Soc d’eixes.
De quines? No ho sé, d’eixes.
De les que es bloquegen quan no ho poden coure. De les que es fan menudes que alguna cosa queda gran. De les que mantenen el tipo quan només poden perdre’l. De les que aguanten, i aguanten, i aguanten… Soc d’eixes.
De les que necessiten amagar-se uns instants abans de l’obra. De les que tremolen quan canten, o quan ballen, o quan parlen, o quan són, però sense mostrar-ho. Soc d’eixes.
De les que dubten quan escullen. De les que s’incomoden amb els aplaudiments. De les que troben a faltar el foco. De les que no s’ubiquen. Soc d’eixes.
De les que troben pinyol al galló. De les que prefereixen l’ensalada sense vinagre. De les que ploren amb les pel·lícules romàntiques. A pesar de tot; a pesar de mi. Soc d’eixes.
Soc de les que enyoren una abraçada i obliden un bes, o el que no és besar. Soc d’eixes.
De les que necessiten un cor en lloc d’un consell. De les que necessiten un muscle tot i tindre mocador. Soc d’eixes.
De les que s’alimenten del tot per a caure en el no-res. De les que es llancen al buit amb l’ànima plena. De les que creuen sense fe. De les que estimen sense creure. Soc d’eixes.
De les que parlen sense pensar. De les que espenten sense sospesar. De les que estimen sense esperar. De les que senten sense parar. Soc d’eixes.
De les que no saben on acaba tot i on comença el jo. De les que no saben què és propi i que és de la resta. De les que no saben quant de la resta és propi. De les que no saben. Soc d’eixes; a pesar de tot, a pesar de mi.
Soc d’eixes, i ja és prou; i ja és molt. De les que fan sense saber, de les que saben sense fer, de les que suposen, de les que sospiten, de les que s’apreten. I s’apreten, i s’apreten, i s’apreten.
Soc d’eixes. I poc més.
Per què sóc Berlem a les xarxes?
De menuda no m’agradava el meu nom. Sempre he culpat les festes de Nadal i totes les nadalenques, eren setmanes insuportables. Va ser una crisi forta, fins al punt de voler canviar-me el nom. Recorde negociar tot açò amb ma mare, i entenc que no ho vaig aconseguir perquè Belén seguisc sent, però vaja, tenia una llista d’opcions.
Anys després vaig veure escrit el meu nom en valencià, supose que també per les festes nadalenques, i em va sorprendre aquella T per allí enmig. De sobte el meu nom tenia una T? No em va agradar, el meu era més simètric, ja que la “L” quedava enmig i en ambdós costats quedaven una consonant i una “E”, d’allò més asseaet. Cal sumar-li que al uelo d’una amiga li va pegar per dir-me’l en valencià pronunciant (i molt) la “t”. BETTTTTTLEM deia. L’home ho feia sense maldat però a mi allò em va caure tort. Anys després vaig saber que el nom es pronunciava sense pronunciar la “t”, com ametla, però quan allò va passar ja m’havia desencantat.
Durant l’adolescència (i encara hui) algunes amigues van començar a cridar-me “Bèl”, i altres van derivar a “Belivars” sumant el cognom. Però no va ser fins als vint-i-pocs, que Rosa em va anomenar per primera vegada “Berlem” (li agrada personalitzar els noms).
I Berlem cap ací Berlem cap allà, al final m’he fet a eixe nom i m’agrada molt, perquè ni és Belén ni és Betlem. Està com en un mig camí que no arriba a sonar estrany, però tampoc és la norma.
I just ahí, en eixe mig camí, és on més còmoda estic.
Ah, que no us ho he dit: de menuda, en eixa llarga llista d’opcions que tenia, el que més m’agradava era “Kika”!
Gràcies a Cèlia Cardona per la 📸
De mamelles i violacions…
Alguna cosa passa en aquest món quan davant la greu notícia sobre la tendència de violar xiques en unes festes, les fotografies que acompanyen poc tenen a veure amb la notícia, i tal volta sí alimenten la causa que aquesta es produïsca.
