.
Darrere dels vehicles oficials, hi havia una monstruosa grua, la funció de la qual era destrossar les llars on s’havien criat desenes de famílies. De darrere d’esta, anaren eixint veïnat, amistats, i jovent que els havien estat ajudant, carregats amb pancartes i cadenes. El veïnat i el jovent no van dubtar en córrer cap a l’entrada de la casa i encadenar-se a les portes. Damià demanà a la dona que anara amb els veïns i feu el mateix que la resta, unir-se a sa casa.
Un altre oficial, que pareixia més important que el primer, s’acostà i demanà, amb un to prou agressiu, que arreplegaren les coses de valor i s’apartaren, que estaven fent l’imbècil.
Ma casa, si la tombeu, ho feu amb mi dins, lladres. Que em destrosseu la vida, covards. Amb el vostre uniforme, en lloc de defendre’ns a nosaltres, que és el que deuríeu, treballeu per ells, sense pensar. Hauríeu de protegir-nos, no atacar-nos. Els imbècils sou vosaltres, em sents? Que no teniu cor ni principis. Desgraciats. Açò no ho farem fàcil, saps? Tota la vida, la teua, m’escoltes? Tota la teua vida, recordaràs la meua cara. Encara que després diguen que sols eren quatre rebels, que és l’únic que diuen, tu sabràs que no. Recordaràs la cara d’un uelo com jo, cabrejat, furiós. Així no pugues dormir bé ni una de les teues nits. Lladre!!!! Tu i tots. Em sentiu? No sou més que lladres!!!!!
La mar…
És 5 de Desembre, i són les sis de la vesprada. Al poble fa un fred que anuncia la proximitat de l’hivern. L’oratge a la costa no és molt millor. La platja, com és d’esperar, està quasi buida. El “quasi” correspon a Conxa que, com cada any, acudeix tal dia com avui a este indret, com si fora un ritual.
Vesteix uns pantalons de panna obscurs, com quasi totes les peces de roba que habiten els seus calaixos. La seua pell, fina però esgotada, revela una edat avançada, una història de vida. La seua mirada, familiar i relaxada, observa les ones. De tant en tant somriu lleugerament, un somriure íntim, com si anara dirigit a algú molt especial.
Ignasi meu, mira que bonica està la nostra mar. El corrent ha portat moltes algues, com era d’esperar. Les tonalitats del verd, il·luminades pels escassos raigs de sol que permeten els núvols, dibuixen una escena espectacular. Per molt que ho intenten, esta mar nostra, és i serà sempre salvatge. Te’n recordes quan jugàvem ací de menuts? Solíem venir de marà les dos famílies juntes. Ens agradava rebolcar-nos per damunt de les algues, i guanyava el que aconseguia que se li n’apegaren més. Sempre guanyaves tu, unes vegades mereixent-ho i altres no, ja que jo, perquè no t’enfadares, no me les contava totes. Ja llavors érem un equip, tu a primera fila i jo cobrint la rereguarda.
De vegades, trobàvem trossos de fusta dels vaixells que, fora pel mal temps, o per la mala fortuna, encallaven i naufragaven per les costes properes. El corrent, lliure i rebel, els duia a trossos a la nostra mar, tal volta per açò anomenada la Fustera. Solíem fantasiejar amb els tresors que de segur romanien baix les aigües benisseres, i per a tal fi ens convertíem en autèntics aventurers. Botàvem de roca en roca quasi sense mirar, coneixíem cada part d’estes pedres com la nostra pròpia mà.
Ignasi, que estrany és viure sense tu. Abans, les coses tenien sentit, almenys tu li’l donaves. Recordes aquell refugi en Bèrnia on festejàvem de jovenets? Ara a penes queden unes pedres. La gent les furta per a fer-se casetes. Açò és de bojos. Deixen caure, o destrossen directament, paratges i construccions que havien superat el pas del temps, i que eren tan nostres, que pareix mentida que siguen els mateixos del poble els que firmen. La majoria del veïnat ha faltat al llarg dels anys, i les cases s’estan quedant buides. Ai Ignasi, que estrany és tot…
La suau brisa, que fins ara havia sigut quasi imperceptible, es fa notable, acariciant el rostre de Conxa. Ella, que ho interpreta com la resposta del seu estimat, inspira profundament intentant amarar-se per complet d’esta impressió. Un parell de llàgrimes li rellisquen galta avall lentament. Mira de nou els muntons d’algues, i somriu. Esta imatge de la mar selvàtica lluitant pel que li pertany la deixa embadalida per uns instants. Està emocionada, i torna a sentir-se viva, enèrgica, com la mar, la nostra mar.
