Els clotets…

– Pren quaranta duros i vés per tomaca solis i arròs!

No sé com s’ho feia, però ma uela ho podia tot amb quaranta duros. Després d’agafar-los me n’entrava a la tenda, quasi enfront de sa casa, i Toni sempre estava darrere de l’aparador. El recorde com si fóra ara: alt, amb ulleres, un colze damunt del taulell i llegint qualsevol cosa. Me la jugaria dient que solia tindre la ràdio encesa, encara que això no sé si és cert o és creació pròpia.

– Ja està ací la xiqueta dels clotets – deia en veure’m entrar. Jo no sabia ben bé què eren els clotets, i supose que la meua cara reflectia eixa ignorància, perquè de seguida em feia riure i em deia: ara sí, ahí estan els clotets.

Anava directe al lloc on es trobava la tomaca “Solis”, tomaca que vaig tardar anys a saber que era una marca, i que “solis” no significava fregida. Després buscava el paquet d’arròs, que eixe no m’atreviria a dir on s’ubicava, i ahí Toni sempre tirava una maneta per ajudar-me, però sols una maneta. Ell tenia clar que jo m’havia d’espavilar, i sempre em va donar l’espai que m’ho permetia.

Una vegada amb tota la comanda adquirida, ja anava on estava ell i ho deixava damunt de l’aparador. En aquella època ja hi havia calculadores, però Toni no en gastava mai. Allí damunt, al costat de la caixa, tenia un muntó de paper d’estrassa. I allí, i davant de qui comprava, feia les sumes que corresponien i deia el total. Això ho recorde clarament, aquell llapis gros, almenys més gros del que jo utilitzava a l’escola, escrivint damunt d’aquell paper, també més gros d’un full habitual.

Per aquella edat jo encara no controlava les quantitats, i menys encara la diferència entre duros i pessetes, així que li donava els quaranta duros sense saber si hi havia tornes o no. Ell, sempre amb el seu somriure, em donava les tornes i, sense dir-me res, mirava una bossa de plàstic gegant on estaven els paquets de gusanitos. Eixos anaven a duro, i això si ho recorde perfectament. Jo el mirava, i amb un poc de vergonya li somreia, perquè sabia allò que significava.

-Agafa’n un, però només si em promets que t’acabaràs el dinar.

Amb això mai he tingut problema, sempre he sigut de bon menjar, així que li deia que si amb el cap i anava ràpidament i n’agafava un. Li donava les gràcies i me’n tornava a ca la uela, que estaria esperant-me per fer el dinar. Una vegada li entregava la tomaca i l’arròs, me n’eixia al batedor amb els gusanitos, i m’asseia al cantonet on no tapava la porta.

I allí estava jo, al ple del migdia amb el meu tresor verd entre les mans. Aquells palets tan cruixents i a la vegada tan blanets que es desfeien només palpar la llengua. No he sigut massa de llepolies, però reconec que allò m’ho assaboria com si fóra el més preat dels menjars.

-Estan bons? – preguntava Toni mostrant el cap per la porta de la tenda. Jo el mirava i em reia, altra vegada amb un poc de vergonya, i assentia amb el cap.

– Ai eixos clotets…

Reconec que allò em confonia, perquè encara no tenia massa consciència del meu cos, i per suposat, no entenia perquè m’ho deia a mi i no a altra gent, encara que també és cert que no totes les persones en tenien. Quan se’n tornava cap a dins jo em girava de cara a la finestra, que gràcies a la cortina reflectia com si fóra un espill, i em mirava mentre somreia i em posava seria alternativament. Volia comprovar el que deia Toni, i sí, tenia raó, quan em reia, els clotets apareixien.

Des d’aquell estratègic lloc podia escoltar els tràfecs de ma uela dins de casa o, si estava Maria la de la sabateria, els xarraos que es portaven les dos. En aquell batedor vaig seure moltíssimes hores de la meua vida i en tinc mil i un records, des de xicoteta fins al dia que ma uela va morir. En aquell mateix cantó del batedor vaig plorar la seua mort, quan ja no era cap xiqueta.

Ara, quan somric, sé que m’ixen els clotets, i inevitablement, em trasllade a aquells temps de felicitat i innocència, època d’aprenentatge diari i aventures constants. I en certa manera, em fan sentir que les coses no han canviat tant, i que això, gaudir i aprendre, continua sent l’essència de la vida.

Clotets
En memòria a Toni Pesa, personatge estimat de la meua infància. Per tots els bons moments viscuts amb aquell veïnat del carrer Sant Nicolau i per tota l’estima compartida.

La minifalda…

Fa ara dos anys vaig fer una cosa que mai haguera cregut tan estúpida i tan important a la vegada: em vaig comprar dos minifaldes.

Ja de camí a la trentena, i després de viure situacions que em van fer reflexionar molt sobre les coses importants, i no tan importants, d’esta vida que ens ha tocat viure, vaig tenir com una rebel·lió i vaig començar a prendre decissions que no prenia, i fer allò que no m’atrevia.

