La meua amiga Cesca m’ha convençut per a que escriga una espècie de diari. No sé ben bé de que em servirà. El que sé segur és que no solucionarà les coses, i això és el que em tortura.
Ahír tenia cita al ginecòleg, encara no duc ni cinc mesos d’embaràs, i com que Josep no podia vindre, li ho vaig dir a Cesca. En principi anava a ser una revisió normal i corrent. Em donaria els resultats d’uns anàlisi que em vaig fer fa uns dies i prou. Això havia de ser, però no fou el que va ocòrrer.
Arribarem a la consulta a l’hora justa. Només entrar, l’infermera ens va guiar al despatx del doctor. Em va estranyar no haver d’esperar gens, però en eixe moment em vaig alegrar i tot. Vam entrar i En Antoni, el doctor, estava assegut davant l’ordinador de cara a la pantalla, però amb una expressió absent un tant inquietant.
Quan va alçar la mirada, ens va oferir seure, i es va llevar les ulleres poc a poc. Se’l veia preocupat, i això em preocupava a mi. Amb un fil de veu un poc angoixat començà a explicar-me els resultats dels anàlisi. Em va explicar que no se quina fetoproteina o algo així m’havia eixit en excés, i que això podia indicar no se quina altra malaltia per a la criatura. Que no era una cosa exacta, que s’havien de fer més proves, que no em preocupara, i bla, bla, bla…
Em va convidar a pujar a la camilla per a fer-me una ecografía, que pel que em va explicar, és una de les proves per a diagnosticar la malaltia abans comentada. Després de posar-me una mica d’aquell gel tan gelat, més gelat que mai, va apretar les tecles corresponents i em va posar l’aparell sobre el ventre.
No va passar gaire temps mirant, pareix que estava clar. Espina Bífida. Es veu que el tub neural no tanca bé al formar-se i clar, això no és gens bo. Em va explicar les lesions que podria patir el xiquet, i a partir de la cinquena frase ja no podia assimilar la informació. Em vaig tocar el ventre i les llàgrimes començaren a eixir.
No sabia exactament que pensar. El doctor em va dir que encara estava a temps de tirar-me arrere amb eixe embaràs. Que era jove i ho podia intentar més avant. Però jo no podia pensar, no aconseguia aclarir les idees. Ni tan sols sabia si tenia idees. Em va recomanar una psicòloga i em va dir que pensarà bé en el que m’havia dit.
Josep s’ho ha pres millor que jo. Ell ha agafat el rol de tirar del carro. Està disposat a fer el que faça falta, fins i tot donar-me suport si decidisc no tindre’l. La veritat és que m’ha aguantat vora una hora plorant, i sé que ell també està disgustat, però ha evitat mostrar-ho davant meu.
No deixe de pensar en el que ha dit En Antoni, i la veritat té raó. A penes tenim 30 anys, ens queda molt de temps per davant. I sé que no faria mal si tirara arrere, sempre he defensat l’avort coherent, però em sent egoista. I em sent així perquè no vull tindre’l, no vull. No vull passar-me la vida depenent d’un xiquet malalt havent-ho pogut evitar, i eixos pensaments em fan sentir malament.
No dubte que el voldria, que l’estimaria fóra com fóra. Però no vull ser responsable del canvi de vida que ens esperaria. Ni vull ni puc. Realment ho tinc quasi clar, però el dubte és necessari.
Sentint-ho des del fons de la meua ànima, està decidit. Demà cridaré al doctor i acabarem amb aquest malson.
Jaumet, ho sent molt carinyet.
Elena…
– Xicona, posa’m un “tercio”.
– Ara enseguideta.
Enseguida és una de les primeres paraules que vaig aprendre quan vaig arribar a Benissa. Una altra, i que em fa molta gràcia, és tallat. La veritat és que l’idioma no se’n va molt, parlant del valencià. El castella també s’assembla però no tant. Vaja, que la llengua no ha sigut problema.
