El primer dia que la vaig veure, no em va causar impressió, ni bona ni roïna. Anava vestida amb uns texans amples, dels que s’aprimen a mesura que baixen, amb unes vambes platejades. Els pantalons deixaven veure la vora de les bragues, on, amb lletres grans i daurades, figurava el nom de la marca. La resta de vestimenta era similar. Pensava que no tenia prejudicis sobre la gent, i molt menys per l’estil de vestir, però sempre acabe tenint més afinitat amb certa gent de certes tendències, així que supose que sí que en tinc. De totes maneres, açò no m’impedeix poder portar-me bé amb qui siga
En la feina a penes ens creuàvem, ella estava en la piscina i jo en les cabines. Algun dia coincidíem a l’esmorzar, i vaig saber que era catalana perquè parlant en espanyol, utilitzava el “plegar” per a dir acabar de treballar. Però com que n’érem una quinzena, no es va donar el cas de xarrar una amb l’altra directament.
Per fi va arribar el primer dissabte, el primer de festa. Eixe dia no faltaria ningú, i començaríem a conèixer-nos. Quan vaig arribar, ja estaven quasi tota la gent. Vaig fer les salutacions pertinents, i em vaig adonar del grau d'”arreglo” de les xiques. M’aborronava pensar en les hores que haurien passat per a estar així, ara bé, el resultat era més que satisfactori, supose que sobretot per a elles.
Una d’elles, ella en concret, duia unes malles d’un color elèctric que no sabria definir, amb un estampat com de pell de cocodril. Em vaig quedar gelada amb aquella imatge. Si haguera pogut parar el temps, ho haguera fet per a poder riure’m sense ofendre a ningú. No vull parèixer una intolerant, el que passa és que, quan veig eixes peces de roba, no puc evitar imaginar-me amb elles, i de veres que jo em sentiria molt ridícula amb aquelles malles.
Algunes xiques ja feien fotos. Durant tota la nit faríem fotos. Fotos de poca gent, de molta gent, sols de xiques, sols de xics, sols gent espanyola, sols gent polonesa…. Ella i les seues amigues es feren un fum de fotos. De cara, perfil, dalt, baix, d’esquenes i girades, esquena contra esquena, de l’estil “Àngels de Charlie”, fins i tot donant-se indicacions unes a les altres: posar el muscle així que estilitza. Hi ha gent que això li deia “foto tuenti“, ara s’ha convertit en “foto instagram“. Nosaltres, amb el temps, acabàrem batejant-les com les Miami Sound Machine, per això nosaltres li diríem “foto Miami”. Aquella nit, amb un parell de truites, unes ensalades, i molta cervesa, vam convertir una nit estranya amb gent desconeguda en una nit recordada per bones amistats.
Passaren els dies, i sense adonar-nos, ni pretenir-ho, anàrem coneixent-nos millor. Tot el que pareixia separar-nos va resultar motiu d’unió. Passàvem vesprades les dos contant-nos la vida, amors, desamors, família, vida de poble, de ciutat… Parlàvem moltíssim, però mai vam parlar de política, excepte algun rebot que jo pillava i li ho deia per desfogar-me. No li importava massa la política catalana, així que menys devia interessar-li la valenciana. Però sorprenia perquè em preguntava sobre les meues inquietuds en tots estos temes. Una catalana poc nacionalista animant el nacionalisme d’una valenciana.
Mai dubtaré que un dels factors importants per unir-nos va ser la llengua. M’agradava escarnir el seu català de Sabadell. Ella, per contra, anava introduint involuntàriament paraules meues en el seu vocabulari, com dir “voltes” per “vegades”.
Notava que li agradava escoltar-me, i a mi m’agradava escoltar-la a ella. A les dos ens agrada escriure, i ens llegíem coses per a opinar, per a saber, per a aprendre i sobretot per a emocionar. S’interessava per les coses, i mai pecava d’ignorant. Era espavilada, coherent i educada, i amb un toc de bogeria que la feia brillar amb llum pròpia, la feia especial.
Açò es va acabar, i aviat ens separàrem, però no per a sempre, perquè moltes coses me les vaig guardar per a mi. Em vaig quedar amb els croissants plens de nutella, i amb els kinder bueno. Amb els seus intents de sexe bromista resolts finalment amb un bes als llavis, i amb les amenaces que el seguien: a què et menjo la boca? Em quede amb l’escapada a Comentry ben entrada la nit, sense saber massa bé que estàvem fent. Em quede amb les hores davant del l’ordinador fent feina, i amb les vesprades escoltant Lax’n‘busto. Em quede amb les vesprades que va fer de germana major, i amb les que este rol l’agafava jo.
Alba, i tu? M’estimes?