Que en San Fermín hi ha dones que mostren els seus pits i es bufen? Doncs si, bé. Estic segura que hi haurà tants homes, o més, fent això mateix. Però clar, el cos dels homes no està rendibilitzat. El de les dones, en canvi, està tirat de preu. I parlem clar, ací s’estan mesclant dues pel·lícules, les mamelles i les violacions, encara que les dues són de la mateixa saga: el masclisme.
Sense voler entrar massa en les decisions individuals, ja que a la fi cadascú és lliure de fer amb el seu cos el que considere, tal volta el que sí que cal és fer una anàlisi de la situació social. Almenys si volem plantejar-nos una societat millor, més madura. I no parle solament de la brutea que ens apareix cada dia en alguns mitjans o canals de televisió, on pareix que el mèrit femení sempre implica agradar al personal.
Sobre les mamelles: Què passa amb les mamelles? Quina obsessió hi ha, malaltosa, en què el nostre cos és de i per a tothom? Anar amb les mamelles a l’aire, en principi, no significa res (ni és símbol d’alliberament femení, ni és cosa de putes. Són mamelles. Punt). El problema no és que les xiques portem les mamelles a l’aire, que ja tenim prou aguantant que des de ben menudes se’ns diga com les hem de portar (que si sostenidor, que si els mugrons es noten, que si boten, que si l’escot, que si push up’s…). El problema és que se’ns ha ensenyat que les nostres mamelles tenen una finalitat: agradar. I el realment trist és que no és a nosaltres a qui es refereixen, sinó a ells, o al món, tant em fa. El cos de la dona és públic per se, i eixe és realment el problema.
No cal anar-se’n a les grans ciutats, ni a llocs amagats per veure aquest masclisme camuflat d’alliberament. Parle, per exemple, que a pocs kilòmetres del meu poble, hi ha un pub on, a canvi de llevar-se les bragues dalt de la barra, es convida a xicones a cubates. Un tracte senzill, ras: literalment, es recompensa amb alcohol l’espectacle corporal, el nostre cos té un preu. El nostre, clar. El d’ells ja hem quedat que pareix tenir massa valor i no estar en venta. I açò ho sabem tota la gent, i pot agradar o no agradar, però és un fet, permés, acceptat i, fins i tot, aplaudit per alguns sectors.
Sobre les violacions: El problema és, clar està, que acompanyant aquestes notícies amb aquestes imatges, es pot arribar a manipular la comprensió col·lectiva d’aquests tipus d’agressions. D’entrada, es dóna a entendre que aquestes xiques, en certa manera, estan provocant-se patir aquestes situacions. Tot açò recorda molt al “és que van vestides com a putes”.
El que resulta curiós és que, així com es culpabilitza a la dona del que li passa (perquè així s’ho ha buscat), ni la societat ni els mitjans són tan contundents amb l’home, ja que a aquest se’l perdona i se’l justifica fins i tot “hormonalment”, com si es tractara d’un animal incapaç de raonar on acaba una “tirà de trastos” i on comença un delicte, un acte en contra de la nostra voluntat, una violació.
D’aquesta manera, com que elles s’ho busquen, és a dir, nosaltres, doncs nostre és el problema. I com que ells a penes poden evitar una conducta bàrbara, com és forçar-nos i violar-nos, fets que ens defineixen, per molt que ens tapem els ulls, com a societat masclista, acabem per inmunitzar-nos i acceptar (alerta!) com a normal que, malauradament, estes coses passen.
