Un món…

Per la finestra es veu la claror que, des de lluny, anuncia l’arribada del dia. Allí fora, la pluja, discreta i espontània, refresca els carrers, els parcs, els bancs, i fins i tot algun ocell que s’atreveix a passejar. L’Anna, encara dormida, ni se n’adona. Sergi, ja despert, la mira i somriu. Un somriure tímid, inconscient, però sincer i totalment explícit.

Poc a poc, per no despertar-la, apropa el seu cos, encara nu, cap al d’ella, fins que nota la seua respiració. Mentre assaboreix l’olor de la seua pell, li acarona els cabells suaument, com si volguera assegurar-se que és real. La seua mà, un tant nerviosa, baixa acariciant la silueta de la seua estimada. És tan bonica que no pot deixar de mirar-la, ni de somriure. Anna, immersa profundament en els seus somnis, sospira. Sergi apropa els llavis als d’ella. La besa amb tendresa, dolçament, com si fóra el primer i l’últim bes que li poguera fer.

Anna, lentament, desperta, i a mesura que obri els ulls, es troba amb els de Sergi que, poc a poc, s’estan omplint de llàgrimes. En silenci comença a plorar. Anna, sense dir res, el besa, breument, com si  tractara  d’alleugerir-li algun mal. Ells llavis d’ell, igual que una estona abans, tornen a mostrar eixe somriure.

La mà de Sergi, encara sentint el cos d’Anna, puja fins la cara per poder acariciar-la, provocant que els ulls d’ella s’emocionen també. No parlen, els mots no fan falta per a dir-se el que senten, tan sols es miren plorar, somriuen mirant-se, i s’estimen somrient.

El temps, còmplice etern, testimoni fidel, sembla aturar-se. I allí, els dos gitats, nuets, cos amb cos, ànima amb ànima, senten com si fóren un, com si no existira res més. Pareix que estan en una bambolla que els aïlla de tot. Un món nou, desconegut, propi, on sols necessite’n tenir-se, tocar-se i sentir-se l’un a l’altre. Tot un món per a ells, per als dos sols, per als dos junts…

Et trobe a faltar…

Felip, el de la cooperativa…

Fa molts molts anys, allà per l’any 55 (val, tampoc en fa tants!), va arribar al món una personeta molt important per a mi. Aquell any va nàixer mon pare.

Coneixent-lo el poc que el conec (dic poc perquè encara em queda molt),  és suficient com per a saber de qui sóc filla. Altres vegades he parlat de ma mare, i també tinc moltes coses d’ella, però estes he treballat per tindrer-les. Les de mon pare les he heretat directament.

Fill de família treballadora, i un tant beata (segons ma uelo), supose que per la seua proximitat amb el convent, sempre ha sigut una personeta responsable i organitzada, amb les idees clares, i totes ben raonades. És innegable que esta caràcterística l’ha heretat Xavi.

És obedient (quan toca)  i respectuós. Dos adjectius que barrejats amb els dos anteriors i un pessic de serietat, li proporcionen una imatge un tant “ruca”. Jo esta imatge també l’he heretat.

Com moltes vegades, aquesta aparença és totalment enganyosa. Baix d’eixa màscara hi ha un Felip gràcios. Té una risa prou fàcil, quan veu o sent el que li agrada. Jo he plorat de risa al seu costat veient l’esquetx de la empanadilla de Móstoles dels grans Martes y Trece.

Interessat i intel·ligent. No tindrà molts estudis, però sap cabassades de tot. I quan no sap algo, el primer que fa es buscar-ho i enterar-se. No li agrada no saber de que parla, perquè no sap parlar sense saber.

Músic creient però no practicant, almenys a nivell instrumental. Una de les seues assignatures pendents sempre ha sigut la música. Amant i coneixedor de moltíssims estils, sempre s’ha lamentat de no haver-ne  estudiat. Ara bé, ja s’ha encarregat ell de que els dos fills no pergueren eixa oportunitat. Nosaltres sempre li diguem que encara està a temps, però no s’anima.

