Ja han passat més de 5 mesos, i el ventre comença a notar-se. Fins ara havia pogut evitar les xafarderies gràcies a la roba que vestia, ampla i una mica gran per al seu cos. Fins i tot, i a pesar que la situació no era la desitjada, somreia quan es veia a l’espill amb aquells pits. Ella, que utilitzava sostén per no sentir-se menys dona que la resta de les seues companyes de classe, allí estava, davant del mirall, amb les dos peres més ben plantades que mai havia vist. Però ni tan sols el somriure acabava de mostrar-se, ja que de seguida recordava que el seu estat no era envejable. Ni tan sols s’explicava com havia acabat en aquella situació.
Jordi i ella feia poc que sortien, i una nit, com a excepció, anaren a la casa d’ell a veure una pel·lícula. Els seus pares havien eixit a sopar, i estaven els dos sols. Al cap de pocs minuts de l’inici del llargmetratge escollit, les mans dels joves començaren a buscar-se. Les carícies subtils es feren les protagonistes dels seus pensaments. Anhelaven estimar-se, però eren tan joves, i tothom repetia això tant, joves, joves, que no gosaven, ni sabien, passar d’aquelles carícies.
No obstant això, i per alguna cosa serà que es diu que el sexe és instintiu, no va fer falta que ningú els ho expliqués. Ells mateixos decidiren explorar-se. I així ho feren, molt a poc a poc, recorrent amb els dits tots i cadascun dels racons que la natura havia posat en els seus cossos. A mesura que passaven els minuts, la parella s’anava abstraient de la realitat que els envoltava. Ja no hi havia televisor, ni telèfons, ni por del retorn dels pares. Tan sols ells, l’una amb l’altre, aquella era la seua realitat…
Ara mateix, aquella realitat li pareixia somniada, irreal. Com si no haguera existit mai, i tan sols romanguera en el fons el seu pensament. Allí, en el més íntim dels seus records, junt amb les paraules de sa mare dient-li “teniu tota la vida per aprendre a estimar-vos”. Que vida més curta doncs.
I que llarga es presentava la nova vida que anava a encetar. Ella, amb els seus 15 anys, estava a punt d’acomiadar la seua adolescència per entrar en la vida adulta. Una vida plena de gent cotilla, que tot ho sap, que el que no sap ho vol saber, i el que no pot saber s’ho inventa. Una etapa on tot són aparences, estúpides, clar està, però així és el joc. I de vegades, se sentia tan xiqueta, tan petita davant d’aquella incògnita gegant. Que serien dels seus estudis? De les seues amigues? De la seua vida?
La por la va acompanyar durant un temps, la mateixa por que la va fer créixer, madurar, fer-se major. I el temps necessari per a fer arribar al món a la seua criatura. I aquella personeta, amb les seues manetes com si foren de mentida, aquells ullets que miraven i encara no veien, aquella boca que sense parlar deia tantes coses, el seu fill al cap i a la fi, la feu tornar a omplir-se de vida. I va decidir viure pel seu fill, sense temors, sense abaixar el cap, disposta a fer el que fera falta. Va escollir viure la seua realitat, sense prejuís, sense preceptes.
I amb el seu fill en braços, es mirava a l’espill, i llavors sí que somreia, doncs aquella sensació, la criatura en les seues mans, la imatge dels dos reflectida, l’omplia d’orgull, i de segur, que més d’una, a pesar que aparentara el contrari, es moria d’enveja.
Vida?…
La meua amiga Cesca m’ha convençut per a que escriga una espècie de diari. No sé ben bé de que em servirà. El que sé segur és que no solucionarà les coses, i això és el que em tortura.
Ahír tenia cita al ginecòleg, encara no duc ni cinc mesos d’embaràs, i com que Josep no podia vindre, li ho vaig dir a Cesca. En principi anava a ser una revisió normal i corrent. Em donaria els resultats d’uns anàlisi que em vaig fer fa uns dies i prou. Això havia de ser, però no fou el que va ocòrrer.
Arribarem a la consulta a l’hora justa. Només entrar, l’infermera ens va guiar al despatx del doctor. Em va estranyar no haver d’esperar gens, però en eixe moment em vaig alegrar i tot. Vam entrar i En Antoni, el doctor, estava assegut davant l’ordinador de cara a la pantalla, però amb una expressió absent un tant inquietant.
Quan va alçar la mirada, ens va oferir seure, i es va llevar les ulleres poc a poc. Se’l veia preocupat, i això em preocupava a mi. Amb un fil de veu un poc angoixat començà a explicar-me els resultats dels anàlisi. Em va explicar que no se quina fetoproteina o algo així m’havia eixit en excés, i que això podia indicar no se quina altra malaltia per a la criatura. Que no era una cosa exacta, que s’havien de fer més proves, que no em preocupara, i bla, bla, bla…
Em va convidar a pujar a la camilla per a fer-me una ecografía, que pel que em va explicar, és una de les proves per a diagnosticar la malaltia abans comentada. Després de posar-me una mica d’aquell gel tan gelat, més gelat que mai, va apretar les tecles corresponents i em va posar l’aparell sobre el ventre.
