Plaer…

Després d’una setmana de bojos d’avaluacions, treballs i tonteries per al fi de curs, per fi arriba el divendres. Quan acabe la jornada ens n’anirem tots els companys a casa del Roderic, que ens ha convidat a pegar un mos.

No es que m’agraden massa les “reunions socials” eixes a les que ens hem acostumat els últims anys. Al final sempre acabes passant el rato amb els mateixos, i llevat del moment de la foto, a molts no els veus en tota la festa.Alguns pensen que sóc un antisocial. A mi, en canvi, m’agrada dir que tinc els filtres més fins que la resta. Este vocabulari nostre ens permet dir el que vulguem i com vulguem, perquè què és l’eufemisme: el teu o el meu sinònim?

Bé, com anava dient no sóc persona de masses. Sempre m’he considerat una ànima lliure, com un pardal que vola, i quan hi ha molta gent fa olor a borrego. Quan sent eixa olor, intente fugir prompte. Però açò no és viable, a no ser que vulgues viure en la selva. I jo, de moment, no sóc prou autosuficient per a viure allí, de fet, ma mare s’encarrega de repetir-me constantment que no sóc autosuficient per a quasi res.

Però la festa de’n Roderic no és com les altres. Ell sol currar-se molt més la decoració i el menjar. Bé, dic “ell” per dir algú, però tots sabem que la festa li la monten. Ell sempre arriba a últim moment i au, a passar-ho bé. Però també he de dir que si li ho fan és perquè volen, i benvingut siga per als que ens beneficiem d’això, o no?

El cas és que tots els anys té els últims productes en decoració que hagen eixit al mercat, ja siguen globus, cartells, invitacions o coberteria. Fins i tot les tovalloles que posa sempre són a l’ultima moda. És al·lucinant com hi ha gent que ho troba tot.

Com no, sempre li portem un detallet. Enguany s’han encarregat les xiques de fer-lo. Volien fer-li un “xasco” o no se què, així que millor per a tots si s’ocupen elles d’això.

Del menjar vos parlaria, però no vull fer-me il·lusions, no siga cosa que ara al entrar el “xasco” me l’enduga jo i siga pitjor. Puc semblar un exagerat, però li done molta importància al menjar. Segons el que hi ha a taula parada, un pot saber quin nivell tindrà la festa en si. Si, si, el menjar és com un polígraf.

I bé, ja ens trobem davant la porta. S’escolten sorolls. Mai he comprés com, si eixim tots a la mateixa hora, sempre hi ha qui arriba prou antes que la resta. No ho comprenc, de veres.

Després de tocar el timbre m’obri la porta la mare de Roderic. Després de saludar-me i parlar-me des de la distància com si fóra un bebè, m’indica on està la gent. Assenyala amb el dit l’escala que baixa a la cotxera mentre somriu exageradament alhora que aguanta l’alè. Algunes vegades se’m passa pel cap quedar-me mirant-la per veure que amaga aguantant la respiració. No sé si la nostra presència li crea ansietat per la nicotina o per l’alcohol, però el que sé cert és que li causem ansietat.

Quan arribe baix, allí està la taula. Encara que dic “Hola” els peus em duen directament a ella fins que les mans toquen la fusta. Els ulls enfoquen el menjar i la beguda: tres plats gegants d’entrepans de nocilla presideixen la taula. Pareixen arbres replets de fruits carnosos i sabrosos. En molts dels entrepans es veu com la crema de cacau se n’ix del pa. Als costats del plat central n’hi ha dos xicotets d’embotit, el de sempre: saltxitxó, pernil dolç i formatge. El que sí crida l’atenció és l’absència d’entrepans de sobrassada i paté.

De beguda, tot marques originals, sense imitacions. Com a picaeta un surtit molt variat de creïlles fregides i “snacks” de tot tipus i color. Com a colofó final, no té pastís de bescuit i merenga, no. Té un Spiderman gegant de xocolate, amb un “1” en l’ull dret i un “2” en l’esquerre, envoltat de milers de llepolies. Delicatessen.

Arribats este punt de salivació, el meu cervell és incapaç de recordar les vomiteres i els efectes secundaris que em produeixen este tipus de convits. Ara mateix, sols desitge empastrar-me els dits de la papa taronja eixa que fa gust a papa taronja, i perdre’m en un mar de plaer…

Roig, com de nadal…

Ens va presentar ma mare un dissabte al mercat del poble. No m’agrada jutjar basant-me en l’aspecte, però era inevitable. Tota de roig, massa cridanera per al meu gust. Davant d’ella, clar, vaig dissimular. No faces amb la resta el que no t’agrade que et facen a tu, i així vaig fer. Li vaig donar una oportunitat.