Durant uns minuts…
Sona el despertador, per tercera vegada. No me n’he adonat i ja passa mitja hora, m’hauré d’espavilar. M’alce d’un bot i em fique dins la dutxa. Avui no em llave els cabells. Mentre em netege les dents em vestisc així com puc. Els texans estan acabats de llavar i em costa un poc de feina fer-los encaixar bé. Sense desdejunar, agafe la bossa de mà assegurant-me que duc l’imprescindible: mòbil, cartera i claus de casa. Portada i cap al metro.
Baixe els escalons de dos en dos. És la forma més pràctica quan has d’anar ràpidament, ja que d’un en un arriba un punt que no pots avançar, i de tres en tres corres el risc de tenir un accident. Com quasi sempre que tinc pressa, entre en el comboi just abans de tancar-se les portes. Sospire fort i m’acomode un poc. Arribe a la meua parada. Pose els peus en l’andana, i quan em dispose a accelerar la ritme, sent una olor que em paralitza.
Un perfum quasi oblidat, que em fa sentir com en casa. Em venen a la memòria tots aquells estius al poble amb els avis, fins que moriren, fa ja més de deu anys. Tanque els ulls, i respire profundament. El temps pareix que s’atura, i ni tan sols note la multitud de gent que em rodeja. Sent com si una suau brisa m’acariciara dolçament. Un subtil caliu que s’apodera de la meua ànima, de tot el meu ser. Note com el cor se m’accelera i la meua ment, rebuscant en aquells xicotets amagatalls de papers de colors, on guardem els records d’abans de l’edat adulta, em fa viatjar en el temps.
Recorde el carrer del forn per festes, quan les veïnes portaven les coques de mullador. Les històries viscudes en les cabanes, tot un món creat dalt dels arbres al costat dels” tocaors“, els veïns de la caseta de dalt. El soroll del meló d’àlger quan, ja un poc partit, algú l’agafava per acabar-la d’obrir amb les mans. La remor de les ones com a fons de tantes i tantes pel·lícules vora mar. Els berenars en l’estació del tren, que consistien en un xanglot de raïm i unes quantes ametles furtades dels bancals del costat. Solíem posar alguns grans del fruit per damunt de la via per a veure com quedaven d’esclafats rere la visita del tren. Les escapades en bicicleta a qualsevol indret desconegut, per tal d’investigar-lo i fer-lo escenari de les nostres aventures durant tota la vesprada. Els contes que inventava la uela i que ens contava en l’era aquelles nits d’agost, esperant veure alguna llàgrima de Sant Llorenç. Aquell primer bes d’aquell primer amor, baix la pluja refrescant d’estiu.
L’aroma cobra vida per moments. S’intensifica. El puc sentir. Està prop. Òbric els ulls i mire ràpidament pel meu voltant. Busque amb impaciència quelcom que em recorde. Cares desconegudes m’assetgen i no reconec a ningú. Faig vàries passades, i de sobte, el veig. Duu uns texans amples i una camiseta verda. El meu cor s’accelera. Va en direcció oposada a la que dec agafar jo. Assentisc amb el cap, com si intentara convèncer-me, i comence a córrer.
Intente seguir-lo però hi ha molta gent. El veig sortir al carrer, i intente fer-ho jo també. Els records cada vegada són més clars. Com si el temps no haguera passat, els sentiments afloren de nou. El cor em batega amb una força aterridora. Les escales, que se’m fan més llargues que de costum, són l’únic obstacle que em queda per vèncer. Estic nerviosa, i note com si els dits em cremaren. Puge els escalons amb ritme, com si en això m’hi anara la vida.
Per fi veig la sortida. Camine mirant a terra per no entropessar. Quan arribe dalt i alce la vista, la llum del sol m’enlluerna i m’obliga a abaixar el cap per a acostumar-me. Torne a aixecar la mirada, buscant-lo entre la multitud. La ciutat pareix moure’s a una velocitat superior a la meua, i per molt que ho intente, no el veig.
A poc a poc, la gent es dispersa, i em quede sola plantada a la boca del metro. No deixe de mirar al meu voltant, i cada vegada el cap em pesa més. L’aire, encara impregnat d’aquell aroma, em refresca delicadament la pell alhora que m’aparta els cabells solts de davant de la cara. Una llàgrima, inconscient, antiga, em baixa tímidament per la galta. El caliu es converteix en calfred. La il·lusió esdevé nostàlgia. Els sentiments tornen a ser records desats en xicotets amagatalls de papers de colors. I a poc a poc, aquella realitat somniada escau vida recordada, anhel d’un amor del passat.
I tot plegat, sols han passat uns minuts…
Un dissabte més…
La nit pareixia genial. Havíem sopat a ca Jordi, i ens havia fet un estofat amb rovellons per a xuplar-se els dits. Acompanyat amb un poc de vi negre, havia esdevingut un sopar perfecte. En acabar, Laura va traure un licor de la seua terra, similar a la mistela, però amb alguna cosa diferent. La veritat és que ja eixíem amb certa alegria de casa, i com que no havia vingut tota la gent, amb un parell de cotxes ens anava bé per a fer la nit.
Vam agafar la carretera direcció a Montluçon, com quasi tots els dissabtes que eixíem de festa. Durant el viatge, amb quatre sorolls i un poc de gràcia, Vicente, Álvaro i jo ens vam inventar una cançó. Era d’eixes nits en què brollava la predisposició a la diversió i al riure fàcil.
En arribar al Pirat’s, i després de deixar la jaqueta, vam anar directe a la barra per la nostra cervesa. La gent ja ens coneixia, així que vam xarrar un poc amb les cares conegudes. Les cambreres també ens van convidar a un parell de colpets. La veritat és que estaven força roïns, però no importava, ens els bevíem sense pensar-ho massa.
El pub encara no estava ple, així que podíem agafar el lloc de sempre. Ballàvem, i ens abraçàvem, i com que ja coneixíem les cançons, fins al punt de tenir-ne algunes com si foren pròpies, ens emocionàvem en escoltar-les. Vam passar unes hores molt agradables, i quasi sense adonar-nos es va fer l’hora de tornar cap a casa.
De camí al cotxe, ens vam ficar un poc amb Anna. Estava mig bufada i feia molta gràcia amb eixe parlar de la Terra Alta. Mentre Vicente la gravava jo mencionava bromejant que eixe dia el recordaríem sempre. Ella, mentre m’amollava uns quants improperis, se’n reia però. Sabia que hi havia estima, i que altre dia li tocaria a altra persona.
Tornant cap a casa vam agafar la carretera a Néris, esta vegada amb la ràdio engegada. Parlàvem de les anècdotes que havíem passat hui i seguim rient. L’entrada del poble s’apreciava des de lluny, perquè era com un portal de muralla, tot i que esta no existia enlloc. Quan ja va aparèixer des de la distància, vam veure un cotxe parat en la carretera, i un home al costat fent senyes perquè parem. Sols vèiem eixe cotxe, i ens va semblar estrany perquè no imaginàvem que podia passar a eixes hores perquè hi haguera un home ahí sol.
En apropar-nos vam parar els cotxes per tal d’ajudar, en allò que fora, a aquell desconegut. En baixar dels vehicles, al costat d’una de les parets del portal, vam veure un jove estirat. Alguns ens vam apropar, mentre d’altres preferiren allunyar-se. L’home havia telefonat ja a l’ambulància. Un de nosaltres, no recorde qui, li va tocar suaument el coll amb els dits, i va comprovar que encara tenia pols. Amb el silenci també vam sentir que respirava, però està en molt mala posició.
Vam alçar la mirada per a buscar el vehicle amb el qual suposàvem que havia tingut l’accident, i tan sols vam veure trossos escampats per tot arreu del que quedava d’una moto, i un casc reballat a uns cinc metres d’on ens trobàvem. Tenia una cama completament trencada i un gran tall en el front. Hi havia molta sang, per la cara, pel coll, per terra… Els nervis van començar a envair-nos, i tot i tenir formació sanitària, no teníem capacitat de fer res. “Girem-lo”, “No! No el toquem”, “I l’ambulància?”, “Joder, que fort”, “Però fem alguna cosa!!”
Els minuts fins que va arribar l’ambulància es feren eterns. Jo no podia deixar de mirar al jove, i l’esforç que feia per mantenir-se viu. El tenia als meus peus, i no podia fer absolutament res. Algunes de les meues amigues es van veure desbordades per l’ansietat, mentre d’altres, en un intent d’obtenir respostes, seguien les marques per esbrinar com havia passat allò. I quan ho van saber, i ens ho van dir, alguna cosa dins nostre es va enfonsar. En eixe moment vam ser realment conscients del que li espera al pobre xicot.
En arribar l’ambulància, ràpidament però amb molta cura, van girar al xic, li van apartar la roba del pit i van començar amb la reanimació. Em vaig quedar petrificada en veure el moviment del seu pit mentre el sanitari el reanimava, era molt intens, molt impactant. El sanitari ens va pegar uns crits i ens vam apartar de seguida, no volíem molestar.