No va passar gaire temps mirant, pareix que estava clar. Espina Bífida. Es veu que el tub neural no tanca bé al formar-se i clar, això no és gens bo. Em va explicar les lesions que podria patir el xiquet, i a partir de la cinquena frase ja no podia assimilar la informació. Em vaig tocar el ventre i les llàgrimes començaren a eixir.
No sabia exactament que pensar. El doctor em va dir que encara estava a temps de tirar-me arrere amb eixe embaràs. Que era jove i ho podia intentar més avant. Però jo no podia pensar, no aconseguia aclarir les idees. Ni tan sols sabia si tenia idees. Em va recomanar una psicòloga i em va dir que pensarà bé en el que m’havia dit.
Josep s’ho ha pres millor que jo. Ell ha agafat el rol de tirar del carro. Està disposat a fer el que faça falta, fins i tot donar-me suport si decidisc no tindre’l. La veritat és que m’ha aguantat vora una hora plorant, i sé que ell també està disgustat, però ha evitat mostrar-ho davant meu.
No deixe de pensar en el que ha dit En Antoni, i la veritat té raó. A penes tenim 30 anys, ens queda molt de temps per davant. I sé que no faria mal si tirara arrere, sempre he defensat l’avort coherent, però em sent egoista. I em sent així perquè no vull tindre’l, no vull. No vull passar-me la vida depenent d’un xiquet malalt havent-ho pogut evitar, i eixos pensaments em fan sentir malament.
No dubte que el voldria, que l’estimaria fóra com fóra. Però no vull ser responsable del canvi de vida que ens esperaria. Ni vull ni puc. Realment ho tinc quasi clar, però el dubte és necessari.
Sentint-ho des del fons de la meua ànima, està decidit. Demà cridaré al doctor i acabarem amb aquest malson.
Jaumet, ho sent molt carinyet.
Ma mare…
Tota pedra fa marge.
Estic sentada amb ma mare a la cuina. De sobte, enmig de la conversa, ella pega un bot i em diu: “espera un moment”. Va fins al telèfon i crida a la xica que va estar de pràctiques amb ella l’any passat per a preguntar-li per un examen que tenia hui. Des de l’altra punta del fil es sent una veu contenta i riallera d’una xicona jove que, al parèixer, es sorprèn i s’alegra molt de sentir-la. Quan penja, em quede mirant-la i em diu: es que Sara tenia examen. Seguit d’això, va fins al menjador i li pega un bufit al ciri que tenia encès. Li estava enviant energia, que diu ella, i somriu.
Hi ha una olor…, la de llorer.
Recorde arribar a primera hora a l’institut, i començar a partir la fulla en trossos, bastant grans com per a que facen la seua funció (si son menuts, dic jo que no podran ni arrancar) i els suficients com per a que els meus amics tingueren la mateixa sort que jo. Abans d’eixir de casa cap a l’examen: “txs, txs, agafa una fulleta de llorer i paga peatge (pagar peatge per a ma mare es besar-la a l’entrar i eixir de casa)”, i es pega amb l’índex dos colpets a la galta. Jo la bese i somric.
“Plora, plora, qua això és bo…”…”no plores tant que cauràs malalta”.
La gent em diu que sóc igual que mon pare, però jo crec que tinc moltes coses de ma mare, i quan les reconec, em fan sentir bé. Una d’eixes coses és la sensibilitat, i plorar. Sí, som el club de les ploramiques.
Un dia, en el concert de la banda per Santa Cecília, tenia un solo de flauta, i era el més important que havia fet fins aleshores. Jo estava nerviosa, ma mare ho sabia, però dins de tot, em va eixir bé. Quan Javi, el director, em va fer alçar al final de l’obra, vaig fer el de sempre, buscar la mirada de la meua família entre el públic. De normal, mon pare pega una cabotada i somriu, i ma mare somriu i ploriqueja, però aquell dia, va ser més encara. Ma tia també havia vingut al concert. La cosa es complicava. Jo allí d’en peus, la gent aplaudint, i les dos germanes a llàgrima viva roges com una tomaca. Torne a somriure.
Tota caçoleta té la seua tapadoreta.
Una cosa que no tinc seua és l’optimisme. Sempre veu la cara bona, i quan no la veu, la busca, perquè “segur que està”. Com que jo manque per eixe costat, ella es multiplica. Sempre sap per on entrar. I fins que no em trau el problema (i segurament alguna llàgrima) no para. I una volta trobada la causa, anem a veure la solució, i parlant parlant, la boira escampa i torne a veure la llum del dia. Em fa somriure.
El somriure es l’energia més barata.
De vegades, poc més fa falta. Els somriures, i més de ma mare, donen força i anims. Hui ma mare tenia un examen, i quan ha acabat i m’ha cridat, podia notar el seu somriure des d’ací. Ha aprovat, i s’ho mereixia. Estava contenta, i jo també. Sols ens hem sentit, però les dos somrèiem pensant en el somriure de l’altra.
Cadascú és fill d’una mare….m’agrada la que m’ha tocat.
Mamà, enhorabona!