La primera vegada que va venir a casa, va ser correcta, i jo també. Semblava estar còmoda, i això em feia sentir bé. A tots ens agrada tenir una casa acollidora no? En aquesta ocasió em va semblar més senzilla. Aigua per favor. Bé, en certa manera ho agraïsc, la cafetera està trencada, i no tenia massa que oferir. Va evitar el dir-li que no tenia allò que demanava,i això haguera trencat una estona tan agradable com aquella.

Bevia lentament, com si no anara a tornar a fer-ho en tot el dia. Era de poques paraules, pel que es va dedicar a escoltar quasi tota la vesprada. I jo, que parle pels colzes com diuen, vaig gaudir de debò. Li vaig fer un resum en poques hores de tota una vida. Aquell dia vaig sentir que em queia bé, i que tal vegada podia funcionar. Com sempre, el millor era fer-li cas a ma mare.

Allò ens va unir, a ma mare i a mi em referisc. La cridava per demanar-li consell i això era l’excusa perfecta per parlar durant hores sobre el tema. Ella tenia raó. El passat no em podia frenar. La vida és viu cada dia, i cal aprofitar els moments. Algunes relacions fracassades no podien decidir la meua vida ni les meues decisions. I això vaig fer, ho vaig intentar.

Ens tornàrem a veure a l’endemà. Es notava que li agradava el vermell. Diuen que és el color de la passió, excita i augmenta l’energia interior. Jo tot això de la cromoteràpia ho desconec prou. A més, deduïsc que, als que ens agrada anar de negre i gris principalment, ens assignaran algun tipus de comportament introvertit, depriment i asocial que no es correspon amb la realitat. Repetisc que ho desconec.

En aquesta segona ocasió, vaig repetir com a protagonista. A penes va pronunciar paraula, i quasi de mala gana assentia davant el que jo explicava. La veritat és que son complicades. Pareixia que tenia l’oblidació d’endevinar el que pensava en cada instant. Era l’única forma d’obtindre resposta. Tot i això, aquesta era simple i curta. Res en clar.

Començava a estar ja un poc mosca amb el tema. No comprenc encara que li passava. Perquè es tancava així amb mi? Podíem intentar-ho, estava tot per fer. L’atracció era evident per les dos parts. Fins i tot m’havia acostumat a aquell color que tant li agradava. Solia combinar complements verdosos, i realment l’afavorien. Tampoc importava massa els colors que lluïa. Era tan bonica que qualsevol d’ells li haguera estat com un guant.

Ens vam veure un parell més de vegades, però no gose descriure’ls com cites. Més bé, foren uns quants encontres caracteritzats per una indiferència, per la seua part, que augmentava progressivament. Este nou comportament em va fer plantejar-me de nou fins on arribava la meua disposició. Vaig decidir adoptar uns dies la seua forma de ser, a veure si així era capaç de sentir el que jo sentia, i com em sentia. Tal volta d’esta manera, ella donaria senyals de vida sense tenir-la que buscar.

Van passar un parell de dies, i no en vaig saber res. Si, tal volta l’orgull s’havia apoderat de mi, però no tenia ganes de ser jo qui forçara la situació. Ja es posaria ella en contacte amb mi si volia alguna cosa, pensava. Maleïda il·lusió enlluernadora… Per lo vist, també depenia de mi aquest moment, i mentre jo esperava notícies seues, ella reconstruïa la nostra relació, convertint-la en una anècdota del passat.

Este migdia, quan tornava de passejar a la gossa, allí estava ella. Sorprenia el seu aspecte, vermell obscur, amb tocs marrons i negrosos que no feien gens bonic. M’he apropat fins posar la meua cara a la seua altura. Quan l’he mirat, he sabut perfectament el que em volia dir. Pareixia trista i amb poques forces per continuar endavant.  No he necessitat que parlara, de vegades les coses es saben. En el fons jo sentia el mateix .La nostra relació s’havia acabat i ens havíem de dir adéu.