Com deia abans, no toca ningun instrument, però canta en la “Coral Benissenca”. Aquesta afició, ja fa uns anys que la compartim. Segons em conten, ell cantava a la coral des de jove, i al tindre’ns s’ho va tenir que deixar. Quan jo ja tenia 12 anys, en un concert de Nadal, després d’escoltar  “El Messies”, vam entrar a felicitar al cor i saludar-los, i no sé com ens van fitxar als dos.

Vaig estar 5 anys fins que vag anar a la universitat, que m’ho vaig tenir que deixar. Ell va seguir un parell d’anys més però també s’ho va deixar. Ara hem tornat els dos, i com que ja sóc més major, hi he d’admitir que ara em porte millor que fa uns anys, disfrute moltíssim d’eixos moments amb ell. M’agrada anar i tornar a d’un lloc a l’altre junts, comentar les cançons, escoltar la cançò junts en casa, mirar-nos en l’assaig de forma còmplice…

Sempre ha sigut molt actiu en la nostra educació, i discret però eficaç en la nostra cultura. Ideals clars i concissos, encara que prou en veu baixa.

En definitiva que tinc que dir jo de mon pare, el que dirieu tots (si no és així ho senc molt per vosaltres). Mare sols n’hi ha una, però pare també, i a mi m’agrada molt el que m’ha tocat.

Papi, felicitats!

Vida?…

La meua amiga Cesca m’ha convençut per a que escriga una espècie de diari. No sé ben bé de que em servirà. El que sé segur és que no solucionarà les coses, i això és el que em tortura.

Ahír tenia cita al ginecòleg, encara no duc ni cinc mesos d’embaràs, i com que Josep no podia vindre, li ho vaig dir a Cesca. En principi anava a ser una revisió normal i corrent. Em donaria els resultats d’uns anàlisi que em vaig fer fa uns dies i prou. Això havia de ser, però no fou el que va ocòrrer.

Arribarem a la consulta a l’hora justa. Només entrar, l’infermera ens va guiar al despatx del doctor. Em va estranyar no haver d’esperar gens, però en eixe moment em vaig alegrar i tot. Vam entrar i En Antoni, el doctor, estava assegut davant l’ordinador de cara a la pantalla, però amb una expressió absent un tant inquietant.

Quan va alçar la mirada, ens va oferir seure, i es va llevar les ulleres poc a poc. Se’l veia preocupat, i això em preocupava a mi. Amb un fil de veu un poc angoixat començà a explicar-me els resultats dels anàlisi. Em va explicar que no se quina fetoproteina o algo així m’havia eixit en excés, i que això podia indicar no se quina altra malaltia per a la criatura. Que no era una cosa exacta, que s’havien de fer més proves, que no em preocupara, i bla, bla, bla…

Em va convidar a pujar a la camilla per a fer-me una ecografía, que pel que em va explicar, és una de les proves per a diagnosticar la malaltia abans comentada. Després de posar-me una mica d’aquell gel tan gelat, més gelat que mai, va apretar les tecles corresponents i em va posar l’aparell sobre el ventre.

No va passar gaire temps mirant, pareix que estava clar. Espina Bífida. Es veu que el tub neural no tanca bé al formar-se i clar, això no és gens bo. Em va explicar les lesions que podria patir el xiquet, i a partir de la cinquena frase ja no podia assimilar la informació. Em vaig tocar el ventre i les llàgrimes començaren a eixir.

No sabia exactament que pensar. El doctor em va dir que encara estava a temps de tirar-me arrere amb eixe embaràs. Que era jove i ho podia intentar més avant. Però jo no podia pensar, no aconseguia aclarir les idees. Ni tan sols sabia si tenia idees. Em va recomanar una psicòloga i em va dir que pensarà bé en el que m’havia dit.