La feina tampoc no és complicada, ja veus, fer cafés i servir taules. Quasi tot el món pot fer-ho. El que em resulta difícil és la gent, com sempre. Al mateix temps però, esta gent és el que més em fascina d’aquest lloc.
Es podrien classificar inclús, però no tots resulten interessants. Estan els que venen a diari, quasi tots homes. Solen beure cervesa, quasi tots fumen, i solen tindre converses absurdes. També estan els que venen un dia en concret a la setmana, i solen fer-se cafè o herbes.
Alguns d’ells em fan recordar la meua vida en Constanta.
Mentre estudiava Infermeria vivia prou bé. Estudiava, eixia de festa amb els amics, i anava a fer-me cafés els divendres abans d’eixir amb Daniela. Eixe moment era el de les confidències. Ens posavem al dia de les novetats de la setmana i xafardejavem del que fóra.
Vaig acabar la carrera cap al 2002. Daniela estudiava belles arts i encara li faltaven un parell d’anys. Vaig trobar feina en una clínica tirant a roïn, però va durar ben poc perquè la van tancar als 5 mesos. Les següents feines que trobava tenien un sou inferior a 300 euros. Ahí em vaig plantejar buscar una solució, i prompte.
Tot el món coneixia gent que se n’havia anat del país per a treballar, sobretot a Espanya. Al final, després de pegar-li moltes voltes, també vaig decidir ixir d’allí. Vaig estar mirant i parlant amb gent. La majoria amb els que havia parlat em deien que els pobles eren millors durant la il·legalitat, ja que si no alçaves molta pols ni es fixaven en tu. Al final, una amiga de Daniela que estava ací en Benissa es va oferir a rebre’m durant una temporada.
Vaig arribar fa uns 4 anys. No em va costar massa trobar feina com a cambrera, gràcies a l’ajuda de Nicoleta, l’amiga de Daniela. Ella feia més temps que havia arribat, i ja coneixia molta gent. Abans que me n’adonara, ja tenia feina i casa.
De vegades, quan recorde eixos cafès amb Dani, on planejavem el futur, on imaginavem una vida interessant, no puc evitar soltar una llagrimeta. Ens agradava anar a la cafeteria del cantó, on la cambrera ja sabia el que anàvem a demanar. Això ens alegrava, no sé ben bé perquè.
Mira, les xicones de la banda. Venen tots els divendres abans de l’assaig. Vaig a posar-los els dos tallats, un amb dos de sucre.
Encara que parega sols seu, aquest ritual ja forma part també de la meua vida en Benissa.
Besets i adeu, la revedere…
La carta…
Estimats reis mags:
Soc Joel, i m’he portat prou bé enguany. He tret bones notes a l’escola, i, al costat de la meua germana menuda, no he fet enfadar quasi als meus pares.
És de veres que Anna, la meua germaneta, i jo, ens barallem moltes vegades, però és que, com diu ma mare, “la xiqueta és un terremoto”. No vull dir que siga maleita, senzillament és nerviosa, i ens fa perdre els nervis a la resta.
Per a enguany no demanaré molt, ja que tot el món diu això de “estem en crisis”. No entenc molt bé que significa, però el que si he entés és que no hi ha molts diners, així que intentaré no passar-me’n.
Per a mi vull uns guants per al fútbol, que me’ls van furtar. Ma mare diu que em fa falta un jaquetó, així que bé, també me’l demane. M’agradaria que em portareu algun llibre, que estic fart de llegir els llibres que em donen els meus cosins. Vull llegir-ne algun que no hagen llegit ells. En fi, per a mi no demane més, però si em voleu portar algo, ja es cosa vostra.
Per a la meua germana demane un nino de peluix. Supose que amb això ja estarà contenta. També necessita tenir “algú sempre damunt d’ella”. Jo no sé si això ho podeu portar, però els meus pares no paren de dir-ho.
Per a la meua mamà demane unes esportives noves, ja que no pot anar al gimnàs perquè no en té. També li vindria bé “un negre que li la vente”. No entenc ben bé què ha de ventar-li, però sempre que demanem algo ella diu això. Bua, si li’l porteu segur que és la dona més feliç del món.
