Des de la finestra es podia veure com l’oratge ja havia canviat, deixant la calor pas a la frescoreta que tant agrada per aquesta terra. Dins, en canvi, pareixia que el temps s’havia aturat i que l’eternitat, acompanyada d’aquella llum tan meravellosa d’haver pegat una ruixada, s’apoderava de la cambra.
Marta se la mirava, encara meravellada, com si aquella criatura que sostenia en braços es tractara d’un tresor delicat, fràgil i efímer. Adriana també mirava sa mare, amb els ulls ben oberts, a la volta que amb les manetes buscava tocar-la com si fora l’única persona que realment la coneixia. I així era.
Mentre la tenia en braços va recordar Pepita, la seua àvia, i com li haguera agradat conéixer-la. Els ulls se li van omplir d’emoció en pensar-ho, i mentre aquell sentiment es materialitzava en llàgrimes d’estima, el record li va portar una melodia que la va traslladar anys arrere als braços de la abuelita, com li deien les netes.
Feia molts anys que vivia lluny del poble, i aquella dona havia estat un lligam fonamental per a mantenir les seues arrels. I just en aquell moment va entendre que ara era el seu torn d’aconseguir que la seua filla, tot i que també es criaria a molta distància d’allí, estimara aquella terra tant com l’adorava Marta.
En aquell riu rau, el mateix en el qual ella s’havia criat, la melodia que ressonava pel seu cap va donar pas a poc a poc a les paraules, i sense a penes ser-ne conscient, va començar a cantar aquella cançó de bressol amb la qual tantes vegades ella havia fet nona de xicoteta.
Com si es tractara d’un mantra, els ulls d’Adriana, que estaven fixats en els de sa mare, van començar a caure, i a poc a poc aquella cançó, acompanyada pel balanceig, es va apoderar del seu ser. Marta, mentre veia com la seua filla anava tancant aquelles precioses parpelles, es va sentir més unida que mai amb els seus orígens.
Una vegada adormida, la va deixar en el moisés on ella mateixa havia dormit trenta i pocs anys abans. I tot i que la xiqueta ja descansava plàcidament, Marta es va quedar al seu costat, asseguda en una mecedora, mirant-la enamorada i sacsant suaument aquell llitet al mateix ritme que ella es gronxava.
Va continuar cantant aquella cançó de bressol, i lentament els seus ulls també es van anar tancant. I mentre es deixava acompanyar per la força de la son, un somriure de felicitat se li dibuixava al rostre, sabent-se hereva d’una estima que anava més enllà de les persones.
“La meua xiqueta és l’ama,
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra,
de la flor del taronger”.
(Relat fictici inspirat en la recent maternitat de la meua amiga Marta, la benvinguda d’Adriana i en record de Pepita, gran dona i referent)
Animalades…
Lladre. Quina hora és? Encara no torna? Gruny. No escolte res estrany, però gruny per si de cas, per avisar. Estic a punt d’acomodar-me de nou, però no, millor pujaré al seu llit ara que ella no està, així quan vinga se’l troba calentet i tou. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional, i estic quasi segura que ella sent el mateix.
Escolte la clau a la porta. És ella. Lladre. És ella! Vaig. Alegria. M’encanta escabussar el cap entre els seus turmells. Si em pose així, em rasca darrere de les orelles. Que bo, menege la cua. La menege més de pressa. Em pose panxa cap amunt i just en eixe moment, quan faig la panerola i em rasca el panxolí, trobe la felicitat.
L’endemà eixim al matí a passejar, però no tan de matí com de costum. Fa solet, escalfa, i dóna gustet. Hui crec que no treballa, deu ser dissabte, perquè el sol està molt alt, i ella va molt a poc a poc. Això és que no té pressa. Alegria. Hui podrem jugar més estona. Menege la cua.
Ja no em tira pedres, quan li’n porte em diu que estic desdentada i que em fa mal. No l’entenc però de seguida trau una corda super bonica de muntó colors! Alegria. La tiraràs? En posició. On? On? Vaig!! Quasi l’agafe al vol! No passa res. Torne corrent i menejant la cua. Ella em rep amb les mans obertes i el seu somriure.