Ja va sent hora d’anar cridant a cada cosa pel seu nom, i el masclisme, aunque se vista de seda, masclisme es queda. A mi almenys el tema ja em toca prou la moral, així que, a les persones i ens socials que defensen, camuflen, maquillen, accepten, toleren i eduquen en masclisme, ací tenen la meua il·lustració sobre el que fan:
Atrafegà…
Els dies passen i el temps vola. És curiós com m’he de recordar, de tant en tant, que la vida no s’acaba on aplega la vista. Toca parar un poc i agafar aire. O, millor dit, respirar, així plenament, com només fem després de riure i plorar. “Ens fem majors” diem entre bromes les amigues quan ens retrobem de festiu en festiu. Recorde eixes paraules i em ric, perquè en el fons, menegem un poc de raó. De menuda vaig descobrir qui era. Ja més majoreta va vindre la etapa de com. Durant la joventut vaig decidir què era. Arribat el moment, puc dir que estic distreta en els perquès. I em plante, en l’últim any de la vintena, sabent que viure el present no és incompatible amb els plans de futur, que una diferència pot ser un aprenentatge, i que quan es diu hola, no es pensa en l’adéu… #hedit @berlem
El meu germà…
Encara recorde propera, com si el meu cap la guardara en un lloc segur de la memòria, aquella habitació que vam compartir quan érem un poc més menuts.
La tela de les cortines, de la tauleta de nit i de la lampareta era rosa amb motius blancs. Quan pense en eixa cambra no puc evitar recordar al Ratonsito Pérez, i amb quina alegria ens despertàvem quan un dels dos amaneixia amb regal baix del coixí. Com a mobiliari, el que més recorde és el sofà de llata als peus del meu llit. També, damunt la tauleta de nit, una foto del “Baby Feber” al meu costat i un llibre de “Los cinco” en el teu. La mamà sempre conta que jo volia aprendre a llegir perquè et sentia a tu riure. Sabia que el motiu estava en eixes fulles, però no ho podia comprendre.
També recorde aquella primera separació quan ens van habilitar una habitació a cadascú. Jo encara era massa menuda per comprendre allò de “tenir més intimitat”. L’únic que sabia era que a partir d’aquella nit, després de molts anys, dormiria sola, lluny de tu. Sí, mig corredor de casa era lluny, molt lluny. Qui m’haguera dit a mi que anys després faries més de mil kilòmetres amb cotxe per arribar allà on jo em trobava…
Aquell canvi de rutina no va ser un impediment per a continuar amb les nostres confidències. Encara que la iniciativa depenia de l’època en que ens trobàvem, un per l’altre vam fer per no perdre les nostres xerrades. Aquelles discussions pacífiques en les que començàvem parlant de quelcom i acabava escoltant-te amb la boca oberta, intentant assimilar tota la informació que em donaves, i procurant recordar totes les incògnites que em plantejaves.
En realitat, això de posar reptes ja ho dominaves quan érem xicotets. Recorde, sobretot a casa del Uelo Felip i la Uela Teresa, els nostres muntatges a l’hora de jugar. Amb ninotets aconseguits de mil i un indrets construíem escenaris que representaven “pantalles” com les d’un joc virtual. Tu, encara que no m’ho posaves fàcil, sempre acabaves per regalar-me un comodí o una pista. Si no hagués estat així, no les hauria superat. I ara és quan tu em diries que em subestime, que sóc més intel·ligent del que em pense, i que sols deuria pensar bé abans de contestar.
Tot no ha sigut sempre perfecte. També hem tingut les nostres bronques i els nostres respectius “pavos” (sí, el meu va ser pitjor, ho sé). I saps que mai et perdonaré que em feres xantatge per aconseguir el meu osset de peluix. “Si no me’l dones, ja no et voldré més…”. I, evidentment, Mofli va passar a formar part del teu patrimoni.
Si mire arrere veig tot el que has fet per mi. M’has ajudat quan no he pogut per mi mateixa, i no ho has fet quan has sabut que si que podia. M’has preguntat preocupat si em passava algo quan m’has vist mal, i has callat abraçant-me quan la resposta han sigut les meues llàgrimes. M’has contestat les preguntes amb altres preguntes, ajudant-me a créixer amb cert avantatge.