Ens vam anar escampant pel lloc esperant equivocar-nos i veure reacció. “Mou-te, mou-te” pregàvem. Fins aquell moment, la velocitat dels sanitaris havia estat accelerada, però de sobte va disminuir. El que reanimava es va recol·locar, posant-se més còmode, i va començar de nou la maniobra, mentre els seus companys guardaven l’oxigen assistit i les pales de reanimació.
Més clar aigua, vaig pensar, però en veure les cares de la resta semblava que no havien arribat a la mateixa conclusió, així que vaig preferir no compartir els meus pensaments i callar. Un dels sanitaris es va apropar i ens va dir que ens en podíem anar, que de seguida arribaria la policia i que si no havíem vist res millor no perdre temps ningú. Sense rèplica, vam pujar als cotxes i ens vam agafar el camí de tornada a casa.
Em vaig gitar al llit, però no podia dormir. Acabava de veure morir un jove davant meu. Intentava recordar la nit abans d’eixe moment, i em pareix molt llunyana, com si no haguera sigut poques hores abans. No podia plorar, però tampoc deixar de pegar-li voltes al cap pensant en allò. Intentava trobar una explicació del que acabava d’ocórrer. L’alcohol i la velocitat va ser el primer que em va passar pel cap. El segon, la quantitat de vegades que jo havia anat beguda o havia pujat al cotxe amb algú que havia begut.
Quan tancava els ulls pensava en mon pare i ma mare, i sense poder evitar-ho, imaginava les seues cares si haguera sigut jo aquell jove. Em feia mal pensar en el seu mal, a la volta que anaven passant per la meua ment totes aquelles persones que m’importaven i a les que importe. No concebia com seria no tenir el que tinc, no fer el que faig, o no ser el que sóc.
Sols reconeixem el valor de viure quan vegem passar la mort prop nostre, sense tenir en compte realment els conceptes. El contrari de la mort, no és la vida, sinó el naixement. En canvi, el contrari de la vida, és la no-vida, formada per xicotetes porcions de temps i dedicació que li llevem a totes i cadascuna d’eixes persones que ens rodegen, les que compten amb nosaltres per a demà i, més o menys innocentment, per a sempre.
Vaig tornar a tancar els ulls, i esta vegada, no vaig poder evitar les llàgrimes.
Ara i demà…
Em mire a l’espill i no em reconec. Jo, extravertit com m’he considerat sempre, sincer, atrevit, fins i tot un poc pallasso, estic ara avergonyit, tímid, i poregós com no havia estat mai. I tot açò, senyors meus, per eixos ulls.
Eixos ulls obscurs, misteriosos, profunds i preciosos que em miren de tant en tant. Eixa mirada que m’absorbeix de tal mode que no em permet reaccionar voluntàriament. El cos se’m queda glaçat, titubejo si és a mi a qui parla. Em fa por mirar-la per si la seua mirada m’entravessa i em quede en blanc, però més por em fa atrevir-me a mirar-la i no obtenir resposta.
Em pose nerviós quan em parla, però tot seguit, quan deixa caure la seua mà en el meu braç, com si ja sabera l’estat en que em trobo, sent un alleujament dolç, suau. Tendre com si fos el de una mare, però plaenter com si es tractés del d’una amant.
Com si tornara a l’època dels amors somiats, dels amants platònics i les relacions impossibles. L’amor viu únicament en el cap, on a penes es pot moure. Allà dins amagat on, amb un poc de sort, no el puga sentir. Aïllat fins al punt que crema, em torna boig, m’ofega per dintre, i intente escapar. Però no puc. Ni vull.
Necessite tindre’l a prop per suportar-ho. Per admetre que aquesta vegada em quede quiet, encara que faça mal. Per a fer-me ser conscient que aquesta no és la parada del meu tren, que aquest no és el moment, però he de veure com passa. I ho fa lentament, deixant entreveure paisatges inimaginables, corbes insinuades baix la roba. Històries i situacions desconegudes, com seria passejar junts per la platja. Sensacions i sentiments encisadors, com mirar-la als ulls i poder besar-la.
De vegades fins i tot m’anima pensar que, dins la seua ment, és possible que existisca un poc d’eixa confusió que m’atabala dia a dia. Un poc del caramel que, molt lluny de ser algo dolent o roin, sí conté un regust amarg.
Tota esta il·lusió, precedent de bogeria. Ràbia per no poder crear en el moment que m’agradaria, per no desfer allò que tant m’ha costat construir. Enuig de sentir-me limitat per les meues pròpies decisions. Ira de no poder fer res, més que imaginar.
Imaginar, com seria, i tal volta, desitjar. Desitjar passar per ací en un altre moment, on jo no siga com jo, ni l’ara com llavors.