Quan tornem a casa anem directe a la cuina, i aprofite per a beure. Després m’assente a terra i la mire. Puc estar hores i hores contemplant el que fa. Ella de tant en tant em mira, somriu i em tanca l’ullet. A voltes m’agrada tornar-li el gest i deixar-la al·lucinant. Vaig aprendre a fer-ho de menuda i ha valgut la pena, perquè en el fons mai ha sabut si ho faig volent, o solament és una casualitat.
Al principi quan li ho feia apretava les celles, es quedava mirant-me i feia que no amb el cap. “No pot ser” deia. Després va tenir una època que m’ho preguntava, i a mi em costava aguantar el riure. De veres pensava que li podia respondre? Sabent i tot que no parle. Xé, boníssim. Al final ja es reia i em deia “estem bones per a fer parella de cartes”.
Posa música del mòbil, i quan fa això vol dir escurar o cuinar. Que siga cuinar, que siga cuinar. Faig un sorollet. Ella somriu i va cap a la nevera. Sí! Victòria! Alegria. Menege la cua, però continue asseguda. Si em pose massa nerviosa, em farà fora i no vull. M’aproxime un poc, molt subtilment. Olore, olore més. Conill, tomaca, all, cigrons? Em costa aguantar el nerviós. Està preparant arròs caldós. Això vol dir que és diumenge, sense dubte.
Fa molt bona olor. Hem tornat al menjador mentre s’acaba de coure. Als minuts s’escolta un aparell que pita. Ella s’alça, jo darrere, i ens n’anem les dues a la cuina de nou. Això ja està bo, així que dinem. Primer ella, després jo. A mi em mescla arròs i un poquet de carn amb les pedres eixes de colors que se suposa són el nostre menjar. Molta alegria.
Quan acabe torne al menjador. Ella ja està preparada. Definitivament, es pot confirmar un diumenge de sofà i manta. Clar, com ahir va vetlar. Però no m’importa, aquests dies són els millors. Ha encés l’estufa, encara fa un poc de frescoreta. Ja ha buscat una pel·lícula dormidoreta i tot. Està tombada al sofà, amb la manta tapant-la quasi fins al coll.
Vaig cap a ella i em quede mirant-la a una distància prudencial. Ella em mira i es riu, com si no sabérem què passarà. Jo avance un poc més i intente pujar, però calcule mal i no puc a la primera. A la segona, quan ja estic dalt, li expresse que vull estar baix la manta també, i així ens acomodem les dues fent la cullereta. M’arrime molt a ella, a voltes crec que, sense voler, l’espente un poc.
Ella s’adorm acaronant-me, i al final a mi m’entra una mica de calor. A poc a poc vaig traent el cap de baix de la manta, no vull despertar-la. Ho aconseguisc i sospire. Per sort la seua mà continua damunt meua, m’agrada que em toque. La mire un últim cop i m’assegure que dorm profundament. Li tanque l’ull de nou encara que no em veu, és la nostra broma. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional. Ella sent el mateix. Sospire, i m’adorm.
Fins sempre amiga!
Els clotets…
– Pren quaranta duros i vés per tomaca solis i arròs!
No sé com s’ho feia, però ma uela ho podia tot amb quaranta duros. Després d’agafar-los me n’entrava a la tenda, quasi enfront de sa casa, i Toni sempre estava darrere de l’aparador. El recorde com si fóra ara: alt, amb ulleres, un colze damunt del taulell i llegint qualsevol cosa. Me la jugaria dient que solia tindre la ràdio encesa, encara que això no sé si és cert o és creació pròpia.
– Ja està ací la xiqueta dels clotets – deia en veure’m entrar. Jo no sabia ben bé què eren els clotets, i supose que la meua cara reflectia eixa ignorància, perquè de seguida em feia riure i em deia: ara sí, ahí estan els clotets.
Anava directe al lloc on es trobava la tomaca “Solis”, tomaca que vaig tardar anys a saber que era una marca, i que “solis” no significava fregida. Després buscava el paquet d’arròs, que eixe no m’atreviria a dir on s’ubicava, i ahí Toni sempre tirava una maneta per ajudar-me, però sols una maneta. Ell tenia clar que jo m’havia d’espavilar, i sempre em va donar l’espai que m’ho permetia.