Per al meu papà demane un mòbil nou, perquè el té molt vell. Com que és un poc cafre ell no se’l té que comprar, així que si li’l porteu vosaltres millor. No sé si li pot fer falta algo més. Bueno, ara que ho pense, vos demane una caixa d’aspirines per al meu papà, perquè tots els anys el dia de reis es posa malalt i no pot venir a veure-vos. I per cert, a partir d’ara no li demanaré res al Pare Noel, perquè també li’n vaig demanar i no em va fer gens de cas.
Al tio Josep i la tia Esther els demane un fill, així tinc un cosinet menut, que son tots majors. No vull passar-me’n, però crec que també els fa falta, a vore si ho dic bé, que “els passe algo per a veure lo bé que viuen”. No m’acaba d’agradar el desig, però és el que diuen en casa, així que si ho diu la mare no pot ser roin.
A la tia Ruth, que és soltera, li demane “un bon polvo”. Jo no ho tinc clar, però la mamà està convençuda que se li acabarien els problemes.
En fi, Reis Mags. D’ací pocs dies us veuré. Espere que el problema de pell de Baltasar haja millorat des de l’any anterior, perque aquelles vores mig blancoses no tenien massa bona pinta.
Bé, moltes gràcies i bon nadal.
Joel.
P.D: No és suposa que els nanets són els que ajuden al pare noel? El pare em diu que es que des d’on veniu vosaltres també son baixets, però crec que ho diu per a que calle. En fi, espere que vos agraden els pastissets, i no feu soroll per si mon pare torna a estar malalt que no vos vega.
La pruna…
Estimats amics:
Estic nerviosa, i no és per escriure esta carta. El meu estat és perquè esta nit, per fi, torna a ser lluna plena. La mare em deixarà eixir a passejar. La resta de nits no vol, però com hui hi ha claror, fa una excepció. La vaig convèncer dient-li que així podia veure bé als animals i a les persones, però amb una condició: no apropar-me massa per a que no se n’adonen que estic ahí. Jo sempre li pegue cabotada, però després faig el possible per a que algú d’ells, de vosaltres al cap i a la fí, em faça cas.
Es preguntareu qui sóc. Em diuen Laia, i visc en el meu poble, però no sóc un ser viu segons la vostra ciència. Vaig morir amb un any escàs, per tant, no recorde gens la vida entre vosaltres. Els meus pares també van morir, doncs va ser un accident de cotxe. Ells moltes vegades estan tristos, però jo no entenc perquè, la vida ací es meravellosa.
Molt pocs de vosaltres sabeu que estem ací, i menys encara els que ens veieu, però no cap sap com vivim. Vivim en cases, com vosaltres, encara que les anomeneu amb un to un tant discriminatori: abandonades? que estan en ruïna? no sé, no recorde bé la paraula. La nostra vida és semblant a la vostra: la gent va a treballar, els xiquets anem a escola, i els iaios passegen pel poble. Som l’altra part del poble, que dic jo.
El problema és que ens tenim que adaptar a vosaltres. No podem obrir bars, ni muntar oficines, ni ser amos d’un bancal, però si podem treballar en els vostres. Treballem per a nosaltres. Quan s’obri un bar, alguns dels nostres estan de cambrers per a servir-nos, llaurem els bancals sense amo, i no necessitem oficines perquè no tenim paperam que aclarir.
Jo vaig a l’escola, estic en cinquè de primària. La mestra és Na Pepa, una dona major que ja era mestra on vosaltres. Sempre em diu que trac molt bones notes. La veritat és que m’agrada estudiar, però no ho dic molt fort perquè pareix que no li agrada a quasi ningú. Vaig al col·legi Pare Melcior, el de dalt. Voleu que vos conte un secret? De vegades, quan els meus companys vius es passen paperets jo els llegeixo, i em quede amb les ganes d’escriure’n algun. Els majors no volen que “contactem”, com diuen ells, amb vosaltres. S’enfaden molt, però jo crec que és impossible fer com si no estiguéreu. És com viure en una pel·lícula però fer sols que la veus. El que dic jo, impossible.
