Sense pensar-ho dues vegades, es va llevar el vestit quedant-se en roba interior, i es va llençar de cap a la piscina. Tant li feia que l’aigua estiguera freda, i que la meitat de la gent que estava amb ella foren desconeguts. La nit demanava a crits una locura, i era aquella.
L’escabussó inicial va ser excitant. Els porus de la pell es van posar mans a la feina per captar totes les sensacions del moment. Un calfred la recorregué de dalt a baix recordant-li que eren altes hores de la matinada i que havia begut molt, però això no li destorbava. Al contrari, la cara li va dibuixar aquell somriure real i sincer, un tant oblidat durant els últims mesos.
Com si el destí volguera assegurar-se que es mullaven, el cèl es va cobrir per a deixar anar una ruixada que, més enllà de causar disgust, va produïr un esclat de rialles gràcies al qual, aquella situació freda en molts sentits, va esdevindre tan càlida com sa casa. I aquella escalfor va arribar de la mà del dia.
Van romandre una estona jugant amb l’aigua, esguitant-se uns als altres com si de xiquets es tractaren. Fora, estirats en les hamaques, la resta de la colla se les miraven un tant desconcertats. Feia poc que es coneixien, però això no importava. Cada dia descobrien coses noves, i sabien que, després d’aquella nit, la confiança seria quasi eterna.
A l’endemà, mirant per la finestra, aquell paisatge ja familiar, les cases ja conegudes, no podia deixar de recordar la nit anterior. Per unes hores, s’havia sentit com a casa, com si els mils de quilòmetres que la separaven de la seua llar s’hagueren esvaït. Aquell poble, foraster i aliè, començava a ser casa seva.
Eixa nit, mirant per la finestra, va sentir enyorança de sa casa, però aquesta vegada, ben lluny de la tristesa que la caracteritzava, va sentir una gran felicitat.
Vida?…
La meua amiga Cesca m’ha convençut per a que escriga una espècie de diari. No sé ben bé de que em servirà. El que sé segur és que no solucionarà les coses, i això és el que em tortura.
Ahír tenia cita al ginecòleg, encara no duc ni cinc mesos d’embaràs, i com que Josep no podia vindre, li ho vaig dir a Cesca. En principi anava a ser una revisió normal i corrent. Em donaria els resultats d’uns anàlisi que em vaig fer fa uns dies i prou. Això havia de ser, però no fou el que va ocòrrer.
Arribarem a la consulta a l’hora justa. Només entrar, l’infermera ens va guiar al despatx del doctor. Em va estranyar no haver d’esperar gens, però en eixe moment em vaig alegrar i tot. Vam entrar i En Antoni, el doctor, estava assegut davant l’ordinador de cara a la pantalla, però amb una expressió absent un tant inquietant.
Quan va alçar la mirada, ens va oferir seure, i es va llevar les ulleres poc a poc. Se’l veia preocupat, i això em preocupava a mi. Amb un fil de veu un poc angoixat començà a explicar-me els resultats dels anàlisi. Em va explicar que no se quina fetoproteina o algo així m’havia eixit en excés, i que això podia indicar no se quina altra malaltia per a la criatura. Que no era una cosa exacta, que s’havien de fer més proves, que no em preocupara, i bla, bla, bla…
Em va convidar a pujar a la camilla per a fer-me una ecografía, que pel que em va explicar, és una de les proves per a diagnosticar la malaltia abans comentada. Després de posar-me una mica d’aquell gel tan gelat, més gelat que mai, va apretar les tecles corresponents i em va posar l’aparell sobre el ventre.
No va passar gaire temps mirant, pareix que estava clar. Espina Bífida. Es veu que el tub neural no tanca bé al formar-se i clar, això no és gens bo. Em va explicar les lesions que podria patir el xiquet, i a partir de la cinquena frase ja no podia assimilar la informació. Em vaig tocar el ventre i les llàgrimes començaren a eixir.
No sabia exactament que pensar. El doctor em va dir que encara estava a temps de tirar-me arrere amb eixe embaràs. Que era jove i ho podia intentar més avant. Però jo no podia pensar, no aconseguia aclarir les idees. Ni tan sols sabia si tenia idees. Em va recomanar una psicòloga i em va dir que pensarà bé en el que m’havia dit.
Josep s’ho ha pres millor que jo. Ell ha agafat el rol de tirar del carro. Està disposat a fer el que faça falta, fins i tot donar-me suport si decidisc no tindre’l. La veritat és que m’ha aguantat vora una hora plorant, i sé que ell també està disgustat, però ha evitat mostrar-ho davant meu.
No deixe de pensar en el que ha dit En Antoni, i la veritat té raó. A penes tenim 30 anys, ens queda molt de temps per davant. I sé que no faria mal si tirara arrere, sempre he defensat l’avort coherent, però em sent egoista. I em sent així perquè no vull tindre’l, no vull. No vull passar-me la vida depenent d’un xiquet malalt havent-ho pogut evitar, i eixos pensaments em fan sentir malament.
No dubte que el voldria, que l’estimaria fóra com fóra. Però no vull ser responsable del canvi de vida que ens esperaria. Ni vull ni puc. Realment ho tinc quasi clar, però el dubte és necessari.
Sentint-ho des del fons de la meua ànima, està decidit. Demà cridaré al doctor i acabarem amb aquest malson.
Jaumet, ho sent molt carinyet.
La pruna…
Estimats amics:
Estic nerviosa, i no és per escriure esta carta. El meu estat és perquè esta nit, per fi, torna a ser lluna plena. La mare em deixarà eixir a passejar. La resta de nits no vol, però com hui hi ha claror, fa una excepció. La vaig convèncer dient-li que així podia veure bé als animals i a les persones, però amb una condició: no apropar-me massa per a que no se n’adonen que estic ahí. Jo sempre li pegue cabotada, però després faig el possible per a que algú d’ells, de vosaltres al cap i a la fí, em faça cas.
Es preguntareu qui sóc. Em diuen Laia, i visc en el meu poble, però no sóc un ser viu segons la vostra ciència. Vaig morir amb un any escàs, per tant, no recorde gens la vida entre vosaltres. Els meus pares també van morir, doncs va ser un accident de cotxe. Ells moltes vegades estan tristos, però jo no entenc perquè, la vida ací es meravellosa.
Molt pocs de vosaltres sabeu que estem ací, i menys encara els que ens veieu, però no cap sap com vivim. Vivim en cases, com vosaltres, encara que les anomeneu amb un to un tant discriminatori: abandonades? que estan en ruïna? no sé, no recorde bé la paraula. La nostra vida és semblant a la vostra: la gent va a treballar, els xiquets anem a escola, i els iaios passegen pel poble. Som l’altra part del poble, que dic jo.
El problema és que ens tenim que adaptar a vosaltres. No podem obrir bars, ni muntar oficines, ni ser amos d’un bancal, però si podem treballar en els vostres. Treballem per a nosaltres. Quan s’obri un bar, alguns dels nostres estan de cambrers per a servir-nos, llaurem els bancals sense amo, i no necessitem oficines perquè no tenim paperam que aclarir.
Jo vaig a l’escola, estic en cinquè de primària. La mestra és Na Pepa, una dona major que ja era mestra on vosaltres. Sempre em diu que trac molt bones notes. La veritat és que m’agrada estudiar, però no ho dic molt fort perquè pareix que no li agrada a quasi ningú. Vaig al col·legi Pare Melcior, el de dalt. Voleu que vos conte un secret? De vegades, quan els meus companys vius es passen paperets jo els llegeixo, i em quede amb les ganes d’escriure’n algun. Els majors no volen que “contactem”, com diuen ells, amb vosaltres. S’enfaden molt, però jo crec que és impossible fer com si no estiguéreu. És com viure en una pel·lícula però fer sols que la veus. El que dic jo, impossible.
Una diferència amb vosaltres, i que s’agraeix, és que, al no tindre res nostre, com diu el papà, “bens materials”, no ens barallem. Tenim de tot, ho agafem de vosaltres. Però no patiu, ho tornem amb bones condicions o ho re-omplim. Com creieu que desapareixien els coberts i els gots? I com creieu que al cap d’un temps vos en sobren?
Sempre ho tenim que fer sense que se n’adoneu, encara que ho vec una tonteria, ja que inclús veient-ho la majoria de vosaltres no s’ho creurieu. Eixa és una de les raons per les que m’agrada sortir les nits de lluna plena, vos explique: Eixa nit, la llum de la lluna trenca la barrera entre els vius i els morts. Trencar no és la paraula, més bé, la llum ho deixa veure tot, per tant, eixes nits, com la d’avui, vosaltres ens podeu veure, si mireu clar.
Però, sincerament, no li feu massa cas a l’assumpte. Li doneu una barbaritat de sentits a la lluna plena: nit de bruixes, nit d’amor, d’energia, d’encanteris, tot menys nosaltres, els altres. Una vegada més, sols mireu el vostre melic, sense fer cas a tot allò que vos envolta. Arriba el dia de Tot sants, i ploreu per nosaltres, i la resta de l’any, ni se’n recordeu de que estem ací. Egocéntrics.
De vegades els meus pares m’acompanyen, però jo preferisc anar tota sola, així puc escudrinyar més. No em fa por passejar a soles, doncs no hi ha res que em puga fer mal, ja estic morta. No és com eixe joc de pilota al que juguen els nens de la meua edat (ferit-malalt-mort-ossos-músculs-cendra….), ja que una vegada mort, ja no pots empitjorar.
Tornant a esta nit, que l’escriure em fa perdre el llegir, he decidit que aniré a pegar una volta pel casc antic del poble. Començaré per la Plaça del portal i aniré per dalt. Agafe el carrer que puja i a les poques cases ja sent l’olor de xumeneia. L’hivern també té bons aromes. A les escaletes de Ca Xoxim hi ha una parelleta d’adolescents festejant. Es besen a la boca i tot. Quan ho fan jo m’amague, em fa un poc d’angúnia. Ells a mi no em veuen, estan d’esquena. Els sent remorejar paraules boniques una i altra vegada, com en les pel·lícules. Pareixeu animalets d’amo.
Arribe al final del carrer i baixe la costereta per a arribar a la Plaça de Baix. Gesmiler. M’encanta. Crusa la plaça un gat, que en veure’m camina cap a mi mirant-me fíxament. L’acarície i ronca. Com són els gats. Jo vull tindre’n un però ma mare diu que no, sempre diu que no a tot.
Allí en la plaça m’assec a un banc. Si no hi ha ningú, de vegades, rasque amb un bastó el seient per tal de signar. Queda tan bonic el meu nom en la fusta. Es com si, per fer això, ja existira per a vosaltres.
Tornant cap a casa, en un carrer d’escales, em cruse amb un xicona que duu un mòbil en mans i a penes em veu. Acte seguit, passa el que més m’agrada. La xica alça el cap pensativa i para, ha notat algo. Es gira, mira, torna a girar-se i fa que no amb el cap, torna a mirar per si de cas, aguanta una estona, i finalment, s’ajusta bé l’abric (no sé perquè feu això) i segueix el seu cami.
No desapareixem, si és el que estaveu preguntant-se, no podem. Tampoc volem, per si ho creieu. Però com no fem soroll al caminar, ens amaguem. Jo encara sóc menuda i cap en quasevol porta mig amagada, i com mai les mireu, es centreu en el carrer, doncs no em veieu. A pesar de saber que no les mirareu, eixos segons per a mi són intensos. És una sensació com de por dolça. Sabeu del que parle no? Eixa pujada d’adrenalina tan buscada. M’agrada.
Hi ha nits que no em cruse amb ningú, però una vegada vaig parlar amb una dona major i tot, molt tossuda per cert. Em va agafar de la mà i insistida em portar-me a casa. Que no era normal que una xiqueta de la meua edat anara per ahí a eixes hores, deia. Em sabia mal explicar-li el meu cas, per la seua reacció clar, així que vaig optar per esmunyir-me de la seua mà i començar a córrer. Quan vaig arribar a casa, pareixia que l’ànima anara a eixir-me per la boca (esta expressió em fa gràcia).
En fi, ha sigut un plaer conéixer-vos. Tal vegada vos escriga un altre dia, qui sap. Ara me’n vaig que si es fa molt tard la gent es gita i ja no em trobe amb ningú interessant. I recordeu, si vos desapareix una espremedora, un jersei, o algun llibre, no es torneu bojos, ho tenim nosaltres.
Besets i fins prompte.
Laia
Dol rigorós…
Encara no ha eixit el sol i les oronelles ja ens donen el bon dia. Òbric els ulls poc a poc com si no volguera eixir del somni que estava vivint (la realitat sempre és més crua). Em trac el desdejuni al riurau i des d’ací contemple els bancals llaurats. Com es nota que ve la tardor, doncs els colors ja no són els mateixos.
Les xicones s’alcen i es preparen per a anar-se’n a l’escola. Una vegada llestes agafen camí cap al poble a bon ritme, ja que encara els queden un parell de kilòmetres per arribar. Una vegada perdudes per l’horitzó, no ho puc evitar i trenque a plorar com si fóra un xiquet: Ai Teresa, la meua Teresa…
Em vist, de negre, per a començar la feina diària. Recórrec els bancals afectats per les últimes pluges. Hauré de parlar amb el tio Xoxim, el que fa marges, doncs tinc un parell de solsides i necessite ajuda. Passe per davant de l’últim empelt que vaig fer de ciruelo, i la veritat és que està preciós. En el mateix arbre, m’assec i trac el recapte per a dinar.
Ací, enmig de l’horta, tan acostumat a este paisatge, rodejat d’arbres i d’olors, tanque els ulls i recorde. La recorde a ella, acabats de casar, cantant mentre recollia unes quantes bajoques per a fer el dinar. Que bonica era. La melena morena, llarga i frondosa, els ulls obscurs i profunds, els cos amb les corves perfectes. L’herència pura d’els avantpassats moriscs.
En acabar el dur, però sobretot llarg, dia de feina, torne cap a la llar. Les xiquetes ja estan ací. Encenc la xemeneia per a anar escalfant casa. Amparo, la menuda, de tans sols 6 anys, duu un blau al costat de l’ull. Les monges li han tornat a pegar per parlar en valencià. L’agafe i l’abrace per a alleugerir-li el dolor, encara que siga el del cor. “No passa res” li repetisc una i altra vegada fins que es calma. Com és d’esperar, em pregunta si ho ha fet mal, i jo, mirant eixos ulls plorosos, viva imatge de sa mare, no puc fer altra cosa que tornar a abraçar-la ben fort, encara que ara a qui li fa mal el cor és a mi.
La tia Paquita, la veïna de baix, s’asoma un poc abans d’hora de sopar. Hui ens porta un poc de mullaor torrat i mentre vaig a buscar uns quants ous per donar-li, ella i Pepa, la meua major, paren taula i aseen un poc casa. Després d’acomiadar-la donant-li les gràcies, agafa el camí de tornada sense poder amagar la llagrimeta. És molt bona dona la tia Paquita, i s’estimava molt a la Teresa. Me’n isc fóra.
Quan acabem de sopar, les xiquetes arrepleguen tot i em porten una copeta. Ho fan sense que els ho demane. Pobretes. De vegades no em vec amb forces de fer açò sol. De tant en tant, per a desemboirar-me intenten ensenyar-me a escriure. Fan bromes sobre la meua lletra, i entre rialles pareix que oblide la realitat.
A l’hora d’anar al llit quasi sempre em costa dur a Amparo en braços, ja que sol quedar-se dormida damunt de mi. Una vegada al llit, em quede mirant-les mentre dormen. Acabe tombant una estona al seu costat. Les sent respirar, inclús de vegades sent els bategs del cor. Note com el meu cor també batega.
Pense en sa mare i se’m trenca el cor de saber que mai més la veurem, que mai més l’abraçarem. I ara que faig jo, que faig amb tot l’amor que tenia? Just en eixe moment, la meua filla es gira cap a mi. Mentre em posa el braç damunt del pit, em diu, mig adormida: “la mama diu que estigues bé, que ella està ací”.
Abans que em senten, me’n vaig a la meua habitació, i alli, torne a ser dèbil. Plore en silenci, amb el cor encollit, però, poc a poc com totes les nits, vaig entrant en un món, somniat, irreal, on Teresa si que està. Durant unes hores, totes les nits, la puc tornar a tenir, la puc tornar a estimar.
Sempre em dorm plorant, però pels matins quan m’alce, em sent feliç.
Podries ser un poc més femenina…
Cada vegada que ma mare em diu això vaig a vomitar he de posar-me unes arracades i pintar-me la ratlla dels ulls per a que estiga contenta. I arrel d’esta situació, la reflexió ix a soles.
Que és exactament ser femenina?
– Segons els anuncis de televisió:
- Compreses:
- Una mare i el seu fill al cotxe, ell duu ferros a les dents i li té vergonya a una xica. Sa mare, en un moment d’inspiració li diu que no es riga molt, al que el xiquet li replica que “es una fieshshshsta (té la “s” esvarosa)”. Llavors, sa mare li diu que faça riure a la xica i segur que se la guanya. Eslògan: “Segura de ti misma, Ausonia”.
- Grapats de xiques vestides de blanc botant, estenent roba, i cantant: pim pum ratata, ratatata, tata,… Poc a poc fent d’Art Atack construeixen una compresa gegant i després es rebolquen per damunt. Eslògan: “Te sentiràs limpia, te sentiràs bien”.
- Productes de depilació:
- Una dona asseguda en un descapotable pintant-se els llavis mirant-se en el retrovisor. De sobte, del cotxe comencen a eixir colorets per a maquillar-se a destall. La veu en off diu: “Un coche hecho a nuestra medida”…
- Productes per a mantenir la línia o d’estètica:
- Un grapat de xiques templadíssimes (no entenc la necessitat d’aprimar) pegant-se palmades a elles mateixa per tal de no picotejar.
- Una xica que ja està molt bé, que després d’utilitzar el producte te 2cm menys de cintura (uoooooohhhh).
- Una xiqueta (de 16 anys) mostrant cuixes sense cel·lulitis gràcies a una crema.
- Productes de neteja:
- Ni un home senyor!!!! Totes les dones reunides en la secció de “hogar” del supermercat per a veure el nou producte (rosa) que ho deixa tot netíssim.
- Dones netejant.
- Dones dient lo mal que netegen.
- Dones dient com netejarien
- Dones dient lo bé que netegen ara…
- Jocs infantils:
- Aprende a ser mamà…
- Aprende a cocinar…
- Aprende a disenyar…
- Aprende a ser veterinaria…
Primera conclusió: Sóc jo o el nostre sexe està molt mal estereotipat???
– Una altra característica de les dones és anar a la moda (mamà, estigues tranquil·la que no sóc la única a la que no li agrada comprar roba). Cada vegada que vaig al centre comercial m’esgarrifa veure les nines de l’aparador com van vestides. Les xiques que treballen a la tenda no tindran malsons per la nit? (jo de vegades ja ensomnie que m’acacen sabates de tacó per la universitat…)
El que vull dir és: perquè ens hem de parèixer totes (i supose que tots) a això? Una temporada sols veus que gent vestida com els pijos però cutre, y a la temporada següent hi ha invasió de poperos (no es confongueu, pOperos, no pEperos). Uns jerseis, unes faldes (si encara es pot considerar falda lo que venen), uns pantalons… Perquè comencen els pantalons on acaben les faldes? Tal volta sóc rara, i no entenc de moda ni de feminitat, però la veritat és que no em sent gens sexy quan vaig pujant-me els pantalons, caminant com si anara escaldà per a portar-los a una altura mínima, i mostrant el cul cada vegada que m’acatxe. Jo tinc una teoría: el que fa els pantalons també fa els cinturons i les bragues guapetes. Si és que la pela és la pela.
Segona conclusió: BeEeEeEeEe???
– Que dir a nivell de supervivència: Perquè per a ser una tia perfecta has de portar de tot en el bolso? Jo conec a xicones que si és quedaren incomunicades, podrien subsistir una setmana. Increíble. No sols tenen un botiquí de primers auxilis no, a més tenen tot tipus de material higiènic (de vegades raspalls de dents de més per si de cas), i com no caramels, xicles, juanoles, algun paquet de rosquilles…. Fins i tot una, enmig d’un concert, és va traure mig bocata de llonganissa que li havia sobrat de sopar…Això és estar en tot, i és que estem en tot. Quina xica no duu mocadors damunt? TOTES!! Sí, jo també, ho confesse. Sóc culpable.
Tercera conclusió: Tens un clinex?
– Per últim, parlarem d’això. Tots sabem que parle de la puta regla d’eixos dies. Sí perquè, tens que anar donant explicacions. Les preguntes superficials les torejes facilment: Que et passa? Estàs bé? Fas mala cara. No tens fam?… No importa que penses perquè acabes dient: em fa mal el cap, em fa mal la panxa, o, no m’encontre bé. I sí, ahí l’altra persona s’apiada de la teua ànima dient: aaahhh clar, tens la regla, per això estas pudenta així. Doncs sí, tinc les hormones desorbitades, no saben si fer o desfer, estic tirant sang tot el dia i tinc contraccions uterines, i tot açò continuant amb la vida normal. De veres voleu que estiguem tot el dia de bon humor??
Quarta i última conclusió: No és qüestió de xocolate.
A pesar dels obstacles, cadascuna és femenina a la seua manera, i encara que jo no vaja dient “me encanta ser mujer”, en el fons m’agrada i tot.
Un dia de la “nostra” vida
– Un tallat per favor.
– Ein?
Mal comencem el dia, tampoc és tan difícil. En fí, ho dic en espanyol i au. Son les 9 del matí i no vaig a posar-me ara a discutir per un cafè. Busque algun periòdic, poc per a triar: El mundo i l’Información. Agafe el segon per eliminació. Mirant per damunt, lo de tots els dies:
– Internacional: En alguns països les guerrilles fan maldat, en altres alguna força de la natura ho ha arrasat tot, i en la resta algú com Bush o Putin, fa el que vol i crea problemes.
– Nacional: El PP insulta i el PSOE es defèn. També apareix alguna fotografia d’un accident de tràfic, i poc més. Com sempre, molta palla.
– Autonòmic: Una inauguració, dos o tres notícies sobre els diners que perdem amb el circuit de la formula 1 i amb la ciutat de la llum d’Alacant, alguna notícia d’algun polític demanant el transvasament, i prou. Si és estiu encara eixirà que algun bou d’algun poble ha agafat a algun estranger (segurament perquè este anava a tocar-lo o algo semblant).
Bec l’últim glop de café i em dirigisc a la barra. Allí deixe el periòdic i l’euro. Amb un adéu m’acomiade de Maria la cambrera i de la parella de dones que està en la taula de l’entrada. Pel carrer em trobe amb gent coneguda, però com que no vull perdre temps parlant vaig pegant cabotades per a saludar i així no decau el ritme. Arribe a la biblioteca i m’assec al lloc de tots els dies. Quasi mai hi ha gent, sols en època d’exàmens. Em pose l’Mp3 i desconnecte de la realitat.
Mire el mòbil, han passat ja 2 hores. Em costa creure que haja aguantat tant. De normal a l’hora i poc ja estic desficiosa. Agafe el telèfon i ix al carrer a que em pegue l’aire. Quan estic a punt de pujar-me’n passa Mario (el responsable de la capçalera d’este bloc) i ens quedem una estona xarrant. Després de recordar entre bromes la mig borraxera que vam agafar el dissabte, ens acomiadem i me’n torne a lo meu.
A la una ja no puc més i arreplegue els trastos. Mentre puge a casa vaig pensant que faré de dinar. Com que no tinc molta gana d’embrutar-me faré pollastre al forn, doncs això es cuina sol. Una vegada en casa, encenc i de seguida apague el televisor. Abans m’encantaba la tele, però al final ja no saps que mirar a causa de la varietat, de la poca varietat. Recorde una frase de Groucho Marx que vaig llegir que deia algo així com ” Qui diu que la televisió no ensenya res? Cada vegada que l’encenc m’agafen ganes de llegir-me un bon llibre”. Em ric en silenci recordant-la. Acabe optant per posar-me música en l’ordinador. Ultimament sempre escolte Pau Alabajos i el Fill del mestre.
Després de dinar, el meu germà Xavi em crida per ensenyar-me qualsevol descobriment informàtic que haja fet hui. Acabem tenint alguna conversa interessant. En acabar jo vaig al menjador amb els meus pares i o bé mirem la tele o directament dormim la migdiada, però res de profit. En acabar, me’n torne a la biblioteca. Esta vesprada he quedat amb Vero (mensa) així que fem cafè primer i després ens posem. Lo mateix que pel mati però per la vesprada. A les 8 o per ahí peguem a fugir. Si ens agradara la cervesa pararíem a fer-nos-en una, però com que no és el cas, ens n’anem cap a casa. Ens acomiadem però no per molta estona, doncs d’ací una horeta i mitja ja ens vegem per a anar a l’assaig.
Toquen el timbre, deu de ser Vero. Conteste i en efecte és ella, així que li dic la famosa frase “ara baixe”. Una vegada les dos al portal anem al Vizcaíno a fer-nos el cafenet. Allí està Madaelina (no sé ben bé com s’escriu) que només veure’ns entrar ja ens diu des de la barra “Dos tallats?”. Nosaltres somriguem i li diguem que si, i mentre ens sentem comentem que això si que dona gust, doncs la cambrera es rumana i intenta aprendre valencià.
A les 10 en punt ens alcem, paguem i fem camí cap a l’escola de música. Hui hem arribat prompte, doncs sols està el director i dos o tres nous (estos solen ser més puntuals que la resta). Mentre montem els instruments, xafardejem sobre algun tema, important o no, fins que arriba algun company de corda. Tots els meus companys son agradables (excepte una que no ve a cuento), però n’hi ha dos que m’alegren el dia. Un és Pepe (flauta solista i un tio molt simpàtic), ja que quan el vec entrar ja sé que passe el que passe, el nostre paper sonara, jeje. L’altra es Ana (o Ana Mª), ja que xarrant amb ella m’ho passe pipa.