Esperar al demà, qui sap, en una altra vida.
Anit…
Sense pensar-ho dues vegades, es va llevar el vestit quedant-se en roba interior, i es va llençar de cap a la piscina. Tant li feia que l’aigua estiguera freda, i que la meitat de la gent que estava amb ella foren desconeguts. La nit demanava a crits una locura, i era aquella.
L’escabussó inicial va ser excitant. Els porus de la pell es van posar mans a la feina per captar totes les sensacions del moment. Un calfred la recorregué de dalt a baix recordant-li que eren altes hores de la matinada i que havia begut molt, però això no li destorbava. Al contrari, la cara li va dibuixar aquell somriure real i sincer, un tant oblidat durant els últims mesos.
Com si el destí volguera assegurar-se que es mullaven, el cèl es va cobrir per a deixar anar una ruixada que, més enllà de causar disgust, va produïr un esclat de rialles gràcies al qual, aquella situació freda en molts sentits, va esdevindre tan càlida com sa casa. I aquella escalfor va arribar de la mà del dia.
Van romandre una estona jugant amb l’aigua, esguitant-se uns als altres com si de xiquets es tractaren. Fora, estirats en les hamaques, la resta de la colla se les miraven un tant desconcertats. Feia poc que es coneixien, però això no importava. Cada dia descobrien coses noves, i sabien que, després d’aquella nit, la confiança seria quasi eterna.
A l’endemà, mirant per la finestra, aquell paisatge ja familiar, les cases ja conegudes, no podia deixar de recordar la nit anterior. Per unes hores, s’havia sentit com a casa, com si els mils de quilòmetres que la separaven de la seua llar s’hagueren esvaït. Aquell poble, foraster i aliè, començava a ser casa seva.
Eixa nit, mirant per la finestra, va sentir enyorança de sa casa, però aquesta vegada, ben lluny de la tristesa que la caracteritzava, va sentir una gran felicitat.
Ana…
Ana a penes creia en ella mateixa. Hi havia matins que, abans d’eixir de casa, havia de mirar-se a l’espill per a donar-se ànims i repetir-se que era capaç de fer tot allò que es proposara. Però per molt que s’ho repetira, ja s’havien encarregat al llarg de la seua vida en fer-li creure el contrari.
Quan era menuda, no era tan guapa com la germana, i com en esta societat on vivim això pareix ser puntuable, sempre va ser un segon plat per a son pare. La mare la volia per igual, però ella, rebel des de xicoteta, volia que l’estimaren els dos o cap, així que no deixava que sa mare s’apropara.
Vivia en un poble xicotet, i quasi tot el món tenia el mateix tracte que son pare, per tant sempre la consideraven l’ombra de la germana, per molt que ella destacara. Tenia grans aptituds artístiques i musicals, però això mai fou suficient per a ningú, ni tan sols per a ella.
Amb els anys, feu el cor dur com una pedra, i aprengué a demosotrar amor tan sols a aquells que li’n demostraven a ella. Mai demanà ajuda a ningú, i tampoc no li feu falta. Quan necessitava diners treballava, i quan en tenia se’ls gastava com volia, sense donar explicacions ni tenir perquè.
En l’institut decidí posar-se a treballar de seguit i deixar els estudis, encara que se li donaven molt bé. Si a ningú li importava el que feia, tampoc tenia perquè importar-li a ella. En l’institut decidí agafar el rol que li havien adjudicat, i ho feu sense queixes. Assumí el seu lloc secundari, futil, fins i tot inútil. Decidí convertir-se en aquella ombra que tant odiava.
Passà uns anys treballant en una fàbrica que hi havia en el poble. Treballava en el torn de nit, així de dia tenia l’excusa de dormir i s’estalviava compartir taula amb la familia, cosa que li alleugeria l’estat d’ànim. Sense adonar-se’n, anà tornant-se un tant amarga, fins al punt d’avorrir a quasi tota la familia, exceptuant com no a l’àvia, ja que aquesta mai havia dubtat de la puresa i la sensibilitat de l’adorada neta.
Es posà a festejar amb un xic del poble veí en busca d’una escapatòria. Aquest xic tenia la indepèndencia econòmica suficient com per a que també la poguera tenir ella. El volia, sí, però el que més estimava d’ell era que no feia falta tornar a casa ja ni per a dormir. Tenia l’excusa perfecta per a fugir definitivament.