Anit…
Sense pensar-ho dues vegades, es va llevar el vestit quedant-se en roba interior, i es va llençar de cap a la piscina. Tant li feia que l’aigua estiguera freda, i que la meitat de la gent que estava amb ella foren desconeguts. La nit demanava a crits una locura, i era aquella.
L’escabussó inicial va ser excitant. Els porus de la pell es van posar mans a la feina per captar totes les sensacions del moment. Un calfred la recorregué de dalt a baix recordant-li que eren altes hores de la matinada i que havia begut molt, però això no li destorbava. Al contrari, la cara li va dibuixar aquell somriure real i sincer, un tant oblidat durant els últims mesos.
Com si el destí volguera assegurar-se que es mullaven, el cèl es va cobrir per a deixar anar una ruixada que, més enllà de causar disgust, va produïr un esclat de rialles gràcies al qual, aquella situació freda en molts sentits, va esdevindre tan càlida com sa casa. I aquella escalfor va arribar de la mà del dia.
Van romandre una estona jugant amb l’aigua, esguitant-se uns als altres com si de xiquets es tractaren. Fora, estirats en les hamaques, la resta de la colla se les miraven un tant desconcertats. Feia poc que es coneixien, però això no importava. Cada dia descobrien coses noves, i sabien que, després d’aquella nit, la confiança seria quasi eterna.
A l’endemà, mirant per la finestra, aquell paisatge ja familiar, les cases ja conegudes, no podia deixar de recordar la nit anterior. Per unes hores, s’havia sentit com a casa, com si els mils de quilòmetres que la separaven de la seua llar s’hagueren esvaït. Aquell poble, foraster i aliè, començava a ser casa seva.
Eixa nit, mirant per la finestra, va sentir enyorança de sa casa, però aquesta vegada, ben lluny de la tristesa que la caracteritzava, va sentir una gran felicitat.
Elena…
– Xicona, posa’m un “tercio”.
– Ara enseguideta.
Enseguida és una de les primeres paraules que vaig aprendre quan vaig arribar a Benissa. Una altra, i que em fa molta gràcia, és tallat. La veritat és que l’idioma no se’n va molt, parlant del valencià. El castella també s’assembla però no tant. Vaja, que la llengua no ha sigut problema.
La feina tampoc no és complicada, ja veus, fer cafés i servir taules. Quasi tot el món pot fer-ho. El que em resulta difícil és la gent, com sempre. Al mateix temps però, esta gent és el que més em fascina d’aquest lloc.
Es podrien classificar inclús, però no tots resulten interessants. Estan els que venen a diari, quasi tots homes. Solen beure cervesa, quasi tots fumen, i solen tindre converses absurdes. També estan els que venen un dia en concret a la setmana, i solen fer-se cafè o herbes.
Alguns d’ells em fan recordar la meua vida en Constanta.
Mentre estudiava Infermeria vivia prou bé. Estudiava, eixia de festa amb els amics, i anava a fer-me cafés els divendres abans d’eixir amb Daniela. Eixe moment era el de les confidències. Ens posavem al dia de les novetats de la setmana i xafardejavem del que fóra.
Vaig acabar la carrera cap al 2002. Daniela estudiava belles arts i encara li faltaven un parell d’anys. Vaig trobar feina en una clínica tirant a roïn, però va durar ben poc perquè la van tancar als 5 mesos. Les següents feines que trobava tenien un sou inferior a 300 euros. Ahí em vaig plantejar buscar una solució, i prompte.
Tot el món coneixia gent que se n’havia anat del país per a treballar, sobretot a Espanya. Al final, després de pegar-li moltes voltes, també vaig decidir ixir d’allí. Vaig estar mirant i parlant amb gent. La majoria amb els que havia parlat em deien que els pobles eren millors durant la il·legalitat, ja que si no alçaves molta pols ni es fixaven en tu. Al final, una amiga de Daniela que estava ací en Benissa es va oferir a rebre’m durant una temporada.
Vaig arribar fa uns 4 anys. No em va costar massa trobar feina com a cambrera, gràcies a l’ajuda de Nicoleta, l’amiga de Daniela. Ella feia més temps que havia arribat, i ja coneixia molta gent. Abans que me n’adonara, ja tenia feina i casa.
De vegades, quan recorde eixos cafès amb Dani, on planejavem el futur, on imaginavem una vida interessant, no puc evitar soltar una llagrimeta. Ens agradava anar a la cafeteria del cantó, on la cambrera ja sabia el que anàvem a demanar. Això ens alegrava, no sé ben bé perquè.
Mira, les xicones de la banda. Venen tots els divendres abans de l’assaig. Vaig a posar-los els dos tallats, un amb dos de sucre.
Encara que parega sols seu, aquest ritual ja forma part també de la meua vida en Benissa.
Besets i adeu, la revedere…