Després de repasar Bocetos del Caucasso i alguna obreta més, el mestre tanca els papers i ens dona la bona nit. Mentre guardem els instruments parlem de si anem a fer-nos un burret. Com sempre, els de la Morralla anem a la canya, i més ara que encara fa bo i la terrassa està montada. Mentre la cambrera ens trau la beguda, Marto ja n’ha dit una de les seues i estem tots baquejant-nos de riure. De tant en tant juguem al futbolí. Hui no ha passat cap tia bona, ja que quan açò passa els tios es passen deu minuts fent-se senyes i bufant, i tornem a riure. Les ties no tenim eixe problema, ja que Rosa quan el veu ho diu ben fort, i tots esclatem a riure. Entre anècdotes i acudits van passant els minuts fins que es fa hora d’anar cap a casa.
Quan arribem a la torre, sols quedem Álvaro i jo. Agafats de la mà anem fins al portal. Allí ens mirem, i sense dir res ens besem. Jo em pose a plorar, ja queda menys. Ell m’abraça i em diu que un any passa a pressa. Seguit d’això diu alguna tonteria per a fer-me riure. No sé el temps que passem allí abraçats, però m’encanta. “Et vull” “Jo també”. Ens tonem a besar.
Puge a casa, i Traca, la meua gosa, ix a rebre’m. Entrem a l’habitació i encenc l’ordinador. Mire el correu i alguna cosa més. Si tinc ganes, escric algo. Si no, apague l’ordinador i em gite. Dorm
Hui ha sigut un dia més. Però vosaltres qualsevol dia normal, hui, ahir o demà, me’l feu especial. Per això, a tots els que ompliu el meu dia a dia, vos dic que gràcies per formar part de la meua vida.
Vos estime.
“T’acuerdas???”
Ara que pareix que comence a fer-me gran, de tant en tant m’agrada parar-me a pensar. Amb la carrera acabada, amb veu i vot, i amb permís legal per a entrar a quasi tots els garitos, sols em queda fer memòria de totes les etapes de la vida que he viscut, i per això escric hui.
Tot, com sempre, comença a la panxa de ma mare, però com que açò es massa conegut ja, em botaré este capítol i anirem al realment interessant.
Començaré per la època de la guarderia, també coneguda com “les mongetes”. Abans d’eixir de casa, ma mare, convençuda de la meua (i la seua) gràcia, no dubta en posar-me una goma al cap, coneguda també com pirri, i tampoc vacil·la al fer-lo enmig del cap, per a vore si amb un poc de sort els cabells queden com si foren una palmera. Una vegada arribant al destí final, quasi tots els xiquets plorem. Les mares, ignorants (un poquet) com sempre, creuen que ho fem per elles, perquè ens sap mal deixar de veure-les. El que no saben es que pel que realment plores té més a veure amb Ramon García (o amb Bertín Osborne) que amb elles. El motiu dels plors és perquè saps que ve una altra jornada de “El Gran Prix”. Has de correr, disfressar-te, rodar per terra, i sobretot, i el més perillós, evitar a la vaca. Sí amics, la vaca es eixe xiquet toca-pilotes que no té altra inquietud que perseguir a totes les xiquetes per a estirar-los els cabells, segurament amb la mateixa mà amb la que es trau els mocs.
I parlant de mocs, en esta etapa de la vida, diuen que l’alimentació es molt important, per això crec que en les guarderies deurien controlar millor el que els nanos ens clavem a la boca, perquè amics, els mocs i la terreta, encara que ho pareguen, no són un potito…
Seguit de la guarderia ve l’època de pre-escolar. Aquesta temporada també es pot anomenar la temporada de les amenaces. “Si no et portes bé no anirás no se on”, “si no et menges això no et faràs gran”, i el més graciós ” si no t’ho acabes tot no aniràs a l’escola dels majors”. L’escola dels majors és sempre la del cicle següent, que en aquest cas era la de primaria. El pre-escolar tracta de fer aprendre als nanos a tota pastilla: pIntar, escriure el nom, aprendre a tallar i a pegar (molt útil i important), i tindre germanor amb la resta de companys són alguns dels objectius. En esta època, els pares comencen a cometre un gran error, molt comú per la seua part, la duració del qual serà relativa. La pregunta de: i qui és el teu noviet? Pareix que obtinguen comissió, doncs no paren de fer-te la mateixa pregunta fins que realment tens edat de tindre’n, i es ahí quan no els fa ni punyetera gràcia la resposta.