No sóc afortunada en este aspecte de la vida, això queda clar. Esta vegada ha sigut francament ràpid, qüestió de dies. Però no perdré l’esperança. Aconseguiré ser feliç i fer feliç a alguna d’elles. No serà un gerani, ni un gesmiler, ni una pasqua de nadal com en esta ocasió. No importa. Sé que arribarà el dia, i que per ahí hi ha esperant algun roser o alguna falguera disposada a compartir una part de la seua vida amb mi. I la meua sort canviarà per a sempre, i no se’m moriran les plantes de casa…

Quina barbaritat…

Porta plovent tot el dia. L’avorriment d’avui ha sigut de por. Tot el dia tancada dins de casa, esperant a veure si para una estoneta, però res. Vinga a ploure i a fer vent. Com que no hi ha molt a fer, ens n’anem a dormir prompte.

Normalment jo dorm a la mateixa habitació que la meua ama. Té un coixí per a mi, que amablement em porta allà on va. De vegades, mentre descanse, la sent marmolar com deu ser de fàcil la meua vida, sempre dormint. No em puc queixar, la veritat. Em dedique, com bé diu ella, a dormir i a menjar. De tant en tant, em donen pernil. I també de tant en tant, em rasquen la panxeta. No és mala vida del tot, no.

El coixí del qual vos parlava, para un poc dur d’entrada. Intente fer-lo tou amb les potes, però no em convenç el resultat. Quan la meua ama està mig adormida, aprofite la seua confusió i bote damunt del llit, el coixí gran que no cal fer tendre perquè ja ho està. M’agrada posar-me per la part dels peus. Pràcticament ni s’adona, i de vegades fins i tot, li faig un poc la rosca i em deixa que em pose baix del cobertor, ben calenteta.

De sobte, de matinada, em desperte. M’estic cagant. He aguantat tot el dia, per por a la climatologia, però no puc més. M’alce i vaig cap a la cuina. La porta està tancada. L’assumpte està més apurat del que em pensava, i comence a posar-me nerviosa. Rasque un poc la porta, fent un poc de força per intentar obrir-la, però està ben tancada. Plore.

Passen pocs minuts fins que el truc número u per a cridar atenció produeix resultats. Sent com Felip, el meu amo, s’alça del llit i ve cap on estic jo. Em pregunta que em passa, però com que ja sap la resposta, obri directament la porta. Sense dir res, va en direcció a la porta del balcó, l’obri també. Encara plou, però tant em fa. Isc corrent fora, i quan ja estic un poc allunyada de la porta, cague. Que gust. Estava que no m’aguantava més, imagineu-vos, després de tot el dia. Quina barbaritat…

Un café?…

– Vicenta, corre vine que ja han tirat la traca!!!

– Hui es casa la Mª José, la filla de Dolores, la del Rull no?

– Qui anava a dir-ho, amb lo poc agracià que és. I amb qui es casa?

– Ningú, un castellà..

– Xé, xé, açò és de jusgat de guàrdia. Pues diuen que fa un senyor bodorrio.

– Ei veges, es veu que ell és de casa bien.

– Ahm, no m’estranya, perquè ella pareix un poc figa no?

– Segur que no sap fer ni un ou fregit.

– Això que tu dius.

———-

– Mira, mira, ja baixen.

– Agosaes que hi ha gent.

– Diuen que en venen de Madrid i tot.

– Caram, quanta cosa…

– Ai, a vore el tratge….

– Pues no és res de l’altre món.

– No diuen que és del Anibal Laguna eixe, que se l’ha fet a València i tot??

– Pues xica, no és pa tant.

– Mirala, ni que fóra modelo. Se li n’ixirà la boca de tant de somriure.

– Ei, amb els diners que li va costar…

———-

– Son pare és el padrí no?

– Normal, soles faltaba. Jo lo que no sé és com Don Domingo els casa tinguent ell un crio.

– Si es que esta juventut fa el que vol. Ja no es respecta res, ni la fe.

– Este matrimoni comença ja en pecat.

– Ni que ho digues.

– Pues ell és salao no?

– Algun fallo tindrà, sinò ja m’explicaràs…

———-

– Xé, xé, açò es per a voreu, a xavo el circo eh! Soles falta la xirimita.

– No sigues roïn dona.

– No sóc roïn, dic les coses com son, i com son, son, o no?

– No et falta gens de raó.

– Ai, ara vorem a la Dolores.

– Segur que va tota exagerà.

– Pues com sempre, que tu l’has vista mai discreta?

– Pues no, hasta el dia que es va morir el germà tenia que portar ella aquell jersei amb pedrería.