Una vegada amb tota la comanda adquirida, ja anava on estava ell i ho deixava damunt de l’aparador. En aquella època ja hi havia calculadores, però Toni no en gastava mai. Allí damunt, al costat de la caixa, tenia un muntó de paper d’estrassa. I allí, i davant de qui comprava, feia les sumes que corresponien i deia el total. Això ho recorde clarament, aquell llapis gros, almenys més gros del que jo utilitzava a l’escola, escrivint damunt d’aquell paper, també més gros d’un full habitual.
Per aquella edat jo encara no controlava les quantitats, i menys encara la diferència entre duros i pessetes, així que li donava els quaranta duros sense saber si hi havia tornes o no. Ell, sempre amb el seu somriure, em donava les tornes i, sense dir-me res, mirava una bossa de plàstic gegant on estaven els paquets de gusanitos. Eixos anaven a duro, i això si ho recorde perfectament. Jo el mirava, i amb un poc de vergonya li somreia, perquè sabia allò que significava.
-Agafa’n un, però només si em promets que t’acabaràs el dinar.
Amb això mai he tingut problema, sempre he sigut de bon menjar, així que li deia que si amb el cap i anava ràpidament i n’agafava un. Li donava les gràcies i me’n tornava a ca la uela, que estaria esperant-me per fer el dinar. Una vegada li entregava la tomaca i l’arròs, me n’eixia al batedor amb els gusanitos, i m’asseia al cantonet on no tapava la porta.
I allí estava jo, al ple del migdia amb el meu tresor verd entre les mans. Aquells palets tan cruixents i a la vegada tan blanets que es desfeien només palpar la llengua. No he sigut massa de llepolies, però reconec que allò m’ho assaboria com si fóra el més preat dels menjars.
-Estan bons? – preguntava Toni mostrant el cap per la porta de la tenda. Jo el mirava i em reia, altra vegada amb un poc de vergonya, i assentia amb el cap.
– Ai eixos clotets…
Reconec que allò em confonia, perquè encara no tenia massa consciència del meu cos, i per suposat, no entenia perquè m’ho deia a mi i no a altra gent, encara que també és cert que no totes les persones en tenien. Quan se’n tornava cap a dins jo em girava de cara a la finestra, que gràcies a la cortina reflectia com si fóra un espill, i em mirava mentre somreia i em posava seria alternativament. Volia comprovar el que deia Toni, i sí, tenia raó, quan em reia, els clotets apareixien.
Des d’aquell estratègic lloc podia escoltar els tràfecs de ma uela dins de casa o, si estava Maria la de la sabateria, els xarraos que es portaven les dos. En aquell batedor vaig seure moltíssimes hores de la meua vida i en tinc mil i un records, des de xicoteta fins al dia que ma uela va morir. En aquell mateix cantó del batedor vaig plorar la seua mort, quan ja no era cap xiqueta.
Ara, quan somric, sé que m’ixen els clotets, i inevitablement, em trasllade a aquells temps de felicitat i innocència, època d’aprenentatge diari i aventures constants. I en certa manera, em fan sentir que les coses no han canviat tant, i que això, gaudir i aprendre, continua sent l’essència de la vida.
En memòria a Toni Pesa, personatge estimat de la meua infància. Per tots els bons moments viscuts amb aquell veïnat del carrer Sant Nicolau i per tota l’estima compartida.
El meu germà…
Encara recorde propera, com si el meu cap la guardara en un lloc segur de la memòria, aquella habitació que vam compartir quan érem un poc més menuts.
La tela de les cortines, de la tauleta de nit i de la lampareta era rosa amb motius blancs. Quan pense en eixa cambra no puc evitar recordar al Ratonsito Pérez, i amb quina alegria ens despertàvem quan un dels dos amaneixia amb regal baix del coixí. Com a mobiliari, el que més recorde és el sofà de llata als peus del meu llit. També, damunt la tauleta de nit, una foto del “Baby Feber” al meu costat i un llibre de “Los cinco” en el teu. La mamà sempre conta que jo volia aprendre a llegir perquè et sentia a tu riure. Sabia que el motiu estava en eixes fulles, però no ho podia comprendre.