De sobte, passejant per Xàtiva, ciutat propera al poble, es va trobar amb un company dels primers anys d’institut. Van anar a fer-se un café i a parlar, i arribà la pregunta tan refusada. Fins on havia estudiat? L’amic era infermer i estava treballant en l’hospital de la ciutat. L’Ana, tragant saliva, i fent-se la segura, digué que havia preferit no estudiar, que no era per a ella. Per a la seua sorpresa, l’amic li contestà que si els estudis no eren per a ella no sabia per a qui eren, i li recordà com era d’ intel·ligent i l’agilitat mental que la caracteritzava. Com que Ana ja tenia molta facilitat per a menysprear-se, feu un somriure d’agraïment però sense acabar de creure el que sentia.
Per la nit, en casa de Josep, el seu xicon, no podia deixar de pegar voltes en el llit. Li rondava pel cap la conversa que havia tingut, i començava a creure el que li havien dit. Per què no havia estudiat?
Dit i fet, decidi matricular-se en segon de batxillerat, que era el curs que li mancava, i demostrar-se que podia fer-ho. Tots els seus companys eren prou més joves que ella, i a pesar que la seua edat no era deguda a la repetició de cursos, alguns la tractaven com a tal. Ella, ànima de ferro, li esvarava tot el que li deien, o millor dit, el que no li deien. Si estava ahí era per a demostrar-se quelcom a ella mateixa, i no a la resta.
Com era d’esperar, acabà el curs amb unes notes boníssimes, entre les millors de la classe. Amb el butlletí a les mans, anà corrent a casa de l’àvia, fent-la única coneixedora dels resultats. A ningú més li ho ensenyà, i tampoc li preguntaren.
Estudià una carrera, prou complicada per cert. I ho feu amb certa facilitat, o almenys còmodament. Durant els anys estudiantils conegué un grup de noies i nois amb qui compartí molt més que riures. Al seu voltant, poc a poc, es retrobà amb una Ana divertida, entusiasta, optimista, i preciosa.
Tot açò feu que, sense ser-hi conscient, es convertira en una dona exemplar davant els ulls d’una jove amb qui compartia pis. Tant es va enamorar d’aquella gent, incloent la jove, que decidi considerar-los a partir de llavors com la seua familia. Acabaren els estudis i decidí anar a França, ja que alli trobaria feina, i seguiria fugint del seu poble. I encara que estiguera lluny dels seus parents, la seua família l’animava a fer-ho.
Ara viu a Paris. Passeja per la vora del Sena i somriu. Gaudeix de la grandiositat del museu del Louvre, i disfruta de la innocència que la fa sorprendre’s encara de la seua magnificència. Pren café, amb gèl, mentre intenta llegir algun llibre. Mai ho aconseguix, perquè sempre hi ha algo o algú que li crida més l’atenció. Passeja pels parcs o agafa el metro, o ambdues coses. No sap ben bé si ho fa per solitud o per anyorança, però li agrada fer-ho en eixa ciutat.
Ana, a pesar d’estar sola, lluny dels seus, i en una ciutat que no és la seua, abans d’eixir de casa, quan es mira a l’espill ja no diu res. Tan sols somriu i segueix endavant.
Pròxima parada…
Junt amb la primera escalfor del sol, i sense necessitat de cap aparell estrident per despertar-se, Ramon s’alça com cada matí, animat i content, per tal de començar la jornada. Després de comprar el pa i el periòdic del dia, torna cap a casa per posar-se mans a la feina i complir amb les seues obligacions casolanes.
Fa uns anys, més dels que ell recorda, la seua vida era completament diferent. Ramon, juntament amb la seua dona, havia dut durant molt de temps el bar de la plaça del poble, conegut per tota la comarca pels seus plats típics, els seus putxeros, les seues picaetes, i sobre tot, per la sensació d’estar en casa que es sentia només passar per la porta.
El matrimoni sols va tenir un fill, això sí, desitjat i buscat fins la sacietat. De fet, la parella va deixar-lo de buscar creient que no podien tenir-ne. I com quan deixes de buscar és quan trobes, la dona va quedar embarassada ja prou avançada d’edat. Aquest fill va ser com una bufada d’aire fresc per a la parella, que havia vist esvanir-se els seus desitjos de tenir un hereu. I aquest somni, al fer-se realitat, tornà a omplir-los de il·lusió, d’alegria, i encara que no s’havia apagat, va aconseguir revivar l’amor entre la parella, com si començaren a festejar.