La qüestió és que, per necessitat de renovar armari, i acompanyada del criteri de ma mare, vaig entrar decidida i convençuda en la tenda a per allò que buscava. N’hi havia minifaldes de tots els colors i models possibles: llises, estampades, vaqueres, bufaes, llargues, curtes, molt curtes… Tot un món per a mi.

No sé cert per qué mai n’havia volgut portar. Bueno, si ho sé. Jo deia que era incòmoda, que no em podia seure en una vorera, o botar i ballar com acostume quan vaig de festa. I que havia d’anar en compte perquè en qualsevol despiste se’t veuen les bragues (com a les xiques males). Parides.

En realitat, fugia de la imatge femenina estàndar, que tenia jo en la ment, clar. Evitava la situació de que algú puguera valorar-me per les meues cames, o pel meu físic, en lloc de fer-ho per les meues aptituds, actituds o coneixements. Del que no me n’adonava llavors era que, fugint d’això, era jo qui ho feia important. Era jo qui avantposava el físic a les aptituds, les actituds o els coneixements. Era jo qui no integrava totes les meues variables.

Recorde el primer dia que me la vaig posar. Que rara em sentia. Les cuixes es tocaven entre elles. No era desagradable, però si diferent. Tenia la sensació que se’m pujava conforme caminava, i em passava tot el dia baixant-la. Em sentia insegura.

Vaig estar tot l’estiu posant-me les minifaldes. De fet, jo em deia a mi “la de la minifalda”. El següent també me les vaig posar, però ja no tots els dies. A xavo tute els vaig donar, i vaja diners més ben gastats. Una d’elles ja està retirada, la utilitze pràcticament per a anar a la mar. L’altra però, encara me la pose bastant.

De fet, hui duc la minifalda. Quan me la pose, ja no em sent estranya. I des de fa un temps no m’importa, i fins i tot m’agrada, si algú em diu que sóc guapa. Com mos tornem.

La vida ve sense llibre d’instruccions, i cadascú sap quina motxilla porta en el camí que recorre. Les neures també són individuals, com pròpies són les ferramentes per superar-les. Jo demà aniré a comprar-me roba, i de segur que em compraré una minifalda.

IMG_20150721_202253215

 

Costums

Baixa l’escaló que serveix d’entrada a la cuina i gira a la dreta. Allí està el frigorífic, d’estos amb els cantons arrodonits, i que sols té, per separar la part que refresca de la que congela, una trista pestanya de plàstic que al poc temps es trenca i deixa connexió directa. Doncs del seu damunt, agafa una caixeta groga de mistos i es dirigeix al foguer. Este encara mostra lluentor, i ja té més d’un any! Va ser una bona compra, no hi ha dubte.

Amb la mà dreta agafa un misto i fa girar la clau del foguer més menut. Quan apareix el soroll del gas, fa fregar el pal de fusta amb la caixa mare, i zap!, crea el foc. Apropa el llumí al foguer, i una vegada aquest en funcionament, posa la cassola petita, la d’escalfar la llet. Desnatada, el sucre… En la taula deixa una tovallola verda i blanca, una cullera de les d’abans, de plata, i un got de llanda roig.

Mentre roman desdejunant, els sorolls adquireixen protagonisme. El del motor de la nevera passa a ser normal ben prompte. Algun pardal xiuxiueja per donar el bon dia. La poca gent que passa pel carrer, el seu caminar, i les seues converses, passen també a formar part d’aquest “collage”. I el poc silenci que resta es trencat pel soroll de les galetes quan les parteix.

Eixe moment sempre li recorda a la seua infància. Llavors la llet era de cabra, no sempre bullida, i moltes vegades directament de la mamella de l’animal. I gràcies. Quanta fam vam passar. La mare es va fer malalta poc després de tenir a l’Empar, 7 anys més menuda que jo. La recorde, groga pobra. Ni quan va morir, feia tan mala cara com en aquell any. Pobra.

A migdia venen els nets a dinar. La xicona, més menuda, es queda jugant al carrer amb els amics. El xicon va directe a ella, que el mira somrient. Sap perfectament que va a demanar-li. Abans que puga obrir la boca, li dona diners i un paper. Ell la besa i ix corrent com un llamp. Ella somriu mentre agafa el comandament de la televisió per tornar a donar-li veu.

De vegades sembla que ni l’escolte, tal volta perquè no la sent. El cas es que passa les hores asseguda a la porta de casa. Parlant amb veïns, saludant coneguts. Un viatge per comprar el pa i la carn. Un altre per a l’arròs i la tomaca. I un tercer per les medecines, que acaben sempre com els mistos, damunt del frigorífic.

Ara, el que posa damunt la taula, son tres tovalloles. La seua, verda i blanca, a l’esquerre d’on havia desdejunat. En este lloc, es posava el major, i la xiqueta, davant d’ella. Tres culleres i tres gots de vidre, dos d’ells de nocilla. En la cadira de la menuda posa un coixí, es coneix que no arriba bé a la taula.

Escudella de manera molt generosa, de vegades massa diria. Que mengen, que estan creixent. I mengen, i tant que mengen. Han d’agafar forces que per la vesprada tenen escola i esport, o música, o anglès, o el que els toque hui, però tenen algo segur. Han d’estar forts, i ho estan.

