El sol portava fora una bona estona, però ni Dolors ni Damià, el seu marit, tenien intenció de canviar de pensar. A penes havien creuat unes paraules des que s’havien alçat. No estaven barallats, més bé endinsats en els seus propis pensaments; tot i això, sense parlar-ne, la cavil·lació resultava semblant.
Feia temps que la vida havia deixat de ser tan còmoda com deuria per a un matrimoni pensionista que viu en una barraca en el camp. Desdejunaven el mateix cafè amb llet i galetes que preparaven cada matí, encara que avui tampoc hi havia premsa. Com que Damià no podia anar al poble a pel periòdic, els el portava el xicon del supermercat, alhora que els duia tot l’encàrrec. No corrien bons temps per a deixar la casa desprotegida.
A mig matí, Tro, el gos que tenia la parella, es posà a lladrar com un boig.
- Ai Damià, que ja estan ací –cridà Dolors entre plors.
- Tranquil·litzat per favor, no passa res –li contestà el marit per calmar-la.
El matrimoni va eixir a la porta de la casa. A pesar dels anys que feia que vivien allí, mai havien contemplat la seua era tan plena. A primer pla estaven les autoritats, com en tots els llocs, encara que en aquest cas foren les d’ordre i seguretat. Diversos cotxes patrulla, tant de guàrdies civils com de policia nacional, ocupaven la primera línia de batalla. Un dels policies, jovenet, inicià el camí cap a la porta on restava el matrimoni immòbil. Dolors estava aterrada, i havia buscat la mà del seu marit. Damià li la agafava amb força, intentant que no es notara que ell també tremolava.
- Buenos dias –saludà el jove oficial.
- Seran per a vostè –contestà l’home, mirant-lo als ulls
El jove retirà la mirada mentre desdoblava un full que duia un segell oficial. El mateix segell que duia la carta que inicià el seu malson uns anys arrere.
Aquella primera carta arribà quan encara eren bon temps per a tots, sobretot per a la construcció. Eixe dia Dolors va recollir el correu, i es va estranyar al veure una carta del govern autonòmic. No hi havia eleccions prop, ni donacions de sang, ni res pel que degueren ser avisats, per això estava tan intrigada. La va obrir, i encara que estava en castellà (que era l’única llengua en que sabia llegir l’anciana, i gràcies) no entenia gaire bé que deia, així que va esperar al marit. Quan aquest va arribar a casa, va intentar llegir-la, i tampoc pogué, però fos el que fos, no li feia bona pinta, així que, agafaren el camí cap a la barraca del tio Toni.
El fill del veí, Tonet, estudiava dret a la ciutat, i com que vivia amb els pares allí a l’hort, els podria ajudar. La sorpresa del nostre matrimoni fou que, a l’entrar, van veure a tota la família reunida en la cuina, amb una carta similar damunt de la taula. Maria, la dona d’En Toni plorava desconsolada, i aquest cridava i cridava que quelcom no podia ser. Damià explicà que havia rebut una carta que no entenia, i li la va arrimar al xicon. Aquest, va fer una ullada i li la va tornar, ni tan sols la va llegir del tot. Li digué al matrimoni amic que s’assegueren i els explicaria.
Resulta que les barraques on vivien, a l’igual que la de molts altres veïns, com anaren sabent amb els dies, estaven en una zona que calia “reorganitzar”. Venien grans esdeveniments a la ciutat, i els poblats dels voltants pareix que sobraven. En definitiva, la carta els explicava que aviat anirien a tombar-los les cases, i que l’excel·lentíssim govern del que depenia els faria el favor d’allotjar-los en cases de protecció oficial. Després de queixar-se varies vegades, amb l’ajuda de distintes organitzacions, arribà el temut dia, i allí tenien al policia per confirmar-ho.
Darrere dels vehicles oficials, hi havia una monstruosa grua, la funció de la qual era destrossar les llars on s’havien criat desenes de famílies. De darrere d’aquesta, anaren eixint veïns, amics, i joves que els havien ajudat, tots carregats amb pancartes i cadenes. Els homes i el jovent no dubtaren en córrer cap a l’entrada de la casa i encadenar-se a les portes. Damià demanà a la dona que anara amb els veïns i feu el mateix que la resta, unir-se a sa casa.
Un altre oficial, que pareixia més important que el primer, s’acostà i demanà, amb un to prou agressiu, que arreplegaren les coses de valor i s’apartaren, que estaven fent l’imbècil.
Ma casa, si la tombeu, ho feu amb mi dins, lladres. Que em destrosseu la vida, covards. Amb el vostre uniforme, en lloc de defendre’ns a nosaltres, que és el que deurieu, treballeu per ells, sense pensar. Deurieu protegir-nos, no atacar-nos. Els imbècils sou vosaltres, em sents? Que no teniu cor ni principis. Desgraciats. Açò no ho farem fàcil, saps? Tota la vida, la teua, m’escoltes? Tota la teua vida, recordaràs la meua cara. Encara que després diguen que sols eren 4 xicons rebels, que és l’únic que diuen, tu sabràs que no. Recordaràs la cara d’un uelo com jo, cabrejat, furiós. Aixina no pugues dormir bé ni una de les teues nits. Lladre!!!! Tu i tots. Em sentiu? No sou més que lladres!!!!!