Ells, com que el bar anava bé, i podien pagar-ho, això si, treballant molt, van insistir en l’educació de Pere. El xicot, amb l’edat de 18 anys, ja tenia el grau mitja de trompeta. Era un apassionat de la música, tant clàssica com moderna. Tan feia òpera que rock, mentre fóra música li interessava. A pesar de tot açò, la llengua universal tan sols era una afició. Al que realment volia dedicar-se era la medicina, concretament la cirurgia. Li apassionava molt la branca de neurologia. Eixe misteriós òrgan que ens defineix, que ens diferència entre nosaltres, i del que no sabem quasi res. Li encantava pensar en com arribaria a ser un metge destacat i com viatjaria arreu del món per donar conferències i seguir investigant.
Una nit, mentre el xicot, ja amb 20 anys, tornava cap a casa, va sofrir un accident greu. Va ser atropellat per un begut que, després de reballar-lo amb el cotxe, va fugir sense deixar mai ni rastre. Pere, va ser ingressat a l’hospital, i després d’estar una bona temporada en coma, va ser donat d’alta amb un diagnòstic baix del braç totalment desconcertant. Destí macabre i cruel.
En poc temps, el cos fornit del xicot i la intel·ligència de la seua ment van deixar lloc al cos flac i deformat d’un nen malaltís, privat de parla, i amb un enteniment gairebé reduït.
La mare, amb antecedents de problemes cardíacs, no va poder suportar tot aquell assumpte, i va morir pocs mesos després de la tornada a casa de Pere. Els metges digueren que havia sigut un infart, però l’home sabia que ho havia causat tot la pena.
Ramon, molt lluny de caure al fons del pou de la tristor i la depressió, es va adonar que la vida és un camí que ens toca recórrer sense saber molta distància queda fins la meta. És un mapa buit on només coneixem el final, en canvi, en la nostra mà està escollir la direcció, deixant tot un viatge per descobrir. Essent conscient de que ell ja era major, i que el seu fill estava molt delicat, sabia que no viurien gairebé temps cap dels dos. No obstant, els diferenciava una cosa: Ramon ja havia viscut la seua vida, ja havia escollit, en canvi, Pere no tindria l’ocassió. Havia perdut l’oportunitat de triar, d’elegir el seu camí. Ramon, carregat de paciència, valentia, esperança, i sobretot d’estima,va decidir canviar de camí. Volia que el fill tingués una vida com sempre havia desitjat, així que ell s’encarregaria de donar-li-la. Ramon va escollir viure per a i pel fill.
Encara que li va costar, va aconseguir eixir-se’n tot sol del drama, això si, amb l’ajuda i la complicitat d’alguns veïns i amics. Va traspassar el bar, rebent una quantitat de diners suficients com per habilitar la casa a la nova vida que li esperava. A part de la cadira de rodes i el llit, increïblement cars per a la seua necessitat, va haver de comprar una xicoteta grua, ja que ell sol no podia amb el cos del seu fill.
Ramon, el primer que fa quan torna a casa és preparar el desdejuni, com sempre, per a dos. En la cuina, es mou amb una lleugeresa impròpia d’un home que supera els setanta anys. Prepara uns menjars amb una qualitat excepcional, molt envejable per a alguns dels que es fan anomenar “forquetes d’or”. Alhora que cuina va parant taula, per tal d’avançar feina. Li agrada tenir les coses ordenades, encara que només vaja a veure-les ell. I és una llàstima que siga així, doncs la taula podria ser la foto de portada de qualsevol revista gastronòmica de renom. És podria dir que tot els seus preparatius son dignes de qualsevol monarca. I encara que no siga de sang blava el seu convidat, rep tracte de noble. Ramon sempre diu que “per algo és el rei de casa”. Aquest malcriat, que de mal criat no té res, és el seu fill Pere, que avui compleix 40 anys.
Després d’enllestir el desdejuni, alça al fill i el vesteix per a tenir-lo ja a punt. Mentre l’empapussa, va llegint-li el periòdic. Ramon no tenia aquesta costum, però com que el fill si, procura llegir-li’l tots els dies per a que, almenys amb la seua ajuda, puga seguir sabent com va l’actualitat. Amb el temps, Ramon també s’ha acostumat a saber-ne, fins i tot, li agrada la nova costum que està adquirint.
El nostre home, com que no pot viure sols amb les ajudes que rep, prou precàries, segueix treballant fent menjars per a sopars i reunions. L’única condició que posa és que ell cuina en casa i cadascú va a buscar-ho Això no és un problema ja que el seu menjar val la pena, així que mai li falta feina.
Intenta tenir dies lliures per a poder passejar amb el fill pel poble, i així mostrar-li els llocs que canvien i explicar-li els les novetats locals.
En acabar el desdejuni agafen camí cap a casa Jaume, el fotògraf. Arrepleguen unes fotos que havia dut a revelar de l’últim viatge que havien fet els dos a Paris.