També recorde aquella primera separació quan ens van habilitar una habitació a cadascú. Jo encara era massa menuda per comprendre allò de “tenir més intimitat”. L’únic que sabia era que a partir d’aquella nit, després de molts anys, dormiria sola, lluny de tu. Sí, mig corredor de casa era lluny, molt lluny. Qui m’haguera dit a mi que anys després faries més de mil kilòmetres amb cotxe per arribar allà on jo em trobava…
Aquell canvi de rutina no va ser un impediment per a continuar amb les nostres confidències. Encara que la iniciativa depenia de l’època en que ens trobàvem, un per l’altre vam fer per no perdre les nostres xerrades. Aquelles discussions pacífiques en les que començàvem parlant de quelcom i acabava escoltant-te amb la boca oberta, intentant assimilar tota la informació que em donaves, i procurant recordar totes les incògnites que em plantejaves.
En realitat, això de posar reptes ja ho dominaves quan érem xicotets. Recorde, sobretot a casa del Uelo Felip i la Uela Teresa, els nostres muntatges a l’hora de jugar. Amb ninotets aconseguits de mil i un indrets construíem escenaris que representaven “pantalles” com les d’un joc virtual. Tu, encara que no m’ho posaves fàcil, sempre acabaves per regalar-me un comodí o una pista. Si no hagués estat així, no les hauria superat. I ara és quan tu em diries que em subestime, que sóc més intel·ligent del que em pense, i que sols deuria pensar bé abans de contestar.
Tot no ha sigut sempre perfecte. També hem tingut les nostres bronques i els nostres respectius “pavos” (sí, el meu va ser pitjor, ho sé). I saps que mai et perdonaré que em feres xantatge per aconseguir el meu osset de peluix. “Si no me’l dones, ja no et voldré més…”. I, evidentment, Mofli va passar a formar part del teu patrimoni.
Si mire arrere veig tot el que has fet per mi. M’has ajudat quan no he pogut per mi mateixa, i no ho has fet quan has sabut que si que podia. M’has preguntat preocupat si em passava algo quan m’has vist mal, i has callat abraçant-me quan la resposta han sigut les meues llàgrimes. M’has contestat les preguntes amb altres preguntes, ajudant-me a créixer amb cert avantatge.
I haguera pogut recuperar a Mofli, però sempre he preferit que continuara essent teu. Perquè aquell dia em feres triar i vaig aprendre de la meua decisió, i continue pensant que el teu amor és el millor tresor que podré tenir mai.
Moltes felicitats Xavi!
Un dissabte més…
La nit pareixia genial. Havíem sopat a ca Jordi, i ens havia fet un estofat amb rovellons per a xuplar-se els dits. Acompanyat amb un poc de vi negre, havia esdevingut un sopar perfecte. En acabar, Laura va traure un licor de la seua terra, similar a la mistela, però amb alguna cosa diferent. La veritat és que ja eixíem amb certa alegria de casa, i com que no havia vingut tota la gent, amb un parell de cotxes ens anava bé per a fer la nit.
Vam agafar la carretera direcció a Montluçon, com quasi tots els dissabtes que eixíem de festa. Durant el viatge, amb quatre sorolls i un poc de gràcia, Vicente, Álvaro i jo ens vam inventar una cançó. Era d’eixes nits en què brollava la predisposició a la diversió i al riure fàcil.
En arribar al Pirat’s, i després de deixar la jaqueta, vam anar directe a la barra per la nostra cervesa. La gent ja ens coneixia, així que vam xarrar un poc amb les cares conegudes. Les cambreres també ens van convidar a un parell de colpets. La veritat és que estaven força roïns, però no importava, ens els bevíem sense pensar-ho massa.
El pub encara no estava ple, així que podíem agafar el lloc de sempre. Ballàvem, i ens abraçàvem, i com que ja coneixíem les cançons, fins al punt de tenir-ne algunes com si foren pròpies, ens emocionàvem en escoltar-les. Vam passar unes hores molt agradables, i quasi sense adonar-nos es va fer l’hora de tornar cap a casa.
De camí al cotxe, ens vam ficar un poc amb Anna. Estava mig bufada i feia molta gràcia amb eixe parlar de la Terra Alta. Mentre Vicente la gravava jo mencionava bromejant que eixe dia el recordaríem sempre. Ella, mentre m’amollava uns quants improperis, se’n reia però. Sabia que hi havia estima, i que altre dia li tocaria a altra persona.
Tornant cap a casa vam agafar la carretera a Néris, esta vegada amb la ràdio engegada. Parlàvem de les anècdotes que havíem passat hui i seguim rient. L’entrada del poble s’apreciava des de lluny, perquè era com un portal de muralla, tot i que esta no existia enlloc. Quan ja va aparèixer des de la distància, vam veure un cotxe parat en la carretera, i un home al costat fent senyes perquè parem. Sols vèiem eixe cotxe, i ens va semblar estrany perquè no imaginàvem que podia passar a eixes hores perquè hi haguera un home ahí sol.
En apropar-nos vam parar els cotxes per tal d’ajudar, en allò que fora, a aquell desconegut. En baixar dels vehicles, al costat d’una de les parets del portal, vam veure un jove estirat. Alguns ens vam apropar, mentre d’altres preferiren allunyar-se. L’home havia telefonat ja a l’ambulància. Un de nosaltres, no recorde qui, li va tocar suaument el coll amb els dits, i va comprovar que encara tenia pols. Amb el silenci també vam sentir que respirava, però està en molt mala posició.
Vam alçar la mirada per a buscar el vehicle amb el qual suposàvem que havia tingut l’accident, i tan sols vam veure trossos escampats per tot arreu del que quedava d’una moto, i un casc reballat a uns cinc metres d’on ens trobàvem. Tenia una cama completament trencada i un gran tall en el front. Hi havia molta sang, per la cara, pel coll, per terra… Els nervis van començar a envair-nos, i tot i tenir formació sanitària, no teníem capacitat de fer res. “Girem-lo”, “No! No el toquem”, “I l’ambulància?”, “Joder, que fort”, “Però fem alguna cosa!!”
Els minuts fins que va arribar l’ambulància es feren eterns. Jo no podia deixar de mirar al jove, i l’esforç que feia per mantenir-se viu. El tenia als meus peus, i no podia fer absolutament res. Algunes de les meues amigues es van veure desbordades per l’ansietat, mentre d’altres, en un intent d’obtenir respostes, seguien les marques per esbrinar com havia passat allò. I quan ho van saber, i ens ho van dir, alguna cosa dins nostre es va enfonsar. En eixe moment vam ser realment conscients del que li espera al pobre xicot.
En arribar l’ambulància, ràpidament però amb molta cura, van girar al xic, li van apartar la roba del pit i van començar amb la reanimació. Em vaig quedar petrificada en veure el moviment del seu pit mentre el sanitari el reanimava, era molt intens, molt impactant. El sanitari ens va pegar uns crits i ens vam apartar de seguida, no volíem molestar.
Ens vam anar escampant pel lloc esperant equivocar-nos i veure reacció. “Mou-te, mou-te” pregàvem. Fins aquell moment, la velocitat dels sanitaris havia estat accelerada, però de sobte va disminuir. El que reanimava es va recol·locar, posant-se més còmode, i va començar de nou la maniobra, mentre els seus companys guardaven l’oxigen assistit i les pales de reanimació.
Més clar aigua, vaig pensar, però en veure les cares de la resta semblava que no havien arribat a la mateixa conclusió, així que vaig preferir no compartir els meus pensaments i callar. Un dels sanitaris es va apropar i ens va dir que ens en podíem anar, que de seguida arribaria la policia i que si no havíem vist res millor no perdre temps ningú. Sense rèplica, vam pujar als cotxes i ens vam agafar el camí de tornada a casa.
Em vaig gitar al llit, però no podia dormir. Acabava de veure morir un jove davant meu. Intentava recordar la nit abans d’eixe moment, i em pareix molt llunyana, com si no haguera sigut poques hores abans. No podia plorar, però tampoc deixar de pegar-li voltes al cap pensant en allò. Intentava trobar una explicació del que acabava d’ocórrer. L’alcohol i la velocitat va ser el primer que em va passar pel cap. El segon, la quantitat de vegades que jo havia anat beguda o havia pujat al cotxe amb algú que havia begut.
Quan tancava els ulls pensava en mon pare i ma mare, i sense poder evitar-ho, imaginava les seues cares si haguera sigut jo aquell jove. Em feia mal pensar en el seu mal, a la volta que anaven passant per la meua ment totes aquelles persones que m’importaven i a les que importe. No concebia com seria no tenir el que tinc, no fer el que faig, o no ser el que sóc.
Sols reconeixem el valor de viure quan vegem passar la mort prop nostre, sense tenir en compte realment els conceptes. El contrari de la mort, no és la vida, sinó el naixement. En canvi, el contrari de la vida, és la no-vida, formada per xicotetes porcions de temps i dedicació que li llevem a totes i cadascuna d’eixes persones que ens rodegen, les que compten amb nosaltres per a demà i, més o menys innocentment, per a sempre.
