Córrer debades…

M’agrada passar el dia pel carrer, tranquil·lament. Mon pare sempre diu que casa no em caurà damunt, i no, no ho farà. Com que no em veieu, puc recrear-me mirant-vos, veient com camineu, com parleu, com es menegeu, sense que ni tan sols s’imagineu que estic ahí. Com podem estar tan a prop i tan lluny en un mateix instant? Em sorprèn com dos realitats poden ser tan diferents, i una d’elles, la vostra, ignorant per complet la resta.

Tal volta esteu un poc perduts així que vos refrescaré la memòria. El meu nom és Laia, i vaig morir junt amb tota la meua família fa molts anys en un accident de trànsit. Jo tenia a penes 6 mesos  segons m’han contat, i clar, no recorde res de la meua vida perquè tot el que he “viscut” ha sigut ja morta. No és graciós? De fet, ací,quan algú es pregunta la edat, la persona sempre respon, per exemple ” Seixanta-huit, cinquanta de viu i divuit de mort”. I si algú s’equivoca se li diu entre rialles “ale, ja vols posar-te vida…”. Per això,  quan em pregunten a mi, dic directament que tinc divuit anys de mort.

I com que no he viscut mai ahí, o bé, literalment no he viscut massa enlloc, vaig començar a observar-vos  per a imaginar com seria la meua vida: quines amigues tindria, a que em dedicaria, o què seria de mi en este instant ahí, ara mateix. Però amb el temps, em quedava hores mirant les vostres reaccions, les costums i els rituals, i més que la meua “possible vida” vaig anar interessant-me per vosaltres, i sobretot per la vostra “possible mort”.

Quan parleu d’ella, o de la seua possibilitat, es poseu nerviosos, incòmodes. En general les vostres paraules tenen significats diferents ací, o almenys, els vostres gestos o intencions no concorden amb els mots que pronuncieu. Sobre la mort és molt comú allò de “jo li tinc respecte” quan el que teniu és por. I vos encanta justificar que no és esta por la que sentiu repetint les distintes creences religioses, raonaments científics o teories espirituals que aneu aprenent durant la vida. Pareix que ho teniu molt clar, o així ho voleu fer veure, i manteniu lo del respecte, però quan veieu algú desmillorat o vosaltres es trobeu un poc malament, d’entrada penseu en la mort, i veieu d’immediat la calamitat de no estar en la vida. Vull aclarir que nosaltres tampoc estem ací eternament. La gent envelleix igual, creix físicament, madura, com els fruits, i romanem per ací fins que un dia deixem d’estar. Hi ho diem així, deixar d’estar, perquè si una cosa tenim clara, és que no sabem quan deixem de ser.

Quan algú mor, els vius s’afoneu. Sentiu la pèrdua, nostàlgia, fins i tot dolor. Alguns de vosaltres manifesteu una necessitat tan gran, que reconeixeu la vostra dependència emocional. D’altres ho teniu prou clar, i malgrat la pena que sentiu, compreneu que el camí vostre no acaba ahí. El nostre ja vos dic que tampoc però, encara que en el fons ho sabeu, molts s’entesteu en negar la possibilitat. I com diu la frase feta, “no hi ha més cec que el que no vol veure”.

Una vegada s’arriba ací es va perdent la comunicació entre els dos mons, però si que és possible. De fet, les nits de lluna plena, solsticis i equinoccis, tots els mons naturals van a una, i els somnis són una vertadera meravella, un altre món que desconeixeu. Els vius i els morts ens podem veure i interactuar, però no solem fer-ho en va. Habitualment sols ho fan els que duen poc temps ací, i no tots.

Recorde quan va arribar Sara, una amiga meua. Jo tindria uns 13 anys de mort, i ella acabava de complir els 11 de vida. Quan veia als familiars pel carrer estaven destrossats, així que va fer la transició poc a poc. Al principi anava a veure’ls cada nit, i es gitava al costat de sa mare mentre la sentia plorar. Amb el temps el dolor va disminuir, i la pèrdua de la xiqueta es va anar acceptant. Sara va distanciar les visites fins que una nit, mentre s’acurrucava als braços de sa mare, li va dir adéu.

I ja vos dic que la mort està prou bé, de fet, alguns en diuen “la bona”. Però a mi se’m fa difícil explicar com és perquè no puc comparar massa, i quan pregunte no sol tenir resposta. No solen parlar de l’assumpte, com a molt  somriuen de manera burlesca i, els més veterans, diuen allò de”Cal morir abans de viure; cal plorar abans de riure”.

6 pensaments a «Córrer debades…»

  1. M’agrada el tracte de la mort sense tabús, encara que es un tema sempre delicat en aquesta, la nostra cultura.
    Sempre es un plaer llegir-te!!!

  2. M’agrada que aquest raconet seguisca tenint vida. Dóna gust llegir el que escrius. Que continue així, ho fas de categoria!

  3. la mort tan pròxima, tan amiga,tan normal, i alhora tan temuda, la vida flueix en la mort com un descans, un fins prompte, recorde l’arbre de la vida de *Terrence *Malick sempre que parle de la mort.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada