He posat una cançó que, no sé massa bé per què, em convida a tancar els ulls i escoltar. La brisa suau recorre l’esquena nua que em deixa al descobert la camiseta. Els primers segons em sent un poc incòmoda, i amb la falta de costum el pols se m’accelera una mica i note com els ulls em tremolen amagats baix les parpelles.
La meua ment no tarda a començar un bombardeig d’imatges, tasques de la feina, persones i situacions, assumptes passats i, naturalment, assumptes pendents. Tot plegat m’angoixa. La tensió es fa notable i m’adone que estic fent força a les celles i que ja no escolte la música.
Torne a mi de seguida i em naix un sospir profund, omplint i buidant d’aire fins a l’últim amagatall dels meus pulmons. La brisa em saluda de nou mentre continua bambant pel meu voltant. M’acaricia i pareix que jugue anant d’ací cap allà. Fins i tot puc sentir com es comunica amb mi i amb l’entorn. Pareix que això no li agrada tant a la vella palmera del camí, perquè les seues fulles li responen així, com si estigueren un poc airejades.
No recorde quan va ser; en quin moment em vaig esvair tant que vaig oblidar el camí de tornada. Ben mirat no necessite saber quan, sinó tornar ara mateix. I per això m’esforce, perquè recorde poc estar en casa, però sent l’anhel d’haver estat. Encara la puc olorar i notar ben a dins de l’ànima. Sé que està ahí, ho sé tan cert com que jo estic ací. Em pose dempeus de nou.
Em sent viva, i no entenc per què sentir-me viva em sorprén. La preciosa melodia m’arriba tant a dins del pit que sent com quan una mà amiga m’agafa i s’ofereix a acompanyar-me un trosset de viatge.
La brisa de vegades desapareix, com si estiguera amagada. Per moments està espentant, i d’altres pareix que vulga engolir, com si es tractara de la mateixa mar. Es contradiu fins que troba la mateixa direcció en totes les seues vesants. Llavors agafa força, es fa gran i esdevé capaç d’allò impossible, portadora de la llibertat més absoluta.
Dins meu sent la remor, romancejant amb allò que m’identifica i allò que em fa envejar-la, sent tot el mateix. Desitge aconseguir eixa confluència d’energies que m’enfortisca per a prendre la meua direcció i caminar a passa forta i sense dubtes.
Sospire de nou i sent com els ulls ja no tremolen. Un somriure se’m dibuixa al rostre. Ací i ara està el camí, el camí de tornada.
Els clotets…
– Pren quaranta duros i vés per tomaca solis i arròs!
No sé com s’ho feia, però ma uela ho podia tot amb quaranta duros. Després d’agafar-los me n’entrava a la tenda, quasi enfront de sa casa, i Toni sempre estava darrere de l’aparador. El recorde com si fóra ara: alt, amb ulleres, un colze damunt del taulell i llegint qualsevol cosa. Me la jugaria dient que solia tindre la ràdio encesa, encara que això no sé si és cert o és creació pròpia.
– Ja està ací la xiqueta dels clotets – deia en veure’m entrar. Jo no sabia ben bé què eren els clotets, i supose que la meua cara reflectia eixa ignorància, perquè de seguida em feia riure i em deia: ara sí, ahí estan els clotets.
Anava directe al lloc on es trobava la tomaca “Solis”, tomaca que vaig tardar anys a saber que era una marca, i que “solis” no significava fregida. Després buscava el paquet d’arròs, que eixe no m’atreviria a dir on s’ubicava, i ahí Toni sempre tirava una maneta per ajudar-me, però sols una maneta. Ell tenia clar que jo m’havia d’espavilar, i sempre em va donar l’espai que m’ho permetia.
Una vegada amb tota la comanda adquirida, ja anava on estava ell i ho deixava damunt de l’aparador. En aquella època ja hi havia calculadores, però Toni no en gastava mai. Allí damunt, al costat de la caixa, tenia un muntó de paper d’estrassa. I allí, i davant de qui comprava, feia les sumes que corresponien i deia el total. Això ho recorde clarament, aquell llapis gros, almenys més gros del que jo utilitzava a l’escola, escrivint damunt d’aquell paper, també més gros d’un full habitual.
Per aquella edat jo encara no controlava les quantitats, i menys encara la diferència entre duros i pessetes, així que li donava els quaranta duros sense saber si hi havia tornes o no. Ell, sempre amb el seu somriure, em donava les tornes i, sense dir-me res, mirava una bossa de plàstic gegant on estaven els paquets de gusanitos. Eixos anaven a duro, i això si ho recorde perfectament. Jo el mirava, i amb un poc de vergonya li somreia, perquè sabia allò que significava.
-Agafa’n un, però només si em promets que t’acabaràs el dinar.
Amb això mai he tingut problema, sempre he sigut de bon menjar, així que li deia que si amb el cap i anava ràpidament i n’agafava un. Li donava les gràcies i me’n tornava a ca la uela, que estaria esperant-me per fer el dinar. Una vegada li entregava la tomaca i l’arròs, me n’eixia al batedor amb els gusanitos, i m’asseia al cantonet on no tapava la porta.
I allí estava jo, al ple del migdia amb el meu tresor verd entre les mans. Aquells palets tan cruixents i a la vegada tan blanets que es desfeien només palpar la llengua. No he sigut massa de llepolies, però reconec que allò m’ho assaboria com si fóra el més preat dels menjars.
-Estan bons? – preguntava Toni mostrant el cap per la porta de la tenda. Jo el mirava i em reia, altra vegada amb un poc de vergonya, i assentia amb el cap.