Vaig tornar a tancar els ulls, i esta vegada, no vaig poder evitar les llàgrimes.
Alba…
El primer dia que la vaig veure, no em va causar impressió, ni bona ni roïna. Anava vestida amb uns texans amples, dels que s’aprimen a mesura que baixen, amb unes vambes platejades. Els pantalons deixaven veure la vora de les bragues, on, amb lletres grans i daurades, figurava el nom de la marca. La resta de vestimenta era similar. Pensava que no tenia prejudicis sobre la gent, i molt menys per l’estil de vestir, però sempre acabe tenint més afinitat amb certa gent de certes tendències, així que supose que sí que en tinc. De totes maneres, açò no m’impedeix poder portar-me bé amb qui siga
En la feina a penes ens creuàvem, ella estava en la piscina i jo en les cabines. Algun dia coincidíem a l’esmorzar, i vaig saber que era catalana perquè parlant en espanyol, utilitzava el “plegar” per a dir acabar de treballar. Però com que n’érem una quinzena, no es va donar el cas de xarrar una amb l’altra directament.
Per fi va arribar el primer dissabte, el primer de festa. Eixe dia no faltaria ningú, i començaríem a conèixer-nos. Quan vaig arribar, ja estaven quasi tota la gent. Vaig fer les salutacions pertinents, i em vaig adonar del grau d'”arreglo” de les xiques. M’aborronava pensar en les hores que haurien passat per a estar així, ara bé, el resultat era més que satisfactori, supose que sobretot per a elles.
Una d’elles, ella en concret, duia unes malles d’un color elèctric que no sabria definir, amb un estampat com de pell de cocodril. Em vaig quedar gelada amb aquella imatge. Si haguera pogut parar el temps, ho haguera fet per a poder riure’m sense ofendre a ningú. No vull parèixer una intolerant, el que passa és que, quan veig eixes peces de roba, no puc evitar imaginar-me amb elles, i de veres que jo em sentiria molt ridícula amb aquelles malles.
Algunes xiques ja feien fotos. Durant tota la nit faríem fotos. Fotos de poca gent, de molta gent, sols de xiques, sols de xics, sols gent espanyola, sols gent polonesa…. Ella i les seues amigues es feren un fum de fotos. De cara, perfil, dalt, baix, d’esquenes i girades, esquena contra esquena, de l’estil “Àngels de Charlie”, fins i tot donant-se indicacions unes a les altres: posar el muscle així que estilitza. Hi ha gent que això li deia “foto tuenti“, ara s’ha convertit en “foto instagram“. Nosaltres, amb el temps, acabàrem batejant-les com les Miami Sound Machine, per això nosaltres li diríem “foto Miami”. Aquella nit, amb un parell de truites, unes ensalades, i molta cervesa, vam convertir una nit estranya amb gent desconeguda en una nit recordada per bones amistats.
Passaren els dies, i sense adonar-nos, ni pretenir-ho, anàrem coneixent-nos millor. Tot el que pareixia separar-nos va resultar motiu d’unió. Passàvem vesprades les dos contant-nos la vida, amors, desamors, família, vida de poble, de ciutat… Parlàvem moltíssim, però mai vam parlar de política, excepte algun rebot que jo pillava i li ho deia per desfogar-me. No li importava massa la política catalana, així que menys devia interessar-li la valenciana. Però sorprenia perquè em preguntava sobre les meues inquietuds en tots estos temes. Una catalana poc nacionalista animant el nacionalisme d’una valenciana.
Mai dubtaré que un dels factors importants per unir-nos va ser la llengua. M’agradava escarnir el seu català de Sabadell. Ella, per contra, anava introduint involuntàriament paraules meues en el seu vocabulari, com dir “voltes” per “vegades”.
Notava que li agradava escoltar-me, i a mi m’agradava escoltar-la a ella. A les dos ens agrada escriure, i ens llegíem coses per a opinar, per a saber, per a aprendre i sobretot per a emocionar. S’interessava per les coses, i mai pecava d’ignorant. Era espavilada, coherent i educada, i amb un toc de bogeria que la feia brillar amb llum pròpia, la feia especial.