Ara ve la primària, és a dir, l’època del progressa adequadament. En esta època es creen ja els grupets de amics, i també es crea eixa línia imaginaria entre xics i xiques. En esta època intenten ensenyar-te a dir correctament el nom dels genitals, encara que ens feia la mateixa riseta sentir penis que mamella. També es corrent que comencen a preguntar-te que vols ser de major. Llevat de la típica que volia ser metge (quan de pare decebut….) la resta volíem ser o perruqueres o mestra de xiquets. La primera opció era deguda a que encara et durava el trauma del pirri-palmera. La segon estava causada per la ràbia acumulada cap al xiquet del cuerno que t’estirava els cabells, de qui ja et vengaries, i si no d’ell, del seu fill.
Poc a poc i sense adonar-te’n, et plantes en els 11 i 12 anys, i és ací, encara que no parega, quan comença la pitjor etapa de qualsevol xica. Ara no és igual, però quan jo tenia eixa edat, passava les setmanes amb 2 xandals i 5 camisetes, a poder ser, 2 o 3 de propaganda. És en esta època quan ma mare va tenir la brillant idea de portar-me al dentista a veure…, i lo difícil era després no veure el xasis del 4×4 que portava apegat a les dents. En esta edat també és en la que començava (com totes) a fixar-me en els xics, però no en els de la meua edat no, sinó amb els guapos del poble, que solen ser més majors. La putada és que, quan ixia al carrer, ja no era conscient de que portava l’aparell, i quan me’ls creuava, no dubtava en mirar-los descaradament i (error) somriure’ls. Nooooooooooooooooooo……..!!!!!
En vista del poc èxit, i de la xapusa que tenia com a físic, em tancava amb la meua pavor a l’habitació a escoltar música, i així passaven els dies. Poc a poc anava arribant al cim de la coentor de l’edat, és a dir, eixos anys en que encara no et depiles però ja deuries fer-ho. Totes les fotos d’eixa etapa són iguals: aparato, bigot i diadema. Sí, diadema. Ma mare m’obligava a posar-me-la per que deia que els cabells sobre el front feien que m’eixiren grans. Més??? Impossible, ja no me’n cabien!!!
Com que s’apropava la baixada a l’institut, i les meues amigues estaven igual d’espatllades que jo, ens férem l’ànim i decidirem començar a eixir de festa. Ma mare, obviament, es negà, així que, en vista de la impossibilitat de fer-la canviar d’opinió, vaig ser jo la que em vaig canviar de jaqueta, i em justificava davant les amigues que sí que poden eixir en que a mi no em feia falta eixir de festa per a passar-ho bé. Sí, clar…
L’institut: malo!!!! Procurava no arreglar-me massa, no siga cosa que em prengueren per creguda i tinguera la fama ja tot el cicle. Els primers dies anava acollonada perquè no sabia si això de que als nous els tiraven per la finestra era de veres o que. Tenia vergonya d’anar a l’aseo perquè ahí es sentia tot, i si tenia la regla, tardava més en amagar-me el tampó en la mànega per a anar-hi que en posar-me’l. Lo bò que tenia esta època, es que començava a formar-me com a persona, físicament i a nivell personal. Començava a raonar i a pensar (hi ha qui no pot) per mi mateixa.
Una vegada en la universitat, toca començar de zero pel fet de no conèixer a ningú, però això, el fet de ser desconeguda, ja es suficient espenta com per a aconseguir-ho. Fera el que fera, no patia perquè a l’endemà les Cafeteres no podrien comentar-ho a l’hora del cafenet. No importava que haguera sigut la número u o l’última de la meva classe, allí ningú sabia de mi. Em vaig acostumar a ser jo qui decidia si m’apetia anar a classe o no, si havia d’eixir un dijous o no, si menjar xocolate o no, i si estudiar o no… Com és clar, encara que flaquejara de vegades, acabava fent, o almenys intentant fer, lo mitjanament correcte.
Ara que es suposa que ja sóc una xica de profit (per haver acabat la carrera i això), mire arrere i me n’adone que la vida no es veu tan fàcil quan estàs vivint-la. En canvi, conforme vaig passant planes, les antigues em pareixen una cagarà al costat de les actuals. Continuaré creixent, no dubte que encara em queda molt per aprendre. Intentaré fer-ho amb la major coherència possible, per així poder estar contenta de mi mateixa.
I encara que d’ací uns anys, quan vega fotos d’ara diga que “quin monyo més coent que portava”, “com podia anar així vestida” o ” com podia suportar a nosequí”, sabré que este monyo m’agrada, que esta roba no em para mal del tot, i que, mentre se m’arrime gent….serà senyal que no faig olor!!!!