El nostre home, fins fa un anys, no havia eixit pràcticament mai de la comarca, exceptuant la mili. En els últims temps s’ha descobert, sempre agafat del seient del seu fill, en els Camps Elisis de Paris, els fiords Nòrdics, i inclús dalt la magnífica Estàtua de la Llibertat, allà que sols coneixia per les pel·lícules de l’altre costat de l’Atlàntic. Ramon, que sempre li ha agradat llegir, es preparava els viatges amb molta cura per així poder explicar-li al fill tot el que estaven visitant. Com que els guies parlaven molt ràpid, ell tenia por que el fill no entenguera l’explicació, així que, encara que li digueren que la seua ment no retenia res, ell preferia repetir-li-ho més lentament, per si de cas s’equivocaven.
Les fotos, quasi tres carrets de 36, no eren de gaire qualitat. El nostre home d’aparells no coneix massa, i de fet n’hi ha moltes prou semblants, però així s’assegura que en totes ix el fill. De tant en tant surten els dos, però mai Ramon sol. Si algú volia fer eixos viatges, era Pere, així que ell és qui ha d’eixir a les fotos.
Han començat a mirar les fotos, ell amb Pere baix l’espectacular Arc del Triomf, dalt de l’altíssima Torre Eiffel, i enmig de la estranya Catedral de Notre-Dame. Ell sempre al costat del seu fill, i el seu fill sempre junt a son pare. Mentre Ramon passa les imatges i les comenta, somriu de pensar en la vida que duia. Gràcies al seu fill està viatjant, cosa que mai haguera imaginat. I com que les coses s’han de dir, sobretot els sentiments, així ho ha fet. I just en eixe moment, en eixe precís instant, Pere ha somrigut. Un somriure lleu, quasi inapreciable per a qui no el coneix, però notable i gratificant per a son pare. I ha sigut llavors quan, durant un segons, Ramon ha vist en els ulls del seu fill la felicitat. Durant una xicoteta estona, ha aconseguit que Pere s’emocione de viure, que estiga content, i que siga feliç. Una felicitat quasi palpable.
Ramon, l’agafa per l’esquena i li fa un petó mentre, galta avall, va caent-li una llàgrima d’emoció. Mai ha plorat per la situació del seu fill, ni s’ha lamentat. Ell tan sols ha intentat fer-li la vida fàcil i intentar fer tot el que haguera fet ell.
Li agafa la mà, amb força paternal, el mira als ulls i somriu.
– Fill meu, hem de seguir el camí, on vols que estiga la pròxima parada?
Un món…
Per la finestra es veu la claror que, des de lluny, anuncia l’arribada del dia. Allí fora, la pluja, discreta i espontània, refresca els carrers, els parcs, els bancs, i fins i tot algun ocell que s’atreveix a passejar. L’Anna, encara dormida, ni se n’adona. Sergi, ja despert, la mira i somriu. Un somriure tímid, inconscient, però sincer i totalment explícit.
Poc a poc, per no despertar-la, apropa el seu cos, encara nu, cap al d’ella, fins que nota la seua respiració. Mentre assaboreix l’olor de la seua pell, li acarona els cabells suaument, com si volguera assegurar-se que és real. La seua mà, un tant nerviosa, baixa acariciant la silueta de la seua estimada. És tan bonica que no pot deixar de mirar-la, ni de somriure. Anna, immersa profundament en els seus somnis, sospira. Sergi apropa els llavis als d’ella. La besa amb tendresa, dolçament, com si fóra el primer i l’últim bes que li poguera fer.
Anna, lentament, desperta, i a mesura que obri els ulls, es troba amb els de Sergi que, poc a poc, s’estan omplint de llàgrimes. En silenci comença a plorar. Anna, sense dir res, el besa, breument, com si tractara d’alleugerir-li algun mal. Ells llavis d’ell, igual que una estona abans, tornen a mostrar eixe somriure.
La mà de Sergi, encara sentint el cos d’Anna, puja fins la cara per poder acariciar-la, provocant que els ulls d’ella s’emocionen també. No parlen, els mots no fan falta per a dir-se el que senten, tan sols es miren plorar, somriuen mirant-se, i s’estimen somrient.
El temps, còmplice etern, testimoni fidel, sembla aturar-se. I allí, els dos gitats, nuets, cos amb cos, ànima amb ànima, senten com si fóren un, com si no existira res més. Pareix que estan en una bambolla que els aïlla de tot. Un món nou, desconegut, propi, on sols necessite’n tenir-se, tocar-se i sentir-se l’un a l’altre. Tot un món per a ells, per als dos sols, per als dos junts…
Et trobe a faltar…