Baixa l’escaló que serveix d’entrada a la cuina, i gira a la dreta. Allí està el frigorífic, d’estos amb els cantons arrodonits, i que sols té, per separar la part que refresca de la que congela, una trista pestanya de plàstic que al poc temps es trenca i deixa connexió directa. Doncs del seu damunt, agafa una caixeta groga de mistos i es dirigeix al foguer. Este encara mostra lluentor, i ja té més d’un any! Va ser una bona compra, no hi ha dubte.
Amb la mà dreta agafa un misto i fa girar la clau del foguer més menut. Quan apareix el soroll del gas, fa fregar el pal de fusta amb la caixa mare, i zap!, crea el foc. Apropa el llumí al foguer, i una vegada aquest en funcionament, posa la cassola petita, la d’escalfar la llet. Desnatada, el sucre… En la taula deixa una tovallola verda i blanca, una cullera de les d’abans, de plata, i un got de llanda roig.
Mentre roman desdejunant, els sorolls adquireixen protagonisme. El del motor de la nevera passa a ser normal ben prompte. Algun pardal xiuxiueja per donar el bon dia. La poca gent que passa pel carrer, el seu caminar, i les seues converses, passen també a formar part d’aquest “collage”. I el poc silenci que resta es trencat pel soroll de les galetes quan les parteix.
Eixe moment sempre li recorda a la seua infància. Llavors la llet era de cabra, no sempre bullida, i moltes vegades directament de la mamella de l’animal. I gràcies. Quanta fam vam passar. La mare es va fer malalta poc després de tenir a l’Empar, 7 anys més menuda que jo. La recorde, groga pobra. Ni quan va morir, feia tan mala cara com en aquell any. Pobra.
A migdia venen els nets a dinar. La xicona, més menuda, es queda jugant al carrer amb els amics. El xicon va directe a ella, que el mira somrient. Sap perfectament que va a demanar-li. Abans que puga obrir la boca, li dona diners i un paper. Ell la besa i ix corrent com un llamp. Ella somriu mentre agafa el comandament de la televisió per tornar a donar-li veu.
De vegades sembla que ni l’escolte, tal volta perquè no la sent. El cas es que passa les hores asseguda a la porta de casa. Parlant amb veïns, saludant coneguts. Un viatge per comprar el pa i la carn. Un altre per a l’arròs i la tomaca. I un tercer per les medecines, que acaben sempre com els mistos, damunt del frigorífic.
Ara, el que posa damunt la taula, son tres tovalloles. La seua, verda i blanca, a l’esquerre d’on havia desdejunat. En este lloc, es posava el major, i la xiqueta, davant d’ella. Tres culleres i tres gots de vidre, dos d’ells de nocilla. En la cadira de la menuda posa un coixí, es coneix que no arriba bé a la taula.
Escudella de manera molt generosa, de vegades massa diria. Que mengen, que estan creixent. I mengen, i tant que mengen. Han d’agafar forces que per la vesprada tenen escola i esport, o música, o anglès, o el que els toque hui, però tenen algo segur. Han d’estar forts, i ho estan.
Quan el sol comença a dir adéu, torna a baixar l’escaló, aquell que dona pas a la cuina. Torna a girar a la nevera, però l’obri i agafa un ou. Tanca, i altra vegada la caixeta groga. Ho deixa tot damunt del banc, i trau un plat i una forqueta. Agafa l’ou i amb un lleuger colp sobre el cantó del banc, el parteix per la meitat. L’obri deixant caure el seu contingut en el plat. Pessic de sal i a batre. L’habilitat converteix aquest acte en tot un espectacle. El recorregut de l’ou sembla eixir-se’n de les dimensions del plat. El colpejar de la forqueta és rítmic, perfecte, amb una freqüència precisa.
Torna a estar asseguda, al mateix lloc que pel matí. La tovallola, verda i blanca, un got i coberts. Una carxofa, una truita, i una poma al forn. L’obscuritat de la nit es fa present mitjançant un finestró que té al sostre. La cuina és interior, i no dóna al carrer. Ja ha passat un altre dia. Un més, un menys, que més dóna. La qüestió és passar-lo no?