Una diferència amb vosaltres, i que s’agraeix, és que, al no tindre res nostre, com diu el papà, “bens materials”, no ens barallem. Tenim de tot, ho agafem de vosaltres. Però no patiu, ho tornem amb bones condicions o ho re-omplim. Com creieu que desapareixien els coberts i els gots? I com creieu que al cap d’un temps vos en sobren?
Sempre ho tenim que fer sense que se n’adoneu, encara que ho vec una tonteria, ja que inclús veient-ho la majoria de vosaltres no s’ho creurieu. Eixa és una de les raons per les que m’agrada sortir les nits de lluna plena, vos explique: Eixa nit, la llum de la lluna trenca la barrera entre els vius i els morts. Trencar no és la paraula, més bé, la llum ho deixa veure tot, per tant, eixes nits, com la d’avui, vosaltres ens podeu veure, si mireu clar.
Però, sincerament, no li feu massa cas a l’assumpte. Li doneu una barbaritat de sentits a la lluna plena: nit de bruixes, nit d’amor, d’energia, d’encanteris, tot menys nosaltres, els altres. Una vegada més, sols mireu el vostre melic, sense fer cas a tot allò que vos envolta. Arriba el dia de Tot sants, i ploreu per nosaltres, i la resta de l’any, ni se’n recordeu de que estem ací. Egocéntrics.
De vegades els meus pares m’acompanyen, però jo preferisc anar tota sola, així puc escudrinyar més. No em fa por passejar a soles, doncs no hi ha res que em puga fer mal, ja estic morta. No és com eixe joc de pilota al que juguen els nens de la meua edat (ferit-malalt-mort-ossos-músculs-cendra….), ja que una vegada mort, ja no pots empitjorar.
Tornant a esta nit, que l’escriure em fa perdre el llegir, he decidit que aniré a pegar una volta pel casc antic del poble. Començaré per la Plaça del portal i aniré per dalt. Agafe el carrer que puja i a les poques cases ja sent l’olor de xumeneia. L’hivern també té bons aromes. A les escaletes de Ca Xoxim hi ha una parelleta d’adolescents festejant. Es besen a la boca i tot. Quan ho fan jo m’amague, em fa un poc d’angúnia. Ells a mi no em veuen, estan d’esquena. Els sent remorejar paraules boniques una i altra vegada, com en les pel·lícules. Pareixeu animalets d’amo.
Arribe al final del carrer i baixe la costereta per a arribar a la Plaça de Baix. Gesmiler. M’encanta. Crusa la plaça un gat, que en veure’m camina cap a mi mirant-me fíxament. L’acarície i ronca. Com són els gats. Jo vull tindre’n un però ma mare diu que no, sempre diu que no a tot.
Allí en la plaça m’assec a un banc. Si no hi ha ningú, de vegades, rasque amb un bastó el seient per tal de signar. Queda tan bonic el meu nom en la fusta. Es com si, per fer això, ja existira per a vosaltres.
Tornant cap a casa, en un carrer d’escales, em cruse amb un xicona que duu un mòbil en mans i a penes em veu. Acte seguit, passa el que més m’agrada. La xica alça el cap pensativa i para, ha notat algo. Es gira, mira, torna a girar-se i fa que no amb el cap, torna a mirar per si de cas, aguanta una estona, i finalment, s’ajusta bé l’abric (no sé perquè feu això) i segueix el seu cami.
No desapareixem, si és el que estaveu preguntant-se, no podem. Tampoc volem, per si ho creieu. Però com no fem soroll al caminar, ens amaguem. Jo encara sóc menuda i cap en quasevol porta mig amagada, i com mai les mireu, es centreu en el carrer, doncs no em veieu. A pesar de saber que no les mirareu, eixos segons per a mi són intensos. És una sensació com de por dolça. Sabeu del que parle no? Eixa pujada d’adrenalina tan buscada. M’agrada.