Laura, com tots els dies, arribava a casa cansada després d’un dur dia de feina. Després d’arreplegar al crio de casa la uela, corria al pis per a tindre-ho tot llest a l’hora que arribava l’home. Carles, el fill, l’ajudava a fer el llit i a enllestir casa, així ella podia avançar fent el sopar. La veritat es que feien un bon equip, és més, si no fóra perquè estaven els dos junts, tal volta Laura ja no hi seria…
A les 9 en punt, sentien com les claus entraven en el pany i rodaven. La tremolor de les claus s’acompasava amb la de les cames de la mare i el fill que, asseguts al sofà, pregaven que hui estiguera de bon humor. Una vegada sentien la portada, la qual cosa indicava que ja estava dins de casa, s’alçaven per a rebre’l. Conforme el veien entrar, Carles agafava la mà de sa mare amb por de que es poguera repetir l’escena tan odiada.
“Fuig d’enmig puta”. Amb eixa salutació, i un colp per a apartar-la del corredor, ja hi havia prou com per a saber que no era un bon dia. El nano, davant d’açò, sempre intentava baixar-li els fums al pare, la qual cosa solia resultar en un altre insult cap a ell, encara que colps no en rebia cap.
Una vegada el sopar en taula, seien tots junts, i, enfront del televisor, es menjaven el plat del dia. Amb un poc de sort, a l’home de casa li resultava saborós, el que es traduïa en uns minuts de descans per a Laura. Normalment sols parlava l’home, doncs el que poguera contar ella “no li importava ni a les rates”.
Una vegada el sopar acabat, la nostra amiga alçava taula ella sola, ja que, Carles, davant del seu pare, no podia ajudar-la, doncs això “són coses de dones”. Mentre escurava, ell la mirava de dalt a baix amb menyspreu, alhora que li recordava que havia engreixat i que començava a semblar-se a una vaca. Laura no gosava ni contestar, per por a les represàlies, però fera el que fera, la història ja estava escrita, i com cada nit l’última paraula la tenia ell.
Quan el pare li deia al fill que se n’anara a dormir, este s’acomiadava de son pare donant-li la mà, i a sa mare l’abraçava com si no anara a tornar-la a veure. Corria a l’habitació i es posava els auriculars per no sentir el que poguera passar fora, però als pocs minuts es feia l’ànim i se’ls llevava per si tenia que eixir a ajudar.
Carles a penes podia sentir el que deien, o millor dit, el que deia son pare, doncs sa mare parlava ben poc, i sempre amb veu baixa i la boca menuda. De sobte, un plat queia a terra, i a la mare se li escapava un crit. Al sentir açò, Carles es tapava amb el coixí per no sentir el que anava darrere, doncs ja sabia el que venia.
Colps acompanyats d’insults, plors acompanyats de “per favors”, i crits acompanyats de sang…
Des de l’habitació, Carles plorava pregant-li a Déu que ajudara a sa mare, que si ho feia prometia portar-se bé sempre, que faria el que li demanara, però que no permetera que li passara res roin. Crits i més crits. Colps i més colps. No podia suportar-ho més.
Eixí de l’habitació i, al arribar al menjador, es va trobar a sa mare mig inconscient en el sòl, i allí, al seu costat, amb la mà bruta de sang, son pare cridant-li “t’ho mereixes per puta!!!”. Carles s’apropà a Laura per ajudar-la, però son pare no li ho va permetre, i, per primera vegada, li pegà una bufetada que el deixà estès en terra. El xiquet començà a plorar, i com més plorava, més li pegava.
Quan es va cansar, el va enviar a l’habitació altra vegada a que “pensara en el que havia fet”. Carles, menut però espavilat, agafà el telèfon mòbil de sa mare sense que son pare se n’adonara. Quan va arribar a l’habitació, no sabia on cridar, així que telefonà a l’únic número que es sabia: el de la iaia. Mentre plorava, li intentava contar tot el que passava en veu fluixa, no fora cosa que son pare el sentira i la situació empitjorara. La uela, que ja tenia la mosca rere l’orella, no dubtà en penjar el telèfon i dirigir-se a casa de la filla, no sense abans cridar a la policia. A pesar d’esta reacció, l’ajuda no va arribar a hora.
Carles, amagat en l’habitació va deixar de sentir sorolls, i, preocupat, va eixir a veure a sa mare. Una bassa de sang la rodejava, i la inconsciència ja pareixia sencera. El pare estava en el balcó fumant-se un cigarret, d’esquena a l’escena. Carles, plorant, va sacsejar a sa mare sense obtenir resposta. Com havia vist en les pel·lícules, li va tocar el pit per veure si el cor bategava, però res… Com si d’un animal salvatge es tractara, la sang començà a bullir-li, i cridant que no era just començà a córrer cap on estava son pare. No dubtà en espitjar-lo amb totes les seues forces, provocant que es tambalejara, i, com ell desitjava en eixe moment, caiguera finca avall.
Quan la policia arribà, el pare i la mare eren morts. El xiquet plorava damunt del cos de sa mare. Els agents es van quedar parats sense saber que dir. En canvi, la uela, al veure sa filla, no va poder amagar el dolor mentre cridava insultant-lo: “No tenies dret”.
Carles se n’anà a viure amb sa uela, i al llarg de la seua vida no tornà a resar, no tornà a enfurir-se, ni estimà ni es deixà ser estimat, i sobretot, i per desgràcia, no tornà a somriure…