La por…

“M’he clavat en un projecte polític” vaig dir abans de començar a menjar. La taula estava ja parada, i el dinar, de cullera, ja fumejava escudellat als plats de cul fons.

Silenci.

Els rostres familiars no es definien. Podia percebre el desacord, fins i tot certa decepció inicial. Coneixent-me sabien que no em quedaria en una tasca de fons, també important. I no caminaven per l’equivocació, perquè no ignovaren que em movia des d’allò més fons de les meues entranyes. Dins meua una flama inconformista havia anat agafant força amb els anys, això sí, canviant d’esglaó a mesura que madurava el meu ser.

De jove vaig començar a interessar-me per la història local del meu poble, però no va ser fins que vaig conéixer la tasca que feia (i fa) el Casal Cultural per la memòria històrica, que m’hi vaig posar. Un any, mon pare em va convidar a acompanyar-lo a un dels actes que organitzaven al cementeri municipal. A primeres, em va sorprendre la poca gent de Benissa que érem. De segones, em va molestar no haver-ho conegut abans.

Tot i que vaig anar de la mà de mon pare, en ma casa no es parlava massa de política. Jo sabia que mon pare i ma mare en tenien inquietud, però no eren massa explícits. Va ser el meu germà Xavi qui, ja en la universitat, em feia partícip de tot allò que ell anava sabent i descobrint.

Preguntant, vaig saber que ma uelo Joan havia anat a guerra, i que havia lluitat amb el bàndol republicà, però no vaig tindre l’oportunitat de conéixer-lo. Ma uela Maria, la seua viuda, no parlava massa d’allò. El que sí que em va confessar fou que, quan Franco va morir, ella va plorar, però no per pena, sinó per por.

Poc després vaig decidir preguntar-li a ma uelo Felip. Quan la guerra, ell a penes comptava amb 11 anys, així que va viure alié a la batalla, que no al conflicte. Em va sorprendre que no recordava tant la guerra com la Segona República. Em va contar un succés que va ocórrer en sa casa, quan a penes tenia 6 anys. Recordava a sa mare, Rosa, cridant i plorant quan uns energúmens, en nom de la República, van entrar a cop de pistola acusant la família d’haver furtat un porc. La seua família vivia a prop del convent, i només per això ja eren considerants “beatos“, i això els col·locava en un suposat bàndol enemic de la República. La sort els va vindre de la mà d’una veïna, socialista, que va eixir en la seua defensa reconeixent que ella estava present quan havien comprat l’animal a ca’l Rull. Però aquell sentiment de por era el que va marcar a l’home: l’angoixa de veure a sa mare. Fins i tot jo la podia percebre quan me’n parlava.

Aquestes dos situacions van ser els primers contactes que vaig fer amb la por repressiva. Allò em va fer aprendre molt sobre la socialització de les persones, i tal volta va ser el principi per a poder entendre els conflictes socials que vingueren després, així com els que vivim ara.

En compartir aquesta experiència amb mon pare i ma mare, vam parlar també sobre la por que havia creat la guerra i tota la dictadura. La gent gran no en volia parlar, només volia oblidar. Mon pare i ma mare, ja són d’una generació que va viure la fi de la dictadura i la transició cap a una suposada democràcia. Però poc abans de la mort de Franco, mentre encara festejaven, van anar de viatge a Madrid amb una parella amiga. Just en aquell viatge, Carrero Blanco va ser assassinat a Madrid per ETA. La ciutat estava presa pels militars, i la incertesa es va apoderar de nou, durant un temps, de les seues ànimes.

“Em presentaré a primàries” vaig concloure.

He crescut veient la por en els ulls de la meua gent gran.
Por a parlar, por a opinar, por a pensar, por a recordar, por a dir, por a fer, por a ser…
He vist tanta por, que m’ha fet por tenir-ne.

 

3 pensaments a «La por…»

  1. la por aqueixa sensació tan quotidiana, ens acompanya, ens torba, ens guia, naixem sense recordar-nos del, morim tement-lo.
    La nostra generació ho ha heretat dels nostres avantpassats, vividors d’una contesa no tan llunyana, entre germans, mai mes es repetisca, amic dels poderosos, difícil d’evadir, només quan torbem la ment amb o sense additius podem burlar-ho, atrevit fins i tot en els somnis amb els malsons, moltes pors per véncer per domesticar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.