Hi ha nits que no em cruse amb ningú, però una vegada vaig parlar amb una dona major i tot, molt tossuda per cert. Em va agafar de la mà i insistida em portar-me a casa. Que no era normal que una xiqueta de la meua edat anara per ahí a eixes hores, deia. Em sabia mal explicar-li el meu cas, per la seua reacció clar, així que vaig optar per esmunyir-me de la seua mà i començar a córrer. Quan vaig arribar a casa, pareixia que l’ànima anara a eixir-me per la boca (esta expressió em fa gràcia).
En fi, ha sigut un plaer conéixer-vos. Tal vegada vos escriga un altre dia, qui sap. Ara me’n vaig que si es fa molt tard la gent es gita i ja no em trobe amb ningú interessant. I recordeu, si vos desapareix una espremedora, un jersei, o algun llibre, no es torneu bojos, ho tenim nosaltres.
Besets i fins prompte.
Laia
Dol rigorós…
Encara no ha eixit el sol i les oronelles ja ens donen el bon dia. Òbric els ulls poc a poc com si no volguera eixir del somni que estava vivint (la realitat sempre és més crua). Em trac el desdejuni al riurau i des d’ací contemple els bancals llaurats. Com es nota que ve la tardor, doncs els colors ja no són els mateixos.
Les xicones s’alcen i es preparen per a anar-se’n a l’escola. Una vegada llestes agafen camí cap al poble a bon ritme, ja que encara els queden un parell de kilòmetres per arribar. Una vegada perdudes per l’horitzó, no ho puc evitar i trenque a plorar com si fóra un xiquet: Ai Teresa, la meua Teresa…
Em vist, de negre, per a començar la feina diària. Recórrec els bancals afectats per les últimes pluges. Hauré de parlar amb el tio Xoxim, el que fa marges, doncs tinc un parell de solsides i necessite ajuda. Passe per davant de l’últim empelt que vaig fer de ciruelo, i la veritat és que està preciós. En el mateix arbre, m’assec i trac el recapte per a dinar.
Ací, enmig de l’horta, tan acostumat a este paisatge, rodejat d’arbres i d’olors, tanque els ulls i recorde. La recorde a ella, acabats de casar, cantant mentre recollia unes quantes bajoques per a fer el dinar. Que bonica era. La melena morena, llarga i frondosa, els ulls obscurs i profunds, els cos amb les corves perfectes. L’herència pura d’els avantpassats moriscs.
En acabar el dur, però sobretot llarg, dia de feina, torne cap a la llar. Les xiquetes ja estan ací. Encenc la xemeneia per a anar escalfant casa. Amparo, la menuda, de tans sols 6 anys, duu un blau al costat de l’ull. Les monges li han tornat a pegar per parlar en valencià. L’agafe i l’abrace per a alleugerir-li el dolor, encara que siga el del cor. “No passa res” li repetisc una i altra vegada fins que es calma. Com és d’esperar, em pregunta si ho ha fet mal, i jo, mirant eixos ulls plorosos, viva imatge de sa mare, no puc fer altra cosa que tornar a abraçar-la ben fort, encara que ara a qui li fa mal el cor és a mi.
La tia Paquita, la veïna de baix, s’asoma un poc abans d’hora de sopar. Hui ens porta un poc de mullaor torrat i mentre vaig a buscar uns quants ous per donar-li, ella i Pepa, la meua major, paren taula i aseen un poc casa. Després d’acomiadar-la donant-li les gràcies, agafa el camí de tornada sense poder amagar la llagrimeta. És molt bona dona la tia Paquita, i s’estimava molt a la Teresa. Me’n isc fóra.
Quan acabem de sopar, les xiquetes arrepleguen tot i em porten una copeta. Ho fan sense que els ho demane. Pobretes. De vegades no em vec amb forces de fer açò sol. De tant en tant, per a desemboirar-me intenten ensenyar-me a escriure. Fan bromes sobre la meua lletra, i entre rialles pareix que oblide la realitat.