Josep s’ho ha pres millor que jo. Ell ha agafat el rol de tirar del carro. Està disposat a fer el que faça falta, fins i tot donar-me suport si decidisc no tindre’l. La veritat és que m’ha aguantat vora una hora plorant, i sé que ell també està disgustat, però ha evitat mostrar-ho davant meu.

No deixe de pensar en el que ha dit En Antoni, i la veritat té raó. A penes tenim 30 anys, ens queda molt de temps per davant. I sé que no faria mal si tirara arrere, sempre he defensat l’avort coherent, però em sent egoista. I em sent així perquè no vull tindre’l, no vull. No vull passar-me la vida depenent d’un xiquet malalt havent-ho pogut evitar, i eixos pensaments em fan sentir malament.

No dubte que el voldria, que l’estimaria fóra com fóra. Però no vull ser responsable del canvi de vida que ens esperaria. Ni vull ni puc. Realment ho tinc quasi clar, però el dubte és necessari.

Sentint-ho des del fons de la meua ànima, està decidit. Demà cridaré al doctor i acabarem amb aquest malson.

Jaumet, ho sent molt carinyet.

Dol rigorós…

Encara no ha eixit el sol i les oronelles ja ens donen el bon dia. Òbric els ulls poc a poc com si no volguera eixir del somni que estava vivint (la realitat sempre és més crua). Em trac el desdejuni al riurau i des d’ací contemple els bancals llaurats. Com es nota que ve la tardor, doncs els colors ja no són els mateixos.

Les xicones s’alcen i es preparen per a anar-se’n a l’escola. Una vegada llestes agafen camí cap al poble a bon ritme, ja que encara els queden un parell de kilòmetres per arribar. Una vegada perdudes per l’horitzó, no ho puc evitar i trenque a plorar com si fóra un xiquet: Ai Teresa, la meua Teresa…

Em vist, de negre, per a començar la feina diària. Recórrec els bancals afectats per les últimes pluges. Hauré de parlar amb el tio Xoxim, el que fa marges, doncs tinc un parell de solsides i necessite ajuda. Passe per davant de l’últim empelt que vaig fer de ciruelo, i la veritat és que està preciós. En el mateix arbre, m’assec i trac el recapte per a dinar.

Ací, enmig de l’horta, tan acostumat a este paisatge, rodejat d’arbres i d’olors, tanque els ulls i recorde. La recorde a ella, acabats de casar, cantant mentre recollia unes quantes bajoques per a fer el dinar. Que bonica era. La melena morena, llarga i frondosa, els ulls obscurs i profunds, els cos amb les corves perfectes. L’herència pura d’els avantpassats moriscs.

En acabar el dur, però sobretot llarg, dia de feina, torne cap a la llar. Les xiquetes ja estan ací. Encenc la xemeneia per a anar escalfant casa. Amparo, la menuda, de tans sols 6 anys, duu un blau al costat de l’ull. Les monges li han tornat a pegar per parlar en valencià. L’agafe i l’abrace per a alleugerir-li el dolor, encara que siga el del cor. “No passa res” li repetisc una i altra vegada fins que es calma. Com és d’esperar, em pregunta si ho ha fet mal, i jo, mirant eixos ulls plorosos, viva imatge de sa mare, no puc fer altra cosa que tornar a abraçar-la ben fort, encara que ara a qui li fa mal el cor és a mi.

La tia Paquita, la veïna de baix, s’asoma un poc abans d’hora de sopar. Hui ens porta un poc de mullaor torrat i mentre vaig a buscar uns quants ous per donar-li, ella i Pepa, la meua major, paren taula i aseen un poc casa. Després d’acomiadar-la donant-li les gràcies, agafa el camí de tornada sense poder amagar la llagrimeta. És molt bona dona la tia Paquita, i s’estimava molt a la Teresa. Me’n isc fóra.