– Ai eixos clotets…
Reconec que allò em confonia, perquè encara no tenia massa consciència del meu cos, i per suposat, no entenia perquè m’ho deia a mi i no a altra gent, encara que també és cert que no totes les persones en tenien. Quan se’n tornava cap a dins jo em girava de cara a la finestra, que gràcies a la cortina reflectia com si fóra un espill, i em mirava mentre somreia i em posava seria alternativament. Volia comprovar el que deia Toni, i sí, tenia raó, quan em reia, els clotets apareixien.
Des d’aquell estratègic lloc podia escoltar els tràfecs de ma uela dins de casa o, si estava Maria la de la sabateria, els xarraos que es portaven les dos. En aquell batedor vaig seure moltíssimes hores de la meua vida i en tinc mil i un records, des de xicoteta fins al dia que ma uela va morir. En aquell mateix cantó del batedor vaig plorar la seua mort, quan ja no era cap xiqueta.
Ara, quan somric, sé que m’ixen els clotets, i inevitablement, em trasllade a aquells temps de felicitat i innocència, època d’aprenentatge diari i aventures constants. I en certa manera, em fan sentir que les coses no han canviat tant, i que això, gaudir i aprendre, continua sent l’essència de la vida.
En memòria a Toni Pesa, personatge estimat de la meua infància. Per tots els bons moments viscuts amb aquell veïnat del carrer Sant Nicolau i per tota l’estima compartida.
Quina fartera…
M’han dit tantes vegades que sóc una romàntica que he acabat per creure-ho. No volia acceptar-ho, per allò de ser una tia forta, feminista, i poc convencional. Però mira, no ha pogut ser. M’ha pogut l’herència. Com diu el refrany, qui va amb un coixo, a l’any, coixo i mig. I en ma casa coixes no, però sentimentals i meloses, en tenim un bon tros.
De totes formes, no crec que este romanticisme siga incompatible amb la resta de característiques abans esmentades. No em considere una romàntica de pel·lícula, i encara que una rosa de tant en tant fa gràcia, no quantifique l’amor que em puguen tenir per esta mena de detalls.
El meu romanticisme és el de llibre, el de l’esperit, les persones, els sentiments. És el que em fa creure en la bona voluntat de la gent, i pressuposar-la bona a dolenta. És la idea que em duu a intentar imaginar i entendre el context de la vida dels que pensen diferent, sense adjudicar-los una mala intenció o un fons roin.
Però és este mateix romanticisme el que em lleva el dormir en els últims temps. El que no m’ajuda a comprendre com pot passar tot el que passa, i veure que en realitat no passa res. Una sensació, ja força coneguda, que m’envaeix, i tot plegat, continua sent incògnita. Podria utilitzar milers d’adjectius, tots aquells que conec i estan al meu abast, i així i tot, no aconseguiria definir que és allò que m’ocurreix, per què em sent així, i per què no ho puc evitar.
Em costa entendre la voràgine política i social en la que estem atrapats, sense aconseguir explicar-me per què el sentit comú no és tan comú com deuria, o per què la raó no esdevé raonable.
I tots estos maldecaps conviuen, van i venen, mentre la vida continua avançant, sense mirar enrere, o això pareix. I jo voldria que el món parara, que rebentara en sentit figurat, i de seguida em sap greu tenir eixos pensaments i me’n penedisc, sobretot per allò de “ves amb compte amb el que desitges”. I per això rectifique, posant l’afegitó de “però que no li faça mal a ningú”.
I per un instant em sent salvada, fora de perill, fins que recorde que l’únic risc pareix ser la meua ment. I que per molt que s’enredre, no causa cap efecte en la resta de cabets pensants, doncs cadascú té les seues paranoies. I per molt que em pese la situació actual, que tan mal mane el Partit Paplorar, i dic manar conscientment, perquè no crec que siga just dir governar, tot segueix igual. Igual de mal, clar està.
Llavors, els que diuen “les coses sempre seran així, i no hi ha res a fer” treuen pit, com si d’una victòria es tractara. I no, no és situació que cause orgull. És esgotadora. Cansa veure tanta covardia, tanta indiferència, combinades clar està amb un sèquit de tòpics al voltant de la política, el lladreria i la corrupció. I ja està bé cavallers, que de queixar-se sense moure ja n’hem fet massa. Que les accions han de superar les premonicions.
Quina fartera sense menjar…
I si…
Camine. Seguisc la ruta mentre somie. Deixe volar la ment mentre avance. Que passaria si les coses pogueren canviar? Que seria del nostre món si ens creuarem amb les coses que anem a buscar? Sense dificultats, sense impediments. Caminar i anar trobant.
Com seria la vida si el que sempre ha estat complicat i llunyà ho trobarem fàcilment a la porta de casa? Seríem més feliços per tenir allò que desitgem? O sentiríem frustració per no esforçar-nos per aconseguir-ho?
Almenys així, ens desapareixerien les fòbies que, moltes vegades, ens impedeixen gaudir de tot allò que ens fascina. Totes aquelles pors que ens anul·len quan ens trobem davant de “la situació”. Ens acovardeixen fins al punt de fer-nos dubtar si és realment el que volem.
I que passa quan, siga fàcilment o després d’una dura lluita, arribes a la teua Ítaca particular? Estàs ahí, davant d’allò que estimes, que somnies. La sensació de poder, a poc a poc, va envaint-te el cos fent que, tot allò que t’aterrava, ara faça mantenir-te en peus. Aquella sensació de “no podré, no sabré” dona lloc a una seguretat totalment desconeguda.
Ens passem la vida preguntant-nos com seria esta amb el fet desitjat. Si seríem capaços o no. Però fins ací. Hem de passar dels somnis als fets, perquè d’uns als altres sols hi ha un pas. Un pas segur, ferm, i sempre cap endavant. Tal volta, així, deixarem d’estimar la vida que portem per començar a viure la vida que estimem.