A l’hora d’anar al llit quasi sempre em costa dur a Amparo en braços, ja que sol quedar-se dormida damunt de mi. Una vegada al llit, em quede mirant-les mentre dormen. Acabe tombant una estona al seu costat. Les sent respirar, inclús de vegades sent els bategs del cor. Note com el meu cor també batega.
Pense en sa mare i se’m trenca el cor de saber que mai més la veurem, que mai més l’abraçarem. I ara que faig jo, que faig amb tot l’amor que tenia? Just en eixe moment, la meua filla es gira cap a mi. Mentre em posa el braç damunt del pit, em diu, mig adormida: “la mama diu que estigues bé, que ella està ací”.
Abans que em senten, me’n vaig a la meua habitació, i alli, torne a ser dèbil. Plore en silenci, amb el cor encollit, però, poc a poc com totes les nits, vaig entrant en un món, somniat, irreal, on Teresa si que està. Durant unes hores, totes les nits, la puc tornar a tenir, la puc tornar a estimar.
Sempre em dorm plorant, però pels matins quan m’alce, em sent feliç.
Amor d’estiu…
Ella
El fum de la cigarreta s’esvania per l’habitació donant-li l’únic toc de moviment a l’assumpte. Jo, asseguda a un racó, mirava ,sense mirar, per la finestra de la cambra. Pel cap, records i imatges que es descomponien al intentar reviure-les. Res no podia fer ja. Ell havia marxat, i per sempre. La nostra història tan sols quedaria com el record d’un estiu, este estiu.
Ell
Camí de l’aeroport em preguntava com hauria sigut l’estiu si no l’haguera conegut. M’ho preguntava a mi mateixa per donar-me ànims, i aconseguia just el contrari. Sense ella, no haguera viscut les rialles, ni les carícies, ni les escapades de mitja nit a vora mar. Sense ella haguera sigut tan diferent…
Ella
L’estime. Sé que l’estime, però ens vam prometre ser conscients en tot moment que açò s’acabaria. No li ho podia dir, haguera sigut pitjor. Però, com no se n’ha adonat? Quan feiem l’amor el besava tan dolçament. És precís que se n’adonara. No m’importa, no és res roïn. L’estime, o més bé, l’he estimat i prou.
Ell
I ara que? Com me la lleve del cap? Com pense sense tristor en no tornar-la a veure? Com em convenç a mi mateixa que tan sols ha sigut un estiu? Tinc el cap emboirat. Com estarà ella? Me la imagine allí a la plaça, amb la seua faldeta per damunt del genoll, acompanyada dels seus amics i passant el temps entre acudits i rialles. Ni se’n recordarà de mi…
Ella
Recorde, allí dalt a Bérnia, com veiem les llàgrimes de Sant Llorenç. De vegades pareixia que també m’estimava, doncs m’abraçava fort. La veritat és que el paisatge era meravellós. Nit clara i lluenta, els dos junts enmig de la natura, i sense preocupacions. De tant en tant, un mussol ens saludava. De vegades inclús sentiem alguna llebre. Que nit tan bonica. Tant de bo la poguera tornar a viure…
Ell
No podré oblidar aquell dia que vam anar a la platja per la nit. Com si estiguera boja, es va llevar la roba i es va mullar nueta. La lluna plena la il·luminava com si d’un àngel es tractara. La cabellera, llarga i morena caiguent-li per l’esquena. Les corbes, marcades però atractives. Com oblidar-la allí, davant de mí, ballant al ritme d’una música imaginaria. Com esborrar-ho….