Escura i arreplega un poc la cuina, i quan va a eixir, se n’adona que quelcom no està al seu lloc. La caixa groga està damunt la taula. Les manies no les curen els metges. Somriu. Es dirigeix a la nevera, i la deixa damunt. Gira a l’esquerre i puja l’escaló. Sí, aquell que dóna pas al corredor, o sortida a la cuina, com vulgues dir-ho. I just en eixe instant la nit s’apodera de l’estança, i l’únic so que s’escolta és el del motor del frigorífic, això si, acompanyant al silenci més absolut.
Fa corrent. La porta de la cuina duu ja una estona pegant colpets. Mentre estiga la del carrer oberta, la de dins no estarà queta. El problema és que no tanca bé, i Pepa no es fa l’ànim de cridar per a que l’arreglen. No ho comprenc amb com li molesta eixe soroll. Es com si es clavara dins l’orella, tec, tec, tec…
Pareix mentida que eixe so li moleste tant quan als seus setanta i molts anys s’està quedant sorda. Ella diu que no, però la telenovel·la que veu després de dinar es sent des de dos carrers més avall. Però ningú s’estranya. En eixe carrer la majoria es gent major, que, pam dalt pam baix, estan igual de durs que Pepa.
- Bon dia Pepita- diu una veu que prové del carrer. Saluden, però no paren per a esperar la rèplica.
- Bon dia Antonia- contesta sense moure’s del tendur.
Si eixe moble parlarà, aportaria més informació local que cap arxiu municipal. Xafardejos polítics, amorosos, veïnals, animals… Allí al seu voltant, sense cobertor en estiu i amb cuquet encès d’hivern, les converses es tornen lúcides i genuïnes. S’han resolt tants problemes, clar està que tots de boca, i s’han ideat tantes estratègies per a tot, que ni rei haguera fet falta per a dur endavant la transició. Sempre ho han dit: si manaren les dones, no hi hauria tanta guerra.
I açò em provoca una sensació agre-dolça perquè, a pesar que m’entusiasma la idea d’un mandat femení, m’avorreix pensar que, això de fer rogle, sempre ha estat cosa de dones. I d’acord o no, m’he de cenyir a la història. I m’agrade o no, lo de manar encara no ha arribat, i lo del xafardeig encara continua.
Però tornem a Pepa, que xarrant xarrant me n’he anat de bon tros. Pepita, com diuen les amigues, malgrat tenir un nom tan comú, i una vida rutinària, ni enveja ni ha d’envejar res a cap dels personatges que ixen per eixa caixa que es diu televisor. I dic que es diu i no que és perquè encara no ha acabat de comprendre com pot ser que per ahí es vegen coses gravades a l’altre costat de l’Atlàntic. Per tant, tampoc comprèn la gent que l’anomena la “caixa tonta”, quan ha de ser molt llesta per fer-nos arribar tantes imatges per un fil tan menut.
El que passa, segons ella, és que la gent va d’erudita. I sempre parla el que més ha de callar. Com Amparo, la veïna. Mira si és destrellatada que, l’altre matí, sense més ni menys, li va dir que els bunyols que fa tenen massa gust de carabassa. Justament ho diu ella, no saps, que per a fer putxero ha de posar pastilles d’eixes de la gallina blanca, o com es diga, per a que faça gust.
Si es que este món es per a veure’l, o millor dit, per a viure’l. Però Pepa, encara que en el moment li moleste, se’n riu massa del que li puga dir Amparo. No perd temps en eixes tonteries. Cadascú per a d’ell. I a qui no li agrade que no mire. Xurrut i gori-gori.
Així que no patiu per ella. S’ha apanyat tota la vida, seguirà fent-ho mentre puga. Té paciència per a rato. A més, amb l’excusa que està mig sorda, el que no li agrada fa com si no ho sentira i au.
Bé, quasi tot el que no li agrada, perquè quin desfici de sentir la porteta, i tec, tec, tec…