Diari d’una regidora…

Encete este diari perquè vull compartir com esta etapa política està sent de les més nodridores de creixement personal que he tingut. A més, defense la humanització de la política, així que em pareix bonic que em pugueu acompanyar durant este viatge. No sé quantes entrades faré, ni cada quant, però qui sap, igual així acabe estalviant-me la teràpia!!

Sí, vaig començar teràpia al cap de 4 mesos d’entrar al govern de l’ajuntament. El primer mes de govern a penes podia dormir perquè el meu cap no podia parar de pensar. Tenia palpitacions i excés de tensió. La quantitat d’informació que rebia les primeres setmanes em va resultar esgotadora mentalment.

Les rutines van canviar de soca-rel. Compaginació laboral, molta exposició pública, nous volums de responsabilitat, espais totalment fora de la meua zona de confort… Podria estar hores enumerant les càrregues que sense adonar-me anava carregant-me dins de la motxilla.

Sabia que ser un càrrec públic implicava responsabilitats, i me n’he fet càrrec des del minut u, però no imaginava els nivells d’hostilitat amb què algunes persones van arribar a tractar-me. Reconec que durant un temps responia amb la mateixa hostilitat, em sentia atacada i només sabia defensar-me.

El més fort que m’han dit a la cara (i dic a la cara perquè les animalades que m’han dit a l’esquena o des de l’anonimat no cal ni anomenar-les) va ser un home que em va dir que hauria d’estar nugada del coll en un clavegueram per a veure com estava de brut el carrer. “Ahí nugada, ahíahí!” cridava, mentre assenyalava el clavegueram, amb la cara roja i les venes marcades. Quanta agressivitat!

Durant molt de temps vaig sentir com alguna gent havia deixat de veure’m com una persona, i em tractaven com si fóra un objecte, una paret a la qual es pot colpejar. Vaig arribar fins i tot a sentir-me incòmoda en espais que sempre m’havien resultat confortables. Saber que la meua família estava rebent també un tast de tot això encara empitjorava la situació. La culpabilitat que sentia per allò era altra llosa que em costava suportar.

Vaig decidir tornar a fer teràpia (anys abans n’havia fet i m’havia anat molt bé) quan vaig veure que m’estava desbordant, estava perdent el nord de la meua vida. És curiós perquè poc després vaig escriure en la pissarra del despatx d’alcaldia “Prioritat principal: Ser persona❤”, i encara continua allí escrita. Ara ja no la necessite, però durant un temps pareixia que m’ho havia de recordar per a poder continuar.

Este camí m’està ajudant a conéixer-me més, a acceptar-me i a estimar-me com sent que cal. M’he permés, al meu ritme, confiar en mi, escoltar-me i aprendre. He tingut l’oportunitat de sentir-me orgullosa de tindre una família unida, forta i respectuosa. M’ha oferit descobrir l’admiració que sent per les meues amigues, pels meus companys i companyes i per tanta gent bonica que m’envolta.

Això m’ha dut a compartir la meua experiència política, siga alegre o pesarosa, de manera oberta i natural, coneixent a altres persones, i sobretot a dones polítiques en qui confiar, a qui escoltar i de qui aprendre.

Estic més motivada encara si cap per a continuar, perquè sé que vindran més colps, i més obstacles, i més hostilitat, però res em podrà llevar la certesa de que la il·lusió, l’estima i el treball poden canviar les coses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.