I haguera pogut recuperar a Mofli, però sempre he preferit que continuara essent teu. Perquè aquell dia em feres triar i vaig aprendre de la meua decisió, i continue pensant que el teu amor és el millor tresor que podré tenir mai.
Moltes felicitats Xavi!
Zero…
Blanc. Tant de blanc m’incomoda. No sé en què pensar, em posa nerviosa. De què podria escriure? “De vegades…”, no, fora. Començament típic. A veure…
Blanc. M’estic bloquejant, i si ocorre, després em costa molt concentrar-me. De quina cosa podria parlar? Mmm…
Blanc. Que curiós que siga tan elemental. Així i tot, sense destacar, és el responsable d’encapçalar les escales dels colors. La seua senzillesa el fa digne de ser utilitzat quan es parla del bé, de la pau, o de la vida. Eixa genuïnitat que el fa ser pur, autèntic, com tot allò que comença. Els inicis, les arrels. Orígens que mai hauríem de perdre de vista.
I ací estic, com fa anys que no estava, mig tirada damunt del llit. De nit, amb la poca llum que fa esta pereta de baix consum, sembla que faig alguna cosa clandestina, i a pesar que no és roïna, sí que té part de secretisme. Em relaxe i em deixe fluir. Fa massa temps que quan escric m’obligue a fer-ho, i acabe sense fer res de trellat. Bolígraf en mà, còmplice disposat a ajudar-me, i un munt de fulls preparats per a acollir les històries, els pensaments i els sentiments que em venen al cap, tanque els ulls.
Però esta vegada, no pense en què escric, sinó escric d’allò que pense, com feia abans. Del que em ve al cap en este mateix instant, ara, ací. Vull tornar a ser lectora del que escric, i sorprendre’m amb cada mot. No saber de bestreta amb qui entropessarà Laia quan vaja a passejar; ni idear quan lladrarà Tro i per què; ni saber què olorarà, quan isca del metro, algun personatge anònim.
Vull tornar a conèixer les amistats, a sofrir els dolors, a sentir els aromes i a emocionar-me amb els amors i desamors de tots i cadascun dels personatges que estan impacients per ser creats i contar la seua part de la història. Com la dona de la mesacamilla (cal dir tendur, ho sé), que no suporta a la veïna d’enfront. O En Julio, recentment jubilat, que per primera vegada després de molts anys no farà la “vuelta al cole”. Fins i tot, qui sap, la palmera del parc de la glorieta (xica sí, eixa on algunes mares aponen a les criatures perquè pixen) té alguna cosa a dir.
Encara hi ha molt per inventar, fins i tot allò que ni s’imagina. Sempre es pot tornar arrere, i reprendre el camí de la singularitat.
Alguns diuen que està tot escrit. Tu que trobes? Jo torne a tenir idees…
Herència…
Les campanes acaben d’anunciar les onze del matí. Els carrers són plens de gent. La canalla, sense col·legi, corre carrer amunt carrer avall, sense por al trànsit. El poble està ocupat per un munt de persones, treballant, xarrant, comprant, o, senzillament, pegant una volta. Siga com siga, hi ha tota classe de gent per tot arreu.
En la panaderia la cua, que encara no arriba al carrer, està formada per cinc o sis persones. Arriba el torn d’un xicon jove. Duu una camiseta de color obscur d’un grup de música, amb uns dibuixos i uns colors prou cridaners.
– Qui va?
El xicon pega un pas endavant disposat a demanar quan, una senyora que espera darrere, s’avança dient:
– Un sequillo reina.
El xic se la mira dubtós. Mira a la dependenta, que no gosa dir res. Torna a mirar a la dona i diu:
– Perdone senyora, en realitat em toca a mi.
– Quina poca vergonya. Els joves de hui en dia ja no tenen respecte per res, ni per la gent major…- sermoneja mentre clava el colze per a posar-se completament davant de l’aparador.