Açò es va acabar, i aviat ens separàrem, però no per a sempre, perquè moltes coses me les vaig guardar per a mi. Em vaig quedar amb els croissants plens de nutella, i amb els kinder bueno. Amb els seus intents de sexe bromista resolts finalment amb un bes als llavis, i amb les amenaces que el seguien: a què et menjo la boca? Em quede amb l’escapada a Comentry ben entrada la nit, sense saber massa bé que estàvem fent. Em quede amb les hores davant del l’ordinador fent feina, i amb les vesprades escoltant Lax’n‘busto. Em quede amb les vesprades que va fer de germana major, i amb les que este rol l’agafava jo.
Alba, i tu? M’estimes?
Felicitats amiga…
Buscant pel diccionari, afició en vies de progrés, he trobat una paraula de la que feia molt de temps no en llegia el significat.
Amistat: “Afecte recíproc entre dues persones”
La meua sorpresa, i admet que amb un toc de decepció, ha sigut veure la senzilla definició amb que s’explica aquest sentiment. Al meu parer, definir aquesta paraula en poques línies és tasca gaire complicada. Resulta ambiciós intentar explicar, en pocs rengles, el que suposa considerar fermament a una persona amiga. De fet, que “amistat” tinga definició és ja el primer error en la interpretació d’aquest mot. No és pot limitar allò que pretén ser gran, lliure i infinit.
Amic és una paraula que s’utilitza amb una freqüència aterradora. Sense anar més lluny, utilitzem les noves tecnologies (facebook, messenger, tuenti…) per a estar en contacte amb la nostra gent. Els admetem com amics, i baix aquest títol solen figurar desenes, fins i tot centenars, de noms i fotografies, fins al punt que el terme abans esmentat perd qualsevol significat, per senzill que fos.
Per a profunditzar en l’art de la documentació, he decidit buscar unes planes arrere..
Afecte: “Qualsevol sentiment que commou l’ànima: la ira, la compassió, l’odi, l’amor.”
La meua sorpresa, gratificant en esta ocasió, ha esdevingut conèixer la definició d’aquest vocable. M’ha semblat una frase preciosa. Qualsevol sentiment que commou l’ànima. Tot allò que esdevé sensació entre dues persones, tant essent bo, com roí, situació més complicada.
Ací és on més dol comprovar quan, aquella persona que diu ser amiga, ho és realment.
De vegades, hi ha gent que promet i jura fidelitat, però en realitat sols volen algú amb qui fer-se el cafè o eixir de festa. Tant els importa els problemes que pugues tenir o les dificultats per les que pugues estar passant. Em fa la impressió que, en la societat en la que ara vivim, no valorem realment el que significa per a cadascú l’amistat, i encara que es puga fer sense maldat, hi ha molta gent que sols intenta aprofitar-se’n del nostre temps i del nostre esperit.
Jo, supose que com més d’un de vosaltres, durant un temps, vaig perdre la capacitat d’amistar-me amb ningú. No creia en l’amistat personalitzada. Creia en la bona gent, en les bones colles, però no en aquell mite de “la millor amistat”.
Em resultava difícil pensar en tornar a trobar a aquella persona amb qui poder comptar i ser sincera, sense por a rèpliques ni judicis de valor. Sense esperar ni exigir res a canvi. L’ombra del meu cos. La que forma part de mi i de la meua vida. Aquella que em manca quan estic lluny. La que sempre contesta amb un somriure. Eixa que no necessita dir-me el que signifique fins que ho necessita i m’ho repeteix fins l’extenuació. La que sempre té el muscle preparat per a plorar. Amb qui puc confiar plena i cegament, perquè sé que no em fallarà mai. Aquella personeta que, dia rere dia, exalta les meues virtuts sense parar-se a pensar que, tal volta, és ella qui més valia té.
A dia d’avui, puc dir que torne a creure en l’amistat. Torne a creure perquè en tinc, i de molt bones. I a pesar que estiguem lluny, o millor dit, a causa d’aquesta distància que ens separa, els nostres fonaments s’enforteixen, i puc assegurar que vos estime com mai he estimat a ningú. Pensar en vosaltres em dóna força suficient com per aguantar fins al final, siga del que siga.
Per vosaltres sóc qui sóc. I per a vosaltres, avui, escric açò.
Amb afecte….
Belén