– Si es que….

———-

– Ai mírala, mírala, ni que fóra la reina.

– Això voldria ella, i que tots li lleparen el cul.

– Soles que li lleparen???

– Jajaja… Pues dona, el tratge tampoc és massa lleig no?

– Si no fóra per lo gorda que està, li quedaría bé i tot.

– Ai, és que eixe descot… Que molts anys es pensa que té?

– Agosaes, eixes coses ja no mo les podem posar a la nostra edat.

– Ai senyor, pa que encabant diguen….

– Si és que no poden amagar-ho, els agrà aparentar…

– I com més millor.

– La qüestió és quedar bé, i si pot ser, a lo grande.

– Lo que tu dius…

———-

– Mira, ja passen per ací davant.

Ale Dolores!!!! L’horabona eh!!!

Que guapa està la xicona!!!

– Tota a sa mare. Guapa!

Adiós xica, i l’horabona altra volta!!!

———-

– Que fem Paqui, mo n’anem?

– Ei, ací que fem.

– Bé pues, demà a la mateixa hora no?

– Sí sí, que es casa Maria, la xicona de Maruja.

– Pues res, ens vegem ací i ens fem el café com sempre no?

– Clar dona, café, café.

Podries ser un poc més femenina…

Cada vegada que ma mare em diu això vaig a vomitar he de posar-me unes arracades i pintar-me la ratlla dels ulls per a que estiga contenta. I arrel d’esta situació, la reflexió ix a soles.

Que és exactament ser femenina?

– Segons els anuncis de televisió:

  • Compreses:
  1. Una mare i el seu fill al cotxe, ell duu ferros a les dents i li té vergonya a una xica. Sa mare, en un moment d’inspiració li diu que no es riga molt, al que el xiquet li replica que “es una fieshshshsta (té la “s” esvarosa)”. Llavors, sa mare li diu que faça riure a la xica i segur que se la guanya. Eslògan: “Segura de ti misma, Ausonia”.
  2. Grapats de xiques vestides de blanc botant, estenent roba, i cantant: pim pum ratata, ratatata, tata,… Poc a poc fent d’Art Atack construeixen una compresa gegant i després es rebolquen per damunt. Eslògan: “Te sentiràs limpia, te sentiràs bien”.
  • Productes de depilació:
  1. Una dona asseguda en un descapotable pintant-se els llavis mirant-se en el retrovisor. De sobte, del cotxe comencen a eixir colorets per a maquillar-se a destall. La veu en off diu: “Un coche hecho a nuestra medida”…
  • Productes per a mantenir la línia o d’estètica:
  1. Un grapat de xiques templadíssimes (no entenc la necessitat d’aprimar) pegant-se palmades a elles mateixa per tal de no picotejar.
  2. Una xica que ja està molt bé, que després d’utilitzar el producte te 2cm menys de cintura (uoooooohhhh).
  3. Una xiqueta (de 16 anys) mostrant cuixes sense cel·lulitis gràcies a una crema.
  • Productes de neteja:
  1. Ni un home senyor!!!! Totes les dones reunides en la secció de “hogar” del supermercat per a veure el nou producte (rosa) que ho deixa tot netíssim.
  2. Dones netejant.
  3. Dones dient lo mal que netegen.
  4. Dones dient com netejarien
  5. Dones dient lo bé que netegen ara…
  • Jocs infantils:
  1. Aprende a ser mamà…
  2. Aprende a cocinar…
  3. Aprende a disenyar…
  4. Aprende a ser veterinaria…

Primera conclusió: Sóc jo o el nostre sexe està molt mal estereotipat???

– Una altra característica de les dones és anar a la moda (mamà, estigues tranquil·la que no sóc la única a la que no li agrada comprar roba). Cada vegada que vaig al centre comercial m’esgarrifa veure les nines de l’aparador com van vestides. Les xiques que treballen a la tenda no tindran malsons per la nit? (jo de vegades ja ensomnie que m’acacen sabates de tacó per la universitat…)

El que vull dir és: perquè ens hem de parèixer totes (i supose que tots) a això? Una temporada sols veus que gent vestida com els pijos però cutre, y a la temporada següent hi ha invasió de poperos (no es confongueu, pOperos, no pEperos). Uns jerseis, unes faldes (si encara es pot considerar falda lo que venen), uns pantalons… Perquè comencen els pantalons on acaben les faldes? Tal volta sóc rara, i no entenc de moda ni de feminitat, però la veritat és que no em sent gens sexy quan vaig pujant-me els pantalons, caminant com si anara escaldà per a portar-los a una altura mínima, i mostrant el cul cada vegada que m’acatxe. Jo tinc una teoría: el que fa els pantalons també fa els cinturons i les bragues guapetes. Si és que la pela és la pela.