“Qui tinga més trellat que calle” pensa el xic, mentre la dependenta ja li està posant el pa a la dona. Esta, camí a la porta, encara remuga alguna frase referent al jovent amb cara de pocs amics.
La gent, quan parla de la gent jove, pareix que puga dir de tot. Ens etiqueten, a nosaltres, de maleducats, encara que siguen ells l’exemple que hem après. Desinteressats, tan sols perquè no ens agrada el mateix de sempre. Gossos, mentre ens diuen que sense experiència no ens poden donar feina. Tant els fa quina siga la nostra realitat. De fet, els dona igual que molts d’ells sí que ho siguen. Això no importa, els dolents som nosaltres.
Quan la gent parla del jovent, sempre ix la frase “Juventud divino tesoro“. El que no diuen és que este tresor l’haurem d’endeutar per pagar-nos la hipoteca. Diuen que no pensem en el futur, ells, els que no volen explicar-nos el passat.
Perquè ens fan responsables de la societat que han creat? Que esperen de nosaltres? Que fem el que ells no han sabut, no han volgut, o no s’han atrevit a fer?
Doncs, quina herència ens ha tocat…
Felicitats, Belén!!!
NOTA
Aquesta entrada no l’ha escrita Belén.
A diferència de la resta d’entrades d’aquest blog, que les escriu Belén per a que les llegim tots, aquesta anem a escriure-la nosaltres per a que la llegisca ella.
Sis coses…
No tinc per costum escriure estes coses, però crec que és una cosa ben bonica. Blai em va convidar a continuar una cadena que hi ha pul·lulant per l’esfera.
Es tracta de comentar sis coses relativament insignificants però que ens fan feliços pre un moment. Doncs bé, ací van les meues:
– Que algú em diga que li ha agradat algun escritet del blog.
– La cara del meu cosí Carlos quan li explique algo que no sabia .
– Alçar-me junt amb la banda al finalitzar una peça amb final apoteòsic.
– El silenci que es produeix quan, una nit d’estiu, sopant a la caseta de Miguel, algú de nosaltres diu: “Vivim a la millor terreta del món”.
– Descobrir algú mirant-me als ulls.
– Sentir el riure de mon pare.
Supose que esta és un poc la idea. En teoria ara he de dir-li a sis persones més que seguisquen la cadena, però com no conec a tanta gent (la majoria estan triats) vos convide a vosaltres, amics que no tingueu blog, a que deixeu comentaris amb les vostres sis coses.
Bé doncs, a llegir-se. Besets.
Podries ser un poc més femenina…
Cada vegada que ma mare em diu això vaig a vomitar he de posar-me unes arracades i pintar-me la ratlla dels ulls per a que estiga contenta. I arrel d’esta situació, la reflexió ix a soles.
Que és exactament ser femenina?
– Segons els anuncis de televisió:
- Compreses:
- Una mare i el seu fill al cotxe, ell duu ferros a les dents i li té vergonya a una xica. Sa mare, en un moment d’inspiració li diu que no es riga molt, al que el xiquet li replica que “es una fieshshshsta (té la “s” esvarosa)”. Llavors, sa mare li diu que faça riure a la xica i segur que se la guanya. Eslògan: “Segura de ti misma, Ausonia”.
- Grapats de xiques vestides de blanc botant, estenent roba, i cantant: pim pum ratata, ratatata, tata,… Poc a poc fent d’Art Atack construeixen una compresa gegant i després es rebolquen per damunt. Eslògan: “Te sentiràs limpia, te sentiràs bien”.
- Productes de depilació:
- Una dona asseguda en un descapotable pintant-se els llavis mirant-se en el retrovisor. De sobte, del cotxe comencen a eixir colorets per a maquillar-se a destall. La veu en off diu: “Un coche hecho a nuestra medida”…
- Productes per a mantenir la línia o d’estètica:
- Un grapat de xiques templadíssimes (no entenc la necessitat d’aprimar) pegant-se palmades a elles mateixa per tal de no picotejar.