No ho sabrà mai, però l’estime…
No tens dret
Laura, com tots els dies, arribava a casa cansada després d’un dur dia de feina. Després d’arreplegar al crio de casa la uela, corria al pis per a tindre-ho tot llest a l’hora que arribava l’home. Carles, el fill, l’ajudava a fer el llit i a enllestir casa, així ella podia avançar fent el sopar. La veritat es que feien un bon equip, és més, si no fóra perquè estaven els dos junts, tal volta Laura ja no hi seria…
A les 9 en punt, sentien com les claus entraven en el pany i rodaven. La tremolor de les claus s’acompasava amb la de les cames de la mare i el fill que, asseguts al sofà, pregaven que hui estiguera de bon humor. Una vegada sentien la portada, la qual cosa indicava que ja estava dins de casa, s’alçaven per a rebre’l. Conforme el veien entrar, Carles agafava la mà de sa mare amb por de que es poguera repetir l’escena tan odiada.
“Fuig d’enmig puta”. Amb eixa salutació, i un colp per a apartar-la del corredor, ja hi havia prou com per a saber que no era un bon dia. El nano, davant d’açò, sempre intentava baixar-li els fums al pare, la qual cosa solia resultar en un altre insult cap a ell, encara que colps no en rebia cap.
Una vegada el sopar en taula, seien tots junts, i, enfront del televisor, es menjaven el plat del dia. Amb un poc de sort, a l’home de casa li resultava saborós, el que es traduïa en uns minuts de descans per a Laura. Normalment sols parlava l’home, doncs el que poguera contar ella “no li importava ni a les rates”.
Una vegada el sopar acabat, la nostra amiga alçava taula ella sola, ja que, Carles, davant del seu pare, no podia ajudar-la, doncs això “són coses de dones”. Mentre escurava, ell la mirava de dalt a baix amb menyspreu, alhora que li recordava que havia engreixat i que començava a semblar-se a una vaca. Laura no gosava ni contestar, per por a les represàlies, però fera el que fera, la història ja estava escrita, i com cada nit l’última paraula la tenia ell.
Quan el pare li deia al fill que se n’anara a dormir, este s’acomiadava de son pare donant-li la mà, i a sa mare l’abraçava com si no anara a tornar-la a veure. Corria a l’habitació i es posava els auriculars per no sentir el que poguera passar fora, però als pocs minuts es feia l’ànim i se’ls llevava per si tenia que eixir a ajudar.
Carles a penes podia sentir el que deien, o millor dit, el que deia son pare, doncs sa mare parlava ben poc, i sempre amb veu baixa i la boca menuda. De sobte, un plat queia a terra, i a la mare se li escapava un crit. Al sentir açò, Carles es tapava amb el coixí per no sentir el que anava darrere, doncs ja sabia el que venia.
Colps acompanyats d’insults, plors acompanyats de “per favors”, i crits acompanyats de sang…
Des de l’habitació, Carles plorava pregant-li a Déu que ajudara a sa mare, que si ho feia prometia portar-se bé sempre, que faria el que li demanara, però que no permetera que li passara res roin. Crits i més crits. Colps i més colps. No podia suportar-ho més.
Eixí de l’habitació i, al arribar al menjador, es va trobar a sa mare mig inconscient en el sòl, i allí, al seu costat, amb la mà bruta de sang, son pare cridant-li “t’ho mereixes per puta!!!”. Carles s’apropà a Laura per ajudar-la, però son pare no li ho va permetre, i, per primera vegada, li pegà una bufetada que el deixà estès en terra. El xiquet començà a plorar, i com més plorava, més li pegava.
Quan es va cansar, el va enviar a l’habitació altra vegada a que “pensara en el que havia fet”. Carles, menut però espavilat, agafà el telèfon mòbil de sa mare sense que son pare se n’adonara. Quan va arribar a l’habitació, no sabia on cridar, així que telefonà a l’únic número que es sabia: el de la iaia. Mentre plorava, li intentava contar tot el que passava en veu fluixa, no fora cosa que son pare el sentira i la situació empitjorara. La uela, que ja tenia la mosca rere l’orella, no dubtà en penjar el telèfon i dirigir-se a casa de la filla, no sense abans cridar a la policia. A pesar d’esta reacció, l’ajuda no va arribar a hora.