Segona conclusió: BeEeEeEeEe???

– Que dir a nivell de supervivència: Perquè per a ser una tia perfecta has de portar de tot en el bolso? Jo conec a xicones que si és quedaren incomunicades, podrien subsistir una setmana. Increíble. No sols tenen un botiquí de primers auxilis no, a més tenen tot tipus de material higiènic (de vegades raspalls de dents de més per si de cas), i com no caramels, xicles, juanoles, algun paquet de rosquilles…. Fins i tot una, enmig d’un concert, és va traure mig bocata de llonganissa que li havia sobrat de sopar…Això és estar en tot, i és que estem en tot. Quina xica no duu mocadors damunt? TOTES!! Sí, jo també, ho confesse. Sóc culpable.

Tercera conclusió: Tens un clinex?

– Per últim, parlarem d’això. Tots sabem que parle de la puta regla d’eixos dies. Sí perquè, tens que anar donant explicacions. Les preguntes superficials les torejes facilment: Que et passa? Estàs bé? Fas mala cara. No tens fam?… No importa que penses perquè acabes dient: em fa mal el cap, em fa mal la panxa, o, no m’encontre bé. I sí, ahí l’altra persona s’apiada de la teua ànima dient: aaahhh clar, tens la regla, per això estas pudenta així.  Doncs sí, tinc les hormones desorbitades, no saben si fer o desfer, estic tirant sang tot el dia i tinc contraccions uterines, i tot açò continuant amb la vida normal. De veres voleu que estiguem tot el dia de bon humor??

Quarta i última conclusió: No és qüestió de xocolate.


A pesar dels obstacles, cadascuna és femenina a la seua manera, i encara que jo no vaja dient “me encanta ser mujer”, en el fons m’agrada i tot.

“T’acuerdas???”

Ara que pareix que comence a fer-me gran, de tant en tant m’agrada parar-me a pensar. Amb la carrera acabada, amb veu i vot, i amb permís legal per a entrar a quasi tots els garitos, sols em queda fer memòria de totes les etapes de la vida que he viscut, i per això escric hui.

Tot, com sempre, comença a la panxa de ma mare, però com que açò es massa conegut ja, em botaré este capítol i anirem al realment interessant.

Començaré per la època de la guarderia, també coneguda com “les mongetes”. Abans d’eixir de casa, ma mare, convençuda de la meua (i la seua) gràcia, no dubta en posar-me una goma al cap, coneguda també com pirri, i tampoc vacil·la al fer-lo enmig del cap, per a vore si amb un poc de sort els cabells queden com si foren una palmera. Una vegada arribant al destí final, quasi tots els xiquets plorem. Les mares, ignorants (un poquet) com sempre, creuen que ho fem per elles, perquè ens sap mal deixar de veure-les. El que no saben es que pel que realment plores té més a veure amb Ramon García (o amb Bertín Osborne) que amb elles. El motiu dels plors és perquè saps que ve una altra jornada de “El Gran Prix”. Has de correr, disfressar-te, rodar per terra, i sobretot, i el més perillós, evitar a la vaca. Sí amics, la vaca es eixe xiquet toca-pilotes que no té altra inquietud que perseguir a totes les xiquetes per a estirar-los els cabells, segurament amb la mateixa mà amb la que es trau els mocs.

I parlant de mocs, en esta etapa de la vida, diuen que l’alimentació es molt important, per això crec que en les guarderies deurien controlar millor el que els nanos ens clavem a la boca, perquè amics, els mocs i la terreta, encara que ho pareguen, no són un potito…

Seguit de la guarderia ve l’època de pre-escolar. Aquesta temporada també es pot anomenar la temporada de les amenaces. “Si no et portes bé no anirás no se on”, “si no et menges això no et faràs gran”, i el més graciós ” si no t’ho acabes tot no aniràs a l’escola dels majors”. L’escola dels majors és sempre la del cicle següent, que en aquest cas era la de primaria. El pre-escolar tracta de fer aprendre als nanos a tota pastilla: pIntar, escriure el nom, aprendre a tallar i a pegar (molt útil i important), i tindre germanor amb la resta de companys són alguns dels objectius. En esta època, els pares comencen a cometre un gran error, molt comú per la seua part, la duració del qual serà relativa. La pregunta de: i qui és el teu noviet? Pareix que obtinguen comissió, doncs no paren de fer-te la mateixa pregunta fins que realment tens edat de tindre’n, i es ahí quan no els fa ni punyetera gràcia la resposta.