- Una xica que ja està molt bé, que després d’utilitzar el producte te 2cm menys de cintura (uoooooohhhh).
- Una xiqueta (de 16 anys) mostrant cuixes sense cel·lulitis gràcies a una crema.
- Productes de neteja:
- Ni un home senyor!!!! Totes les dones reunides en la secció de “hogar” del supermercat per a veure el nou producte (rosa) que ho deixa tot netíssim.
- Dones netejant.
- Dones dient lo mal que netegen.
- Dones dient com netejarien
- Dones dient lo bé que netegen ara…
- Jocs infantils:
- Aprende a ser mamà…
- Aprende a cocinar…
- Aprende a disenyar…
- Aprende a ser veterinaria…
Primera conclusió: Sóc jo o el nostre sexe està molt mal estereotipat???
– Una altra característica de les dones és anar a la moda (mamà, estigues tranquil·la que no sóc la única a la que no li agrada comprar roba). Cada vegada que vaig al centre comercial m’esgarrifa veure les nines de l’aparador com van vestides. Les xiques que treballen a la tenda no tindran malsons per la nit? (jo de vegades ja ensomnie que m’acacen sabates de tacó per la universitat…)
El que vull dir és: perquè ens hem de parèixer totes (i supose que tots) a això? Una temporada sols veus que gent vestida com els pijos però cutre, y a la temporada següent hi ha invasió de poperos (no es confongueu, pOperos, no pEperos). Uns jerseis, unes faldes (si encara es pot considerar falda lo que venen), uns pantalons… Perquè comencen els pantalons on acaben les faldes? Tal volta sóc rara, i no entenc de moda ni de feminitat, però la veritat és que no em sent gens sexy quan vaig pujant-me els pantalons, caminant com si anara escaldà per a portar-los a una altura mínima, i mostrant el cul cada vegada que m’acatxe. Jo tinc una teoría: el que fa els pantalons també fa els cinturons i les bragues guapetes. Si és que la pela és la pela.
Segona conclusió: BeEeEeEeEe???
– Que dir a nivell de supervivència: Perquè per a ser una tia perfecta has de portar de tot en el bolso? Jo conec a xicones que si és quedaren incomunicades, podrien subsistir una setmana. Increíble. No sols tenen un botiquí de primers auxilis no, a més tenen tot tipus de material higiènic (de vegades raspalls de dents de més per si de cas), i com no caramels, xicles, juanoles, algun paquet de rosquilles…. Fins i tot una, enmig d’un concert, és va traure mig bocata de llonganissa que li havia sobrat de sopar…Això és estar en tot, i és que estem en tot. Quina xica no duu mocadors damunt? TOTES!! Sí, jo també, ho confesse. Sóc culpable.
Tercera conclusió: Tens un clinex?
– Per últim, parlarem d’això. Tots sabem que parle de la puta regla d’eixos dies. Sí perquè, tens que anar donant explicacions. Les preguntes superficials les torejes facilment: Que et passa? Estàs bé? Fas mala cara. No tens fam?… No importa que penses perquè acabes dient: em fa mal el cap, em fa mal la panxa, o, no m’encontre bé. I sí, ahí l’altra persona s’apiada de la teua ànima dient: aaahhh clar, tens la regla, per això estas pudenta així. Doncs sí, tinc les hormones desorbitades, no saben si fer o desfer, estic tirant sang tot el dia i tinc contraccions uterines, i tot açò continuant amb la vida normal. De veres voleu que estiguem tot el dia de bon humor??
Quarta i última conclusió: No és qüestió de xocolate.
A pesar dels obstacles, cadascuna és femenina a la seua manera, i encara que jo no vaja dient “me encanta ser mujer”, en el fons m’agrada i tot.