Carles, amagat en l’habitació va deixar de sentir sorolls, i, preocupat, va eixir a veure a sa mare. Una bassa de sang la rodejava, i la inconsciència ja pareixia sencera. El pare estava en el balcó fumant-se un cigarret, d’esquena a l’escena. Carles, plorant, va sacsejar a sa mare sense obtenir resposta. Com havia vist en les pel·lícules, li va tocar el pit per veure si el cor bategava, però res… Com si d’un animal salvatge es tractara, la sang començà a bullir-li, i cridant que no era just començà a córrer cap on estava son pare. No dubtà en espitjar-lo amb totes les seues forces, provocant que es tambalejara, i, com ell desitjava en eixe moment, caiguera finca avall.
Quan la policia arribà, el pare i la mare eren morts. El xiquet plorava damunt del cos de sa mare. Els agents es van quedar parats sense saber que dir. En canvi, la uela, al veure sa filla, no va poder amagar el dolor mentre cridava insultant-lo: “No tenies dret”.
Carles se n’anà a viure amb sa uela, i al llarg de la seua vida no tornà a resar, no tornà a enfurir-se, ni estimà ni es deixà ser estimat, i sobretot, i per desgràcia, no tornà a somriure…
700 dies, i silenci…
Encara recorde aquell soroll estrident. La mirada d’una jove colombiana asseguda al meu davant descrivia tot el pànic que jo no volia sentir. Diuen que van ser segons…, per a mi foren eterns. Vaig notar que l’home que seia al meu costat m’agafava la mà amb una força que en un altre moment m’haguera fet mal, però que llavors m’incitava a agafa-li-la amb la mateixa ànsia. Crits, plors, oracions, malediccions…. No passarà res, em deia a mi mateixa fins que eixirem del túnel…
A pesar de les sessions amb la psicòloga, no aconseguisc aclarir els fets d’eixe instant. Si, vaig notar que el vagó tombava, però vaig tancar els ulls, i quan els vaig obrir ja era tirada en el sòl. Un home em preguntava el meu nom i si estava ferida mentre em buscava el pols. Vaig respondre que sí, que estava bé i que sols em feia un poc de mal el cap, però la cara de terror d’aquell senyor, Pere vaig saber després, no pareixia creure-ho del tot, ja que no parava de demanar-me per favor que li parlara alhora que les llàgrimes de por li queien galta avall. A l’altura del llavi es van mesclar amb un regall de sang que li sortia. Pareixia no importar-li, perquè estigué pendent de mi fins que va veure que m’incorporava sense problemes, això si, un poc atordida.
Fins que no em vaig alçar, no vaig ser conscient de la dimensió de l’accident. Allò començava a omplir-se de policies i sanitaris, però seguia sentint plors, crits, oracions i malediccions.
De sobte, vaig recordar l’home que seia al meu costat. Vaig començar a buscar pels voltants, fins que un infermer em va agafar i tapant-me en una manta em va dur fins una ambulància. Encara no havíem fet ni 3 passes vam sentir uns crits propers i al girar-nos, dos treballadors del S.A.M.U. passaren corrent amb una camilla. A sobre, tacada de sang i amb tot l’instrumental d’urgència, estava la jove colombiana. Dolor.
Em vaig despertar dins d’una ambulància, camí de l’hospital. Als pocs dies vaig eixir sense quasi seqüeles físiques, era una de les ferides. Van obrir una investigació de durà una setmana, en la que aclariren que l’accident era degut a un error del conductor, que era un dels morts. De res han valgut les queixes i les manifestacions. De res..
De vegades pense en Vanessa, la jove que duia enfront. Va morir. Quan la recorde plore. Plore perquè va morir, va morir quan no deuria. Van morir molts que no devien, uns de dolor i altres de pena. Aquell accident em va condemnar a la mort en vida, al dolor crònic, a la pena culpable, a la responsabilitat oblidada,i al silenci com a resposta.
Durant tot aquest temps, no he pujat en metro. No soporte el soroll.
(En memòria a totes les víctimes de l’accident de metro de valència en 2006)