Quan acabem de sopar, les xiquetes arrepleguen tot i em porten una copeta. Ho fan sense que els ho demane. Pobretes. De vegades no em vec amb forces de fer açò sol. De tant en tant, per a desemboirar-me intenten ensenyar-me a escriure. Fan bromes sobre la meua lletra, i entre rialles pareix que oblide la realitat.

A l’hora d’anar al llit quasi sempre em costa dur a Amparo en braços, ja que sol quedar-se dormida damunt de mi. Una vegada al llit, em quede mirant-les mentre dormen. Acabe tombant una estona al seu costat. Les sent respirar, inclús de vegades sent els bategs del cor. Note com el meu cor també batega.

Pense en sa mare i se’m trenca el cor de saber que mai més la veurem, que mai més l’abraçarem. I ara que faig jo, que faig amb tot l’amor que tenia? Just en eixe moment, la meua filla es gira cap a mi. Mentre em posa el braç damunt del pit, em diu, mig adormida: “la mama diu que estigues bé, que ella està ací”.

Abans que em senten, me’n vaig a la meua habitació, i alli, torne a ser dèbil. Plore en silenci, amb el cor encollit, però, poc a poc com totes les nits, vaig entrant en un món, somniat, irreal, on Teresa si que està. Durant unes hores, totes les nits, la puc tornar a tenir, la puc tornar a estimar.

Sempre em dorm plorant, però pels matins quan m’alce, em sent feliç.

Amor d’estiu…

Ella

El fum de la cigarreta s’esvania per l’habitació donant-li l’únic toc de moviment a l’assumpte. Jo, asseguda a un racó, mirava ,sense mirar, per la finestra de la cambra. Pel cap, records i imatges que es descomponien al intentar reviure-les. Res no podia fer ja. Ell havia marxat, i per sempre. La nostra història tan sols quedaria com el record d’un estiu, este estiu.

Ell

Camí de l’aeroport em preguntava com hauria sigut l’estiu si no l’haguera conegut. M’ho preguntava a mi mateixa per donar-me ànims, i aconseguia just el contrari. Sense ella, no haguera viscut les rialles, ni les carícies, ni les escapades de mitja nit a vora mar. Sense ella haguera sigut tan diferent…

Ella

L’estime. Sé que l’estime, però ens vam prometre ser conscients en tot moment que açò s’acabaria. No li ho podia dir, haguera sigut pitjor. Però, com no se n’ha adonat? Quan feiem l’amor el besava tan dolçament. És precís que se n’adonara. No m’importa, no és res roïn. L’estime, o més bé, l’he estimat i prou.

Ell

I ara que? Com me la lleve del cap? Com pense sense tristor en no tornar-la a veure? Com em convenç a mi mateixa que tan sols ha sigut un estiu? Tinc el cap emboirat. Com estarà ella? Me la imagine allí a la plaça, amb la seua faldeta per damunt del genoll, acompanyada dels seus amics i passant el temps entre acudits i rialles. Ni se’n recordarà de mi…

Ella

Recorde, allí dalt a Bérnia, com veiem les llàgrimes de Sant Llorenç. De vegades pareixia que també m’estimava, doncs m’abraçava fort. La veritat és que el paisatge era meravellós. Nit clara i lluenta, els dos junts enmig de la natura, i sense preocupacions. De tant en tant, un mussol ens saludava. De vegades inclús sentiem alguna llebre. Que nit tan bonica. Tant de bo la poguera tornar a viure…

Ell

No podré oblidar aquell dia que vam anar a la platja per la nit. Com si estiguera boja, es va llevar la roba i es va mullar nueta. La lluna plena la il·luminava com si d’un àngel es tractara. La cabellera, llarga i morena caiguent-li per l’esquena. Les corbes, marcades però atractives. Com oblidar-la allí, davant de mí, ballant al ritme d’una música imaginaria. Com esborrar-ho….


No ho sabrà mai, però l’estime…