Ara ve la primària, és a dir, l’època del progressa adequadament. En esta època es creen ja els grupets de amics, i també es crea eixa línia imaginaria entre xics i xiques. En esta època intenten ensenyar-te a dir correctament el nom dels genitals, encara que ens feia la mateixa riseta sentir penis que mamella. També es corrent que comencen a preguntar-te que vols ser de major. Llevat de la típica que volia ser metge (quan de pare decebut….) la resta volíem ser o perruqueres o mestra de xiquets. La primera opció era deguda a que encara et durava el trauma del pirri-palmera. La segon estava causada per la ràbia acumulada cap al xiquet del cuerno que t’estirava els cabells, de qui ja et vengaries, i si no d’ell, del seu fill.

Poc a poc i sense adonar-te’n, et plantes en els 11 i 12 anys, i és ací, encara que no parega, quan comença la pitjor etapa de qualsevol xica. Ara no és igual, però quan jo tenia eixa edat, passava les setmanes amb 2 xandals i 5 camisetes, a poder ser, 2 o 3 de propaganda. És en esta època quan ma mare va tenir la brillant idea de portar-me al dentista a veure…, i lo difícil era després no veure el xasis del 4×4 que portava apegat a les dents. En esta edat també és en la que començava (com totes) a fixar-me en els xics, però no en els de la meua edat no, sinó amb els guapos del poble, que solen ser més majors. La putada és que, quan ixia al carrer, ja no era conscient de que portava l’aparell, i quan me’ls creuava, no dubtava en mirar-los descaradament i (error) somriure’ls. Nooooooooooooooooooo……..!!!!!

En vista del poc èxit, i de la xapusa que tenia com a físic, em tancava amb la meua pavor a l’habitació a escoltar música, i així passaven els dies. Poc a poc anava arribant al cim de la coentor de l’edat, és a dir, eixos anys en que encara no et depiles però ja deuries fer-ho. Totes les fotos d’eixa etapa són iguals: aparato, bigot i diadema. Sí, diadema. Ma mare m’obligava a posar-me-la per que deia que els cabells sobre el front feien que m’eixiren grans. Més??? Impossible, ja no me’n cabien!!!

Com que s’apropava la baixada a l’institut, i les meues amigues estaven igual d’espatllades que jo, ens férem l’ànim i decidirem començar a eixir de festa. Ma mare, obviament, es negà, així que, en vista de la impossibilitat de fer-la canviar d’opinió, vaig ser jo la que em vaig canviar de jaqueta, i em justificava davant les amigues que sí que poden eixir en que a mi no em feia falta eixir de festa per a passar-ho bé. Sí, clar…

L’institut: malo!!!! Procurava no arreglar-me massa, no siga cosa que em prengueren per creguda i tinguera la fama ja tot el cicle. Els primers dies anava acollonada perquè no sabia si això de que als nous els tiraven per la finestra era de veres o que. Tenia vergonya d’anar a l’aseo perquè ahí es sentia tot, i si tenia la regla, tardava més en amagar-me el tampó en la mànega per a anar-hi que en posar-me’l. Lo bò que tenia esta època, es que començava a formar-me com a persona, físicament i a nivell personal. Començava a raonar i a pensar (hi ha qui no pot) per mi mateixa.

Una vegada en la universitat, toca començar de zero pel fet de no conèixer a ningú, però això, el fet de ser desconeguda, ja es suficient espenta com per a aconseguir-ho. Fera el que fera, no patia perquè a l’endemà les Cafeteres no podrien comentar-ho a l’hora del cafenet. No importava que haguera sigut la número u o l’última de la meva classe, allí ningú sabia de mi. Em vaig acostumar a ser jo qui decidia si m’apetia anar a classe o no, si havia d’eixir un dijous o no, si menjar xocolate o no, i si estudiar o no… Com és clar, encara que flaquejara de vegades, acabava fent, o almenys intentant fer, lo mitjanament correcte.