Quan el sol comença a dir adéu, torna a baixar l’escaló, aquell que dona pas a la cuina. Torna a girar a la nevera, però l’obri i agafa un ou. Tanca, i altra vegada la caixeta groga. Ho deixa tot damunt del banc, i trau un plat i una forqueta. Agafa l’ou i amb un lleuger colp sobre el cantó del banc, el parteix per la meitat. L’obri deixant caure el seu contingut en el plat. Pessic de sal i a batre. L’habilitat converteix aquest acte en tot un espectacle. El recorregut de l’ou sembla eixir-se’n de les dimensions del plat. El colpejar de la forqueta és rítmic, perfecte, amb una freqüència precisa.

Torna a estar asseguda, al mateix lloc que pel matí. La tovallola, verda i blanca, un got i coberts. Una carxofa, una truita, i una poma al forn. L’obscuritat de la nit es fa present mitjançant un finestró que té al sostre. La cuina és interior, i no dóna al carrer. Ja ha passat un altre dia. Un més, un menys, que més dóna. La qüestió és passar-lo no?

Escura i arreplega un poc la cuina, i quan va a eixir, se n’adona que quelcom no està al seu lloc. La caixa groga està damunt la taula. Les manies no les curen els metges. Somriu. Es dirigeix a la nevera, i la deixa damunt. Gira a l’esquerre i puja l’escaló. Sí, aquell que dóna pas al corredor, o sortida a la cuina, com vulgues dir-ho. I just en eixe instant la nit s’apodera de l’estança, i l’únic so que s’escolta és el del motor del frigorífic, això si, acompanyant al silenci més absolut.

Tec, tec, tec…

Fa corrent. La porta de la cuina duu ja una estona pegant colpets. Mentre estiga la del carrer oberta, la de dins no estarà queta. El problema és que no tanca bé, i Pepa no es fa l’ànim de cridar per a que l’arreglen. No ho comprenc amb com li molesta eixe soroll. Es com si es clavara dins l’orella, tec, tec, tec…

Pareix mentida que eixe so li moleste tant quan als seus setanta i molts anys s’està quedant sorda. Ella diu que no, però la telenovel·la que veu després de dinar es sent des de dos carrers més avall. Però ningú s’estranya. En eixe carrer la majoria es gent major, que, pam dalt pam baix, estan igual de durs que Pepa.

– Bon dia Pepita- diu una veu que prové del carrer. Saluden, però no paren per a esperar la rèplica.

– Bon dia Antonia- contesta sense moure’s del tendur.

Si eixe moble parlarà, aportaria més informació local que cap arxiu municipal. Xafardejos polítics, amorosos, veïnals, animals… Allí al seu voltant, sense cobertor en estiu i amb cuquet encès d’hivern, les converses es tornen lúcides i genuïnes. S’han resolt tants problemes, clar està que tots de boca, i s’han ideat tantes estratègies per a tot, que ni rei haguera fet falta per a dur endavant la transició. Sempre ho han dit: si manaren les dones, no hi hauria tanta guerra.

I açò em provoca una sensació agre-dolça  perquè, a pesar que m’entusiasma la idea d’un mandat femení, m’avorreix pensar que, això de fer rogle, sempre ha estat cosa de dones. I d’acord o no, m’he de cenyir a la història. I m’agrade o no, lo de manar encara no ha arribat, i lo del xafardeig encara continua.

Però tornem a Pepa, que xarrant xarrant me n’he anat de bon tros. Pepita, com diuen les amigues, malgrat tenir un nom tan comú, i una vida rutinària, ni enveja ni ha d’envejar res a cap dels personatges que ixen per eixa caixa que es diu televisor. I dic que es diu i no que és perquè encara no ha acabat de comprendre com pot ser que per ahí es vegen coses gravades a l’altre costat de l’Atlàntic. Per tant, tampoc comprèn la gent que l’anomena la “caixa tonta”, quan ha de ser molt llesta per fer-nos arribar tantes imatges per un fil tan menut.

El que passa, segons ella, és que la gent va d’erudita. I sempre parla el que més ha de callar. Com Amparo, la veïna. Mira si és destrellatada que, l’altre matí, sense més ni menys, li va dir que els bunyols que fa tenen massa gust de carabassa. Justament ho diu ella, no saps, que per a fer putxero ha de posar pastilles d’eixes de la gallina blanca, o com es diga, per a que faça gust.

Si es que este món es per a veure’l, o millor dit, per a viure’l. Però Pepa, encara que en el moment li moleste, se’n riu massa del que li puga dir Amparo. No perd temps en eixes tonteries. Cadascú per a d’ell. I a qui no li agrade que no mire. Xurrut i gori-gori.

Així que no patiu per ella. S’ha apanyat tota la vida, seguirà fent-ho mentre puga. Té paciència per a rato. A més, amb l’excusa que està mig sorda, el que no li agrada fa com si no ho sentira i au.

Bé, quasi tot el que no li agrada, perquè quin desfici de sentir la porteta, i tec, tec, tec…