Ara que es suposa que ja sóc una xica de profit (per haver acabat la carrera i això), mire arrere i me n’adone que la vida no es veu tan fàcil quan estàs vivint-la. En canvi, conforme vaig passant planes, les antigues em pareixen una cagarà al costat de les actuals. Continuaré creixent, no dubte que encara em queda molt per aprendre. Intentaré fer-ho amb la major coherència possible, per així poder estar contenta de mi mateixa.

I encara que d’ací uns anys, quan vega fotos d’ara diga que “quin monyo més coent que portava”, “com podia anar així vestida” o ” com podia suportar a nosequí”, sabré que este monyo m’agrada, que esta roba no em para mal del tot, i que, mentre se m’arrime gent….serà senyal que no faig olor!!!!

Estat laic o revolució

Article 16 de la Constitució Espanyola:

  1. Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense més limitació, en les seues manifestacions, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei.
  2. Ningú podrà ser obligat a declarar sobre la seua ideologia, religió o creences.
  3. Ninguna confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i la resta de confessions.

Llavors, la pregunta és: Perquè hi ha una casella en la declaració de la renta per a destinar un percentatge de diners cap a l’Església?

Sí, està clar que, malauradament, la majoria dels espanyols són catòlics (encara que la majoria no ho practiquen), però, segons el tercer apartat d’aquest article, els poders públics han de tenir en compte les creences de la societat. Com que cada vegada som més gent, van incorporant-se religions de diverses cultures. Llavors, perquè un catòlic pot desviar part dels seus impostos (estatals) per a l’Església i no pot fer el mateix un musulmà? O un budista?

A pesar d’esta possibilitat, jo combregue (mmm) amb un altre raonament. Si l’estat és aconfessional, perquè part dels impostos de molts ciutadans poden anar a parar l’Església quan, segurament, aquests ciutadans també es beneficiaran de les finalitats socials?? Si la cosa està en que l’Església l’han de mantenir els catòlics, cosa que em pareix molt bé, perquè es fa mitjançant els impostos? És a dir, si l’estat ja no té res a veure amb l’Església, que té a veure esta amb els impostos?

A pesar de tot, puc arribar a entendre la raó: Doncs perquè si l’Església depenguera del que donen els fidels a missa, no tindrien ni per a ciris. Encara que, no ho recordava, hui no es fa cap missa de bades. Totes les festes tradicionals estan aferrades a la religió, amb les seues consegüents donacions. Fins i tot els músics celebrem Santa Cecília (que dic jo, que en compte de pagar una missa, podrien pagar l’esmorzar).

Jo, a pesar de ser laica, he tingut una idea per a augmentar els beneficis d’esta gent. Convertir l’Església en un after-hours. Sí, perquè, siguem realistes, la gent ja no va a missa, sobretot els joves. I per un altre costat,en el meu poble almenys, els pubs tanquen prou prompte i sempre et quedes amb gana de més. Fam + gana de menjar…:

I si en compte d’obrir a les 12 del matí un bon diumenge, obriren a les 5 del matí?? Tenen la beguda, el fum, la música rallant i les hòsties, i donada la bona relació que hi ha entre el PP i l’església, segur que feien la vista gorda i la deixaven tancar un rato més tard.

Ja ho vec: “Missatge de Josep als fidels: Ie tios, esta cançó per a la penya més que res….”, i que sonara un remix de l’Ave verum corpus. Ho estic veient. Sempre podries donar-li pel sac a algú amb els teus rotllos en el confessionari, no faria falta emprenyar als amics. Per a aconseguir pastilles sols hauries de anar a l’altar, i te les donarien tan sols per rumiar unes paraules. Ara que, a eixes hores i en eixe ambient, no crec que el rector veguera en bons ulls el comportament de les parelletes, en cas de que algú tinga líbido en eixa situació clar. Pecant en la casa del senyor….

En fi amics, després de tota aquesta pel·lícula digna de Berlanga, ací va el missatge:

A tots aquells que sempre teniu històries que contar una nit de festa, en realitat no vos servirà de res el confessionari, perquè no podreu abraçar a qui vos escolta i encara es rallareu més.

A tots aquells que festegeu, si proveu noves experiències, sempre la manteta darrere, que el màrmol va pujant i pujant…

I ara, el missatge de veres:

A tots aquells que feu la declaració de la renta, marqueu una X a la casella de finalitats socials (si voleu mantenir l’Església sols heu d’encomanar un parell de rosaris a l’any).